stardate: la llei del mirall

la llei del mirall

una regla màgica que resol qualsevol problema a la vida

de yoshinori noguchi

un llibre que m'ha colpit i molt. quina passada!

“ ...

- els esdeveniments que es donen en la realitat són el ‘resultat.’ tot ‘resultat’ té sempre una causa. aquesta causa es troba dins seu. és a dir, sàpiga que la realitat de la seva vida és el mirall que reflecteix el seu interior. per exemple, quan es mira al mirall i s’adona que ‘ah! m’he despentinat’ o ‘avui faig mala cara.’ veritat que sense mirall no pot veure’s un mateix? pensi que la vida és com un mirall. gràcies al mirall que és la vida, podem adonar-nos de la pròpia persona, i això ens dóna l’oportunitat de canviar. la vida està feta per permetre’ns créixer fins allà on sigui.

- què és el que reflecteix la meva preocupació?

- el resultat d’allò que li passa a vostè és: ‘el meu fill estimat té problemes per culpa de quelcom.’ una possible causa és que vostè està culpant a algú a qui hauria d’estimar."

bé, aquí al final fa una espècies de pirueta amb la lògica que encara no he entès. però la base de la filosofia del llibre, al menys tal com jo l'entenc, és que de tot allò que passa al voltant nostre en podem treure un profit. en concret, tot allò del nostre voltant que ens preocupa ho fa per una raó. i la raó no és a fora sinó dins nostre. i hem d'aprofitar l'ocasió (de la preocupació) per aclarir que és el que no ens funciona per dins.

perquè, i això ja és collita pròpia, al final les coses passen, canvien, sense que nosaltres hi puguem fer gaire bé res. per això les preocupacions per tot allò que no va tal com nosaltres voldríem estan sempre fora de lloc. no tenen raó lògica de ser. però existeixen. a vegades diem que les emocions o els nervis ens poden, i no ho podem aturar. doncs bé, si hi són és per alguna raó. i això és el que explica aquest senyor japonès: tenim aquestes sensacions o emocions negatives perquè alguna cosa en el nostre interior no rutlla. aprofitem la senyal per posar-hi remei.

a més de fer-me pensar i molt, el llibre explica una història superemocionant. m'ha fet plorar i tot. i l'he repassada mentalment moltes vegades per a poder seguir sentint l'emoció. una molt bona recomanació: gràcies, mar!

stardate: immortalitat

m’he trobat a mi mateixa pensant que allò de que per donar sentit a la vida s’ha de escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill no en té cap de sentit. és massa fàcil de complir. es pot fer literalment sense gaire esforç, però no serveix per res.

l’únic sentit que li veig és el de immortalitat. deixar en un llibre totes les nostres idees perquè la posteritat les pugui gaudir. deixar un arbre com una senyal física que ens recordi que hi vam ser. i el colmo del sentiment d’immortalitat: deixar un fill. assegurar un petit jo que continui quan jo no hi sigui, amb els meus gens, i amb les meves instruccions. i faci com jo hauria fet i tot allò que jo hauria volgut fer.

per això també he pensat que qui sigui que s’ho va inventar havia de ser algú amb un ego molt gran i res més. bé, una confessió: de fet he pensat que havia de ser un home. però potser ho veig així per culpa del meu biaix genéric...

en qualsevol cas, quin sentit d’immortalitat li pot donar a cap vida

escriure un llibre, si ningú mai el llegeix, o deixa indiferents tots aquells que el llegeixen

plantar un arbre, si després no es rega, es cuida, s’ajuda a fer gran, i a que doni fruit

tenir un fill, ... això si que garanteix un certa immortalitat, però sovint no compleix les expectatives que un voldria!

stardate: antidemocràcia ii

després d’un primer intent de fer una llista de característiques antidemocràtiques de la manera de fer típicament espanyola, em quedo amb una constatació:

és defineix molt millor com a democràcia dictatorial que com a dictadura democràtica (ara mateix ja no perquè, però això és el que em va inspirar el comentari del garbi)

i a la llista d’exemples que jo proposava:

la llei de partits i la manera com s’aplica.

la prohibició de consultes populars i referèndums.

la negació del dret d’autodeterminació.

n’hi podem afegir uns quants més:

sistema judiciari: la falta d’imparcialitat dels tribunals de justícia, tot i que hauria de ser una de les seves condicions necessàries.

la inconsistència democràtica en el disseny dels procediments: com és pot primer demanar a la gent si li sembla bé l’estatut i quan la gent ja l’ha aprovat llavors decidir que no és legal. això potser més aviat és degut a la incompetència, no? (aquest dos primers punts estan inspirats en el comentari ofert per l’elfreelang)

"tots els politics són iguals", en un intent prou reeixit de fer abandonar la implicació de la població en la gestió de la cosa pública. (aquest punt l’ha aportat la clidice)

el no reconèixer les diferents maneres de fer d’alguns subconjunts de ciutadans. en aquest punt hi entrarien tot elq ue fa referència a discriminacions de les diferents cultures, imposicions lingüístiques, etc... que penso que és un dels punts protagonistes però el volia deixar per a un post apart.

i en aquest últim punt potser també hi cabria:

la imposició d’un pensament únic a través de les coaccions. aquest punt me l’ha inspirat el post de referència en el comentari del pere, i les explicacions que em fa arribar. el vídeo d’aquest professor és molt revelador. tant, que alguna cosa o alguna persona li ha fet venir por i ara intenta que desapareixi de l’internet (cosa bastant fútil, crec jo!)

a veure si n’aconseguim més en aquest segon intent.

stardate: antidemocràcia

cada dia es pot constatar que la manera de fer típicament espanyola és molt antidemocràtica. se m’acuden uns quants exemples:

la llei de partits en sí, i sobretot la manera com s’aplica. permetent que un partit com la falange sigui legal, quan hi ha plena evidència del terror que ha creat, mentre que altres partits, només per estar sota sospita, no ho poden ser.

la prohibició de pràctiques tan democràtiques com les consultes populars. és com voler dir que els governants no volen saber què pensa el poble. un principi que va totalment en contra dels objectius de la democràcia.

la negació del dret d’autodeterminació. només és pot explicar amb conceptes com l’imperialisme, l’imposició, ... sempre en contradicció amb actuar segons les voluntats del pobles.

i segur que n’hi ha molts més. quins?

stardate: una descoberta, ni gran ni petita, tal qual!

stardate: una descoberta (ni gran ni petita, tal qual!)

diria  que ùltimament a les setmanes els falta un dia , com a mínim. van molt depressa en passar. arriba el dilluns i de seguida és cap de setmana. i sense adonar-te’n ja n’ha passat una, dues, ...

abans no era així. el dilluns era un dia horrorós. i després arribava el dimarts més aviat avorrit. i el dimecres quan notaves que estaves al mig de la setmana. el dijous que ja es feia pesat. i finalment divendres, quan ja començaves a passar de tot. i durant el cap de setmana hi havia temps per a comprar tot el que fes falta, fer la feina que calgués a casa, descansar, sortir, ... i encara en sobrava.

què ha pasat? la respostra tradicional diu que al fer-nos grans sembla que el temps vagi més ràpid. però jo no tinc només una sensació. jo ho visc com a real!

i és que ben pensat, els anys sí que fan una diferència real en el temps. com més gran sóc més temps necessito per fer qualsevol cosa. o sigui, que per a fer el mateix que feia abans en un quart ara potser necessito mitja hora. i és clar, així el temps se me’n va de les mans. com si de cop pugessin els preus de tot el que comprem. abans amb 50 euros feiem la compra i ara en necessitem 100.

stardate: hipocresies

1. m’interessa barcelona decideix. crec que és un projecte que si va bé pot ser molt rellevant. en l’evolució de les consultes ja s’ha vist que com més gran és la població més difícil és organitzar la consulta. el cas de barcelona és extrem. al ser un projecte tan gran necessita molt i de tot. per això crec que és important que tots fem un esforç de col·laboració. per això molins decideix s’ha agermanat amb el barri de la dreta de l’eixample. per això m’he apuntat com a voluntària el 10A per a fer dos torns. i m’emociona pensar que pot anar bé i llavors totes les consultes seran encara més rellevants.

però hi ha vegades que veig coses que em fan pensar que no anem bé. calia gastar rescursos del barcelona decideix, que costen tant d’obtenir, per fer un acte a nova york?  fonts ben informades em diuen que va servir perquè quaranta barcelonins que viuen a nova york votessin. entenc que és molt important el ressó internacional de les consultes. però de moment jo només he trobat ressons d’aquest acte al punt.

2. llegeixo les notícies sobre el pare manel.

“L'arquebisbat de Barcelona ha amenaçat amb l'excomunió el sacerdot Manel Pousa per les manifestacions expressades en la seva biografia, Pare Manel, més a prop de la terra que del cel . El capellà barceloní detallava en el llibre crítiques als postulats de l'Església i relatava que va ajudar una noia a avortar.”

l’església, que se suposo que té com a únic negoci la nostra salvació, el vol excomunicar per dir que ha ajudat a unes noies a avortar. perquè espero i desitjo que no sigui l’únic capellà que ajudi a avortar a quí ho necessiti. els altres que també ho fan, no ho expliquen en cap llibre. la carol lópez en fa una bona reflexió a l’ara.

“No ens hauria d'escandalitzar aquesta notícia perquè l'Església sempre ha estat hipòcrita. Que quedi clar que el pecat del pare Manel no ha estat ajudar aquestes noies, que haurien avortat igualment i probablement ho haurien fet en condicions infrahumanes. El seu gran pecat ha estat explicar-ho públicament.”

3. els aliats han decidit atacar líbia per salvar-la. és així, no? per molt que llegeixo i escolto notícies sobre aquesta guerra no aconsegueixo entendre res. dec fer alguna cosa molt malament o potser és que no volen que ho entegui?

stardate: notícies

fa dies que només les miro de passada. un cop d‘ull a la web. catalunya informació mentre condueixo. amb interés per saber com segueixen al japó, a líbia, ...

avui que volia aprofundir una mica més, al veure la llista de notícies que m’oferia l’ara, m’he quedat amb aquesta:

la lluna plena més grossa i més brillant dels últims 18 anys

mira que n’hi havia de notícies per triar, de tota manera.

i jo vaig i em fixo amb la lluna. l’última lluna d’hivern. l’últim dia d’hivern.

feliç nit de lluna plena i feliç entrada a la primavera!

stardate: llenya al foc

fa unes setmanes el diari as publicava una imatge manipulada del partit barça-athletic. havien esborrat un jugador de l’athletic que era precisament el que evitava la posició de fora de joc d’alves. així podien tenir un titular que deia que el gol del barça l’havien fet en fora de joc.

un cop es va descobrir per altres mitjans que la foto estava manipulada, el director del diari va sortir a declarar dient que havia estat una errada tècnica. que a l’edició del diari de l’endemà ja ho dirien. i ja està. tot va seguir com si no hagués passat res.

aquí es poden veure les dues fotos: la real i la manipulada. la veritat és que és molt difícil creure que això hagi estat una errada tècnica. en qualsevol cas diu molt de com són els tècnics d’aquest diari.

doncs ara ha tornat a passar. ahir un periodista de la cope va declarar que el jugadors del barça es dopaven. i que el madrid demanaria més controls de dopatge. avui el mateix periodista diu que no deu ser veritat. que ell només transmetia el que li havien dit les seves fonts. ara la cope farà un comunicat aclarint el tema. i ja està. tot seguirà com si no hagués passat res.

però el pitjor és que aquests tipus de notícies, des del moment que apareixen, afegeixen un munt de llenya a un foc anti-barça i anti-català que està permanentment cremant. serveixen per donar ales a rumors sobre les raons il·legals per les quals el barça va primer a la lliga. i alimenten odis infundats.

els promotors poden fer això i sortir-se’n amb una simple excusa barata i tots tan tranquils. és massa fàcil fer tan mal. no s’hi hauria de posar remei?

stardate: insistir

em volen convèncer. em presenten uns arguments. i com que no els accepto insisteixen.

insistir vol dir repetir els mateixos arguments. infinitament. fins que s’aconsegueix l’objectiu. o fins que es desestima per avorriment o cansament.

que em repeteixin els mateixos arguments no em serveix de res. no em fa canviar d’opinió. insistir no serveix de res. em sembla totalment improductiu. una pèrdua de temps i d’energia.

o potser m’equivoco. insistir serveix per aconseguir que el tema quedi obert durant un temps. i durant aquest temps poden passar coses. poden arribar nous arguments d’altres bandes. de racons insospitats poden arribar arguments inesperats. i aquests arguments fructifiquen perquè el tema encara era obert, gràcies a la insistència.

i llavors em convenço. canvio d’opinió.

però que consti: el que em fa canviar d’opinió no és la insistència. han estat els altres arguments. encara que la insistència hi ha jugat el seu paper!

stardate: trist x 3

1) el primer que he sentit aquest matí ha estat l'editorial del manel fuentes al matí de catalunya radio.




ha estat un bon cop. de veritat que és tot així tal com ho pinta? tan malament estem? ens estem enfonsant sense salvació possible?

2) al cotxe he seguit escoltant el cd de porrera de lluís llach. ja fa dies que l'escolto. després de molt temps que no el tenia present m'ha tornat a emocionar i molt. trobo que tot ell és molt trist. la lletra però també la música. em fa posar trista i em fa plorar. i fa que no vulgui parar de sentir-lo.

3) he estat fent molts kilòmetres últimament. de fet vaig sortir quan el límit estava a 120 i he tornat amb el límit a 110. però vaig sortir tranquil·lament, sense presses, i he tornat amb moltes ganes d'arribar a casa. no sé quantes fotos m'hauran fet pel camí! els límits es noten a les senyals però enlloc més.

stardate: temps o diners

quan pensem que una causa és justa i val la pena donar-li suport ho podem fer de dues maneres: oferint temps o diners.

hi ha qui només ofereix diners. per aquesta persona el temps és molt valuós. bé perquè té moltes coses més importants a fer o bé perquè amb el seu temps és capaç de guanyar molts diners.

hi ha qui només ofereix temps. per aquesta persona els diners són més importants que el temps. bé perquè té poques coses més importants a fer o bé perquè va curt de diners. probablement perquè amb el seu temps és capaç de guanyar pocs diners.

hi ha qui ofereix temps i diners. suposo que en aquest cas deu ser en proporció al valor relatiu que el temps i els diners tenen per aquesta persona.

de totes maneres em costa d’entendre aquelles persones que després d’oferir moltes hores de temps i feina per una causa, si han hagut de fer una despesa per la causa d’uns pocs euros passen una factura perquè els la reemborssin. en aquest cas no hi veig la lògica.

oferir per exemple 10 hores de temps i feina, no representa això molt més de cinc euros per a qualsevol persona?

per cert, a l’abast hi tenim una causa, la consulta per la indepèndencia a barcelona el 10 d’abril, que necessita molt temps i molts diners per triomfar!

stardate: dies de cine

no hi vaig gaire al cine, perquè normalment no ho tinc fàcil. però quan se’m presenta l’ocasió ho aprofito. ara que vaig tenir uns quants dies amb possibilitats d’anar-hi vaig començar a remenar la cartellera.

les dues primeres que van caure van ser pa negre, com ja s’ha vist, i los chicos están bien. aquestes les vaig triar de seguida. sense pensar-m’ho dues vegades. i totes dues les vaig encertar.

los chicos están bien és americana, però no ho sembla del tot. no és cap comèdia sino que fa pensar bastant. acaba bé però no se recrea en l’endolçament dels finals de pel·lícula de hollywood. molt bonica i interessant.

per la tercera no va ser tan fàcil. barrejava una llista de títols. gràcies al ii sopar blocaire recentment he conegut bastants blogs de cine. amb l’ajuda d’aquests blogs vaig anar fent la tria.

vaig descartar el cigne negre perquè, encara que moltíssima gent el valorava molt positivament, em vaig convèncer de que era de terror psicològic i em faria passar un mal rato. a part de la mania general que tinc per les pelis americanes.

vaig descartar de dioses y hombres, tot i que d’entrada l’argument i el trailer em van agradar molt, quan vaig llegir que hi havia de fons un regust molt catòlic.

vaig descartar más allá de la vida, tot i que el títol em semblava molt sugeridor, quan vaig veure que era del clint eastwood.

vaig descartar women without men, que semblava interessant, però vaig pensar que segurament no tindria gaire sorpresa.

vaig descartar 127 horas, perquè serien segur dues hores de patiment constant.

vaig descartar biutiful de seguida que vaig llegir l’argument.

quan ja començava a dubtar si trobaria res a la cartellera que em fes el pes vaig llegir sobre también la lluvia. em va agradar la idea de que fos basada en un fet real i de que reflexionés sobre l’explotació dels indígenes americans en el passat i en el present. i la vaig encertar molt. interessantíssima, emocionant, uns homes guapíssims tots. què més és pot demanar?

stardate: pa negre continua

continuo parlant de ‘pa negre’ perquè segueix fent-me pensar.

segurament la posició de cada persona a la post-guerra estava molt determinada per la seva posició durant la guerra, i això devia dependre en gran part de la ideologia de cadascú. però no crec que la ideologia ho determinés tot. ni durant la guerra ni durant la postguerra. crec que la decisió de prendre una posició determinada depén sempre també d’un component més personal o psicológic: de l’efecte de les pors i de la manera que té cadascú de lidiar amb les pors.

com més segur et sentis de tu mateix, menys por tindràs, i llavors la teva posició estarà menys condicionada pel que passi al teu voltant. la senyora paula ‘coleta’ quan ho havia perdut tot (marit i fill) ja no tenia por de res i podia explicar les veritats lliurement. en canvi les dones que tenien homes estimats per protegir havien de viure envoltades de mentides.

suposo que aquest raonament és també el que explica que els més joves es sentin menys condicionats per l’entorn i siguin més agosarats. i que com més grans ens fem més conservadors ens tornem. passar de la inconsciència a la consciència fa que creixin les pors.

per altra banda anant avançant amb l’edat també podem passar de la consciència a un altre estat que no és inconsciència però que ens torna a fer agosarats. quan aconseguim adonar-nos de la nosa que fan els lligams i les dependències. i aprenem a desfer-nos de condicionants i de pors.

a ‘pa negre’ es veuen clarament comportaments diferents entre rics i pobres. els rics poden comprar de tot. fins i tot homes i dones en temps de guerres, en temps de crisi i sempre que hi hagi un home que es vengui ben barat.

també es veuen clarament els comportaments diferents entre homes i dones. les dones treballant durament per mantenir la família. els homes arriscant el tipo sense cap garantia de res.

els rics eren els que manaven. les dones eren les que manaven. de fet, eren les dones riques les que manaven. i els homes ... tots anaven venuts, al servei de les dones.

crec que els diners i el sexe expliquen molt be els diferents comportaments i reaccions davant de situacions límit. molt més que el fet de pertànyer a un o altre dels dos bàndols.

mira que vaig estar temps decidida a no veure-la, i al final lo que m’ha agradat i lo que m’ha fet pensar!

stardate: com seria?

després de sentir-ne molts comentaris m’he decidit per veure ‘pa negre.’ n’havia sentit moltes coses. que estava molt ben feta. que era duríssima. que tots eren dolents. pensava que em faria passar un mal rato, i per això durant setmanes em vaig resistir a veure-la.

quan va començar vaig entendre gran part dels comentaris. vaig pensar que no m’agradaria i em vaig preparar per estar un parell d’hores patint. però no va ser així. vaig trobar que era una història variada, fluida, interessant. em va agradar haver-la vist.

deu ser cert que una guerra fa dolent a tothom. i em fa pensar en com seria jo, tal com sóc ara, en aquell escenari. com em comportaria? quin bàndol hauria pres?

i penso en com serien algunes altres persones en un escenari així. per algunes m’és fàcil fer-ne una predicció. per altres no ho aconsegueixo veure.

stardate: +’s i –‘s

tinc la impressió que des de fa un temps perdo totes les batalles. cada cop que proposo una idea, una opinió, una manera de fer alguna cosa, i intento convèncer a algú no me’n surto. m’adono de què últimament he entrat en discussions una mica massa pujades de to pel meu gust. això passa perquè jo tinc molt clara la meva opinió i no vull baixar del burro. i l’altra persona també, és clar.

o potser és que només recordo aquestes situacions perquè m’han fet sentir violenta. perquè al final m’he penedit de les meves actuacions. no per no haver canviat d’opinió. de cap manera. sinó per haver insistit massa, quan no valia la pena.

i en canvi, no recordo les discussions que s’acaben quan tota l’audiència em dona la raó. bé, segurament aquestes no les recordo perquè no es donen mai!

la qüestió és que aquesta impressió em posa de molt mal humor. ja fa dies que estic desencantada. amb poques ganes de prendre iniciatives, ni de posar gaire energia en el que em toca fer. com sempre, espero que sigui temporal i que la temporalitat passi aviat.

per altra banda, aquests dies he trobat un parell de coses que aquests dies m’han alegrat algunes estones. dos llibres d’històries curtes que he trobat molt engrescadors.

m’agradaria que algú m’esperés en algun lloc

un altre tast de l’anna gavalda. espectacular! sobretot la primera narració: exercicis germanopratícoles. és boníssima. i en les següents és manté en la línia. en seguiré llegint de llibre d’aquesta esciptora! aquesta dona és tot un descobriment!

nocturnes

de kazuo ishiguro.

com ‘el que queda del dia’ i ‘no m’abandonis mai.’

unes històries que van depressa, on es pot sentir la gent com viu, com pateix, com es desespera, accceleradament. amb aquell misteri que t’empeny cap al final. m’ho ha fet passar molt bé!