Isabel Coixet: "Ara no toca que un cineasta demani una subvenció"
XAVI SERRA
63ENA EDICIÓ DEL FESTIVAL INTERNACIONAL
DE CINEMA DE BERLÍN
Berlín |
1. La directora catalana ha
presentat a Berlín Ayer no termina nunca, potser el seu film menys comercial.
2. Els protagonistes són Javier Cámara i Candela Peña.
Setze
anys després de participar en la secció Panorama amb Coses
que nunca te dije , Isabel Coixet torna a la Berlinale a presentar en la
mateixa secció Ayer no termina nunca , un film produït per la
mateixa cineasta en què Javier Cámara i Candela Peña interpreten una antiga
parella que es retroba al cementiri on està enterrat el seu fill. Quan va
passar la tragèdia, ell va emigrar -sense avisar-. El temps ha passat, però la
ferida continua oberta.
Ayer no termina nunca és la primera -i tímida-
incursió de Coixet en el cinema futurista: l'acció transcorre el 2017, en una
Espanya amb 7 milions d'aturats i una crisi econòmica encara més profunda que
l'actual; però on Messi continua guanyant el Baló d'Or i el Barça fitxa un
jugador de Crimea per 120 milions d'euros. És el film més arriscat i potser el
menys comercial que ha fet Coixet: una peça de cambra amb dos únics personatges
que intenta reflexionar en veu alta sobre les maneres d'abordar el dolor i la
impossibilitat de reconstruir l'amor un cop s'ha trencat.
En la
pel·lícula es parla molt de la tensió entre el que marxa i el que es queda. Tu
has treballat molt a l'estranger. ¿Senties ara la necessitat de rodar a casa
teva?
Sí.
Jo sempre he fugit i he dit que calia anar lluny per parlar de les coses que
passen aquí. Però, tot d'una, he descobert que hi ha coses que no són com em
pensava. Un amic de la facultat portava cinc mesos dormint al cotxe i no ho
explicava a ningú, per vergonya. El fill d'una amiga va morir i, per una sèrie
de circumstàncies, em va tocar ser la persona que ho havia de dir a la mare.
Són un seguit de coses que m'han esquitxat i que, d'alguna manera, han
cristal·litzat en aquesta pel·lícula.
¿Vols
que la pel·lícula sigui un toc d'atenció per no haver d'arribar a la situació
que descrius?
Jo tinc la sensació de viure en un còmic de
Batman i que això és Gotham City. I estem tots paralitzats esperant que Batman
aturi els polítics que fugen amb bosses plenes de diners, però Batman no
apareix. El que em dóna esperança és que gent que fins ara no tenia un
compromís social ni de cap tipus s'està posant les piles. Les conseqüències
dels actes polítics ens afecten a tots i no ens podem quedar de braços plegats.
Per
què has produït tu Ayer no
termina nunca ? I per què sense subvencions?
D'entrada, no sabia ni com explicar a un
productor una pel·lícula com aquesta i no volia fer l'esforç de convèncer
ningú. A més, no sóc gens hàbil en les qüestions burocràtiques i de
subvencions. Però és que ara, amb les retallades brutals de sanitat i educació
que tenim, no toca que un cineasta demani una subvenció per fer una pel·lícula.
Per a mi el cinema és fonamental, però en el marc actual hi ha coses més
importants.
El
sector posa el crit al cel per les retallades de les subvencions.
Jo no dic el que ha de fer ningú.
Evidentment, si he pogut fer la pel·lícula és gràcies a l'entrega d'un equip
reduït que ha treballat per uns sous ajustats i als diners que he guanyat fent
altres altres coses. Però sempre he dit que a un director se l'ha d'ajudar en
la primerai la segona pel·lícula, però en la tercera ja no. Hem de crear un
sistema en què els productors arrisquin diners. El benestar d'un país és
l'educació i la sanitat. I en un moment que et fan esperar sis hores a
urgències... Hem de ser tots responsables si volem una regeneració moral del
país.
Tinc
la sensació que el treball amb els actors en la pel·lícula no té res a veure
amb el que havies fet abans.
Absolutament. M'he sentit com un director
de circ que posava la xarxa, però els que pujaven al trapezi eren ells. Jo
només era allà perquè no caiguessin. La pel·lícula pot agradar o no, però no es
pot negar que a la pantalla hi ha dos actors que respiren veritat. De vegades
em sentia una espia de la seva intimitat.
I per què vas escollir el
Javier i la Candela de protagonistes?
Des de Torremolinos 73 , la parella Candela Peña i Javier
Cámara és una evidència. I aquí necessitava una parella que des de l'inici el
públic identifiqués com a tal, per jugar amb el pes del seu passat, de les
coses que es diuen i les que no es diuen, el que senten i el que no.
Durant els primers 20 minuts
no hi ha ni un pla en què estiguin junts.
Per mi, el resum de la pel·lícula és el viatge que fan des
d'aquest distanciament inicial fins que estan junts al banc. Tots sabem què són
les discussions de parella i les ruptures, però de veritat penso que es pot
arribar a passar pàgina.
Tant patiment... No t'agafen
ganes de fer comèdia alguna vegada?
M'encantaria! Una vegada vaig conèixer Ben Stiller i li vaig dir
que si alguna vegada feia Zoolander 2 jo la volia dirigir.
Però em va mirar amb cara de no veure-ho gaire clar.
Què t'atrau del cementiri
d'Igualada, on transcorre tota l'acció?
És un cementiri dissenyat per Enric Miralles del qual m'agrada
molt l'estructura i el visito sovint perquè em dóna molta pau. És un indret una
mica apocalíptic, una destil·lació del trànsit entre la vida i la mort.
¿Després de tornar a casa a
rodar, ara toca marxar?
Ja ho he fet. Fa només tres setmanes que he rodat a Cardiff un
guió de fa molts anys, Panda eyes . I ara estic preparant Nobody
wants a night , un guió de
Miguel Barros (Blackthorn ) que transcorre al pol Nord i que
protagonitzaran Juliette Binoche i Rinko Kikuchi.
