fa temps vaig veure una pel·lícula que em va agradar ‘before sunrise’: de Richard Linklater, rodada el 1995, amb Julie Delpy i Ethan Hawke, en castellà ‘antes del amanecer’. em va agradar tant que encara la recordo molt bé.
un noi i una noia es troben en un tren. quan el tren arriba a viena i s’han de separar decideixen passar junts les hores que ella ha d’esperar fins que marxi el seu tren. passen una nit passejant per viena i explicant-se la vida. hi ha un moment en que ella fa veure que truca a la seva millor amiga i li explica el que li ha estat passant en les últimes hores. com s’han conegut, què han fet i què està sentint.
em sembla una manera fantàstica de fer saber a una persona els sentiments que et provoca. trobo que comunicar els sentiments és bo en general per a tothom. un mateix se sent més bé i es poden evitar malentesos. i aquesta manera de fer-ho sembla especialment recomanada pels tímids. però clarament hi ha moltes altres maneres.
una vegada em van explicar que un home que estava molt penjat d’una dona va decidir explicar les seves penes a un amic seu, i es va posar a escriure-li un email.
feia servir un programa tipus eudora. aquests programes tenen en la memòria la llista d’adreces d’email que es fan servir normalment. cada adreça correspon a un nom diferent. per enviar un missatge a algú només cal que al lloc corresponent al destinatari s’hi escrigui el nom de la persona a qui es vol enviar el missatge, i el programa tot sol busca l’adreça i l’envia.
doncs bé, aquest home va escriure un missatge explicant al seu amic les emocions que estava vivint, tot el que sentia per aquella noia, els seus desitjos i les seves pors, les seves intencions i els seus recels, ... i va pensar que el títol del missatge no podia ser altre que el nom de la noia, ja que n’era la principal i única protagonista.
la qüestió és que amb els nervis va escriure el nom de la noia al costat d’on hi diu ‘destinatari’ i el nom del seu amic al costat d’on hi diu ‘assumpte’, és a dir, va posar els noms intercanviats de lloc. com que aquests programes amb el nom ja en tenen prou, quan ell va pitjar el botó d’enviar, el programa va enviar un missatge a l’adreça de la noia,i l’assumpte era l’amic de l’home que l’enviava.
així doncs, el missatge que anava dirigit al seu amic va fer cap a la safata d’entrada de la noia. ella el va llegir, i va pensar que era un missatge molt estrany, però va captar clarament la idea que se’n desprenia. i va decidir contestar-li amb un missatge on plantejava la seva confusió i les ganes d’aclarir-ho parlant-ne.
va ser només quan l’home va rebre la resposta de la noia que es va adonar del que havia passat.
el final de la història no el sé, però abans del final, es van trobar i van parlar del que sentien l’un per l’altre obertament. l’error ens les adreces els ho havia posat molt fàcil: s’havien obert de cop l’un a l’altre, encara que fos per un error.
dimarts, de març 31, 2009
diumenge, de març 29, 2009
stardate: suc de maduixa
ara que som al temps de les maduixes, a les fruiteries hi ha unes caixes de maduixots que fan molt goig. jo ahir en vaig comprar una.
aquest matí he triat les més petites per menjar-les tal qual o amanides. i amb les més grosses n’he fet suc.
he netejat un quilo de maduixes i les he tallat a trossets.
les he posat en un bol amb el suc de dues llimones i he tirat mig quilo de sucre pel damunt. ho he deixat reposar durant un parell d’hores.
després hi he afegit mig got d’aigua, ho he passat tot pel turmix o minipimer, i ho he posat a la nevera.
ara ja està fresquet i a punt per a beure.
n’omplo mig got amb un cullerot, hi afegeixo aigua i ho remeno ben remenat.
és un suc dolç, fresc, natural i boníssim.
s’hi pot posar més o menys suc de llimona, més o menys sucre, i més o menys aigua. això depèn del gust de cadascú.
jo el preparo amb poca aigua, així a la nevera ocupa menys espai.
si ho proveu ja em direu que tal!
aquest matí he triat les més petites per menjar-les tal qual o amanides. i amb les més grosses n’he fet suc.
he netejat un quilo de maduixes i les he tallat a trossets.
les he posat en un bol amb el suc de dues llimones i he tirat mig quilo de sucre pel damunt. ho he deixat reposar durant un parell d’hores.
després hi he afegit mig got d’aigua, ho he passat tot pel turmix o minipimer, i ho he posat a la nevera.
ara ja està fresquet i a punt per a beure.
n’omplo mig got amb un cullerot, hi afegeixo aigua i ho remeno ben remenat.
és un suc dolç, fresc, natural i boníssim.
s’hi pot posar més o menys suc de llimona, més o menys sucre, i més o menys aigua. això depèn del gust de cadascú.
jo el preparo amb poca aigua, així a la nevera ocupa menys espai.
si ho proveu ja em direu que tal!
divendres, de març 27, 2009
stardate: fills
en un comentari d’un post del blog bona nit i tapa't respecte a la decisió de tenir fills, el dan (del centpeus) va escriure:
“Ja veuràs. Li donaràs moltes voltes, t’ho pensaràs molt, tindràs dubtes... però el moment en que et posen el fill als braços, tot s’esvaeix i saps que per fi! has fet alguna cosa important de veritat a la vida”
em va agradar perquè em va semblar molt real la descripció de pensaments i sentiments que un o una ha tingut de veritat. o potser és clar que això només li pot passar a un home. potser per a les dones els pensaments i els sentiments respecte a tenir fills són diferents. no ho sé.
en qualsevol cas, tot i que em va agradar molt llegir-ho, no m’hi vaig sentir gens identificada.
la qüestió de tenir fills mai ha ocupat cap part important dels meus pensaments ni dels meus sentiments. no vol dir que no hi hagi pensat mai, però no hi he pensat gaire. tampoc mai he cregut tenir cap dubte al respecte. en el passat, sempre que havia sorgit el tema, havia decidit deixar-ho per més endavant. i ara, ja el dono per acabat.
clarament no dec tenir ni els pensaments ni els sentiments d’una dona típica. potser les dones típicament tampoc donen masses voltes a aquest tema, però tenen clar que de fills en volen.
i tampoc he viscut el moment en que et posen el fill als braços. l’emoció que interpreto que es desprèn del text penso que ha de venir de pensar que aquell fill l’has fet tu, i que té la teva sang i comparteix el teu adn.
aquí encara he de fer un esforç més gran per entendre-ho. després de rellegir aquestes línies ho he intentat, tot i preguntant-me si és per culpa de no haver-ho entès mai d’aquesta manera que no he sapigut resoldre bé el tema dels fills. però no m’he convençut.
no em puc creure que ara estaria millor del que estic si tingués fills que he fet jo. suposo que una altra vegada demostro que no tinc ni els pensaments ni els sentiments d’una dona típica, i potser ni d’un home típic!
està bé que no n’hi hagin gaires com jo, sinó malament aniríem! però hi ha d’haver gent per tot, no?
“Ja veuràs. Li donaràs moltes voltes, t’ho pensaràs molt, tindràs dubtes... però el moment en que et posen el fill als braços, tot s’esvaeix i saps que per fi! has fet alguna cosa important de veritat a la vida”
em va agradar perquè em va semblar molt real la descripció de pensaments i sentiments que un o una ha tingut de veritat. o potser és clar que això només li pot passar a un home. potser per a les dones els pensaments i els sentiments respecte a tenir fills són diferents. no ho sé.
en qualsevol cas, tot i que em va agradar molt llegir-ho, no m’hi vaig sentir gens identificada.
la qüestió de tenir fills mai ha ocupat cap part important dels meus pensaments ni dels meus sentiments. no vol dir que no hi hagi pensat mai, però no hi he pensat gaire. tampoc mai he cregut tenir cap dubte al respecte. en el passat, sempre que havia sorgit el tema, havia decidit deixar-ho per més endavant. i ara, ja el dono per acabat.
clarament no dec tenir ni els pensaments ni els sentiments d’una dona típica. potser les dones típicament tampoc donen masses voltes a aquest tema, però tenen clar que de fills en volen.
i tampoc he viscut el moment en que et posen el fill als braços. l’emoció que interpreto que es desprèn del text penso que ha de venir de pensar que aquell fill l’has fet tu, i que té la teva sang i comparteix el teu adn.
aquí encara he de fer un esforç més gran per entendre-ho. després de rellegir aquestes línies ho he intentat, tot i preguntant-me si és per culpa de no haver-ho entès mai d’aquesta manera que no he sapigut resoldre bé el tema dels fills. però no m’he convençut.
no em puc creure que ara estaria millor del que estic si tingués fills que he fet jo. suposo que una altra vegada demostro que no tinc ni els pensaments ni els sentiments d’una dona típica, i potser ni d’un home típic!
està bé que no n’hi hagin gaires com jo, sinó malament aniríem! però hi ha d’haver gent per tot, no?
dimecres, de març 25, 2009
stardate: equivocar-se
independentment de si decidim amb la ment o amb el cor, amb el temps la incertesa va desapareixent. el que un dia era incert al cap d’un temps ja no ho és. i arriba el moment de saber si les decisions preses un dia sota incertesa eren les bones o no.
quan pensem en les decisions preses temps enrera, les valorem des del que som avui. i com que el temps ens va fent canviar, és possible que avui siguem molt diferents de com érem en el moment de prendre les decisions passades. potser hem canviat de gustos, de manera de pensar, d’interessos, de valors, de vicis, de maneres de fer, de costums, ....
en qualsevol cas si avui estem contents amb el que tenim, és fàcil que pensem que en el passat hem pres les decisions correctes. i al contrari, si avui no estem contents amb el que tenim, és fàcil que pensem que estem així per culpa d’alguna decisió incorrecte que hem pres en el passat.
per això, quan prenem una decisió hem de ser conscients de que el que ens farà decidir si la decisió que prenem és equivocada o no té molt poc a veure amb el que som i el que pensem avui. perquè des d’avui fins el dia que es resolgui la incertesa hauran passat moltes coses, i sobretot haurem canviat per moltes raons, i avui no podem tenir una idea clara de les coses que ens agradaran o interessaran en el futur.
per tant, està be tenir en compte tota la informació que tinguem a l’abast quan hem de prendre una decisió, però no hem de tenir por d’equivocar-nos.
(nyap, te’l dedico)
quan pensem en les decisions preses temps enrera, les valorem des del que som avui. i com que el temps ens va fent canviar, és possible que avui siguem molt diferents de com érem en el moment de prendre les decisions passades. potser hem canviat de gustos, de manera de pensar, d’interessos, de valors, de vicis, de maneres de fer, de costums, ....
en qualsevol cas si avui estem contents amb el que tenim, és fàcil que pensem que en el passat hem pres les decisions correctes. i al contrari, si avui no estem contents amb el que tenim, és fàcil que pensem que estem així per culpa d’alguna decisió incorrecte que hem pres en el passat.
per això, quan prenem una decisió hem de ser conscients de que el que ens farà decidir si la decisió que prenem és equivocada o no té molt poc a veure amb el que som i el que pensem avui. perquè des d’avui fins el dia que es resolgui la incertesa hauran passat moltes coses, i sobretot haurem canviat per moltes raons, i avui no podem tenir una idea clara de les coses que ens agradaran o interessaran en el futur.
per tant, està be tenir en compte tota la informació que tinguem a l’abast quan hem de prendre una decisió, però no hem de tenir por d’equivocar-nos.
(nyap, te’l dedico)
dilluns, de març 23, 2009
stardate: wishful thinking
la primera vegada que vaig sentir aquesta expressió em va agradar molt com sonava. me’n vaig enamorar.
després quan vaig saber què volia dir la vaig trobar interessantíssima. al diccionari hi diu “reflecting wishes rather than reality”. vol dir fent més cas dels desitjos que de la realitat. fa referència a una manera de pensar que sobretot es rellevant davant de situacions d’incertesa.
per exemple: tenim moltes ganes d’anar d’excursió i el dia abans l’home del temps diu que l’endemà el temps serà variable amb risc de ruixats. aleshores el ‘wishful thinking’ ens farà pensar: es probable que faci sol tot el dia i que els ruixats vagin a caure a un altre lloc.
en general el ‘wishful thinking’ ens fa augmentar la probabilitat que realísticament hauríem d’assignar a aquells esdeveniments que voldríem que passessin i reduir la probabilitat que realísticament hauríem d’assignar a aquells esdeveniments que no voldríem que passessin.
aquesta expressió la vaig explicar a l’amiga que havia de decidir entre les tres feines. perquè em va semblar que era important que ho tingués en compte.
em sembla que aquesta manera esbiaixada d’entendre les possibilitats davant de la incertesa juga un paper molt important quan ens parla el cor. quan deixem de banda les avaluacions objectives i realistes de la ment, i ens deixem portar per la intuïció i pel ‘cor’, quedem en mans del ‘wishful thinking’.
o pitjor: si el ‘wishful thinking’ és l’únic responsable de la diferència entre el que ens diu la ment i el que ens diu el cor, aleshores si ens deixem portar pel que ens diu el cor no estem en bones mans.
després quan vaig saber què volia dir la vaig trobar interessantíssima. al diccionari hi diu “reflecting wishes rather than reality”. vol dir fent més cas dels desitjos que de la realitat. fa referència a una manera de pensar que sobretot es rellevant davant de situacions d’incertesa.
per exemple: tenim moltes ganes d’anar d’excursió i el dia abans l’home del temps diu que l’endemà el temps serà variable amb risc de ruixats. aleshores el ‘wishful thinking’ ens farà pensar: es probable que faci sol tot el dia i que els ruixats vagin a caure a un altre lloc.
en general el ‘wishful thinking’ ens fa augmentar la probabilitat que realísticament hauríem d’assignar a aquells esdeveniments que voldríem que passessin i reduir la probabilitat que realísticament hauríem d’assignar a aquells esdeveniments que no voldríem que passessin.
aquesta expressió la vaig explicar a l’amiga que havia de decidir entre les tres feines. perquè em va semblar que era important que ho tingués en compte.
em sembla que aquesta manera esbiaixada d’entendre les possibilitats davant de la incertesa juga un paper molt important quan ens parla el cor. quan deixem de banda les avaluacions objectives i realistes de la ment, i ens deixem portar per la intuïció i pel ‘cor’, quedem en mans del ‘wishful thinking’.
o pitjor: si el ‘wishful thinking’ és l’únic responsable de la diferència entre el que ens diu la ment i el que ens diu el cor, aleshores si ens deixem portar pel que ens diu el cor no estem en bones mans.
dissabte, de març 21, 2009
stardate: feines
fa unes setmanes una amiga em va parlar d’un gran problema que segons ella tenia. li havien ofert dues feines i havia de triar si quedar-se amb la que tenia o canviar a una de les altres dues.
a mi d’entrada no em va semblar cap problema, ni gran ni petit. però no la vaig poder convèncer.
a ella li feia patir el fet d’haver d’enfrontar-se a prendre la decisió, i deia que s’hauria estimat més que no li haguessin fet cap oferta.
a mi em sembla que l’existència de les ofertes representa una oportunitat per millorar, ja que sempre té l’opció de quedar-se com està, si és això el que prefereix. o com a mínim si vol pot ignorar-les. però aquest raonament tampoc la va convèncer.
durant setmanes hem estat parlant dels avantatges i inconvenients de cada una. hem tingut moltes converses, molt llargues, amb moltes repeticions, amb arguments circulars. d’aquesta m’agrada el que em paguen, però es lluny de casa. de l’altra m’agrada les vacances que em donen però la feina és pesada... i ella seguia patint molt.
finalment li he proposat de fer una llista de totes les característiques que ella considera rellevants d’una feina. hi hem posat: tipus de feina, quantitat de vacances, salari, horari, hores totals de treball, distància de la feina a casa, ambient al treball, estabilitat, efectes sobre el curriculum, ...
després li he demanat que posés una nota de 0 a 10 per cada una d’aquestes característiques referent a cada una de les feines, que representés tal com ella ho valorava. hem obtingut un quadre amb tres columnes de números, una columna per cada feina. hem sumat els números de cada una de les columnes, i així hem obtingut la valoració global que ella feia de cada una de les tres feines. el resultat ha estat: 77, 56 i 71.
quedava clar que tenint en compte les seves preferències hi havia una feina clarament superior a les altres dues. i jo pensava que amb això s’acabarien les converses circulars i el seu patiment. però estava equivocada.
veient els números la seva reacció ha estat: el cap em fa triar la del 77 però el cor em fa triar la del 56!
i a mi se m’han acabat els arguments!
a mi d’entrada no em va semblar cap problema, ni gran ni petit. però no la vaig poder convèncer.
a ella li feia patir el fet d’haver d’enfrontar-se a prendre la decisió, i deia que s’hauria estimat més que no li haguessin fet cap oferta.
a mi em sembla que l’existència de les ofertes representa una oportunitat per millorar, ja que sempre té l’opció de quedar-se com està, si és això el que prefereix. o com a mínim si vol pot ignorar-les. però aquest raonament tampoc la va convèncer.
durant setmanes hem estat parlant dels avantatges i inconvenients de cada una. hem tingut moltes converses, molt llargues, amb moltes repeticions, amb arguments circulars. d’aquesta m’agrada el que em paguen, però es lluny de casa. de l’altra m’agrada les vacances que em donen però la feina és pesada... i ella seguia patint molt.
finalment li he proposat de fer una llista de totes les característiques que ella considera rellevants d’una feina. hi hem posat: tipus de feina, quantitat de vacances, salari, horari, hores totals de treball, distància de la feina a casa, ambient al treball, estabilitat, efectes sobre el curriculum, ...
després li he demanat que posés una nota de 0 a 10 per cada una d’aquestes característiques referent a cada una de les feines, que representés tal com ella ho valorava. hem obtingut un quadre amb tres columnes de números, una columna per cada feina. hem sumat els números de cada una de les columnes, i així hem obtingut la valoració global que ella feia de cada una de les tres feines. el resultat ha estat: 77, 56 i 71.
quedava clar que tenint en compte les seves preferències hi havia una feina clarament superior a les altres dues. i jo pensava que amb això s’acabarien les converses circulars i el seu patiment. però estava equivocada.
veient els números la seva reacció ha estat: el cap em fa triar la del 77 però el cor em fa triar la del 56!
i a mi se m’han acabat els arguments!
dijous, de març 19, 2009
stardate: més raons
a vegades estic escoltant a algú i m’adono de que no puc mantenir l’atenció. el cap em marxa de la conversa cap a altres bandes. llavors intento fer un esforç per a endevinar el tros de conversa que m’he perdut, i continuar com si no hagués passat res.
i m’imagino que no dec ser única en això, i que, a vegades, als meus interlocutors també els deu passar una cosa semblant. suposo que es pot entendre i no passa res.
altres vegades estic al mig de converses que jo trobo pesadíssimes i soc conscient de que només estic esperant una excusa per que s’acabin. en aquests casos si l’excusa no arriba sola potser sí que faig un esforç per d’alguna manera acabar la conversa educadament.
he de confessar que si trobo que hi ha prou confiança alguna vegada proposo obertament canviar de tema, incloent una mica d’ironia però procurant ser respectuosa.
però hi ha altres vegades que estic parlant amb una persona i en sec aquesta persona se’n va de la conversa sense donar cap explicació. a vegades perquè algú altre crida la seva atenció i altres vegades sense cap raó aparent. però el resultat és que el fins aleshores interlocutor decideix donar per acabada la conversa unilateralment. i sense cap mena de disculpa.
això d’entrada a mi em fot. ho trobo desagradable. dona la impressió de que no només a l’altra persona no li interessa el que estàs dient, sinó que tampoc li interessa tenir una conversa amb tu.
i si no és això, què és?
que tots tenim moltes coses al cap alhora, i que a vegades és molt difícil gestionar-les adequadament? fins al punt de que no som conscients d’on som ni del que estem fent en un moment determinat?
quan he tingut aquesta experiència repetidament amb una persona, m’adono de que la meva actitud cap a ella canvia: em passen totes les ganes d’explicar-li res, per evitar quedar-me parlant sola.
quan he tingut aquesta experiència repetidament en el temps, m’adono de que em passen les ganes d’explicar res a ningú, en general.
sort que hi ha gent de tota manera i sort que aquestes manies meves són passatgeres.
i en aquest sentit l’avantatge del blog és clara: aquí puc explicar tot el que em ve de gust sense que res ningú m’interrompi i sense tenir la sensació de que el que dic no interessa a ningú, ... bé, almenys mentre l’estic escrivint!
i m’imagino que no dec ser única en això, i que, a vegades, als meus interlocutors també els deu passar una cosa semblant. suposo que es pot entendre i no passa res.
altres vegades estic al mig de converses que jo trobo pesadíssimes i soc conscient de que només estic esperant una excusa per que s’acabin. en aquests casos si l’excusa no arriba sola potser sí que faig un esforç per d’alguna manera acabar la conversa educadament.
he de confessar que si trobo que hi ha prou confiança alguna vegada proposo obertament canviar de tema, incloent una mica d’ironia però procurant ser respectuosa.
però hi ha altres vegades que estic parlant amb una persona i en sec aquesta persona se’n va de la conversa sense donar cap explicació. a vegades perquè algú altre crida la seva atenció i altres vegades sense cap raó aparent. però el resultat és que el fins aleshores interlocutor decideix donar per acabada la conversa unilateralment. i sense cap mena de disculpa.
això d’entrada a mi em fot. ho trobo desagradable. dona la impressió de que no només a l’altra persona no li interessa el que estàs dient, sinó que tampoc li interessa tenir una conversa amb tu.
i si no és això, què és?
que tots tenim moltes coses al cap alhora, i que a vegades és molt difícil gestionar-les adequadament? fins al punt de que no som conscients d’on som ni del que estem fent en un moment determinat?
quan he tingut aquesta experiència repetidament amb una persona, m’adono de que la meva actitud cap a ella canvia: em passen totes les ganes d’explicar-li res, per evitar quedar-me parlant sola.
quan he tingut aquesta experiència repetidament en el temps, m’adono de que em passen les ganes d’explicar res a ningú, en general.
sort que hi ha gent de tota manera i sort que aquestes manies meves són passatgeres.
i en aquest sentit l’avantatge del blog és clara: aquí puc explicar tot el que em ve de gust sense que res ningú m’interrompi i sense tenir la sensació de que el que dic no interessa a ningú, ... bé, almenys mentre l’estic escrivint!
dimarts, de març 17, 2009
stardate: una raó
quan vaig començar a escriure el blog vaig pensar que em serviria per a dir coses que vull dir i que normalment no m’atreveixo a dir.
les coses que vull dir normalment es refereixen a coses que he pensat durant bastant temps, coses de les que n’estic convençuda.
no tinc cap arxiu d’aquestes coses, però suposo que en el meu cervell, o vés a saber on, hi tenen un lloc estable. i de tant en tant tornen a la consciència perquè algun esdeveniment els fa referència.
això pot passar durant alguna conversa o pensant en alguna experiència pròpia o explicada per algú.
com que més aviat sóc lenta de reflexos, trigo una mica a treure de l’arxiu mental la carpeta que toca. quan la tinc davant ja sé segur la meva opinió, i per tant, el que podria aportar a la conversa o a la reflexió.
sovint quan això passa la conversa ja s’ha acabat, i encara que no sigui així moltes vegades no m’atreveixo a explicar obertament el meu punt de vista.
potser per falta de seguretat en mi mateixa: perquè sento que és només meu, i no em vull fer responsable de les conseqüències que pugui tenir. potser per timidesa, o potser només per falta de temps per a madurar l’aportació.
a vegades, després d’unes hores, dies, mesos, ... penso que hagués hagut de fer una intervenció amb la meva opinió. encara que sigui només meva, n’acabo estant tant convençuda que penso que l’hauria d’haver fet pública.
però quan això passa, la conversa ja ni es recorda, i l’experiència que la va originar ja és història.
per això, el blog em permet tornar-hi i dir tot el que hauria volgut dir en el seu moment i no vaig dir.
les coses que vull dir normalment es refereixen a coses que he pensat durant bastant temps, coses de les que n’estic convençuda.
no tinc cap arxiu d’aquestes coses, però suposo que en el meu cervell, o vés a saber on, hi tenen un lloc estable. i de tant en tant tornen a la consciència perquè algun esdeveniment els fa referència.
això pot passar durant alguna conversa o pensant en alguna experiència pròpia o explicada per algú.
com que més aviat sóc lenta de reflexos, trigo una mica a treure de l’arxiu mental la carpeta que toca. quan la tinc davant ja sé segur la meva opinió, i per tant, el que podria aportar a la conversa o a la reflexió.
sovint quan això passa la conversa ja s’ha acabat, i encara que no sigui així moltes vegades no m’atreveixo a explicar obertament el meu punt de vista.
potser per falta de seguretat en mi mateixa: perquè sento que és només meu, i no em vull fer responsable de les conseqüències que pugui tenir. potser per timidesa, o potser només per falta de temps per a madurar l’aportació.
a vegades, després d’unes hores, dies, mesos, ... penso que hagués hagut de fer una intervenció amb la meva opinió. encara que sigui només meva, n’acabo estant tant convençuda que penso que l’hauria d’haver fet pública.
però quan això passa, la conversa ja ni es recorda, i l’experiència que la va originar ja és història.
per això, el blog em permet tornar-hi i dir tot el que hauria volgut dir en el seu moment i no vaig dir.
diumenge, de març 15, 2009
stardate: amistat
un amic jueu em va explicar que, ell com molts jueus, per decidir si una persona és amiga seva intenta endevinar si en cas de necessitat aquesta persona l’amagaria a casa seva. suposo que no cal explicar d’on ha tret aquesta idea.
jo, d’entrada, vaig pensar que el concepte era molt fort. perquè et fa pensar en els casos vistos en pel·lícules. som molts els que pensem que això no ha de tornar a passar. i com que de fet, a mi no m’ha passat mai, la idea de fonamentar les meves reaccions d’ara en coses ‘extremes’ vistes en pel·lícules no m’inspira. però com que ells ho han viscut de més a prop, suposo que això ho explica.
de totes maneres, la idea de que un amic hauria de ser algú que és capaç de comprometre el seu benestar per estar al teu costat quan ho necessites si que m’inspira.
caldria explicar què entenc per ‘comprometre el seu benestar’ i per ‘quan ho necessites’. això costa molt d’explicar-ho en general però em sembla que és bastant fàcil d’explicar en casos específics.
m’he trobat casos amb específics on a mi em semblava que el benestar es comprometia molt poc comparat amb el favor que es podia fer a qui ho necessitava, i on s’ha demostrat que no valien ni amics ni parents. molt trist!
però també he pogut viure altres casos on suposats amics han demostrat que complien la definició. fantàstic!
espero que ningú m’hagi mai de demanar que l’amagui i que jo no hagi mai de demanar que m’amaguin, però val la pena saber que hi ha gent que qualifica com amic!
jo, d’entrada, vaig pensar que el concepte era molt fort. perquè et fa pensar en els casos vistos en pel·lícules. som molts els que pensem que això no ha de tornar a passar. i com que de fet, a mi no m’ha passat mai, la idea de fonamentar les meves reaccions d’ara en coses ‘extremes’ vistes en pel·lícules no m’inspira. però com que ells ho han viscut de més a prop, suposo que això ho explica.
de totes maneres, la idea de que un amic hauria de ser algú que és capaç de comprometre el seu benestar per estar al teu costat quan ho necessites si que m’inspira.
caldria explicar què entenc per ‘comprometre el seu benestar’ i per ‘quan ho necessites’. això costa molt d’explicar-ho en general però em sembla que és bastant fàcil d’explicar en casos específics.
m’he trobat casos amb específics on a mi em semblava que el benestar es comprometia molt poc comparat amb el favor que es podia fer a qui ho necessitava, i on s’ha demostrat que no valien ni amics ni parents. molt trist!
però també he pogut viure altres casos on suposats amics han demostrat que complien la definició. fantàstic!
espero que ningú m’hagi mai de demanar que l’amagui i que jo no hagi mai de demanar que m’amaguin, però val la pena saber que hi ha gent que qualifica com amic!
dimecres, de març 11, 2009
stardate: què hi perdem?
un mati, quan feia poc que havia arribat a la feina, la senyora de la neteja va venir a passar el drap pel meu despatx. com sempre ens vam posar a enraonar i quan va acabar va marxar.
al cap d'una mica va tornar tota preocupada i em diu: escolta, tu potser em pots ajudar. a casa ens ho estem passant molt malament últimament. el meu fill té un gran problema, i ens fa patir molt a tots.
jo ja vaig patir, perquè per la seva manera de parlar semblava que era greu, i per altra banda, dubtava que jo hi pogués fer res per ajudar, fos el que fos.
llavors m'explica que el seu fill havia anat a comprar loteria amb un amic seu i havien comprat dècim cada un del mateix número. l'endemà del sorteig el seu fill va mirar al diari si li havia tocat res, li va semblar que no, i va llençar la butlleta. al cap d'uns dies es troba al seu amic i aquest li explica lo content que està perquè li ha tocat la loteria.
resulta que el seu fill ho havia mirat malament.van fer el possible per mirar de recuperar la butlleta però no ho van aconseguir. van anar a parlar amb un advocat. van agafar el numero de sèrie de l'amic, perquè el seu havia de ser un més o un menys, ja que l'havien comprat junts. res havia servit per res. és clar.
i jo tampoc hi podia fer res. és clar. de fet em vaig quedar sense dir res una bona estona. no passava res perquè ella continuava parlant. repetint el que ja havia dit abans. que el seu fill estava desesperat, i que tota la família s'ho estava passat molt malament. com pot ser que això faci que la gent s’ho passi tant malament?
entenc que això no sigui motiu de celebració, però no entenc com es pot considerar una pèrdua. si tenen tot el que tenien abans, no els falta res del que tenien.
què hi han perdut? per què deixen que sigui un drama familiar?
al cap d'una mica va tornar tota preocupada i em diu: escolta, tu potser em pots ajudar. a casa ens ho estem passant molt malament últimament. el meu fill té un gran problema, i ens fa patir molt a tots.
jo ja vaig patir, perquè per la seva manera de parlar semblava que era greu, i per altra banda, dubtava que jo hi pogués fer res per ajudar, fos el que fos.
llavors m'explica que el seu fill havia anat a comprar loteria amb un amic seu i havien comprat dècim cada un del mateix número. l'endemà del sorteig el seu fill va mirar al diari si li havia tocat res, li va semblar que no, i va llençar la butlleta. al cap d'uns dies es troba al seu amic i aquest li explica lo content que està perquè li ha tocat la loteria.
resulta que el seu fill ho havia mirat malament.van fer el possible per mirar de recuperar la butlleta però no ho van aconseguir. van anar a parlar amb un advocat. van agafar el numero de sèrie de l'amic, perquè el seu havia de ser un més o un menys, ja que l'havien comprat junts. res havia servit per res. és clar.
i jo tampoc hi podia fer res. és clar. de fet em vaig quedar sense dir res una bona estona. no passava res perquè ella continuava parlant. repetint el que ja havia dit abans. que el seu fill estava desesperat, i que tota la família s'ho estava passat molt malament. com pot ser que això faci que la gent s’ho passi tant malament?
entenc que això no sigui motiu de celebració, però no entenc com es pot considerar una pèrdua. si tenen tot el que tenien abans, no els falta res del que tenien.
què hi han perdut? per què deixen que sigui un drama familiar?
dilluns, de març 09, 2009
stardate: mentides
quan t’adones que algú t’ha dit una mentida, com reacciones?
jo d’entrada m’enfado molt. i el primer que se m’acut és anar a trobar a la persona que m’ha mentit i parlar-li. preguntar-li perquè ho ha fet. això és la primera cosa que voldria fer, independentment de si la qüestió es refereix a alguna cosa que m’importa molt o no.
fer cas a aquests instints és el que he fet la major part de la meva vida. però ara ja no ho faig.
la part de l’enfado no me la sé estalviar encara. el que sí he après a fer es a no fer res fins que em passi l’enfado i hagi pensat bé què és el que vull fer. el pas de l’enfado a la reflexió, tal com està escrit aquí sembla fàcil, però en realitat és molt dur.
abans de fer res vull pensar en les raons que ha pogut tenir aquesta persona per mentir. que pot induir a una persona a mentir?
suposo que això sempre és difícil de respondre. i quan estic enfadada m’és especialment difícil posar-me al lloc dels altres. per això normalment no me’n surto per molt que m’hi capfiqui.
però al menys serveix per a donar-me temps i amb ell va passant l’enfado inicial. després d’un temps (hores, dies, a vegades setmanes!) penso que ja seria capaç de tenir una conversa tranquil·la. i penso en com hauria de ser aquesta conversa perquè fos positiva per totes dues parts.
el temps ajuda sobretot a treure importància a les coses, i això sempre és una cosa bona. i abans de que acabi de trobar la millor manera d’actuar, ja m’han passat les ganes de dir. penso que no val la pena treure el tema. que hi deu haver una bona raó, que potser jo no ho he entès, que potser no hi he pensat prou, o que potser no ho vull entendre. que potser tots som a vegades una mica així.
al final no faig ni dic res, però crec que no ho oblido. i això a la llarga no és del tot bo.
jo d’entrada m’enfado molt. i el primer que se m’acut és anar a trobar a la persona que m’ha mentit i parlar-li. preguntar-li perquè ho ha fet. això és la primera cosa que voldria fer, independentment de si la qüestió es refereix a alguna cosa que m’importa molt o no.
fer cas a aquests instints és el que he fet la major part de la meva vida. però ara ja no ho faig.
la part de l’enfado no me la sé estalviar encara. el que sí he après a fer es a no fer res fins que em passi l’enfado i hagi pensat bé què és el que vull fer. el pas de l’enfado a la reflexió, tal com està escrit aquí sembla fàcil, però en realitat és molt dur.
abans de fer res vull pensar en les raons que ha pogut tenir aquesta persona per mentir. que pot induir a una persona a mentir?
suposo que això sempre és difícil de respondre. i quan estic enfadada m’és especialment difícil posar-me al lloc dels altres. per això normalment no me’n surto per molt que m’hi capfiqui.
però al menys serveix per a donar-me temps i amb ell va passant l’enfado inicial. després d’un temps (hores, dies, a vegades setmanes!) penso que ja seria capaç de tenir una conversa tranquil·la. i penso en com hauria de ser aquesta conversa perquè fos positiva per totes dues parts.
el temps ajuda sobretot a treure importància a les coses, i això sempre és una cosa bona. i abans de que acabi de trobar la millor manera d’actuar, ja m’han passat les ganes de dir. penso que no val la pena treure el tema. que hi deu haver una bona raó, que potser jo no ho he entès, que potser no hi he pensat prou, o que potser no ho vull entendre. que potser tots som a vegades una mica així.
al final no faig ni dic res, però crec que no ho oblido. i això a la llarga no és del tot bo.
dissabte, de març 07, 2009
stardate: vicis
quan vaig decidir començar a escriure el blog vaig pensar que això no havia de ser una activitat que em fes anar més estressada en el dia a dia. ja tenia prou coses per fer i no me’n calien més.
però com que en devia tenir ganes, em vaig convèncer de que em serviria per a fer una activitat que normalment em costa de fer però que quan la faig em desestressa el dia a dia: aturar-me i pensar!
i com que veig que el blog encara dura, deu funcionar. almenys jo crec que en general sí. no vol dir que no pensi mai ‘ai! que no se m’acut res per escriure?’ de fet alguna vegada he pensat que el blog ja s’havia acabat perquè la inspiració no donava més de si.
normalment sí que penso en què podria escriure, i quan tinc idees i me les poso a escriure m’ho passo molt i molt bé. i entre que les penso i les escric tinc la impressió que aconsegueixo aturar una mica el rellotge que em fa córrer tot el dia, i que és un temps que em dedico a mi mateixa. i per tant penso que escriure blogs és un bon vici!
amb els sms em passa just el contrari. tinc la impressió que aprofito cada instant que podria fer servir per aturar-me i pensar per enviar-ne un.
per exemple, l’altre dia estava fent cua en una botiga per a pagar i vaig pensar, literalment: quant temps tardaran en despatxar-me? com de llarg és l’sms que puc enviar? i m’hi vaig posar. una altre exemple és al tren: abans mirava per la finestra, llegia, i ara aprofito per enviar sms. fins i tot quan estic aturada en un semàfor a vegades tinc el pensament d’aprofitar per enviar un sms. però això encara no ho he fet mai.
el que m’empipa de tot això és l’actitud que em domina: voler aprofitar tots els moments.
alguns d’aquests sms calen: són encàrrecs que igualment hauria de fer d’alguna manera. d’altres no caldrien, ja que són només senyals que volen dir que estic pensant en algú. però això és bó i el que és millor: qui el rep sap que algú estava pensant en ella o ell.
i no cal dir que la telefònica està encantada de la vida amb mi. però això és un efecte no desitjat!
doncs, res, que hi ha vicis i vicis!
però com que en devia tenir ganes, em vaig convèncer de que em serviria per a fer una activitat que normalment em costa de fer però que quan la faig em desestressa el dia a dia: aturar-me i pensar!
i com que veig que el blog encara dura, deu funcionar. almenys jo crec que en general sí. no vol dir que no pensi mai ‘ai! que no se m’acut res per escriure?’ de fet alguna vegada he pensat que el blog ja s’havia acabat perquè la inspiració no donava més de si.
normalment sí que penso en què podria escriure, i quan tinc idees i me les poso a escriure m’ho passo molt i molt bé. i entre que les penso i les escric tinc la impressió que aconsegueixo aturar una mica el rellotge que em fa córrer tot el dia, i que és un temps que em dedico a mi mateixa. i per tant penso que escriure blogs és un bon vici!
amb els sms em passa just el contrari. tinc la impressió que aprofito cada instant que podria fer servir per aturar-me i pensar per enviar-ne un.
per exemple, l’altre dia estava fent cua en una botiga per a pagar i vaig pensar, literalment: quant temps tardaran en despatxar-me? com de llarg és l’sms que puc enviar? i m’hi vaig posar. una altre exemple és al tren: abans mirava per la finestra, llegia, i ara aprofito per enviar sms. fins i tot quan estic aturada en un semàfor a vegades tinc el pensament d’aprofitar per enviar un sms. però això encara no ho he fet mai.
el que m’empipa de tot això és l’actitud que em domina: voler aprofitar tots els moments.
alguns d’aquests sms calen: són encàrrecs que igualment hauria de fer d’alguna manera. d’altres no caldrien, ja que són només senyals que volen dir que estic pensant en algú. però això és bó i el que és millor: qui el rep sap que algú estava pensant en ella o ell.
i no cal dir que la telefònica està encantada de la vida amb mi. però això és un efecte no desitjat!
doncs, res, que hi ha vicis i vicis!
dijous, de març 05, 2009
stardate: exàmens
quan la primavera passada pensava que aquesta tardor no aniria gaire enfeinada, vaig decidir que miraria de fer un curs per a treure’m el nivell c de català.
no és que el necessiti per res. vull dir que ni per la feina ni, en general, per anar pel món ningú mai me l’ha demanat. i tampoc mai m’ha passat pel cap voler ser presidenta de la generalitat (he, he)
però com que sóc prou vella per a no haver estudiat gaire català a l’escola, i, sobretot, perquè sovint quan escric tinc dubtes vaig decidir que seria bo al menys provar-ho.
em vaig a puntar a un curs bimodal que vol dir que anava a classe només una hora cada mes. a través d’un campus virtual rebíem notícies i material, i cadascú s’havia d’organitzar per a fer els deures.
durant tota la tardor vaig portar els deures bastant al dia. era distret. un parell de vespres a la setmana durant una mica més de mitja hora fent uns exercicis que semblaven prou senzillets.
la veritat és que la majoria dels deures em sortien bastant bé. quan alguna secció era més complicada i se’m resistia, la deixava i pensava: ja la repassaré per l’examen.
però van arribar les vacances de nadal, i l’organització dels deures se’n va sentir. després de les vacances vaig intentar posar-me la dia, i vaig aconseguir acabar tots els deures just abans de l’examen. però no vaig tenir temps de repassar cap de les seccions que havia trobat més difícils.
la nit abans de l’examen em vaig posar nerviosa i em penedia de no haver estudiat més quan era l’hora. vaig recordar molt la meva joventut!
el dia de l’examen ja no estava tant nerviosa. em vaig convèncer de que el resultat de l’examen era irrellevant. que no passaria res tant si aprovava com si suspenia. després, amb l’arribar a les aules, el seure en aquells pupitres, el repartiment dels fulls d’examen de cap per avall, les instruccions, ... els records de joventut van tornar. i aquest cop m’agradava recrear-m’hi.
em va costar una mica concentrar-me en el que hi havia anat a fer, però quan ho vaig aconseguir, vaig fer via a fer l’examen. i quan em va semblar que ja ho havia contestat tot vaig marxar, recordant altres èpoques en les que intentava acabar els exàmens tan aviat com podia.
i després encara més sensacions molt familiars: pensant en el que no havia fet bé, en el que no havia sapigut, en el que potser hauria fet millor si m’hagués estat més temps, en el que segurament em vaig deixar de posar per no haver-hi pensat prou ... no veia clar que pogués aprovar.
quan van sortir les notes i vaig veure que hi deia aprovat vaig estar molt contenta. potser no tant com quan això em passava de jove, però deu n’hi do.
de totes maneres no crec haver notat cap diferència en la meva seguretat a l’hora d’escriure en català. encara depenc molt del corrector del word!
per això ara he decidit apuntar-me a un curs per provar de treure’m el nivell d aquesta primavera. suposo que ara ja m’estic passant, però, mira, ... si faig uns quants deures potser al menys aprendré alguna cosa!
P.S. la salsa pels calçots ja és a punt: boníssima!
no és que el necessiti per res. vull dir que ni per la feina ni, en general, per anar pel món ningú mai me l’ha demanat. i tampoc mai m’ha passat pel cap voler ser presidenta de la generalitat (he, he)
però com que sóc prou vella per a no haver estudiat gaire català a l’escola, i, sobretot, perquè sovint quan escric tinc dubtes vaig decidir que seria bo al menys provar-ho.
em vaig a puntar a un curs bimodal que vol dir que anava a classe només una hora cada mes. a través d’un campus virtual rebíem notícies i material, i cadascú s’havia d’organitzar per a fer els deures.
durant tota la tardor vaig portar els deures bastant al dia. era distret. un parell de vespres a la setmana durant una mica més de mitja hora fent uns exercicis que semblaven prou senzillets.
la veritat és que la majoria dels deures em sortien bastant bé. quan alguna secció era més complicada i se’m resistia, la deixava i pensava: ja la repassaré per l’examen.
però van arribar les vacances de nadal, i l’organització dels deures se’n va sentir. després de les vacances vaig intentar posar-me la dia, i vaig aconseguir acabar tots els deures just abans de l’examen. però no vaig tenir temps de repassar cap de les seccions que havia trobat més difícils.
la nit abans de l’examen em vaig posar nerviosa i em penedia de no haver estudiat més quan era l’hora. vaig recordar molt la meva joventut!
el dia de l’examen ja no estava tant nerviosa. em vaig convèncer de que el resultat de l’examen era irrellevant. que no passaria res tant si aprovava com si suspenia. després, amb l’arribar a les aules, el seure en aquells pupitres, el repartiment dels fulls d’examen de cap per avall, les instruccions, ... els records de joventut van tornar. i aquest cop m’agradava recrear-m’hi.
em va costar una mica concentrar-me en el que hi havia anat a fer, però quan ho vaig aconseguir, vaig fer via a fer l’examen. i quan em va semblar que ja ho havia contestat tot vaig marxar, recordant altres èpoques en les que intentava acabar els exàmens tan aviat com podia.
i després encara més sensacions molt familiars: pensant en el que no havia fet bé, en el que no havia sapigut, en el que potser hauria fet millor si m’hagués estat més temps, en el que segurament em vaig deixar de posar per no haver-hi pensat prou ... no veia clar que pogués aprovar.
quan van sortir les notes i vaig veure que hi deia aprovat vaig estar molt contenta. potser no tant com quan això em passava de jove, però deu n’hi do.
de totes maneres no crec haver notat cap diferència en la meva seguretat a l’hora d’escriure en català. encara depenc molt del corrector del word!
per això ara he decidit apuntar-me a un curs per provar de treure’m el nivell d aquesta primavera. suposo que ara ja m’estic passant, però, mira, ... si faig uns quants deures potser al menys aprendré alguna cosa!
P.S. la salsa pels calçots ja és a punt: boníssima!
dimarts, de març 03, 2009
stardate: queixes
queixar-se és desagradable tant pel qui ho fa com pel qui ho rep. per tant estaríem tots millor si ho evitéssim.
ens queixem quan hi ha alguna cosa que no ens va tal com voldríem.
però què hi guanyem queixant-nos?
res!
perquè si allò que no va depèn de nosaltres, estaríem millor fent o deixant de fer el que fes falta per a solucionar-ho.
si hi ha una cosa que em treu de polleguera és sentir a algú que es queixa repetidament d’alguna cosa que depèn d’ell mateix.
i si allò que no va bé no depèn de nosaltres... bé, llavors potser sí que tenim raons per a queixar-nos, però seguim sense guanyar-hi res.
en qualsevol cas, estic completament d’acord amb el sheldon de ‘the big bang theory’ quan en l'episodi ‘la polarització cooper-hofstadter’, el 9 de la primera temporada, referint-se al que és obligatori diu que:
‘hem d’alimentar-nos, defecar i inhalar suficient oxigen per evitar la mort cel·lular. tota la resta és opcional’
trobo que té molta raó, i amb això ja no queda quasi bé lloc per a les queixes!
ens queixem quan hi ha alguna cosa que no ens va tal com voldríem.
però què hi guanyem queixant-nos?
res!
perquè si allò que no va depèn de nosaltres, estaríem millor fent o deixant de fer el que fes falta per a solucionar-ho.
si hi ha una cosa que em treu de polleguera és sentir a algú que es queixa repetidament d’alguna cosa que depèn d’ell mateix.
i si allò que no va bé no depèn de nosaltres... bé, llavors potser sí que tenim raons per a queixar-nos, però seguim sense guanyar-hi res.
en qualsevol cas, estic completament d’acord amb el sheldon de ‘the big bang theory’ quan en l'episodi ‘la polarització cooper-hofstadter’, el 9 de la primera temporada, referint-se al que és obligatori diu que:
‘hem d’alimentar-nos, defecar i inhalar suficient oxigen per evitar la mort cel·lular. tota la resta és opcional’
trobo que té molta raó, i amb això ja no queda quasi bé lloc per a les queixes!
diumenge, de març 01, 2009
stardate: pel darrere
sent diumenge, aquest matí no m’hauria aixecat del llit. ahir vaig anar a dormir tard i avui feia un dia lleig: núvol, boirós, i plovisquejava. un dia ideal per estar per casa i fer el gos.
però hem anat d’excursió. encara que ha costat molt que s’aixequés la boira, i que de tant en tant plovisquejava, hem tingut un dia fantàstic. caminant entre boscos amunt i avall per un lloc on sobretot hi havia molta calma. descobrint les runes de cases, torres, esglésies, i imaginant les històries que devien haver viscut. i per acabar el dia: un bon bany relaxant.
com me n’alegro de que al final el dia no tingués res a veure amb el que semblava de bon matí!
a vegades les famílies que semblen més ben avingudes amaguen darrera una situació desesperant.
a vegades les persones que semblen menys sociables són les que t’alegren la vida.
a vegades la gent que sembla que s’estimi molt es tracten bé només per interès.
a vegades ens sembla que ningú llegeix els nostres escrits i descobrim que hi ha gent que els espera.
a vegades diem coses amb una intenció i ningú no ens entén.
a vegades ningú no ens entén i és millor així.
a vegades ... res és el que sembla.
però hem anat d’excursió. encara que ha costat molt que s’aixequés la boira, i que de tant en tant plovisquejava, hem tingut un dia fantàstic. caminant entre boscos amunt i avall per un lloc on sobretot hi havia molta calma. descobrint les runes de cases, torres, esglésies, i imaginant les històries que devien haver viscut. i per acabar el dia: un bon bany relaxant.
com me n’alegro de que al final el dia no tingués res a veure amb el que semblava de bon matí!
a vegades les famílies que semblen més ben avingudes amaguen darrera una situació desesperant.
a vegades les persones que semblen menys sociables són les que t’alegren la vida.
a vegades la gent que sembla que s’estimi molt es tracten bé només per interès.
a vegades ens sembla que ningú llegeix els nostres escrits i descobrim que hi ha gent que els espera.
a vegades diem coses amb una intenció i ningú no ens entén.
a vegades ningú no ens entén i és millor així.
a vegades ... res és el que sembla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)