stardate: extravagàncies

sabia el que volia. tenia molts detalls de com havia de ser. i quan vaig ho vaig trobar em va semblar molt car. per molts seria una extravagància. però era exactament el que jo volia. aquesta vegada tenia clar que segons quins detalls eren indispensables. és veritat que la oferta també contenia alguns detalls que eren dispensables. 

per això vaig pensar que potser si continuava buscant trobaria exactament allò que volia a un preu millor. també vaig pensar que estava de sort d’haver trobat exactament allò que complia tots els requeriments indispensables. però potser n’hi havia d’altres més econòmics. potser sí que havia de continuar buscant. i així ho vaig fer. al cap de poc, em vaig convèncer a mi mateixa que allò que volia no seria barat. i que el preu de la primera oferta no era exagerat. vaig fer la reserva i vaig parar de buscar.

potser més endavant se m’acudiria una altra cosa. la reserva que havia fet es podia cancelar sense cap cost fins gairebé l’últim moment. em vaig quedar tranquil·la. a més ja m’estava convencent de que el preu m’estava bé. però vaig seguir pensant que es podria considerarar una extravagància.

al cap d’uns dies se’m va encendre una llumeta. i si ... ?  era una mica descarat però no hi tenia res a perdre. i vaig decidir enviar l’email. pensava que amb gran probabilitat ningú me’l contestaria. jo mai havia gosat demanar res semblant. però ... i si era una bona estratègia? com que mai l’havia provat jo no ho podia saber. tampoc sabia si la gent la feia servir normalment... si es consideraria una acció normal o una altra extravagància (aquest cop al quadrat!)

van passar els dies i no hi havia resposta. això em va fer pensar que potser sí que tot eren extravagàncies. potser havia arribat el moment de canviar de rumb i seguir buscant. mirar de trobar una alternativa menys extravangant. o potser havia de fer cas només del meu criteri i seguir pel camí que ja havia triat.

i (quasibé) al final ... arriba una resposta. rebo un missatge: truca’m. vaig pensar que quan truqués sentiria una veu que em diria que el que jo estava fent eren extravagàncies i que si les volia que me les pagués. però no! em van dir: sí, senyora, el que vulgui senyora. ho arreglem senyora. i pel mateix preu li afegim més extravagàncies (bé, no van dir ben bé extravagàncies, perquè potser per a ells no ho eren, però per a mi estava molt clar que ho eren).

aleshores,vaig pensar que potser no ho havien estat mai extravagàncies. potser per la gent tot això és normal. potser sóc només jo, que no m’hi havia llençat mai.

ara ja està. la reserva està confirmadíssima i no la vull canviar per res.

stardate: boníssim

Mail Obert, Vilaweb
Marta Rojals, 25.03.2014

'¿Al perro le habláis en catalán?'

Aquests dies hom recorda paraules de Suárez en plenes facultats, com ara: 'Trobi'm [...] professors que puguin ensenyar la química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos...' Li havien demanat si no veuríem un batxillerat en català o èuscar, una pregunta que va qualificar de 'ximple', però que va tenir la deferència de contestar. Doncs bé, aquesta mena de supremacisme ha aconseguit grans fites, com ara que la meva àvia parli a un gos en castellà (i no precisament sobre química nuclear).


No faig broma, i que se m'entengui el generalisme: que un català canviï al castellà per amanyagar el gos d'uns amos castellans és un premi daurat per segles d'humiliació lingüística. Els de l'escola Suárez orgasmarien en vista d'aquesta mostra suprema de rebaixament, si no fos perquè, com els mateixos rebaixats, l'assumeixen com una transformació normal, lògica, de sentit comú. Perquè... com ens hauria d'entendre mai un gos en català --maco que ets, que ets maaaco--, si els seus amos tampoc no l'entenen? Els gossos també han de ser tractats amb respecte i educació.


Com a exemple invers, recorro a l'anècdota d'un conegut personatge català de la cultura: es veu que tenia a dinar el secretari general de Comissions Obreres d'Espanya i la seua dona, i a l'hora de l'àpat, el convidat, veient que els amfitrions s'adreçaven al gos en aquell soroll inferior al lladruc, els va etzibar: '¿Al perro le habláis en catalán?' Sí, és increïble que tot un secretari general, viatjat i cultivat, no hagi sentit dir mai que a Catalunya els gossos són bilingües. (*)


La pregunta els sonarà a molts catalans que van per Espanya, de quan els enganxen xerrant amb els seus xiquets: '¿A los niños les habláis en catalán?' Perquè els nanos, com els quissos, han d'aprendre idiomes útils, idiomes de debò: la prova és que si els portes a l'escola alemanya --sitz, platz, fuss!-- podràs passejar-los per la Castellana sense que ningú t'hagi de cridar l'atenció. En canvi, la insistència en els folclorismes t'exposa que sempre, sempre, un superior o altre t'hagi de recordar com n'ets, de lingüísticament prescindible, substituïble i extingible, si l'idioma que t'han dat tos pares o que has triat per viure no és digne ni per al teu gos.


En fi: ser xenòfob demana això: vigilància, constància i repressió, i la deriva secessionista obliga encara més a intensificar les actuacions. Vegem-ne algunes d'exemplars i recents, que resumeixo molt: una munió de fotògrafs espanyols han hagut d'exigir a Google que retirés un anunci perquè hi sortia una dona parlant català; una jutgessa canària ha hagut d'apartar una xiqueta de la seua mare perquè, entre més maltractaments, l'escolaritzava a Catalunya en català; una cantant que sap idiomes ha hagut de ser titllada en massa de subnormal, fastigosa i retardada perquè cantava en... Sí, ho heu endevinat: no és la que representarà Espanya a Eurovisió amb el castellaníssim tema 'Dancing in the rain'.





(*) L'article original situava l'anècdota del dinar en la família de Vázquez Montalbán, segons unes declaracions que l'autora va recollir d'una entrevista radiofònica. Arran d'això, el lector Joan Manuel Caballero ens fa arribar la versió que aquest dinar va passar a casa d'en Pere Portabella, i que l'autor de la frase va ser Antonio Gutiérrez, aleshores secretari general de CCOO.


l'original és aquí: http://m.vilaweb.cat/mailobert/4181184/perro-le-hablais-catalan.html

stardate: això és una dictadura

la diferència fonamental entre una dictadura i una democràcia és que en una dictadura els governants fan el que volen i en una democràcia els governants fan el que els demana la gent. per això en una democràcia la gent vota i tria als governants que proposen fer allò que la gent voldria. i per això en una democràcia els governants estan interessats en escoltar el que vol la gent, per tal de poder fer promeses electorals que es corresponguin amb els desitjos de la població.

les actituds diferents dels polítics en dictadura i en democràcia no es basen en que en un cas els polítics siguin bones persones i en l'altre cas siguin unes persones super dolentes. la diferència rau en que en democràcia els governants han de guanyar unes eleccions. i per això durant les campanyes electorals, i també durant les legislatures han de convèncer als votants. en  democràcia, els polítics augmenten la probabilitat de guanyar les eleccions prometent i fent el que vol la gent. en canvi, en una dictadura, com que els governants tenen el poder assegurat, no els cal ni escoltar ni fer cas de la gent. per això fan literalment el que volen.

fa temps que les enquestes donen uns resultats molt favorables a la independència de catalunya. els últims resultats del ceo parlen de vora un 60 per cent de suport. i arrel d'aquests resultats la reacció del ministre margallo va ser:

"No es tracta de majories ni minories, sinó d'il·legalitat"

aquesta resposta correspon literalment a un comportament dictatorial. m'explico: la feina dels governants és precisament decidir allò que és legal i allò que és  il·legal. ells són els que tenen el dret i el deure de fer les lleis. el partit del ministre margallo, com que té la majoria absoluta del congrés, pot decidir fer i desfer les lleis de la manera que li plagui. sense demanar permís a ningú. per tant la legalitat vigent és només responsabilitat seva. si la legalitat vigent no s'adapta al que vol la gent és només perquè ells no ho volen. 

en aquesta declaració el ministre posa les lleis pel damunt de les persones. les majories de les enquestes reflecteixen el que vol la gent. posant la legalitat pel davant, ell declara que li importa un pito el que vol la gent. això és una actitud plenament dictatorial: faig les lleis que jo vull, sense tenir gens en compte el que vol la gent. això és el que els permet fer la majoria absoluta, els permet fer de dictadors.

és cert que aquests dictadors del pp s'hauran de presentar a unes eleccions en algun moment. pero la debilitat del psoe, el seu únic possible contrincant, li posa les coses tan fàcils, que poden feri desfer a gusta sense patir en el desgast electoral.

stardate: homes i homes

aquest dilluns el centpeus va publicar un apunt, que sense dir-ho explícitament, semblava clar que estava inspirat en el famós dia 7 de març: el dia de la dona treballadora.

a mi aquest dia m'inspira molta pena. tant pel que vol dir el fet que existeixi un dia així (que jo sàpiga, no n'hi ha cap de dia dels homes, ni treballadors ni aturats), com per les conseqüències que provoca aquest dia sobre la gent, que n'hi ha de molts tipus: d'eufòria, de ràbia, de revolució i de contrarevolució, ... 

ningú ha felicitat mai en aquest dia i tampoc ningú m'ha donat mai el pèsam. i jo en general no li faig massa cas.

però, durant la resta de l'any m'emprenya molt veure que tot avança i les dones es segueixen quedant enrere i ningú se n'adona. els homes no hi poden fer més, i les dones estem tan acostumades a que no se ens consideri,que ho trobem normal.

a l'hora de trobar persones per càrrecs de responsabilitat en qualsevol àmbit, com que (1) qui ho decideix són homes, degut a la inèrcia que portem i (2) amb les dones ni hi pensen, perquè són homes, aleshores les dones no són mai triades.

a l'hora de trobar persones per qualsevol altre responsabilitat en qualsevol àmbit, com que (1) qui ho decideix són homes, degut a que són els que ocupen els càrrecs de responsabilitat i (2) amb les dones ni hi pensen, perquè són homes, aleshores les dones no són mai triades.

com a exemple, mireu que passa amb els èquips dels programes de ràdio matinals de catalunya ràdio i de rac1.

l'equip de la mònica terribas té 21 persones: 10 homes, 10 dones, i una persona que es diu geni que d'entrada podria ser tant home com dona (de fet sembla una bona manera de forçar un empat tècnic, inclús amb un nombre senar).

Direcció i presentació: Mònica Terribas
Sotsdirecció: Marta Prat
Coordinació: Ximo Blasco
Realització tècnica: Víctor Villar i Pep Casanovas
Producció: Elisabet Espuny, Mònica Muñoz, Núria Ventura, Dolors Verdés
Redacció: David Bassa, Àlex Bosch, Sílvia Comet, Pau Escribano, Pepa Ferrer, Jordi López Casanovas, Geni Lozano, Enric Lucena, Judit Perpinyà, Marta Romagosa, Roger Rubio, Domènec Subirà.

l'equip del jordi basté té 18 persones i, si no m'he malfixat, només 4 dones, menys d'un quart.

stardate: despropòsits

al diccionari de l'iec hi diu que són paraules o actes fora de lloc, sense sentit, inconvenients. el món m'està ple de despropòsits.

un dels darrers que m'han arribat fa referència a un ero fet per la caixa. sí, la caixa caixa. la que té tants beneficis. un dels bancs més grans de tot l'estat. imagino que tant el futur de catalunya com el de tot l'estat depen d'aquesta empresa tan potent.

doncs la caixa ha obert un expedient de regulació d'ocupació. un ero. sí, això que fa tanta por a la gent. que últimament per tanta gent és una cosa terrible. et redueixen la jornada, i el sou, o directament t'acomiaden. ningú en vol sentir parlar, ningú s'ho vol sentir aprop. 

en aquest cas la idea era acomiadar unes tres mil persones. i resulta que van sortir més de cinc mil empleats que estaven interessats en ser acomiadats. d'entrada pot sembla una paradoxa. el món al revés. com pot ser que tal com estan els nivells d'atur, gent que té una bona feina fixa demani ser acomiadada?

s'entén fàcilment perquè les condicions que oferia la caixa per acomiadament eren tan bones que els treballadors preferien agafar els diners (i l'atur!) i deixar de treballar. i segueix semblant una paradoxa. el món revés. com pot ser que tal com estan baixant els sous, gent que té un bon sou demani ser acomiadada?

la resposta és: si la gent ho tria senyal que els convé. així aquí no hi ha cap paradoxa. la paradoxa si un cas seria: com és que una empresa tan important com la caixa fa un ero? a la pagina web de la generalitat hi trobo les condicions per poder fer un ero:



Els acomiadaments col·lectius es poden practicar per causes econòmiques, tècniques i organitzatives o de producció.

Causes econòmiques: si els resultats de l'empresa s'evidencien una situació econòmica negativa, com l'existència de pèrdues actuals o previstes o la disminució del nivell d'ingressos ordinaris o vendes. En tot cas, s'entén que la disminució és persistent si durant tres trimestres consecutius el nivell d'ingressos ordinaris o vendes de cada trimestre és inferior al registrat en el mateix trimestre de l'any anterior.

Causes tècniques. Existeixen causes tècniques quan es produeixin canvis en l'àmbit dels mitjans o instruments de producció, entre d'altres.

Causes organitzatives: quan es produeixen canvis en l'àmbit dels sistemes o mètodes de treball del personal o en el mode d'organitzar la producció, entre d'altres.

Causes productives: si es produeixen canvis, entre d'altres, en la demanda dels productes o serveis que l'empresa vol col·locar al mercat.