No sé què m'ha fet venir al món, ni què és el món, ni què sóc jo; em trobo en una ignorància terrible de totes les coses; no sé què és el meu cos, els meus sentits, la meva ànima i aquesta part mateixa de mi que pensa el que dic, que reflexiona sobre tot i sobre ella mateixa, i es coneix a ella mateixa tan poc com la resta de coses. (Blaise Pascal)
Has vingut aquí per estar-t'hi una temporadeta. ... Agafa forces, que la pujada és costeruda.
La dona és l'únic mamífer, estimada Dyja, que no és fèrtil tota la vida.
Recordo una vegada que va comparar un part difícil amb una llarga tortura i va dir que moltes dones, si poguessin, hi posarien fi.
- En unes altres circumstàncies, una persona confessaria el que fos per lliurar-se d'aquests turments - va afegir.
Tard o d'hora arriba un punt que només queda una sola persona que es recordi d'algú. Potser només en recorda el nom. I al final no queda ningú que sàpiga que hem viscut.
Seguim el reglament: un infant que hagi nascut al cap de vint-i-dues setmanes d'embaràs i pesi un mínim de cinc-cents grams, si no mostra senyals de vida es registra com a nascut mort. En la resta de casos registra com a avortament.
Avui, als infants que neixen morts els posen nom, fins i tot als fetus.
No hi ha cap raó per mantenir tancats depredadors com les hienes en gàbies de reduïdes dimensions només perquè l'home pugui mirar-s'hi a si mateix com en un mirall.
I pensar que aquest home una vegda va ser un nadó tot nu! O bé: I pensar que aquesta dona una vegada va ser un infantó tot nu!
No vol agafar cap més avió. Diu que tota la humanitat respira el mateix aire.
La mort no és res.
No compta pas.
Tan sols he anat a l'habitació del costat.
No ha passat res.
L'home ve al món tot nu i busca un sentit a la seva existència.
Es diu que l'home no es recupera mai d'haver nascut, que venir al món és l'experiència més dura de la seva vida. I que el més difícil és acostumar-se a la llum.
Una cosa no mena necessàriament a una altra. El món està trencat en mil bocins i els humans només veiem fragments dels fragments.
... el centre del món és el lloc on ens trobem a cada moment.
Però pel que respecta als sentiments l'ésser humà està desemparat i només té un parrac per tapar-se. O menys i tot, està tan nu com quan neix. No entèn perquè se sent com se sent.
... les coses que no passen no són menys importants que les que passen.
- No fa gaire vaig buscar quantes dones moren de part cada dia al món.
- ¿Vols dir en total?
- Sí, en total.
Abaixa la mirada.
- Vuit-centes trenta dones al dia.
Aixeca la mirada i em mira.
- És com si cada dia s'estavellessin quatre avions de passatgers.
Torna a vacil·lar.
- Una cosa així sortiria a les notícies -conclou.
Algunes persones porten la llum amb elles, estimada Dyja. D'altres intenten arrossegar-te cap a la foscor en què viuen, sense ser necessàriament conscients que ho fan.
Tot apunta que l'home serà l'espècie animal de presència més fugaç a la Terra.
Tots els homes estan abonyegats per la vida.
Es pot tenir una opinió sobre qualsevol cosa i alhora la contrària.
Em demanes si avanço. La resposta és no. Si de cas, avui sé menys que ahir. Sé amb certesa que el sol surt i es pon, que l'home neix i mor, que res no és definitiu ni immutable i que els humans som uns exploradors en un món de llum canviant i en perpetu moviment.
Després escriu:
Ja és difícil d'entendre una altra persona. Però el que encara costa més d'entendre i de conèixer, el més estrany de totes les coses estranyes i el més desconegut de totes les coses desconegudes, som nosaltres mateixos.
