la meva autoestima sempre ha estat bastant
justeta. alguna vegada ha pogut semblar que remuntava. però ha estat una cosa
més aviat temporal. la mitja de tota la vida que porto gastada és molt fluixa.
en sóc conscient d'això. i potser és per
això que em demano molt a mi mateixa. som el que som. i fem el que podem. o el
que ens demana el cos. en aquestes alçades de la vida amb això ja m'hi conformo.
ara bé, al ser molt exigent amb mi mateixa
sense adonar-me'n també ho sóc amb els altres. sobretot amb la gent que m'és
més propera. i encara més amb la gent que d'alguna manera depèn de mi, de qui
em sento responsable.
el problema és que amb les meves
exigències tinc la impressió que el que faig és que es tornin massa com jo. la
meva actitut no ajuda a augmentar la seva autoestima. al revés els indueix a
reproduir nivells baixos d'autoestima com els meus.
veig clarament que el que hauria de fer és
tot el contrari. trobar la manera d'alimentar la seva autoestima i evitar que
els passés el que em passa a mi.
sent conscient del problema hauria de
trobar la manera de solucionar-lo. però de moment no tinc cap solució a la
vista. em faig creus dels anys que m'ha costat adonar-me'n. i veient el poc que
he aconseguit per alimentar la meva autoestima em sento bastant impotent de
poder fer res per ells.
jo que sempre havia pensat que encara
quedava temps per poder solucionar qualsevol cosa, ara potser ha arribat el
moment de començar a reconèixer un fracàs definitiu.
