tinc un amic del qui només en sé el nom i que viu en una plaça d’un poble. però no sé ni el seu cognom, ni el nom de la plaça, ni la seva adreça d’email, ni el seu telèfon, ...
li volia enviar un missatge i com que viu lluny, vaig decidir fer-ho a través d’un amic comú que viu a prop seu i es veuen sovint. vaig enviar-li el missatge en un sobre i aquest el vaig posar dins d’un altre sobre dirigit a l’amic comú amb una carta on li demanava que quan pogués li fes arribar.
l’amic comú em diu que quan la va rebre va dir: però com li puc contestar si no m’hi ha posat cap adreça?
ara mateix no recordo si no hi vaig posar cap adreça perquè no hi vaig pensar, o ho vaig fer expressament. però ara mateix penso que vaig fer bé de no posar-hi cap adreça. si li hagués posat hauria semblat que li demanava una resposta. i més m’estimo que si m’escriu sigui perquè li ve de gust, i no perquè pensi que li he demanat fer-ho.
de totes maneres, si vol contestar ho té ben fàcil: demanant a l’amic comú les meves coordenades.
la seva resposta em fa pensar en un tema que per a mi, i per a aquest blog, és bastant recurrent: la diferència entre voler i poder. quan volem fer una cosa sovint trobem maneres, i quan no volem una cosa fàcilment trobem impediments. i com que aquests conceptes els experimentem tan inter-relacionats, massa sovint els confonem!
10 comentaris:
És ben veritat això que dius. De fet, ja coneixes el clàssic "Voler és poder"!
De fet, tu volies i te'n vas sortir, no? Vas poder!
Un amic meu diu que quan surto de casa i em deixo les claus a dins és perquè en realitat no vull sortir de casa. Tantes coses fem contradient allò que pensem, que vulguis no vulguis el nostre inconscient és allí, amatent :) En tot cas tot té un aire retro encantador.
justa la fusta!
A vegades el que per algú és fàcil, per d'altres es molt difícil.
Perquè aquesta idea de contactar amb ell, tot i no ser fàcil, l'has posat en pràctica i ho has aconseguit, qualsevol altre, amb les mateixes ganes d'arribar-hi d'alguna manera, ho hagués trobat massa agosarat.
Et felicito!!!
(Amb aquest caracter obert i valent, segur que podries donar més bons consells que jo per poder lligar a un lloc públic, si se't ocurreix alguna cosa...Hehe)
Això de que no hi vas posar l'adreça, perquè no te'n vas enrecordar o que ho vas fer expressament... no sé... potser no esperaves resposta (o no volies que penses que l'esperaves)
Lo que està clar és que si un en té moltes, moltes ganes, pot (ni que sigui anant un dia a la plaça i fer guàrdia)
Ara que això connecta amb lo de l'Agnès, del lligar a la platja. No tothom és tan espavilat ni valent per pensar o fer determinades coses (el què pensaran els altres té més pes per alguns que per uns altres...)
Però crec que si no contesta, tampoc el podrem jutjar segons el que hauriem fet nosaltres. Tothom és diferent amb diferents habilitats, aptituts i actituts...
Disculpa'm l'escrit, que segurament és massa llarg...
Ferran, me n'alegro que estiguis d'acord amb mi. per a mi és claríssim, però no tothom pensa així.
Rita, sí, i per això crec jo que si és possible per a mi ho ha de ser per a qualsevol altre persona!
Clídice, sovint deu ser l'inconscient però a vegades també deu ser el 'conscient' :-D
Gatot, ;-)
Agnès, dona! era un missatge innocent, de cap manera agosarat, normal ...
ara bé, sobre això de lligar ja t'ho vaig dir: ni idea i ni ganes (aquí també potser m'hi portat l'inconscient :-DDD)
Ramon, el que no sé és si va ser conscient o inconscientment. el que sí sé és que no volia que pensés que esperava resposta, encara que confeso que (conscientment) m'agradaria rebre'n :-)
anar a la plaça a fer guàrdia o fins i tot a trucar als diferents pisos fins que el trobés no em faria res, sinó que és molt lluny, i no sé quan hi tornaré per aquelles contrades :-)
tal com li he dit a l'agnès no crec que enviar una postaleta sigui una acció agosarada... vaja, jo ho trobo innocent i normal... potser sóc una mira estranya jo ...
i clarament ell està en tot el seu dret de no contestar. de fet jo no li vaig fer cap pregunta :-) per tant, no espero cap resposta, encara que, com ja he dit, si la rebés m'agradaria molt.
mira si se m'ha allargat a mi la resposta :-) gràcies, ramon!
Només esperar que contesti,... Perquè no costa res tornar els "bon dia" ni donar "les gràcies" i ens farà a tots contents!!! Ei, si contesta diga'ns-ho porfi... :-)
Non so se ho capito bene, ma, potrebbe anche essere che questo amico abbia chiesto il tuo indirizzo all'amico comune e, magari, l'amico comune si sia dimenticato di darglielo, oppure non abbia ancora avuto il tempo di farlo. Al tempo stesso è anche vero che, se teniamo davvero a che una cosa accada, in un modo o in un altro dovremmo riuscire a contribuire a farla accadere... Quindi?
Forse è difficile accettare che le cose succedono e basta, il "fato" agisce indipendentemente dalla nostra volontà e il destino indirizza la nostra esistenza, anche se noi ci illudiamo, usando la ragione, di poter esercitare un controllo sulle nostre vite ;-)
Ramon, no pateixis, que si contesta estaré tan emocionada que segur que ho faré saber! :-)
Anònim, hai capitto bene. le cose succedono e basta, e io le acceto cosi. e poi forse scrivero su quello che accada... sui pensieri... e solo questo... non preocuparti, please!!! :-)
Publica un comentari a l'entrada