stardate: el segon gol

mentre miràvem el partit tots dos ens emocionàvem amb les oportunitats i ens decebíem amb les errades.

suposo que cadascú pel seu compte feia un esforç per a comportar-se normalment, com faria a casa si estés sol.

quan va arribar el primer gol vam saltar tots dos d’alegria i ens vam buscar l’un a l’altre tímidament.

quan va arribar el segon gol ens vam abraçar molt fort de l’emoció de pensar que allò que semblava tan difícil finalment s’havia fet realitat. va ser una gran abraçada molt emotiva, sense timideses, amb moltes ganes.

després l’àrbitre va anul·lar el gol. però no va poder anul·lar tots els efectes del gol. els efectes de l’abraçada induïda pel gol van romandre.

de fet, no hi havia hagut mans.

stardate: post-sant jordi

divendres passat vaig haver de treballar. normalment procuro lliurar-me de feina per sant jordi. i així puc anar a passejar i remenar llibres de bon matí, quan encara les aglomeracions no són tan importants. però aquest any per raons imprevistes va ser impossible.

sort que ja havia fet la compra dels llibres que volia regalar. de fet la meva intenció era poder sortir a passejar amb tranquil·litat, sense haver de comprar res. i al final no va poder ser.

vaig sortir al vespre, intentant evitar les aglomeracions, just per comprar un parell de roses.

el llibre que em volia autoregalar em va costar de decidir i per això per sant jordi encara no el tenia. seguint els vostres consells no vaig intentar comprar-lo aquell dia.

però ara ja el tinc. estic a mig llegir. i trobo que ha estat un gran encert. és ‘homes’ de l’isabel-clara simó. és molt divertit. em té enganxada des de la primera línea, encara que no em durarà gaire perquè és curtet.

de fet aquesta autora em va tenir enganxada durant una bona temporada. quan la vaig descobrir vaig estar engolint llibres seus un darrere l’altre. vaig començar amb ‘adéu-suau’ i vaig anar resseguint totes les seves obres fins que vaig arribar a ‘la salvatge.’ segons els entesos és una de les seves millors obres. va ser la primera que no em va agradar. la vaig trobar massa passada de voltes.

quan va sortir ‘el caníbal’ em va semblar que m’agradaria tan poc com ‘la salvatge’ i vaig decidir no llegir-la. li havia agafat una mica de mania a l’autora. o potser un empatx de la seva obra.

ara amb ‘homes’ he comprovat que ja m’he refet de l’empatx. i me n’alegro molt de poder tornar a gaudir de les seves històries.

stardate: confessió

m’agrada beure’m un suc de taronja acabat de fer de bon matí. des de fa temps que n’estic viciada. per això una de les poques coses que no falten mai a casa són taronges.

pel tal que no faltin vaig sovint a la fruiteria i n’omplo una bossa gran. les vaig triant d’una en una per assegurar-me que no n’agafo cap que sigui massa tova, ja que aleshores se’m faria malbé de seguida i faria malbé a les altres.

penso en quants dies em duraran. vull agafar-ne moltes per tal que no em calgui tornar aviat a buscar-ne més. no vull agafar-ne masses per tal que no se’m facin malbé abans de fer-les servir.

les vaig comptant d’una en una. i no només sé quantes me n’emporto al final sinó que m’asseguro sempre que siguin un nombre primer.

ja sé que no passaria res si n’agafés una més o una menys. però m’he acostumat així. per un parell de dies n’agafo set. si les vull per quatre dies n’agafo tretze. si estan duretes i bé de preu en puc agafar fins a vint-i-tres ó més.

i ja que m’he decidit a fer aquesta confessió, hi afegiré que sovint també ho faig amb les patates, les cebes, les tomaques, ...

i és que si és igual un número que un altre i s’ha de triar, per què no així?

stardate: dos en un

llegint el diari

he trobat que no hi havia cap novetat. res de nou. tot és com sempre.

els diputats de ciu no van aplaudir als exfiscals villarejo i mena quan els van donar la creu de sant jordi. la mateixa hipocresia política de sempre. cap novetat.

just el dia abans de sant jordi surten grans anuncis d’un nou llibre del pepe rubianes. fa ràbia. però el negoci és el negoci per a tothom. cap novetat.

el psc denuncia a l’alcalde de figueres per convidar als ciutadans a participar a la consulta del 25-a. només per sortir al diari s’ha passat el mandat del partit pel forro. cap novetat.

les múltiples inconsistències de garzon i samaranch les explica molt bé aquest article.

quina ràbia fa llegir el diari!

el llibre de sant jordi 2010

aquest any se m’ha fet difícil trobar un llibre per sant jordi per a mi. no he estat gaire inspirada per ara. i el dia de sant jordi és un mal dia per a comprar llibres, ja que hi ha massa gent a totes les llibreries!

en canvi he trobat molt fàcil quin llibre regalar per sant jordi: ‘100 mites de la ciència’ del daniel closa. el dan del blog centpeus. jo el vaig llegir fa unes setmanes, quan va sortir. em va agradar molt. el vaig trobar molt interessant, ple de curiositats, i molt divertit. em va enganxar de seguida i em va saber greu que no em durés gaire.

quan el vaig haver llegit vaig fer un ranking personal dels mites.

el que em va agradar més és el 87. Les caixes negres són caixes i són negres.

el que no vaig entendre gaire és el 93. Una moneda que caigui d’un edifici prou alt pot matar una persona.

de la resta en destacaria:

3. Els cabells i les ungles segueixen crexent després de morts.

6. Un disgust pot fer que els cabells es tornin blancs en una nit.

29. Els espinacs tenen molt ferro.

33. La dieta de la dona pot determinar el sexe dels fills.

35. Les torrades engreixen menys que el pa fresc.

44. Els camells emmagatzemen aigua a la gepa.

46. Els escorpins, si queden atrapats pel foc, se suïciden clavant-se l’agulló.

47. Les serps ballen al so de la música dels encantadors de serps.

51. EL queixal del seny despareixerà amb el temps.

52. Els humans som el punt culminant de l’evolució.

61. L’arc de sant martí té set colors.

64. L’aigua de la terra segueix un cicle però sempre és la mateixa.

67. A l’espai no hi ha gravetat.

75. A l’espai, el cos d’un astronauta sense el vestit pressuritzat explota.

91. És perillós tenir plantes de nit a l’habitació, perquè consumeixen oxígen.

si ja heu llegit el llibre podeu compartir, si voleu, els vostres rankings sobre els mites que us han agradat més.

si encara no l’heu llegit, afanyeu-vos a fer-ho que us ho passareu molt bé. i després si voleu feu-nos saber quins mites us han agradat més.

si encara no el teniu, no espereu més i busqueu-lo!

quan ja tenia el post preparat m’he adonat que:

el joan ayats ja ha recomanat aquest llibre al seu blog fons de pantalla.

la meva recomanació quasi no arriba a temps per sant jordi ...

però espero que la meva felicitació sí: feliç dia a tots!

stardate: problemes i solucions

com que estava molt cansada vaig decidir fer migdiada.

com que estava molt adormida em vaig prendre un café.

com que era tard quan el vaig prendre m’ha tingut desvetllada tota la nit.

com que no he dormit a la nit al matí no m’aguantava.

com que estava de mal humor m’he posat antònia font al cotxe.

com que hi havia molta cua ha vingut la mar de bé.

i és que no hi ha res com escoltar el wa yeah! a tot drap per fer pasar tots els mals.

ja sé que em repeteixo, però és que s’ho val.

stardate: metàfores ... o no

aquest any just al començar la primavera se’m va morir la farigola que tenia la jardí. res d’estrany. ja que no he aconseguit mai fer sobreviure la farigola gaires mesos. i mira que ho he intentat. farigoles de diferents maneres. plantades en diferents racons. amb més sol, amb més ombra. en torreta o a terra. i mai aconsegueixo que brotin i que visquin. em fan sentir assassina de farigoles.

però al mateix temps van sortir unes floretes liles que feien molt goig. això és molt estrany. perquè si les plantes tenen una feinada en sobreviure al meu jardí, florir ja ni s’ho plantegen!

aquestes floretes surten d’una planta que sembla un mini-enciam. no sé com es diuen. les vaig comprar fa anys a la fira de la candelera. cada any quan arriba l’hivern sembla que es morin. en vaig comprar vàries de diferents colors, i totes han anat desapareixent amb el temps. aquesta per alguna raó va quedar. i aquest any m’ha donat l’alegria de florir i de ser la primera flor de la primavera. una gran alegria!

stardate: més que coincidències

ara m’estic adonant de que algunes coses que he desitjat secretament s’han complert. alguns desitjos de fa molts anys. que eren només meus. que no havia compartit mai amb ningú. però que havien estat molt clars en un moment en el meu cap. amb el temps s’han fet realitat. alguns han tardat molt. altres han arribat al cap de poc de fer-los conscients.

fa un temps la jèssica em va preguntar si els somnis es feien realitat. i jo li vaig dir que no.

al mateix temps el ferran escrivia un apunt sobre un somni que se li havia fet realitat. tots ho vam festejar amb ell i jo li vaig explicar:

pots estar molt content perquè no passa tan sovint això.

aquest matí la jèssica m'ha explicat un somni que ha tingut i després m'ha preguntat si els somnis es fan realitat, i jo li he dit ... que no! que no cal que s'hi capfiqui.

això teu és diferent, però és una mica igual, i costa, i quan passa és motiu de celebració!

xin-xin amb el cava que jo encara em dec a mi mateixa.

celebro el teu somni i celebro que segueixis per aquí!

:-)

llavors el ferran em va renyar:

Ei KIKA, i perquè li dius a la Jèssica que els somnis no es fan realitat?? De vegades és així, però altres vegades... altres vegades, i tant que es fan realitat! Somnis de feina, desitjos personals, esperances, ... l'esperança no s'ha de perdre mai, perquè mai se sap!

i vaig haver de donar explicacions:

d'acord, tens raó, puntualitzo: les coses passen perquè han de passar. però no hi ha cap garantia de que passin només perquè ho somniis.

va bé així? :-)

finalment:

KIKA, ara sí, 100% d'acord ;)

si avui la jèssica em preguntés si els desitjos es fan realitat potser li diria que vagi amb compte amb el que desitja, perquè a vegades allò que desitges o allò que somnies sí que es fa realitat.

stardate: un altre dilema

avui està millor del que ha estat en els últims dies. millor del que esperàvem que estés. això no vol dir gaire cosa. està molt greu. en qualsevol moment pot patir una aturada respiratòria. quan això passi donada la seva situació ja no s’hi podrà fer res. demà ja podeu marxar cap a casa. que faci la vida tan normal com pugui. quan li torni a agafar una crisi no deixeu que el portin aquí.

aquí és a l’hospital. a l’hospital el reanimarien, com han fet fins ara, a base de grans dosis de medicaments que el deixarien al final una mica pitjor però encara viu. i tornaríem a ser on som ara però una mica pitjor. si ara estem al tres per cent, després d’una nova crisi estàriem a l’u per cent?

la sugerència és que quan pateixi la propera crisi no fem res per a reanimar-lo. deixem que la crisi acabi amb ell. amb cures paliatives. que no pateixi. que s’adormi. i que ja no es desperti.

l’alternativa és seguir el cicle. un cicle que cada cop és més petit. dins el cicle hi ha un moment que quasi bé no hi és i un altre que torna a ser ell. dins el cicle pateix i es retroba a la vida. però cada cop hi ha menys vida real i el cicle cada cop és més curt.

la recomanació del metge em sembla molt raonable en general. per a mi mateixa, davant d’una situació de patiment que no porta enlloc, no voldria altra cosa. sempre ho he pensat. a l’hora de pensar-ho per algú altre que no ho demani explícitament crec que s’ha de valorar amb molta cura la situació concreta. és ara un tres cent segur? serà després un u per cent segur? són tan a prop del zero com semblen? un cop aclarit això no hi ha dubte que és un bona solució.

ara bé. aquesta decisió implica posar data al dia que diràs adéu a ton pare. uff, ara ja no ho veig tan fàcil. tinc jo el dret de participar en la decisió? ho hauria de decidir ell? com és que la pràctica es torna molt més difícil que la teoria? en qui estic pensant? en ell o en mi?

stardate: normal?

diuen que és normal que els pares marxin abans que els fills. i per tant és normal que a tots, com a fills, ens toqui viure la mort dels pares. tot això és considera normal, i com a tal ja ho sabem des de sempre. però quan s’acosta el dia sembla com si no ho haguéssim pensat mai. com si no ho haguéssim sabut mai.

hi ha malaties llargues que van destrossant a la persona que les viu a poc a poc. se sap amb temps que aquesta destrossa és irreparable. que no és pot tirar endarrera. que només és pot tirar endavant, cada vegada pitjor. vius setmanes i mesos amb aquesta informació. saps el que ha passat i et pots imaginar el que passarà en el futur molt clarament. cada dia que passa et saps més a prop de la fi del procés, i ho veus com es va produint. no hi ha cap senyal que indiqui el contrari. però no serveix de res.

amb el cap clar i la sang freda saps que tot el que pots fer és acompanyar en silenci, perquè no saps quines paraules triar. però hi ha alguna cosa per dins que no et deixa viure amb tranquil·litat. no sé què és. no sé on comença ni com s’atura.

si en comptes de mirar-me el melic me’l miro a ell tampoc ho entenc. a vegades n’havíem parlat de la mort. quan aquesta encara era molt lluny. ell mateix havia fet referència a la mort quan encara estava animat però sabia quin era el camí que tenia designat. ara que cada cop és més aprop no sé què pensa, ni què nota, ni què sent, ni què vol, ...

stardate: què tal?

fa temps un col·lega em va dir: quan et preguntin ‘què tal?’ no has d’explicar com estàs, només has de dir ‘bé’ i prou. si volen saber com estàs et tornaran a preguntar ‘de veritat, com estàs?’ i llavors sí que pots explicar com estàs.

potser d’entrada sembla estrany. però potser no era tan estrany en el context on es va donar. va passar fa anys als estats units. el col·lega era americà. i jo feia molt poc que hi havia arribat.

a més a més aleshores quan em preguntàven ‘how are you?’ segurament jo devia engegar el rollo de totes les experiències i sensacions que anava descobrint. la veritat és que no ho recordo, però és possible que fos així.

per altra banda també és possible que els americans tinguin un protocol que fins que no et diuen ‘how are you, really?’ no esperen cap resposta que no sigui ‘fine’ ‘good o ‘ok’.

en aquell moment aquell comentari em va impactar tant, que tot i la meva mala memòria, encara el recordo. el que no recordo és si li vaig fer cas o vaig seguir amb el meu estil.

fa uns dies em vaig trobar una coneguda al tren i li vaig preguntar ‘què tal?’ llavors ella em va començar a explicar que feia un temporada que estava molt malament perquè tenia una amiga que s’estava morint de càncer. i viure i veure aquell procès d’aprop era una experiència molt forta. no saps què fer. sembla que no pots fer res que ajudi. ets sents malament i impotent, tot i veient que qui tens al davant encara se sent més malament i més impotent.

després, pensant en aquesta conversa, vaig recordar la primera anèctoda de fa anys sobre el ‘què tal?’ vaig tenir la impressió que aquí no gastem protocols del tipus americà.

ara, recordar aquesta conversa, em serveix d’excusa per treure un tema que últimament tinc al cap continuament, però que de moment no sé com abordar. ni al blog, ni al cap, ni en cap lloc.

segurament, continuarà ...

stardate: potser

una amiga em diu que a vegades cerca el meu blog per saber com estic. i que sovint es troba que llegint el blog no entén res de res del que em pasa. llavors pensa que és millor trucar-me o quedar amb mi per saber què hi ha de nou.

potser té raó. potser el que escric aquí no s’entén. potser hauria de donar més detalls perquè s’entengués. però llavors ja no seria el que és.

un lloc on buidar el que em passa pel cap. sovint coses que no dic de paraula a ningú. penso (potser egoistament): si s’entén bé i si no s’entén també. la qüestió és que ja ho he tret.

potser ella té raó. potser hi ha molta gent que no entén res del que dic. però jo tinc la impressió que fins i tot en els apunts més obscurs he tingut comentaris il·luminadors.

stardate: cap opció

en un altre moment de calma d’aquestes vacances em vaig poder prendre una bona dosi d’star trek. vaig acabar la cinquena temporada de voyager i vaig començar la sisena.

els canvis de temporada normalment es caracteritzen per episodis dobles. així deixen a l’audiència expectant durant la intermissió. aquests episodis doncs sempre són llargs. a vegades són molt bons i altres vegades molt dolents. els episodis tan llargs sovint no produeixen indiferència. com passa amb tantes altres coses en la vida.

aquest episodi es diu equinox. jo el vaig trobar boníssim. per moltes raons. no hi ha cap moment que passi perquè sí. vols estar pendent de cada detall. tot és important. el final no es pot predir en cap moment.

i el que més em va agradar és la reflexió sobre les alternatives que es consideren a l’hora de decidir.

comença amb la insistència del capità de la nau equinox en dir que fa el que fa perquè no té cap altra opció. això ho diu repetides vegades. és el personatge dolent, molt dolent, que al començament no ho sembla, i al final es penedeix.

segueix amb un gran diàleg entre el capità de l’equinox amb la fantàstica borg. seven of nine li fa veure que fa servir aquesta frase molt sovint, i que la fa servir per justificar allo més injustificable.

finalment, se sent a la capitana de la voyager, emprenyadíssima, dient que fa el que fa perquè no té cap altra opció. ella és el personatge bo i savi per excel·lència. té una gran moral però quan s’enfada pot arribar a fer allò impensable. la seva saviesa fa que al final reconegui els seus errors.

ai! tot això m’emociona. però per això no hauria escrit l’apunt.

l’escric perquè tot això també em fa pensar en lo equivocats que estem quan pensem que no tenim cap altra opció. en qualsevol circumstància. segur que sempre n’hi ha una altra. a vegades no la veiem. potser perquè no ens la deixen veure o potser perquè nosaltres mateixos ens tapem els ulls. però segur que sempre hi ha una altra opció, sino on seria la nostra llibertat?

equinox i

equinox ii

visca el barça! i visca el messi!

stardate: cicle

voldria ...

però no crec.

provem-ho.

falses esperances.

està clar que no havia de ser.

però s’hi està molt bé.

doncs sembla que si ...

va sí.

oh, sí, fantàstic!

i ara què?

ja està.

ja deu està.

però estaria bé.

podria provar-ho.

que va.

hauria estat massa ...

sí?

oh, sí, increïble!

i ara ...

stardate: els plaers d’una truita d’espàrrecs

buscant espàrrecs. caminant a poc a poc per la vora dels marges. fixant la vista com si fessis un sudoku. el temps s’atura. el món desapareix. només la recerca del proper espàrrec. i quan el trobes, l’agafes i segueixes. buscant amb la vista esparregueres. descobrint palets negres, ben drets. quan arribes al final pots recomençar. segur que te n’has deixat pel camí. no pots estar mai segur d’haver fet net.

netejant espàrrecs. quan ets ja a casa t’hi poses i comences a recordar d’on venen. records de l’estona que has passat fixada en la seva recerca. records de la passejada, el sol, l’aire, el silenci, la tranquil·litat, la despreocupació de tota la resta.

coent espàrrecs. quan els poses a la paella i comences a sentir l’olor que fan. més forta que mai. olor de bosc, de verd, de tranquil·litat. vas remenant perquè no es cremin i vas olorant, destijant que el moment duri. aquí però el temps no es pot aturar sinó es cremarien.

menjant la truita. aquest plaer ja no cal explicar-lo.

avui amb la jèssica hem decidit que a la propera a més a més de posar-hi una mica d’all hi posarem també una mica de pernil salat. a veure què tal.

caldrà tornar aviat a la recerca d’espàrrecs per desvetllar el misteri!

stardate: bany

hauries de treure’t la banyera i posar-te un plat de dutxa.

aquest consell me l’han dit i repetit moltes vegades i mai no n’he fet cas. és cert que no la faig servir quasi be mai la banyera com a tal. però no és mai del tot, és quasi mai. i aquest quasi encara que petit en el temps és important.

no sóc gaire acuàtica, però algunes vegades em ve molt de gust posar-me a la banyera, amb aigua ben calenta, i estar-m’hi una estona. passa molt poc sovint, però no vull deixar que sigui possible.

avui ha estat un dia d’aquests en el que les ganes i les possibilitats s’han conjuntat.

després d’una primera part de vacances d’anar bastant de bòlid, finalment he tingut una estona per a mi. una tarda sencera! l’he començat a aprofitar omplint la banyera. i després de posar el blog al dia espero seguir aprofitant-la.