dissabte, de juliol 13, 2024

stardate: les presons on triem viure




Haver dubtat dels primers principis d'un mateix és el que distingeix un home civilitzat. O.W. Holmes Jr.

... tot i que avui dia sens dubte  sabem més sobre nosaltres mateixos del que se sabia en el passat, s'ha posat en pràctica una part ben minsa d'aquests coneixements.

Penso que els novel·listes duen a terme moltes tasques útils per als seus conciutadans, però una de les més valuoses és la següent: ens permeten veure'ns a nosaltres mateixos com ens veuen els altres.

Els qui han patit una guerra saben que, a mesura que el conflicte s'acosta , comença una eufòria al principi secreta i callada, com si se sentís un retruny de tambor quasi inaudible...

Set anys de guerra els havien deixat atuïts, amb la ment curiosament en blanc, i em penso que això passa perquè, sempre que es força a la gent a veure, a través de l'experiència real, el que som capaços de fer, el xoc és tan gran que ens costa assimilar-ho.

Es feia palès que els combatents reals de tots dos bàndols, tant els negres com els blancs, s'ho havien passast d'allò més bé durant la guerra.

L'horror de la guerra els quedava massa a prop perquè diguessin que havia estat "la millor època de la seva vida", però estic segura que començaven a pensar-ho.

No és excessiu afirmar que quan es pronuncia la paraula sang, és un indici que la raó està a punt de desaparèixer.

Això de veure'ns a nosaltres mateixos com els qui tenen la raó, i els altres com els equivocats; la nostra causa com la justa, la seva com a injusta; les nostres idees com les correctes, les seves com a estúpides, o francament malvades... Bé, en els moments lúcids, els moments humans, aquells en què pensem, reflexionem i permetem que la nostra ment racional ens domini, tots nosaltres sospitem que aquest 'Jo tinc raó, tu t'equivoques' és una simple poca-soltada.

Quan formes part d'una comunitat molt unida, saps que si et desvies de les idees d'aquesta comunitat t'arrisques a ser vist com un esvalotador, un criminal, un malfactor.

No obstant això, durant centenars d'anys Europa va estar sotmesa a un tirà -l'Església cristiana- que no permetia cap altra manera de pensar, que estroncava tota influència exterior i no dubtava a matar, extirpar, perseguir, cremar i torturar en nom de Déu.

Potser no es desmesurat dir que ens aquests temps violents, la cosa més sàvia i amable que podemdesitjar al jovent ha de ser: "Esperem que el vostre període d'immersió en la bogeria grupal,en la superioritt moral col·letiva, no coincideixi amb un període de la història del vostre país que us permeti posar en pràctica les vostres idees sanguinàries i estúpides. 
Si sou afortunats, sortireu d'aquesta experiència molt il·lustrats sobre el que sou capaços de fer en l'àmbit del fanatisme i la intolerància. Sereu perfectament capaços d'entendre com pot ser que gent sensata, en temps de bogeria pública, assassini, destrueixi, menteixi i juri que el negre és blanc."

Es aquest salt endavant el que, a parer meu, és la força més poderosa de l'evolució social: un moviment cap a una objectivitat més gran, com es va demostrar en l'àmbit públic quan el govern dels Estats Units va ordenar als seus subordinats que investiguessin les tècniques de rentat de cervell, cosa que, per definició, havia de voler dir tècniques emprades alguna vegada per aquell mateix govern.

Com més sensats siguem, més probable és que ens converteixin. Però ens podem consolar amb el fet que el rentat de cervell no sol ser permanent.

... sent tan fàcil com és fer aflorar els sentiments primitius en els ciutadans d'una nació, que després poden acabar fàcilment venerant el líder per haver-ho fet, on són els dirigents que, en comptes d'això, opten per apel·lar als instints més elevats d'una nació? Qui són?

Però això vol dir fer el pas conscient d'acostar-se a l'objectivitat i d'allunyar-se de l'emocionalitat descontrolada; optar, de manera conscient, per veure'ns tal com potser ens veuria un visitant d'un altre planeta.

La cosa més difícil de totes, com a membre d'un grup, és mantenir una opinió individual contra la majoritària.





 

diumenge, de juliol 07, 2024

stardate: jo, vella

 




És un cant a la llibertat i la desimboltura; a la vellesa confortable i afirmativa. Amb la pretensió que entre totes aconseguim viure una edat gran elegant, relaxada, ferma i lliure de l'amor merenga amb que la societat tracta per treure-se'ns de sobre més o menys amablement.


"El centre del món es troba allà on vius. Allà l'aire es respirable. Saps la manera com es fan les coses, com es fan bé, com cal." Ursula K. Le Guin

L'amistat és una relació emocional d'enorme valor al llarg de tota la vida, però en envellir es converteix en una cosa extraordinàriament important. Les amigues sostenen en temps de desolació, donen suport en moment de mancances, cuiden en períodes de dependència, acompanyen en moments de solitud i, per descomptat, també comparteixen les nostres alegries, il·lusions i projectes. L'amistat demana una certa bondat bàsica; un ser al món sense l'escopeta permanentment carregada; un somriure compassiu i una mirada empàtica per comprendre sense gaires paraules.

En comunió amb les amigues hem pogut desenvolupar noves estratègies que ens ajuden en el procés de reconciliar-nos amb nosaltres mateixes i decidir-nos, per fi, a clausurar el quiosc de la beneficència que hem mantingut obert durant anys al públic pròxim i que ens ha consumit.

L'amistat que perdura permet una relació de reciprocitat reconfortant al llarg dels anys, d'ajuda mútua; no obstant això, també s'enfronta en un moment donat a la malaltia i a la pèrdua.

Elizabeth Strout: Olive Kitteridge, Olive, again (Llum de febrer), En dic Lucy Barton, Ai, William, Lucy i el mar
Vita Sackbille-West: Toda pasión apagada
Muriel Spark: Memento mori
Ingrid Noll: El amor nunca se acaba, Como una dama
Velma Wallis: Las dos ancianas
Whitney Otto: Coser y cantar
Doris Lessing: Las abuelas
Vivian Gornick: Vincles ferotges, La dona singular i la ciutat, Mirar-nos de cara
Diana Athill: Antes de que esto se acabe
Delphine de Vigan: Les gratituds
Arantxa Urretabizkaia: Las tres marias
Margaret Drabble: Llega la negra crecida
Marie-Sabine Roger: Les meves tardes amb la Margueritte
Jocelyne Saucier: I van ploure ocells
Grace Paley: La importancia de no entenderlo todo
Teresa Pamies: Rebelión de viejas
Laura adler: La viajera de la noche
Gemma Lienas: La vida privada de Carmina Massot
Maria Barbal: Pedra de tartera, Tàndem
Miren Amuriza: Basa
Alice Munro: ¿Qui et penses que ets?
Anne Tyler: Ejercicios respiratorios