stardate: i ara què?

diuen que si el rajoy no ens deixa fer la consulta, aleshores la faran amb la llei de consultes catalana. i si els de madrit tampoc ho permeten aleshores faran unes eleccions plebiscitàries.

no pot ser que aquest sigui el pla, perquè:

a) ja sabem que el rajoy no ens deixa fer la consulta (quantes vegades mes ho ha de dir perquè ens quedi clar?)

b) la llei de consultes catalana fa temps que està a punt (si més no, ho hauria d’estar amb el temps que fa que la remenan), i ja es podria fer servir.

c) les eleccions plebiscitàries ja les vam fer l’any passat (eren unes eleccions basades en el dret a decidir, tenint en compte un acord que ¾ parts del parlament va signar al setembre del 2012).

sembla ser que segons ells podríem estar tota la vida donant voltes al que diuen de madrit, i al que contesten de la gene, i torna a començar. i d’aquesta manera esperar que s’acabi la legislatura i en comenci una altra.

no es pot córrer, diuen, perquè les coses s’han de fer ben fetes. estem fent estudis. estem fent passos. estem parlant en secret. si a madrit no ens dónen suport necessitem anar a buscar-lo a l’estranger. hem de fer que el món sàpiga el que ens passa. que s’adonin de lo guais que som nosaltres i de lo dolents que són ells, i així ens donaran suport.

i ens ho vam creure i, com que dura, encara ens ho creiem. i després de la mani fem campanyes d’informació perquè tothom estigui molt ben informat de cara a poder decidir bé quan arribi la consulta. i fem cadenes humanes que baten tots els rècords amb moltes fotos perquè el món ens vegi i al·lucini. i com que encara dura i durarà, ja em fa por quina una se n’empescaran pels propers mesos.

alguns també diuen que si fem una consulta que segons madrit sigui il·legal ens portaran els tancs als col·legis electorals per evitar que puguem votar i potser intentaran tancar algun governant a la presó.

doncs vale! que ho intentin! aleshores si que tindrem tota l’atenció internacional que ens interessa: aleshores si que haurem demostrat al món qui són els guais (que demanen pacíficament poder anar a votar) i qui són els dolents (que envien els exèrcits a prohibir una consulta popular)

jo dubto molt que res d’això passés. els de madrit se’n guardarien prou de fer res d’això pel seu propi interés. però de fet, si passés seria la millor manera d’aplanar el camí cap a una declaració unilateral d’independència exitosa.

per tant, hem tirar endavant amb el procés. hem de fer el passos que creiem necessaris independentment del que diguin des de madrit. no hem de tenir por. enlloc està escrita la millor manera d’aconseguir la independència. ens l’hem d’inventar nosaltres. per això fem el que fem no ens podem equivocar.

hi ha moltes incerteses que no hem de permetre que ens aturin: les hem d’encarar i les hem de resoldre. i al final podrem explicar al món com es pot fer un procés de secessió civilitzat i pacífic. i la història podrà explicar que al segle xxi ja no calien guerres ni conflictes per crear països nous.

stardate: els nostres demòcrates

és cert que en un estat de dret les lleis hi són perquè es compleixin.

però un estat de dret no és necessàriament bo. només ho és si les lleis són justes.

un estat de dret pot ser una dictadura on les lleis no tenen perquè ser justes, perquè són decidides per uns pocs que potser no tenen en compte el que vol la gent.

en un estat de dret que sigui una democràcia és més probable que les lleis siguin justes, però no està del tot garantit. ja que si es dóna el cas que el govern es forma amb una majoria absoluta, aleshores les lleis són decidides per uns pocs. els resultats poden acabar sent molt semblants als de una dictadura.

o potser que sense majoria absoluta es formi una coalició de govern que no pugui portar a terme la voluntat d’una majoria de la població, perquè aquesta majoria està sobretot representada en l’oposició i només alguns dels membres de govern la comparteixen. en aquest cas, tampoc està garantit que totes les lleis siguin justes.

en democràcia la gent tria representants perquè vetllin pels seus interessos. en una democràcia de qualitat, els representants s’interessen per saber el que vol la gent per poder actuar en conseqüència.

però quan hi ha immensos clams populars que es manifesten repetidament, i els representants ni s’immuten. o pitjor, els nostres democràtes surten al carrer a demanar que es prohibeixi fer una consulta. quina garantia ens ofereix l’estat de dret?

el que cal perquè un estat de dret funcioni és la voluntat dels polítics d’escoltar a la gent i de procurar fer tot el que estigui a les seves mans per garantir el benestar de la gent. només si els polítics volen les lleis seran justes. tot és qüestió de voluntat política.

stardate: no cal parlar-ne

ens vam retrobar. ara ja ens coneixem bastant, però no del tot. amb prou confiança per fer preguntes i amb prou ignorància per fer-ne moltes.

va començar com un interrogatori personal sorgit de la curiositat produida per algunes pistes que havíem anat compartint en el temps que feia que ens anàvem trobant. ella es va deixar interrogar i va suggerir que continuéssim la roda. totes hi vam estar d’acord. i els interrogatoris, d’una en una, es van anar succeint.

comencem des del 1978. va ser el punt d’inici de totes. no sé perquè. potser perquè les històries aleshores començaven a ser interessants. d’entrada ens vam centrar en experiències vitals relacionades amb la feina. amb això ja vam passar una llarga estona molt interessant. però es veu que ni ens va cansar ni ens va avorrir, perquè tot seguit vam decidir recomençar una roda nova. aquest cop el tema eren experiències vitals relacionades amb l’amor. o era el sexe? i d’una en una vam anar fent repasos individuals. vam començar al 1978 tambe? tampoc ho recordo. el que si recordo és que aquesta segona roda tampoc ens va costar ni ens va cansar. també va ser molt interessant i ens ho vam passar molt bé.

ara bé, després, quan ho recordo, em ve molt mal rollo. i es que al cap d’avall, dels homes millor no parlar-ne.

stardate: diguem-ho pel seu nom

mai no hi ha hagut cap transició democràtica a espanya. l’únic que es va portar a terme va ser la restauració borbónica. ens van enganyar bé, i ens han tingut enganyats durant temps. però finalment l’encanteri s’ha desfet i som molts els que ens hem desenganyat.

per si encara queda algú que no ho ho ha vist clar proposo una demostració lògica:

si després de la mort del dictador hi hagués hagut la transició democràtica que ens van dir, aleshores avui tindriem un estat democràtic.

si avui tinguéssim un estat democràtic, aleshores els referèndum no només estarien permesos sinó que es farien servir normalment.

(recordem que els referèndums són l’instrument principal de les democràcies per fer arribar al governants les voluntats dels governats.)

com que avui els governants prohibeixen referèndums explícitament demanats per la població, aleshores això que tenim no es pot anomenar democràcia.

per tant, el procés polític des de la mort del dictador no va ser cap transició democràtica, sino que no va ser res més que la restauració borbónica.

dissabte passat vam tenir-ne una clara il·lustració a la plaça catalunya: hi havia una manifestació dels que s’anomenen democràtes demanant que es prohibeixi el referèndum.

paradoxes del país que ens ha tocat!

stardate: els incentius de les universitats

molt interessant, sobretot el que diu a la segona meitat de l’article del present i futur de la universitat.

La comprensió lectora i les PAU
ALBERT PLA NUALART


ARA opinió| Actualitzada el 14/10/2013 00:00


Fa tres anys un article meu, No som gaire res , va tenir l'honor -ho dic sense cap ironia- de ser un dels dos textos que servien per avaluar la comprensió lectora en una de les proves de selectivitat, les famoses PAU. Un dia m'ho va dir algú i de tant en tant m'ho comenta el fill d'algun amic a qui ensinistren per a la selectivitat amb exàmens antics.


Aquests dies, per curiositat, m'he mirat la prova (és a internet) i m'ha deixat amb un neguit que il·lustra oportunament les dades de l'OCDE sobre el nostre patètic nivell de comprensió lectora. El meu text comença així: "Deia Josep Pla que el llenguado s'estava extingint i que, per dissimular-ho, als restaurants planxaven els peixos. En català també hi ha paraules que gairebé s'han extingit però que continuen apareixent als mitjans, als llibres i als films doblats, perquè uns professionals de la llengua planxen els textos".


La primera descoberta inquietant és que el meu "per dissimular-ho" s'ha convertit en "per a dissimular-ho". Inquietant perquè la correcciófa incorrecte el que era correcte i palesa com és d'absurd, havent-hi mancances tan greus com hi ha, mantenir la inútil i inextricable distinció per / per a davant l'infinitiu en lloc de seguir la funcional proposta Coromines-Solà. Per sort, una mena de justícia poètica fa caure el corrector en el seu propi parany, ja que afegeix la a just on l'actual ortodòxia no l'admet: quan l'infinitiu depèn d'una acció voluntària ( planxar els peixos ) i, per tant, en lloc de per podríem diramb la intenció de .


Però inquieta força més l'inici de la primera pregunta que es fa a l'estudiant per avaluar si ha entès el text. Diu: "La sentència de Josep Pla que encapçala aquest article fa ús de la ironia. L'autor de l'article ens dóna a entendre que Pla, en realitat, es referia a la llengua catalana quan parlava del «llenguado» que «s'estava extingint»".


N'hi ha prou amb aquest parell de frases per evidenciar que qui ha redactat la prova, i els que després l'han corregit, i els professors que n'han fet ús i hi continuen recorrent sense canviar-hi res, tenen un seriós dèficit de comprensió lectora. L'autor, que resulta que sóc jo, no dóna a entendre en cap moment que Pla es referís al català quan parlava del llenguado. Pla no es referia al català. El text no ho diu i els múltiples responsables de l'examen han llegit el que no deia. I és molt desmoralitzant que ja en la primera pregunta delatin que són uns lectors poc competents.


Tot plegat és, si voleu, només una anècdota, però els que ens hem passat uns anys en la docència universitària corregint exàmens en facultats on la nota de tall era molt alta, sabem quina és la realitat que hi ha al darrere. Avui més d'un 70% d'alumnes arriben a la universitat sense dominar una eina tan imprescindible per accedir al coneixement com entendre el sentit de textos una mica complexos. I val més que no parlem de la seva capacitat de construir-los amb la pròpia prosa.


En els docents el nivell puja, però molt menys del que n'hauríem d'esperar. I un dèficit tan greu en una competència tan bàsica fa tristament cert el que concloïa l'OCDE: que el nivell cultural dels japonesos que estudien FP supera el de moltes facultats d'aquí.



Durant massa anys hem fet de la universitat una guarderia d'adolescents desorientats. Això a alguns polítics els ha permès vantar-se d'un altíssim percentatge de titulats superiors. Però quan algú es pren la molèstia de treure el cap per la finestra i veure quin bo hi fa, descobreix que ens estàvem fent trampes al solitari.


Les PAU han arrossegat al mínim comú denominador una universitat on els contractats fan anys de cua per ser titulars i el millor per escurçar-la és atreure molts clients. És per això que el professor exigent rep una pressió ambiental que li ve a dir: "Home, no suspenguis tant!"


Si ara la Lomce fa encara més gran aquest calaix de sastre , si les revàlides acaben sent, com ens temem, exàmens més tancats i incapaços d'avaluar la creativitat -en espanyol, esclar-, fins on baixarà el llistó?


Potser ha arribat l'hora que les universitats que de debò vulguin competir globalment fitxin els alumnes com ho fan les millors del món: fent proves i entrevistes específiques. Necessitem universitats que rivalitzin en prestigi, de manera que el talent hi sigui sempre benvingut al marge de la capacitat econòmica.


Aquest país no anirà pel bon camí fins que treure les seves universitats de tercera regional li preocupi una mica més que fer el Barça campió del món.

stardate: erc hauria d'aprofitar l’oportunitat

sento un comentari: “ara que erc està pujant tant en les enquestes, s’està començant a preocupar. perquè si arriba a guanyar les eleccions no té prou partit per poder gestionar el govern. per això més val que s’entengui bé amb ciu, ja que ells sí que tenen un bon equip per governar i quan arribi el moment ho hauran de fer junts.”

en primer lloc em sembla horrorós començar a veure problemes i febleses quan el que toca és celebrar la possibilitat de l’èxit tan esperat i buscat. aquesta actitut no és bona ni ajuda a fer res de bó.

per altra banda, és cert que les característiques de ciu i les d’erc, com a partits, no tenen gaire en comú: ni en el nombre de militants i simpatitzants, ni en la preparació i experiència dels membres del partit en portar a terme les feines de govern.

però en comptes de mirar cap al veí i comparar per només acabar destacant-ne les mancances pròpies, penso que sempre (i segurament ara més que mai) és un bon moment per mirar endavant i encarar els reptes amb valentia.

de fet, el que erc té al davant és la possibilitat (perquè mai hi ha res segur fins que no passa) d’un gran resultat electoral i l’oportunitat històrica de construir o inagurar (jo sempre tan optimista) un país nou. és obvi que per fer tot això li farà falta molta gent i molt ben preparada. Per això penso que el que ha de fer erc és una cosa tan fàcil com sortir al carrer i anar a buscar aquesta gent.

això no vol dir haver de sortir al carrer a fer la feina, molt dura, de convèncer a qui sigui perquè es faci militant, pagui quotes, i faci feina gratis pel partit. res d’això. ara es tracta d’anar a buscar gent per oferir possibilitats de fer grans coses pel país. es tracta de trobar gent instruida amb idees de futur i capacitat per portar-les a terme, amb experiència de gestió de l’administració o empresarial, gent preparada amb idees innovadores, ... i tota aquesta gent, això sí, ha de compartir els valors d’erc.

ara mateix això és una tasca relativament fàcil. per una banda, els resultats de les enquestes garanteixen que hi ha molta gent que comparteix els valors d’erc. per altra banda, la crisi, que encara dura i durarà, fa que les oportunitats professionals per a molta gent no siguin tan bones com eren temps enrera.

per tant, tot el que erc ha de fer és una crida demanant gent amb aquest perfil i oferint la possibilitat de començar primer assessorant al partit i tot seguit continuar portant a terme tasques de govern. aleshores, estudiar i avaluar els currículums i les propostes dels candidats que es presentin i triar els que millor s’ajustin a les feines previstes. de la mateixa manera que ho faria qualsevol empresa que necessita personal. la meva predicció és que, donades les condicions polítiques i econòmiques que estem vivim tots plegats,  si erc s’hi posés ara mateix seria tot un èxit.

finalment, podem comparar els beneficis de portar a terme aquesta estratègia amb els de constituir un govern que depengui de la gestió de ciu. en aquest últim cas, el nom del partit del govern hauria canviat però la resta seguiria igual: les dretes de sempre gestionant i escombrant cap a casa com han fet sempre. en canvi si erc construeix un equip de govern nou de trinca, amb gent professional, però no viciada (encara) de la política, aleshores sí que el que tots haurem aconseguit és un gran pas endavant.

stardate: sense manies

perquè no és cert que la probabilitat de que toqui sigui major si es compra a sort que si es compra a qualsevol altre poble

perquè no és cert que si te la regalen és menys probable que toqui que si la pagues

la grossa de cap d’any:

destina tots els beneficis a programes per la infància,

es pot trobar als estancs i quioscs, mercats i supermercats, pastisseries i loters, ...

si vols comprar un número concret, aquí et diuen on el pots trobar,

es pot regalar en múltiples de 5 euros,

tothom ho considerarà un bon regal,

i com que és la rifa és per cap d’any, és un bon regal de nadal!

stardate: loteries

no he tingut mai cap tendència a comprar loteria. per vàries raons:

perquè les diners que pagaria s'afegeixen directament als molts que ja pago a l'estat
perque ho considero una enganyifa per crear falses expectatives a la gent
perquè normalment no toca (res!)
...

però fa anys em van convèncer a comprar loteria del número que comparteixen els de la feina.
la raó única: em sabria molt greu que, si mai es donés el cas, tothom ho celebrés menys jo, per culpa dels meu principis fonamentalistes.

aquest any m'incloc en el grup de gent de la feina que ha suggerit comprar la nova loteria catalana. però com que també hi ha un grup d'espanyolistes, s'ha decidit que s'oferiran les dues opcions.

i jo he decidit que en compraria de les dues. de la catalana en pensava comprar igualment ja que la raó de contribuir a la creació del nou estat supera amb escreix les meves manies per les loteries. i de l'espanyola en compraré igualment una mica, per la raó de sempre: per no quedar-me penjada si al final es treu alguna cosa.

alguns companys han decidit fer una espècie de competència: comparar qui compra de cada, i quant es comprar de cada. així és pot classificar la gent i qualificar l'ambient que compartim. en aquest sentit, la meva estratègia no serà de les més radicals, sinó que a mi em consideraran una d'aquelles 'tanmestim.' però m'és igual.

stardate: anunci

ni temps ni inspiració per escriure grans apunts, però al menys vull fer ressó d'una gran iniciativa.

fra miquel organitza un cop més una caminada pels turons de barcelona. aquest cop seminocturna i amb lluna plena inclosa.

intentaré no perdre-me-la

tots els detalls els podeu trobar aquí.