no sabia res dels blogs fins que un amic em va dir que en tenia un. em va donar l’adreça i el vaig xafardejar una mica. però no m’hi vaig aficionar. quan de tant en tant trobava aquest amic i deia que hi havia novetats, jo el llegia i prou.
al cap de poc temps, per pura casualitat, vaig conèixer una altra persona que tenia un blog i que l’actualitzava molt sovint. llavors vaig començar a llegir-los amb més regularitat.
vaig començar a posar atenció en la gent que escrivia comentaris. vaig descobrir que alguns tenien nom i d’altres eren anònims. també vaig notar que alguns noms eren blaus i altres negres. i vaig descobrir que darrera dels noms blaus s’hi amagava un link amb informació sobre la persona que signava.
primer només llegia els dos blogs dels meus amics. després vaig començar a descobrir blogs nous clickant als noms blaus. va costar una mica més vèncer la timidesa i començar a deixar algun comentari. primer de manera anònima. però aviat vaig decidir que m’havia de buscar un nom.
un dia que tenia els meus nebots a sopar a casa els vaig preguntar: com us sembla que m’hauria de dir? i tots em van dir de cop: kika, és clar! és tal com ells em diuen, i semblava que no hi havia lloc per cap discussió. i vaig començar a signar kika als comentaris.
més endavant, un divendres al vespre la jèssica va anar al teatre i jo estava sola a casa. em va suposar un gran trencament de la rutina: no havia de fer sopar per ningú i tampoc podia anar a dormir, ja que l’havia d’anar a buscar quan tornés del teatre. tenia tot el vespre per a mi!
vaig engegar l’ordinador i vaig començar a investigar com fer un perfil seguint les instruccions que una amiga m’havia donat. quan el vaig tenir fet vaig començar a xafardejar com fer un blog.
i sense quasi bé adonar-me’n quan la jèssica em va trucar perquè l’anés a buscar ja tenia un blog fet. vaig pensar que de moment el desaria i ja pensaria que fer-ne més endavant.
l’endemà em trobo un amic que em felicita pel blog nou. i tu com ho saps, si no ho he dit a ningú? no vaig tenir en compte que al fer-me seguidora d’alguns blogs els autors podien descobrir de seguida el meu perfil ... i el meu blog.
quan vaig tornar a mirar el blog ja hi tenia comentaris. això va fer que la decisió sobre que fer amb el blog s’avancés. ja estava fet! i com me n’alegro. ha estat i encara és una eina sensacional. i avui que escric el post número 100 ho celebro!
dilluns, de juny 29, 2009
dissabte, de juny 27, 2009
stardate: estiu
cada any quan arriba el juny per una banda sembla que la feina es multiplica. és com un no parar de paperasses que no poden esperar. hi ha un munt d’activitats a les que no pots faltar. hi ha un munt de visites que volen anar a ‘fer un cafè’. jo ja fa temps que vaig deixar de beure cafè regularment, però aquests dies m’he fet un tip d’anar a ‘fer cafès’.
per altra banda amb la caloreta de l’estiu em passen les ganes de treballar, i em ve mooolta son. ja no em venen de gust les matinades de l’hivern. ara al matí quan la ràdio em diu ‘bon dia són les sis o les set’ m’és igual dormiria i dormiria... i molts dies dormo!
i encara per una altra banda, em venen més ganes de sortir i fer coses, i també de sortir i no fer res: seure a la fresca, a fer un gelat.
tot sumat, sembla que no dóna gaire positiu.
durant aquest temps sempre penso que és qüestió de sobreviure. que aviat arribarà el juliol que serà un més molt més tranquil: hi haurà poca feina i molt temps per descansar.
llavors començo una llista de coses per fer al juliol. coses que hauria hagut de fer o hagués volgut fer al juny i no me n’he sortit. és una mala senyal, però és la manera de sobreviure.
aquest any no ha estat gaire diferent. potser hi he d’afegir l’obsessió que vaig tenir de llegir els tres volums de millennium, que ha fet que els dies i sobretot les nits encara fossin més curtes!
aquest cap de setmana és de transició. a partir de la setmana que ve he de canviar el ritme de vida. miraré de tenir temps per seure a la fresca i no fer res, per pintar mandales, per fer puzles, per seguir llegint (això no ho puc augmentar donat el ritme que he portat últimament).
encara treballaré, que la feina no se m’acaba mai. però com que també em tocarà treballar part de l’agost, si no m’aturo ara ja no m’aturaré.
de moment estic convençuda de que això és el que he de fer. ara m’he d’organitzar bé i a veure si ho aconsegueixo.
per altra banda amb la caloreta de l’estiu em passen les ganes de treballar, i em ve mooolta son. ja no em venen de gust les matinades de l’hivern. ara al matí quan la ràdio em diu ‘bon dia són les sis o les set’ m’és igual dormiria i dormiria... i molts dies dormo!
i encara per una altra banda, em venen més ganes de sortir i fer coses, i també de sortir i no fer res: seure a la fresca, a fer un gelat.
tot sumat, sembla que no dóna gaire positiu.
durant aquest temps sempre penso que és qüestió de sobreviure. que aviat arribarà el juliol que serà un més molt més tranquil: hi haurà poca feina i molt temps per descansar.
llavors començo una llista de coses per fer al juliol. coses que hauria hagut de fer o hagués volgut fer al juny i no me n’he sortit. és una mala senyal, però és la manera de sobreviure.
aquest any no ha estat gaire diferent. potser hi he d’afegir l’obsessió que vaig tenir de llegir els tres volums de millennium, que ha fet que els dies i sobretot les nits encara fossin més curtes!
aquest cap de setmana és de transició. a partir de la setmana que ve he de canviar el ritme de vida. miraré de tenir temps per seure a la fresca i no fer res, per pintar mandales, per fer puzles, per seguir llegint (això no ho puc augmentar donat el ritme que he portat últimament).
encara treballaré, que la feina no se m’acaba mai. però com que també em tocarà treballar part de l’agost, si no m’aturo ara ja no m’aturaré.
de moment estic convençuda de que això és el que he de fer. ara m’he d’organitzar bé i a veure si ho aconsegueixo.
dijous, de juny 25, 2009
stardate: canvis
una de les meves obligacions des de ben petita era fer-me el llit. cada dia, sense excepció, la primera cosa que havia de fer era el llit. eren les ordres de la mare.
això va durar fins que em vaig independitzar. llavors vaig decidir que no me’l faria mai més. suposo que d’entrada era només per portar la contrària i per demostrar-me a mi mateixa que m’havia deslliurat de restriccions sense raó.
més endavant vaig pensar que de fet hi havia vegades que calia tenir el llit fet i altres que no calia. i així vaig continuar lliure de les restriccions imposades per altres, i només subjecte a les restriccions que m’imposava jo mateixa.
quan la jèssica va venir a viure a casa vaig pensar que li havia de donar bon exemple. i una de les seves primeres obligacions va ser la de fer-se el llit cada dia. no he pensat mai que fos cap revenja, sinó més aviat que amb els anys les perspectives canvien i veiem les coses de manera diferent. i és clar, per donar bon exemple, jo em vaig auto-obligar a fer-me el llit cada dia també.
fa un temps una amiga, que havia estat uns anys vivint a holanda, i acabava de tornar amb idees fresques, em va explicar que fer el llit és un cosa terrible, i que hauria d’estar prohibida.
diu que al tapar amb els llençols el lloc on hem dormit fem que es covin tots els bitxets o àcars o micro-organismes i vés a saber què més que el nostre cos ha deixat anar durant la nit. es veu que dins el llit és com un cau de bitxos i malalties. per això, el que és aconsellable és una bona ventilació dels llençols i deixar el llit ben obert.
aquell dia em vaig emportar el consell cap a casa. la idea no és tant deixar el llit tal qual, sinó deixar-lo arregladet però tan obert com es pugui, doblegant els llençols cap a fora.
vaig intentar convèncer a la jèssica de que ho fes igual que jo, però l’efecte només li va durar dos dies. després va seguir fent-se el llit normalment.
jo en canvi, faig servir la meva nova estratègia ... fins que arribi una altra raó per canviar-la!
això va durar fins que em vaig independitzar. llavors vaig decidir que no me’l faria mai més. suposo que d’entrada era només per portar la contrària i per demostrar-me a mi mateixa que m’havia deslliurat de restriccions sense raó.
més endavant vaig pensar que de fet hi havia vegades que calia tenir el llit fet i altres que no calia. i així vaig continuar lliure de les restriccions imposades per altres, i només subjecte a les restriccions que m’imposava jo mateixa.
quan la jèssica va venir a viure a casa vaig pensar que li havia de donar bon exemple. i una de les seves primeres obligacions va ser la de fer-se el llit cada dia. no he pensat mai que fos cap revenja, sinó més aviat que amb els anys les perspectives canvien i veiem les coses de manera diferent. i és clar, per donar bon exemple, jo em vaig auto-obligar a fer-me el llit cada dia també.
fa un temps una amiga, que havia estat uns anys vivint a holanda, i acabava de tornar amb idees fresques, em va explicar que fer el llit és un cosa terrible, i que hauria d’estar prohibida.
diu que al tapar amb els llençols el lloc on hem dormit fem que es covin tots els bitxets o àcars o micro-organismes i vés a saber què més que el nostre cos ha deixat anar durant la nit. es veu que dins el llit és com un cau de bitxos i malalties. per això, el que és aconsellable és una bona ventilació dels llençols i deixar el llit ben obert.
aquell dia em vaig emportar el consell cap a casa. la idea no és tant deixar el llit tal qual, sinó deixar-lo arregladet però tan obert com es pugui, doblegant els llençols cap a fora.
vaig intentar convèncer a la jèssica de que ho fes igual que jo, però l’efecte només li va durar dos dies. després va seguir fent-se el llit normalment.
jo en canvi, faig servir la meva nova estratègia ... fins que arribi una altra raó per canviar-la!
dimarts, de juny 23, 2009
stardate: solstici
mira que és bonica aquesta època de l’any! sobretot aquests dies tan llargs i tant lluminosos. la caloreta acabada d’estrenar i les flors noves.
potser fa una mica massa calor per estar bé del tot, però trobo que els dies de l’entrada de l’estiu es fan fàcilment agradables.
i la nit de sant joan és com la màxima representació d’aquesta època. m’agrada la idea de la màgia que inspira. i com diu la Clidice, que vinguin les bruixes i ens facin bons encanteris.
encara que hi ha alguns moments que també són típics d’aquests dies que els trobo tan dolents que són capaços de trencar-ne tot l’encant.
el primer ha estat aquest matí al forn. hi havia una cua llarguíssima. tothom comprant coques. ja les trobo bones ja, però fer tanta cua per una coca!
les coques les venen tots els dies de l’any. sobretot les de llardons que són les que m’agraden a mi. perquè tothom decideix menjar coca avui si precisament avui és més difícil que cap dia comprar coca?
he decidit passar de coques i de pa! menjarem gelats. petits magnums que són molt bons. i les coques les deixarem per un altre dia.
el segon moment dolent encara ha d’arribar: els petards. no m’agraden gens. ni de lluny i encara menys a la vora. i avui segur que faci el que faci no me’n podré lliurar.
no puc entendre què hi troba la gent en una activitat tan poca-solta. fer soroll, espantar, cremar, fins i tot cremar-se. què hi ha de divertit? no ho entenc.
a més a més, la plaça de davant de casa està tota decorada des de bon matí. senyal de que hi haurà revetlla. música ben forta i petards fins ben tard.
aniré de revetlla, però serà una revetlla light. començarem aviat i amb una mica de sort també acabarem aviat. i després cap a casa esperar les bruixes i la màgia.
encara que amb tot el soroll que hi haurà, i la gentada que va en ramats, no sé si les bruixes s’atreviran a acostar-se a fer-nos encanteris.
potser fa una mica massa calor per estar bé del tot, però trobo que els dies de l’entrada de l’estiu es fan fàcilment agradables.
i la nit de sant joan és com la màxima representació d’aquesta època. m’agrada la idea de la màgia que inspira. i com diu la Clidice, que vinguin les bruixes i ens facin bons encanteris.
encara que hi ha alguns moments que també són típics d’aquests dies que els trobo tan dolents que són capaços de trencar-ne tot l’encant.
el primer ha estat aquest matí al forn. hi havia una cua llarguíssima. tothom comprant coques. ja les trobo bones ja, però fer tanta cua per una coca!
les coques les venen tots els dies de l’any. sobretot les de llardons que són les que m’agraden a mi. perquè tothom decideix menjar coca avui si precisament avui és més difícil que cap dia comprar coca?
he decidit passar de coques i de pa! menjarem gelats. petits magnums que són molt bons. i les coques les deixarem per un altre dia.
el segon moment dolent encara ha d’arribar: els petards. no m’agraden gens. ni de lluny i encara menys a la vora. i avui segur que faci el que faci no me’n podré lliurar.
no puc entendre què hi troba la gent en una activitat tan poca-solta. fer soroll, espantar, cremar, fins i tot cremar-se. què hi ha de divertit? no ho entenc.
a més a més, la plaça de davant de casa està tota decorada des de bon matí. senyal de que hi haurà revetlla. música ben forta i petards fins ben tard.
aniré de revetlla, però serà una revetlla light. començarem aviat i amb una mica de sort també acabarem aviat. i després cap a casa esperar les bruixes i la màgia.
encara que amb tot el soroll que hi haurà, i la gentada que va en ramats, no sé si les bruixes s’atreviran a acostar-se a fer-nos encanteris.
diumenge, de juny 21, 2009
stardate: imatge tradicional
vam aparcar el cotxe a masriudoms i vam començar a caminar fins a masboquera. a l’anar caminant aprofitàvem l’oportunitat de fixar-nos en detalls de les cases, dels carrers. anàvem badant. eren uns poblets molt bonics en els que valia la pena estar una estona badant. però nosaltres anàvem d’excursió i podíem badar però no gaire.
vam travessar masboquera buscant un camí que ens portés cap al barranc, que és per on volíem continuar el camí. ens acostàvem a una plaça quan de lluny vam veure que al mig de la plaça hi havia un banc. al banc hi havia un senyora asseguda. nosaltres la vèiem d’esquena. portava una bata blava i un mocador rosa al cap.
les ments de tots els del grup van produir el mateix pensament simultàniament: la immigració marroquí ha arribat fins aquest poblet. qui ho havia de dir!
però ningú va fer cap comentari en veu alta, perquè tothom devia pensar: no val la pena. és tant obvi.
vam seguir caminant travessant la plaça i al passar pel costat de la senyora del mocador rosa al cap, tots ens vam anar girant discretament per observa-la de cara. i una vegada més les ments de tots els del grup van produir el mateix pensament: que???
la senyora que portava el mocador rosa al cap no era cap senyora musulmana. era una senyora molt velleta de les de poble, de les tradicionals. petita, primeta, amb moltes arrugues, silenciosa. va ser una sorpresa per a tots. no ens ho esperàvem... tanmateix, perquè no ens ho esperàvem? era una senyora gran vestida de la manera tradicional en un lloc on això encara es normal... és que la normalitat a les nostres ments ja ha canviat!
va ser en el moment de la sorpresa que vam exterioritzar les nostres pensaments, i ens vam adonar de que tots havíem pensat el mateix. en aquell moment ens va fer gràcia i ens va fer adonar de com canvien les nostres expectatives amb el temps.
quan estàvem a punt de deixar la plaça i la senyora del mocador rosa la cap estava darrera nostre, havíem de triar entre els dos carrers que teníem al davant. vam dubtar un moment i llavors la senyora ens va dir: si voleu anar al camí del barranc que porta a l’ermita heu d’agafar el carrer de l’esquerra i quan arribeu a l’era heu d’agafar el camí que de la dreta.
llavors va fer com per aixecar-se i va dir: espereu que us acompanyo i us ho ensenyo.
aquest cop tots a l’hora vam dir: no, no es mogui! no pateixi que ja ho trobarem!
la vèiem tan fràgil que a tots ens va espantar la idea de que ens fes de guia pels camins. encara que segur que si hagués vingut hauríem tingut una nova sorpresa.
li vam agrair molt que ens ajudés, ens vam acomiadar i vam seguir les seves instruccions per a trobar el camí del barranc.
la senyora del mocador rosa al cap va ser una de les anècdotes de l’excursió d’aquell dia!
vam travessar masboquera buscant un camí que ens portés cap al barranc, que és per on volíem continuar el camí. ens acostàvem a una plaça quan de lluny vam veure que al mig de la plaça hi havia un banc. al banc hi havia un senyora asseguda. nosaltres la vèiem d’esquena. portava una bata blava i un mocador rosa al cap.
les ments de tots els del grup van produir el mateix pensament simultàniament: la immigració marroquí ha arribat fins aquest poblet. qui ho havia de dir!
però ningú va fer cap comentari en veu alta, perquè tothom devia pensar: no val la pena. és tant obvi.
vam seguir caminant travessant la plaça i al passar pel costat de la senyora del mocador rosa al cap, tots ens vam anar girant discretament per observa-la de cara. i una vegada més les ments de tots els del grup van produir el mateix pensament: que???
la senyora que portava el mocador rosa al cap no era cap senyora musulmana. era una senyora molt velleta de les de poble, de les tradicionals. petita, primeta, amb moltes arrugues, silenciosa. va ser una sorpresa per a tots. no ens ho esperàvem... tanmateix, perquè no ens ho esperàvem? era una senyora gran vestida de la manera tradicional en un lloc on això encara es normal... és que la normalitat a les nostres ments ja ha canviat!
va ser en el moment de la sorpresa que vam exterioritzar les nostres pensaments, i ens vam adonar de que tots havíem pensat el mateix. en aquell moment ens va fer gràcia i ens va fer adonar de com canvien les nostres expectatives amb el temps.
quan estàvem a punt de deixar la plaça i la senyora del mocador rosa la cap estava darrera nostre, havíem de triar entre els dos carrers que teníem al davant. vam dubtar un moment i llavors la senyora ens va dir: si voleu anar al camí del barranc que porta a l’ermita heu d’agafar el carrer de l’esquerra i quan arribeu a l’era heu d’agafar el camí que de la dreta.
llavors va fer com per aixecar-se i va dir: espereu que us acompanyo i us ho ensenyo.
aquest cop tots a l’hora vam dir: no, no es mogui! no pateixi que ja ho trobarem!
la vèiem tan fràgil que a tots ens va espantar la idea de que ens fes de guia pels camins. encara que segur que si hagués vingut hauríem tingut una nova sorpresa.
li vam agrair molt que ens ajudés, ens vam acomiadar i vam seguir les seves instruccions per a trobar el camí del barranc.
la senyora del mocador rosa al cap va ser una de les anècdotes de l’excursió d’aquell dia!
dimecres, de juny 17, 2009
stardate: estrelles
fa molts anys, pel meu aniversari, uns amics em van fer un regal, suposo que inspirant-se en el fet que jo era una gran fan de l’star trek.
era una capsa plena d’unes estrelles grogues, de plàstic, una mica estranyes. eren estrelles fluorescents: si les tens una mica a la llum i després les poses en la foscor brillen durant una estona.
llavors em van semblar estranyes perquè no havia vist mai res semblant, però em van encantar.
les vaig posar al sostre de la meva habitació i des de llavors cada nit quan me’n vaig a dormir em fan companyia. normalment, com que tinc son, només els faig una ullada ràpida, i com que sóc miop les veig una mica borroses. però a vegades després d’apagar la llum em deixo les ulleres posades per veure-les bé durant una estona.
cada vegada que he canviat de pis, he tret totes les estrelles i les he posat de nou a la nova cambra. cada vegada que he pintat l’habitació les he tret totes i després les he tornat a posar.
una vegada ma mare em va suggerir que en aquell cel hi faltava una lluna. com que llavors aquests tipus de coses ja eren més fàcils de trobar vaig buscar una lluna fluorescent i la vaig posat en mig de les estrelles.
les estrelles estan posades sense seguir cap ordre ni cap constel•lació. són el meu cel particular. i quan per la finestra veig la lluna, en el meu cel hi tinc dues llunes brillant!
era una capsa plena d’unes estrelles grogues, de plàstic, una mica estranyes. eren estrelles fluorescents: si les tens una mica a la llum i després les poses en la foscor brillen durant una estona.
llavors em van semblar estranyes perquè no havia vist mai res semblant, però em van encantar.
les vaig posar al sostre de la meva habitació i des de llavors cada nit quan me’n vaig a dormir em fan companyia. normalment, com que tinc son, només els faig una ullada ràpida, i com que sóc miop les veig una mica borroses. però a vegades després d’apagar la llum em deixo les ulleres posades per veure-les bé durant una estona.
cada vegada que he canviat de pis, he tret totes les estrelles i les he posat de nou a la nova cambra. cada vegada que he pintat l’habitació les he tret totes i després les he tornat a posar.
una vegada ma mare em va suggerir que en aquell cel hi faltava una lluna. com que llavors aquests tipus de coses ja eren més fàcils de trobar vaig buscar una lluna fluorescent i la vaig posat en mig de les estrelles.
les estrelles estan posades sense seguir cap ordre ni cap constel•lació. són el meu cel particular. i quan per la finestra veig la lluna, en el meu cel hi tinc dues llunes brillant!
dilluns, de juny 15, 2009
stardate: guanys i pèrdues
pot semblar una altra petita obsessió, però aquest cop crec que és diferent.
fa uns dies que al cotxe només escolto una cançó. és una cançó de abba que es diu slipping through my fingers, i que no la vaig conèixer fins que vaig veure mamma mia.
m’agrada tota i suposo que no pararé fins que me la sàpiga del tot. el trosset que més
“...
the feeling that i’m losing her forever
and without really entering her world
i’m glad whenever i can share her laughter
that funny little girl
slipping through my fingers all the time
i try to capture every minute
the feeling in it
slipping through my fingers all the time
so i really see what’s in her mind
each time i think i’m close to knowing
she keeps on growing
slipping through my fingers all the time
...”
o (traducció bastant lliure)
“...
el sentiment de que l’estic perdent per sempre
i sense haver entrat en el seu món
m’agrada poder compartir rialles
la petitona tan divertida
lliscant pels meus dits sempre
tracto de capturar cada minut
el sentiment que hi ha
lliscant pels meus dits sempre
de manera que pugui veure que té al cap
cada cop que em sembla que m’hi acosto
ella continua creixent
lliscant pels meus dits sempre
...”
la música la trobo molt bonica,
com en la meva petita obsessió de fa unes setmanes, amb aquesta cançó per una banda m’hi sento identificada.
però a diferència d’aquella cançó del leonard cohen aquesta m’emociona molt. i com em passava amb el cinema paradiso, em fa plorar.
però trobo que aquesta és una emoció de les bones. encara que la cançó parli de pèrdues, també em fa pensar en la satisfacció de poder ‘patir’ aquestes pèrdues, i en el goig de haver pogut gaudir del que es perd.
i la veritat és que em sorprenc a mi mateixa perquè no m’hagués esperat mai tenir aquests tipus de satisfaccions, i ves per on!
només puc estar molt i molt agraïda a qui fa possible que les tingui!
fa uns dies que al cotxe només escolto una cançó. és una cançó de abba que es diu slipping through my fingers, i que no la vaig conèixer fins que vaig veure mamma mia.
m’agrada tota i suposo que no pararé fins que me la sàpiga del tot. el trosset que més
“...
the feeling that i’m losing her forever
and without really entering her world
i’m glad whenever i can share her laughter
that funny little girl
slipping through my fingers all the time
i try to capture every minute
the feeling in it
slipping through my fingers all the time
so i really see what’s in her mind
each time i think i’m close to knowing
she keeps on growing
slipping through my fingers all the time
...”
o (traducció bastant lliure)
“...
el sentiment de que l’estic perdent per sempre
i sense haver entrat en el seu món
m’agrada poder compartir rialles
la petitona tan divertida
lliscant pels meus dits sempre
tracto de capturar cada minut
el sentiment que hi ha
lliscant pels meus dits sempre
de manera que pugui veure que té al cap
cada cop que em sembla que m’hi acosto
ella continua creixent
lliscant pels meus dits sempre
...”
la música la trobo molt bonica,
com en la meva petita obsessió de fa unes setmanes, amb aquesta cançó per una banda m’hi sento identificada.
però a diferència d’aquella cançó del leonard cohen aquesta m’emociona molt. i com em passava amb el cinema paradiso, em fa plorar.
però trobo que aquesta és una emoció de les bones. encara que la cançó parli de pèrdues, també em fa pensar en la satisfacció de poder ‘patir’ aquestes pèrdues, i en el goig de haver pogut gaudir del que es perd.
i la veritat és que em sorprenc a mi mateixa perquè no m’hagués esperat mai tenir aquests tipus de satisfaccions, i ves per on!
només puc estar molt i molt agraïda a qui fa possible que les tingui!
dissabte, de juny 13, 2009
stardate: multes!
em truca ma germana.
on eres el dia u de maig a les onze del matí?
la resposta la recordava molt bé: a l’A2 fent cua! perquè no sé qui va tenir la brillant idea de tallar l’autovia i fer sortir tots els cotxes a la nacionaleta en mig d’un pont!
doncs t’han posat una multa per excés de velocitat!
això ja era el colmo! la major part del trajecte, en termes de temps, vam estar aturats o anant a uns quants metres per hora!
però em va alegrar saber que ni em retiren el carnet ni em treuen punts. només he de pagar, i menys del que m’esperava (segons el que havia sentit a dir que podia arribar a ser). i a més si pago aviat em fan un descompte!
ma germana estava enfadadíssima.
però què es pensen? amb la de gent que fa infraccions gravíssimes, i posa als altres en perill. si només anaves a 139 kilòmetres per hora quan el límit era de 120. i va començar a despotricar contra tot i contra tothom.
també em va alegrar que ma germana es preocupés per mí.
i encara més raons per estar contenta: pensava en el temps que fa que em passo els límits de velocitat per un lloc i fins ara ningú semblava que se n’hagués adonat. pensava en totes les multes que hagués hagut de pagar i m’he estalviat!
i la multa també m’ha servit per recordar que aquell dia uns amics ens estaven esperant a la vora de tàrrega per anar a pujar el mont-roig, a la vora de camarasa. ens van esperar tot el retard que portàvem, gràcies a la cua, no a la multa.
quan finalment ens vam trobar vam anar junts cap a camarasa. com que esperant-nos van anar a fer unes cerveses, em va tocar conduir i el que feia de guia em diu: a la guia està molt clar com s’hi arriba. passarem per uns túnels, i en mig d’un d’ells hi ha un camí que ens hi portarà.
heu agafat mai un camí de dins d’un túnel? és un forat negre, en el que no es veu res i sembla que vagis de cap a l’infern. jo anava a poc a poc, quan em va dir aquí! em vaig aturar. i em diu ves cap a dintre.
com vols que vagi cap a dintre si no es veu res! vaig haver de fer servir tota la fe que tenia en ell i tota la fe que vaig haver de desenvolupar en segons en el llibre que portava.
i sí. quan ja erem dins el forat no ens vam enfonsar, vam veure una llum, la vam seguir i vam sortir del túnel.
al final es va demostrar que la fe que havia posat en el llibre no tenia raó de ser. el camí estava tant mal explicat que no vam poder fer el cim. però la fe en el guia no l’he perdut i les vistes van valdre la pena.
on eres el dia u de maig a les onze del matí?
la resposta la recordava molt bé: a l’A2 fent cua! perquè no sé qui va tenir la brillant idea de tallar l’autovia i fer sortir tots els cotxes a la nacionaleta en mig d’un pont!
doncs t’han posat una multa per excés de velocitat!
això ja era el colmo! la major part del trajecte, en termes de temps, vam estar aturats o anant a uns quants metres per hora!
però em va alegrar saber que ni em retiren el carnet ni em treuen punts. només he de pagar, i menys del que m’esperava (segons el que havia sentit a dir que podia arribar a ser). i a més si pago aviat em fan un descompte!
ma germana estava enfadadíssima.
però què es pensen? amb la de gent que fa infraccions gravíssimes, i posa als altres en perill. si només anaves a 139 kilòmetres per hora quan el límit era de 120. i va començar a despotricar contra tot i contra tothom.
també em va alegrar que ma germana es preocupés per mí.
i encara més raons per estar contenta: pensava en el temps que fa que em passo els límits de velocitat per un lloc i fins ara ningú semblava que se n’hagués adonat. pensava en totes les multes que hagués hagut de pagar i m’he estalviat!
i la multa també m’ha servit per recordar que aquell dia uns amics ens estaven esperant a la vora de tàrrega per anar a pujar el mont-roig, a la vora de camarasa. ens van esperar tot el retard que portàvem, gràcies a la cua, no a la multa.
quan finalment ens vam trobar vam anar junts cap a camarasa. com que esperant-nos van anar a fer unes cerveses, em va tocar conduir i el que feia de guia em diu: a la guia està molt clar com s’hi arriba. passarem per uns túnels, i en mig d’un d’ells hi ha un camí que ens hi portarà.
heu agafat mai un camí de dins d’un túnel? és un forat negre, en el que no es veu res i sembla que vagis de cap a l’infern. jo anava a poc a poc, quan em va dir aquí! em vaig aturar. i em diu ves cap a dintre.
com vols que vagi cap a dintre si no es veu res! vaig haver de fer servir tota la fe que tenia en ell i tota la fe que vaig haver de desenvolupar en segons en el llibre que portava.
i sí. quan ja erem dins el forat no ens vam enfonsar, vam veure una llum, la vam seguir i vam sortir del túnel.
al final es va demostrar que la fe que havia posat en el llibre no tenia raó de ser. el camí estava tant mal explicat que no vam poder fer el cim. però la fe en el guia no l’he perdut i les vistes van valdre la pena.
dijous, de juny 11, 2009
stardate: petons i abraçades
en general no m’agrada fer petons perquè sí, o per saludar, o només per quedar bé. si cal en faig, perquè tampoc m’agrada crear situacions violentes, i tampoc em costa gens. però si puc ho evito.
amb els col·legues de feina em trobo sovint que al conèixer-nos o al trobar-nos de seguida volen fer-te dos petons. és clar que això només ho fan amb les dones. i suposo que hi ajuda el fet de que de dones no n’hi hagi gaires (ja sé que em repeteixo una mica, em sap greu).
però si que m’agrada fer petons a segons qui i segons quan. amb les persones que m’estimo m’agrada perquè ho entenc com un senyal de sentiment mutu. i amb segons qui m’agrada mooolt!
també m’agrada fer dos petons de cortesia als anglesos i americans. però això és per morbo. no els agrada gens a ells. i quan t’hi acostes ja sents el repelús que senten. ves, a mi em fa gràcia. potser també perquè davant d’ells em fa sentir exòtica (ibèrica?)
les abraçades les entenc com una qüestió d’aprenentatge. tinc la impressió que no en sé de fer abraçades. sobretot quan veig algunes grans abraçades que la gent es fa. em fan enveja. m’agradaria saber abraçar així. més que a la vida real, que la veritat és que no n’acostumo a veure gaires, ni gaire entusiastes (no sé perquè), les abraçades que m’agradaria saber fer són les que he vist a les pel·lícules.
ara que avui me n’han fet una que s’ho valia tot. quina abraçada més sentida! suposo que ha estat pel moment, per lloc, per les sensacions, per com em sentia, ... i perquè la persona en sabia! m’ha fet retornar de totes les meves misèries i m’ha transportat a la glòria. l’he continuat assaborint tota la resta del dia. a veure si així n'aprenc.
amb els col·legues de feina em trobo sovint que al conèixer-nos o al trobar-nos de seguida volen fer-te dos petons. és clar que això només ho fan amb les dones. i suposo que hi ajuda el fet de que de dones no n’hi hagi gaires (ja sé que em repeteixo una mica, em sap greu).
però si que m’agrada fer petons a segons qui i segons quan. amb les persones que m’estimo m’agrada perquè ho entenc com un senyal de sentiment mutu. i amb segons qui m’agrada mooolt!
també m’agrada fer dos petons de cortesia als anglesos i americans. però això és per morbo. no els agrada gens a ells. i quan t’hi acostes ja sents el repelús que senten. ves, a mi em fa gràcia. potser també perquè davant d’ells em fa sentir exòtica (ibèrica?)
les abraçades les entenc com una qüestió d’aprenentatge. tinc la impressió que no en sé de fer abraçades. sobretot quan veig algunes grans abraçades que la gent es fa. em fan enveja. m’agradaria saber abraçar així. més que a la vida real, que la veritat és que no n’acostumo a veure gaires, ni gaire entusiastes (no sé perquè), les abraçades que m’agradaria saber fer són les que he vist a les pel·lícules.
ara que avui me n’han fet una que s’ho valia tot. quina abraçada més sentida! suposo que ha estat pel moment, per lloc, per les sensacions, per com em sentia, ... i perquè la persona en sabia! m’ha fet retornar de totes les meves misèries i m’ha transportat a la glòria. l’he continuat assaborint tota la resta del dia. a veure si així n'aprenc.
dimarts, de juny 09, 2009
stardate: on són les dones?
a la taula presidencial hi havia sis persones. una era dona.
només una dona!
ei! hi ha una dona, que vols més!
el representant del govern, el representant de la institució, els oradors, ...
i la dona, qui és? algú la coneix? que representa?
van anar parlant tots ordenament tal com mana la jerarquia.
tots i totes?
només tots, ja que la dona no va tenir l’oportunitat. no va dir res.
la introducció de cada orador era una salutació formal a les autoritats, seguint més o menys el protocol establert, i al final als col·legues i amics.
i les amigues? també hi erem! no ens van veure?
la meva companya de seient diu que enviarà un missatge queixant-se als oradors i als organitzadors.
per a ells, perquè d’elles no n’hi havia, serà la primera notícia.
potser si que s’adonaran i canviaran ... només potser
només una dona!
ei! hi ha una dona, que vols més!
el representant del govern, el representant de la institució, els oradors, ...
i la dona, qui és? algú la coneix? que representa?
van anar parlant tots ordenament tal com mana la jerarquia.
tots i totes?
només tots, ja que la dona no va tenir l’oportunitat. no va dir res.
la introducció de cada orador era una salutació formal a les autoritats, seguint més o menys el protocol establert, i al final als col·legues i amics.
i les amigues? també hi erem! no ens van veure?
la meva companya de seient diu que enviarà un missatge queixant-se als oradors i als organitzadors.
per a ells, perquè d’elles no n’hi havia, serà la primera notícia.
potser si que s’adonaran i canviaran ... només potser
diumenge, de juny 07, 2009
stardate: un dissabte
de bon matí arriba el meu nebot. vol passar el dia amb nosaltres. com sempre té molta energia i una espècie de por a avorrir-se.
què farem? on anirem?
porta un dvd del partit de la final de la champions. des d’aquell dia que s’ha tornat un gran culé i un fan del bojan.
parlem d’anar al cine. ell vol anar a comprar unes croquetes i menjar-se-les dalt del tren mentre anem cap a barcelona. a la jèssica li fa vergonya de menjar dalt del tren. el compromís final és que menjarem croquetes a casa i després agafarem el tren.
mentre dinem mirem el lliurament de la copa, i la primera part del partit. em pensava que seria super-avorrit, ja que tenia la impressió que el recordava molt bé. i em sorprenc quan m’adono que encara hi trobo moments molt emocionants.
l’ambient del partit ens fa replantejar la tarda, i decidim anar a visitar el museu del barça i l’estadi. el viatge és normal, però quan ens acostem al camp nou comencen a aparèixer banderoles amb fotos dels jugadors. i cada vegada que surt el bojan el meu nebot crida de l’emoció. com més a prop estem del camp més fotos hi ha i més grosses son. la festa està assegurada, no parem de fer fotos de les fotos ... és el que l’ocasió demana.
dins el museu seguim fent fotos de les fotos, i de les samarretes amb els noms, ... res és original, tot són còpies, però l’emoció sí que sembla real.
el més real que trobem són les copes. aquestes si que són les de veritat. estan dins una vitrina i també hi fem fotos.
ens ofereixen la possibilitat de fer-nos una foto aixecant la copa de la champions, tal com ho van fer els jugadors a roma. hi ha turistes que s’hi posen, i molt contents paguen deu o tretze euros, depenent de la mida de foto que vulguin.
la sortida del museu ens porta a la botiga. on si no? i allí ens hi passem una bona estona, triant samarretes, que seran els regals dels sants que s’acosten.
surto del camp nou amb dos nens vestits del barça, amb l’equipament de l’any que ve. estan contentíssims i jo sento un gran malestar per haver-me deixat vèncer un cop més per un consumisme ferotge.
mentre escric aquest post els tinc a tots dos al meu costat, llegint el que vaig posant. dient-me el que volen que hi posi, i queixant-se si no ho faig. quan arribo a les últimes frases el meu nebot pregunta què volen dir i la jèssica li ho explica. estic contenta d’haver pogut explicar-ho mentre tenia la sensació que m’escoltaven amb interès. no passa gaire sovint això!
què farem? on anirem?
porta un dvd del partit de la final de la champions. des d’aquell dia que s’ha tornat un gran culé i un fan del bojan.
parlem d’anar al cine. ell vol anar a comprar unes croquetes i menjar-se-les dalt del tren mentre anem cap a barcelona. a la jèssica li fa vergonya de menjar dalt del tren. el compromís final és que menjarem croquetes a casa i després agafarem el tren.
mentre dinem mirem el lliurament de la copa, i la primera part del partit. em pensava que seria super-avorrit, ja que tenia la impressió que el recordava molt bé. i em sorprenc quan m’adono que encara hi trobo moments molt emocionants.
l’ambient del partit ens fa replantejar la tarda, i decidim anar a visitar el museu del barça i l’estadi. el viatge és normal, però quan ens acostem al camp nou comencen a aparèixer banderoles amb fotos dels jugadors. i cada vegada que surt el bojan el meu nebot crida de l’emoció. com més a prop estem del camp més fotos hi ha i més grosses son. la festa està assegurada, no parem de fer fotos de les fotos ... és el que l’ocasió demana.
dins el museu seguim fent fotos de les fotos, i de les samarretes amb els noms, ... res és original, tot són còpies, però l’emoció sí que sembla real.
el més real que trobem són les copes. aquestes si que són les de veritat. estan dins una vitrina i també hi fem fotos.
ens ofereixen la possibilitat de fer-nos una foto aixecant la copa de la champions, tal com ho van fer els jugadors a roma. hi ha turistes que s’hi posen, i molt contents paguen deu o tretze euros, depenent de la mida de foto que vulguin.
la sortida del museu ens porta a la botiga. on si no? i allí ens hi passem una bona estona, triant samarretes, que seran els regals dels sants que s’acosten.
surto del camp nou amb dos nens vestits del barça, amb l’equipament de l’any que ve. estan contentíssims i jo sento un gran malestar per haver-me deixat vèncer un cop més per un consumisme ferotge.
mentre escric aquest post els tinc a tots dos al meu costat, llegint el que vaig posant. dient-me el que volen que hi posi, i queixant-se si no ho faig. quan arribo a les últimes frases el meu nebot pregunta què volen dir i la jèssica li ho explica. estic contenta d’haver pogut explicar-ho mentre tenia la sensació que m’escoltaven amb interès. no passa gaire sovint això!
divendres, de juny 05, 2009
stardate: eleccions
he d’anar decidint que faré diumenge. les campanyes electorals més aviat em posen de mal humor i em fan pensar que tot el que diuen és mentida.
sóc radical. del parer que per bona persona que un sigui des del moment en que decideix fer-se polític ja ho ha deixat de ser. crec que si algú decideix fer-se polític és perquè li falla alguna cosa, encara que només ho intenti.
per això durant molts anys vaig viure allunyada de les urnes i ben feliç. fins que un dia, un senyor amb bigoti que no cal ni anomenar, em va fer penedir de no haver anat a votar en contra seva. em va fer sentir malament per no haver fet res per evitar que guanyés.
està clar que un vot no farà mai canviar res en unes eleccions tan grans. però ajuda a viure perquè et proporciona la sensació de que has fet el que has pogut.
des de llavors que sento més necessitat d’anar a votar. però quan arriba la campanya aquesta necessitat és barreja amb el desencant que em fan arribar el polítics.
a les enquestes la gent que diu que no creu en cap dels candidats que es presenten, que diu que estan desencantats amb com van les coses, que diuen que tan els fa qui guanyi, són gent que o bé s’absté o bé vota en blanc.
com que els meus sentiments són contradictoris, diumenge segurament aniré a votar. estaria bé que els polítics entenguessin el vot en blanc com una mena de càstig. llavors ho tindria clar.
però com que de moment no és així hi hauré de pensar una mica més, entre votar en blanc i votar per fer el possible per que no guanyi cap indesitjable.
sóc radical. del parer que per bona persona que un sigui des del moment en que decideix fer-se polític ja ho ha deixat de ser. crec que si algú decideix fer-se polític és perquè li falla alguna cosa, encara que només ho intenti.
per això durant molts anys vaig viure allunyada de les urnes i ben feliç. fins que un dia, un senyor amb bigoti que no cal ni anomenar, em va fer penedir de no haver anat a votar en contra seva. em va fer sentir malament per no haver fet res per evitar que guanyés.
està clar que un vot no farà mai canviar res en unes eleccions tan grans. però ajuda a viure perquè et proporciona la sensació de que has fet el que has pogut.
des de llavors que sento més necessitat d’anar a votar. però quan arriba la campanya aquesta necessitat és barreja amb el desencant que em fan arribar el polítics.
a les enquestes la gent que diu que no creu en cap dels candidats que es presenten, que diu que estan desencantats amb com van les coses, que diuen que tan els fa qui guanyi, són gent que o bé s’absté o bé vota en blanc.
com que els meus sentiments són contradictoris, diumenge segurament aniré a votar. estaria bé que els polítics entenguessin el vot en blanc com una mena de càstig. llavors ho tindria clar.
però com que de moment no és així hi hauré de pensar una mica més, entre votar en blanc i votar per fer el possible per que no guanyi cap indesitjable.
dimecres, de juny 03, 2009
stardate: amors i guerres
com ja vaig comentar un dia, mentre llegia ‘un món sense fi’ de ken follet em sentia com si cada cop que obria el llibre me n’anés cap a kingsbridge a conviure amb els protagonistes de la novel·la. i la veritat és que allí m’ho passava tant bé que em costava tancar el llibre i tornar a la realitat.
tot i que és un llibre llarguíssim, hagués volgut que durés més encara. perquè cada vegada que el llegia em feia sentir molt bé.
a més vaig trobar a faltar trossos de la vida d’aquella gent que, segons jo, van quedar sense explicar. com ara la relació de la caris i la gwenda. m’hagués agradat saber-ne més detalls.
és clar que el que em tenia més emocionada era la gran història d’amor de la caris i el merthin. suposo que era pura enveja!
en acabar-lo em que vaig trobar enganxadíssima a la trilogia del millennium de stieg larsson. quan l’obria em transportava a suècia, i també se’m feia molt difícil tancar-lo per tornar. però la sensació era molt diferent.
en general no m’agraden les històries d’assassinats i policies, per llestos i guapos que siguin. el que em tenia lligada en aquest cas era també la història d’amor. i també la manera tant detallista de descriure-ho tot, sobretot la gent i les raons dels seus comportaments.
però, a diferència del món sense fí, amb el millennium en comptes de tranquil·litzar-me em sembla que em posava nerviosa.
de totes maneres, espero amb candeletes que arribi el dia 18 per poder llegir la tercera part!
un detall que em va sorprendre llegint-ne la segona part: diu que hi ha dos tipus de municions per les pistoles.
hi ha unes bales que son dures i estan totalment cobertes de metall. travessen els cossos de punta a punta i només et fan un forat i prou.
hi ha un altra tipus de bales que son més lleugeres, i quan són dins el cos es dilaten (de 9 mil·límetres fins a dos o tres centímetres de diàmetre), destrueixen tot el que troben a la vora i causen una hemorràgia massiva.
aquestes bales s’anomenen munició de caça. son les que es fan servir nomalment en les caceres ja que allí es tracte d’abatre una bèstia tan de pressa com sigui possible sense fer-la sofrir massa. en canvi aquestes bales estan prohibides en les guerres, ja que bàsicament maten tot allò que toquen.
llavors, en les guerres es tracta de ferir només? de torturar potser? la raó de la guerra no l’he entès mai, però té sentit que algú que aposti per la guerra sigui capaç de sostenir raonaments d’aquest tipus? jo no ho entenc.
tot i que és un llibre llarguíssim, hagués volgut que durés més encara. perquè cada vegada que el llegia em feia sentir molt bé.
a més vaig trobar a faltar trossos de la vida d’aquella gent que, segons jo, van quedar sense explicar. com ara la relació de la caris i la gwenda. m’hagués agradat saber-ne més detalls.
és clar que el que em tenia més emocionada era la gran història d’amor de la caris i el merthin. suposo que era pura enveja!
en acabar-lo em que vaig trobar enganxadíssima a la trilogia del millennium de stieg larsson. quan l’obria em transportava a suècia, i també se’m feia molt difícil tancar-lo per tornar. però la sensació era molt diferent.
en general no m’agraden les històries d’assassinats i policies, per llestos i guapos que siguin. el que em tenia lligada en aquest cas era també la història d’amor. i també la manera tant detallista de descriure-ho tot, sobretot la gent i les raons dels seus comportaments.
però, a diferència del món sense fí, amb el millennium en comptes de tranquil·litzar-me em sembla que em posava nerviosa.
de totes maneres, espero amb candeletes que arribi el dia 18 per poder llegir la tercera part!
un detall que em va sorprendre llegint-ne la segona part: diu que hi ha dos tipus de municions per les pistoles.
hi ha unes bales que son dures i estan totalment cobertes de metall. travessen els cossos de punta a punta i només et fan un forat i prou.
hi ha un altra tipus de bales que son més lleugeres, i quan són dins el cos es dilaten (de 9 mil·límetres fins a dos o tres centímetres de diàmetre), destrueixen tot el que troben a la vora i causen una hemorràgia massiva.
aquestes bales s’anomenen munició de caça. son les que es fan servir nomalment en les caceres ja que allí es tracte d’abatre una bèstia tan de pressa com sigui possible sense fer-la sofrir massa. en canvi aquestes bales estan prohibides en les guerres, ja que bàsicament maten tot allò que toquen.
llavors, en les guerres es tracta de ferir només? de torturar potser? la raó de la guerra no l’he entès mai, però té sentit que algú que aposti per la guerra sigui capaç de sostenir raonaments d’aquest tipus? jo no ho entenc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)