El dolor pel que es perd no és res més que l’ànsia de recuperar-ho.
Interpretem el que veiem i seleccionem de la realitat que ens envolta el que més bé s’ajusta a les nostre necessitats.
Però només l’acceptació del sofriment, la depressió i la tristesa com a elements constitutius de la nostra vida pot ajudar el nostre pobre ego estressat a gestionar les exigències de la realitat, del superego i de l’inconscient de manera satisfactòria.
Ja ho deia Shakespeare: “Dona veu als que pateixen, el dolor que no parla empresona el cor atribolat i el bloqueja.”
No vull continuitat, no vull memoria. No vull responsabilitat. La responsabilitat d’obrir una nova vida a l’angoixa de la mort, la responsabilitat de veure patir algú que deliberadament pateix perquè tu has decidit que té dret a viure.
La raó és una petita flama en la nit, però és la flama que ens il·lumina.
A qui perdones quan perdones? A qui suposadament ha comès l’ofensa? Si ens ofenen, no som nosaltres els primers que necessitem ser perdonats?
La felicitat és quan l’altre et fa experimentar la teva existencia.
O és que potser un museu no és un cementiri?
“És prou miracle si tinc una idea que puc trasladar a un paper i una altra persona pot llegir el que he escrit i que la mateixa idea aparegui a la seva ment…”
