stardate: overwhelmed

el traductor diu que vol dir ‘aclaparada’ però jo crec que em sento més overwhelmed que aclaparada. és només una sensació. potser no té cap sentit. però ja fa vint-i-quatre hores que em sento així. primer no sabia que em passava. però quan aquesta paraula m’ha passat pel cap ja m’he quedat molt més tranquil·la. només per haver aconseguit posar nom al que sentia. mira, cadascú sobreviu com pot!

l’avió va aterrar ahir amb una hora de retard, però el meu cap encara ara no ha aconseguit aterrar. quan tots vam tenir les maletes tot va anar molt ràpid. era tard i els trens no esperen. cadascú va marxar pel seu camí. no es van fer aquells grups espontànis per anar a visitar diferents llocs de berlín. i la jèssica i jo vam seguir el nostre.

d’entrada semblava estrany. vaig haver de fer un esforç per recordar les rutines de casa. com si hagués passat molt temps des que vam marxar.

ah, si! les eleccions! poso la tele i tinc un ensurt quasi bé d’infart quan veig els primers resultats. millor deixar-ho córrer i començar a desfer la maleta, posar la rentadora, desar cada cosa al seu lloc. això va ser com un calmant: tot recordava berlín.

i els blogs! vaig llegir i rellegir els posts i comentaris del ferran sobre la 1tbfc. em vaig quedar sense paraules. no vaig aconseguir escriure cap comentari. he seguit donant-hi voltes tot el dia. a la feina per un moment m’ha semblat que estava concentrada. potser ha durat un moment, o potser només m’ho ha semblat. per la resta: pensant, recordant, procurant no oblidar cap detall, revivint moments, comparant amb l’abans, endevinant el després, ...

quan he llegit el post de l’eulàlia m’he adonat que finalment em sortien algunes paraules. no les que voldria tenir, no les que tinc al cap. el meu jo, sempre tan racional, avui sembla que ha fet figa amb l’acumulació d’emocions viscudes. i no sé quant em costarà recuperar-me. de fet s’hi està molt bé així, sense baixar encara dels núvols de berlín. suposo que per això no faig cap esforç per baixar-ne i segueixo acaronant records.

stardate: abans de marxar ...

aquests dies he anat una mica de bòlid intentant enllestir-ho tot. ja no queda gaire temps i encara em queda un llista de coses per fer abans de marxar. ara ja estic convençuda que no les podré fer totes. de fet ja he començat a fer una llista de les coses que no tindré de fer abans i hauré de fer després. així a poc a poc intento relaxar-me.

i he decidit passar l’estona intentant endevinar el resultat de les eleccions. buscant dades sobre les darreres eleccions he trobat que l’enquesta que més es va acostar als resultats finals va ser la del cis. de totes maneres aquesta enquesta va sobrevalorar ciu i psc i va infravalorar ic. tenint en compte això i l’enquesta del cis d’aquesta temporada he construit la meva previsió particular. he rebaixat una mica les previsions sobre ciu i psc, i he deixat les altres tal qual.

	cis 2006	escons 2006	vots 2006	cis 2010	escons prev	vots  prev
ciu	51	48	31,5	59	55	35
psc	39	37	26,8	33	30	20
erc	21	21	14,0	15	15	10
pp	14	14	10,7	13	13	9
ic	10	12	9,5	11	11	8
c		3	3,0	3	3	3
ri					0
si					8
						15

aleshores em sobren 8 escons. com que a les enquestes la predicció sobre ri és bàsicament unànim, crec que és lògic assignar-los tots a si. potser wishful thinking de part meva.

la veritat és que notava que estava sent molt optimista i m’he intentat controlar. per això he vigilat que els vots que corresponen a les meves previsions no s’allunyin gaire dels vots obtinguts en les últimes eleccions, ja que les diferències en les vots són molt petites d’unes eleccions a les següents.

de totes maneres, en la meva previsió més optimista ciu i el pp fan majoria. justet però ho fan. aleshores, tot l’optimisme se’n va en orris.

però això no serà fins diumenge al vespre, a l’hora dels formatgets, quan ja estem de tornada.

una última cosa abans de marxar: una foto de miniblocaire per la colecció de l'assumpta i del ferran.

ara, sí. ja puc marxar tranquil·la.

stardate: l’excursió per la independència

vam haver  de matinar molt per arribar a albarca a les 9 del matí. erem una quarantena i vam fer camí sense parar amunt, cap al cim. estava núvol, feia fred, i vent. per això no ens aturàvem gaire. vam esmorzar abans d’arribar la cim perquè es preveia que allà dalt encara faria més fred i més vent. mentre esmorzàvem es va posar a ploure. això va fer que reemprenguéssim el camí cap al cim més aviat del compte.

dalt del cim vam desplegar totes les estelades, es va llegir el manifest, vam cantar els segadors i vam tornar a baixar de seguida perquè efectivament hi feia molt fred i molt vent, i ploviscava aiguaneu.

a l’hora de baixar hi va haver qui va proposar de passar per un altre camí (el pas del gat) i qui va contestar que millor tornar pel mateix camí perquè allí encara hi faria més fred. llavors es va produir una escisió: un grupet va abandonar la colla per baixar pel pas del gat. i així els independentistes vam baixar separats. tan real com la vida mateixa. sorprenentment ja havíem aconseguit pujar tots junts!

a l’arribar a albarca vam anar a fer un café al refugi. i quan ja ens havíem recuperat del fred vam decidir fer un simulacre d’eleccions. vot secret en un paperet i posat dins d’un pot. els resultats van ser molt emocionants: 45 per cent erc, 25 per cent si, 10 per cent ciu, 5 per cent ic i 15 per cent en blanc. o sigui que o bé reagrupament ho té molt malament o potser van ser els que van decidir baixar pel pas del gat!

com a record d’aquell dia tenim el llibre de notes dels participants, les fotos i el ramon ens ha preparat aquest fantàstic video:

ah! i si voleu veure més videos del ramon aneu aquí.

stardate: cada set onades

és la continuació de ‘contra el vent del nord’ de daniel glattauer.

d’aques primer ja en vaig parlar en un apunt quan va sortir la primavera passada. em va agradar molt i em va fer reviure experiències. i me les va fer tornar a imaginar.

en la primera part un home i una dona es coneixen per equivocació a través de m’email i es queden enganxats amb els missatges i s’enamoren, és clar.

en la segona part es retroben al cap d’un temps, i la història segueix per email. romàntica a més no poder. me l’he acabat en un no res. de fet, com que l’únic que hi ha són emails es fa molta via. la segona part potser és una mica més fluixa que la primera. no sorprèn tant. però m’ha tornat a fer reviure experiències i me n’ha fet imaginar de noves. m’ho he passat molt bé.

tot i que hi ha un parell de coses que m’han semblat una mica forçades. per una banda, quan un va a viure a un altre país no té cap necessitat de cancelar el seu compte d’email. de fet és quan el necessita més. i per altra banda, quan després d’això un torna a casa no recupera l’adreça de correu antiga. aquestes dues coses en el llibre són importants i a mi em semblen una mica increïbles.

per altra banda, tota la resta no només em sembla creïble sinó que fins i tot em sembla molt desitjable. tot menys el fet de que es necessitin dos llibres sencers perquè dues persones acabin sabent què volen i es posin d’acord!

stardate: ja he votat

el dia de les eleccions seré a berlín participant de la 1tbfc. per això vaig demanar el vot per correu. fa uns dies em va arribar. un sobre ple de paperetes. moltes. de tots els colors.

ja la tenia pensada. la vaig buscar i vaig preparar el vot.

llavors en comptes d’anar directament a correus ho vaig desar tot. pensava que no hi havia pressa. suposo que en el fons no estava segura d’haver pres una bona decisió. després d’un parell de dies vaig llençar tota la paperassa i em vaig quedar amb només el sobre que havia de certificar.

el vaig tenir pel bolso un parell de dies. finalment vaig decidir anar a correus i enllestir-ho. ara ja m’he quedat més tranquil·la. almenys no hi penso més.

no espero que la campanya electoral em faci canviar d’opinó, perquè de fet, l’evito tant com puc. encara que he de confessar que no em deixo perdre alguns anuncis exòtics que no sé si fan més pena que riure o al revés.

però no em sento del tot satisfeta amb el vot. tampoc m’hi sentiria amb un vot diferent. i crec que tampoc em sentiria millor amb un vot en blanc o sense haver votat.

insatisfacció sense remei!

stardate: els ritmes dels temps

a vegades el temps va massa lent. quan esperes que passi alguna cosa, que arribi el dia. és temps d’impaciència. no pots fer res mentrestant. només esperar. i sents el temps com passa. i el veus, però no te’l mires. mires endavant, cap allò que ha d’arribar. i quan sembla que ja està, el temps segueix anant a poc a poc. esperes que passi una altra cosa, i et tornes a impacientar.

a vegades el temps va massa ràpid. quan has de fer moltes coses, i fas i fas sense parar. et sembla que falta temps, que no n’hi ha prou. i no t’atures, no et pots arriscar a quedar-te sense temps. aleshores no el veus el temps, ni el sents. és com si hi llisquessis pel damunt, sense adonar-te’n que va passant. només ets conscient de que no en tens prou.

a vegades no se sap com va el temps. quan ja no esperes res. quan ja no has de fer res. vols descansar i tornar a agafar un bon ritme amb el temps. però el cap no para de pensar: en allò que has fet, en el que no has fet, en el que volies fer, en el que podries haver fet, en el que volien que fessis, … és com si el cap encara anés depressa, però la resta s’hagués aturat. vénen ganes d’apretar un fre per fer que tot vagi a l’hora. però no hi ha fre.

a vegades el temps va al teu ritme i tu vas al ritme del temps. no esperes res perquè ja ho tens tot. no t’impacientes perquè aprofites cada moment. vas fent. el pensament està fixat en el present. decideixes el que vols, i fas el que et sembla oportú. sents que el cor, el cap i el temps van al mateix ritme. tot sincronitzat. com una dansa que sembla infinita però no ho és. 

stardate: si arribeu

aquest estiu la vam estar cantant a la platja.

és una cançó que a vegades m’engresca i altres em deprimeix una mica, però sempre em fa sentir alguna cosa!

Si arribeu en la vida


més lluny d'on pugui arribar,


moriré molt gelós


del que m'hàgiu avançat,


que no em sabré resignar


a no ser el millor vianant,


l'atleta més fornit


i el més frondós amant.





I no em vulgueu consolar,


només digueu-me, si de cas,


tot allò que hàgiu vist


i jo no podré mirar:


la fondària dels rius


que els meus peus no mullaran,


la fragància del cos


que no podré estimar,


la immensitat d'un cel


en el qual mai no he volat,


les espurnes d'un foc


que no m'hauran cremat,


les barques que a la mar


no podré amarinar.


No em doneu consol,


no em sabré consolar.



I perquè sé que vosaltres


anireu més lluny que jo,


estic gelós i content,


molt gelós i content


de la sort que heu tingut,


de la sort que tindreu,


que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,


ni tan sols digne amant,


només un vianant.

stardate: respostes

el joan es pregunta ‘qui sóc?’ i fa una reflexió sobre els blocaires que em deixa pensant. i passen les hores i les coses i jo segueixo pensant-hi. la seva conclusió és que per molt que hi pensem no acabem de saber qui som. i sense pensar-hi gaire la faig meva.

i sense buscar-la trobo una solució. llegint no recordo on, potser una contra un tal Nigel Nicholson, professor de la London Business School diu:

“La gran paradoja es que el único modo de entenderte a ti mismo está en aprender a entender a los demás. Tienes que ponerte en sus zapatos y caminar millas con ellos.

…

Porque el único juicio objetivo sobre ti mismo está en los ojos de los otros. Y saber lo que piensan de ti es un ejercicio anti-ego. Al principio, cuando la gente habla de su vida en mi curso, todo es yo, yo, yo... Alguno llega a decirme: "Mi vida ha sido la preparación para maximizar los beneficios de mi empresa".

…

Pero cuando aprenden a pensar en cabeza ajena, van apareciendo en las biografías de cada uno de ellos, poco a poco, los demás.

…

Porque hemos convertido a los demás en meros secundarios de nuestra película, esa en la que somos únicos protagonistas y héroes. Nadie admite de sí mismo haber hecho nada malo, pero si haces un esfuerzo de memoria, investigación y reflexión sincera, puedes ir descubriendo las cosas malas que te han visto los demás a lo largo de tu vida.”

llavors recordo que fa uns dies em van preguntar:

què és el pitjor que has fet mai?

encara no ho sé. encara hi penso.

stardate: de què m’amago?

al seu blog la meva amiga dafne explica les seves reaccions quan li van preguntar ‘de què t’amagues?’

a mi m’agrada pensar que no m’amago de res. però de cop m’he adonat que no és cert. no sé de què m’amago, però crec que ho faig i massa sovint.

he anat recordant alguns moments concrets. però el que m’ha fet patir més és que he trobat una regularitat en el meu comportament.

quan m’adono d’una injustícia, d’una cosa mal feta, sovint en comptes de fer-ho explícit, de dir-ho en veu alta, de denunciar-ho, d’intentar posar-hi remei, el que faig és ignorar-ho i si puc intento desaparèixer de l’escena. i el més fotut és que molt sovint ho aconsegueixo.

em convenço a mi mateixa de què no és important, i que per tant no cal gastar ni temps ni energies en manifestar-me i intentar posar-hi remei. me’n desdic i ja està.

ara que me n’adono de la meva actitud, veig que no m’agrada. per què no alço la veu quan cal? de què m’amago?

stardate: excursió per la independència

“Un grup d'excursionistes que volem que el nostre país assoleixi ben aviat la independència hem pensat d'organitzar pel diumenge dia 21 de novembre de 2010 (just una setmana abans de les Eleccions al Parlament) una excursió matinal a la Roca Corbatera del Montsant on hi puguin assistir tots els que compartim el mateix ideal de muntanya i país. Sortiríem des d'Albarca a les 9 del matí i pujant pel Grau Gran del Montsant arribaríem fins la Roca Corbatera on esmorzaríem tots plegats.

Aquesta caminada és unitària i està adreçada a tots els Independentistes molts dels quals estem aclaparats per tanta oferta electoral que "gaudeix" la nostra opció política de cara a les eleccions del dia 28.”

això es troba al facebook amb el nom ‘excursió per la independència’ i us en podeu fer amics, i no cal dir que us hi podeu apuntar excursio21.11.10@gmail.com . promet moltes estelades i molta il·lusió. una gran festa!

stardate: una anada d’olla

avui sabia que m’havia de passar el matí davant de la tv3. m’havia preparat una mica de feina i de lectures perquè pensava que no m’interessaria gens el programa. també tenia la opció de tancar els ulls i de tapar-me les orelles. però no ho vaig fer.

de fet al cap de poc vaig tancar el llibre i vaig començar a badar. primer amb les imatges aèries de l’eixample. jo crec que ja n’havia vist, però mai m’havien impressionat tant.

i després les imatges de dins de la sagrada familia. quina al·lucinada. mira que hi havia estat vegades. mai no l’havia vist així, ni tan sols havia imaginat res semblant. potser per falta d’imaginació. tant se val. la llum, els colors, les columnes, tot junt, ... només un geni ho havia pogut imaginar així!

mentre al·lucinava vaig pensar en un escena concreta dels pilars de la terra: quan estan fent una gran celebració i el sostre de la catedral s’enfonsa amb tothom a dintre. he pensat que la sagrada familia també tenia punts perquè li passés ... i seria una passada veure-ho en directe. d’acord. se me’n va anar l’olla.

però és que tot el que estava passant allà dins no era gens normal.

en mig de tanta bellesa hi havia un home al qual no paràven d’enfocar que fotia una mala cara terrible. no sé si estava enfadat, cansat, tenia mal de panxa ... feia una mica de por. i de la resta, no se’n veien gaires de gaire contents.

a més, els que parlaven semblaven tots esquizofrènics: començaven en català, i sense més ni més, es posaven a parlar en castellà, després en llatí, ... i anàven canviant sense ordre ni concert. un tros de cada manera.

finalment, no vaig poder no fixar-me en què hi havia més de mil homes, entre capellans, bisbes i altres, lluint-se i fent-se els importants tota l’estona, i només quan va tocar netejar, van fer venir quatre dones. i ja està. només per això van voler les dones.

stardate: quin dia!

avui ha estat un dia llarg de feina. feta amb molt de gust. però llarg. quan he arribat a casa estava molt cansada. i tenia dues de les meves passions esperant que per sopar. elles també semblaven cansades. però preparant el sopar ens hem animat.

per un moment me les he mirat de lluny i m’he quedat badant mentre feien el sopar. enamorada i agraïda de la companyia.

una de les passions és només d’alguns caps de setmana. quan hi és no para d’omplir-me de petons i d’abraçades. està sempre a punt de fer coses amb mi. no voldria parar mai. és un solet de nebot.

l’altra passió és de cada dia, de tot l’any. li costa molt fer petons però m’estima molt. és el meu primer pensament del dia i també l’últim. és la principal raó de les meves preocupacions i de les meves alegries.

i quan s’ajunten totes dues, el dia és perfecte!

stardate: tota una aventura

el dia que el ferran la va anunciar va començar l’aventura de la 1tbfc. i des d’aleshores que és va tornant cada cop més emocionant.

primer l’emoció de veure qui s’hi anava apuntant.

després l’emoció creixent del què hi fariem, a qui ens trobariem. el ferran ens va confeccionar un programa preliminar i també ens va posar deures.

i el descobriment del logo de l’assumpta:

més endavant s’hi van afegir les emocions degudes a les coincidències amb les eleccions i, és clar, també amb el partit del barça-madrit.

vam haver de preparar un escrit, vam haver de demanar el vot per correu, ... però va ser després quan van començar les emocions fortes.

el grup en qüestió es va convertir en un grup de correus electrònics. els missatges van començar a fluir amb presentacions dels no blocàires, descobriments dels noms reals, preferències sobre les activitats, proposicions de més programes preliminars, instruccions sobre què posar a la maleta, instruccions sobre com fer la maleta, ...

i cada cop estàvem tots més emocionats.

llavors un dia una de les blocàires m’escriu un missatge personal dient-me que s’havia adonat que erem veïnes de feina. un cop confirmat que de fet treballàvem a menys de cinc minuts de distància vam decidir conèixer-nos en persona abans del viatge.

ha estat una gran trobada. durant l’estona que hem parlat mentre féiem un cafè ens hem adonat que coincidim en un munt de coses: la feina, la familia, l’edat, l’interès blocaire, les raons de començar el blog, les descobertes de blocaires, ... i no cal dir l’emoció pel viatge a berlín.

i tot això només és un petit tast del que ens espera d’aquí a uns dies!

stardate: política

fa dies que no escolto ni llegeixo gaire sobre política perquè em posa de molt mal humor. també intento no parlar-ne gaire perquè crec que tenint en compte les alternatives possibles qualsevol conversa fa bastanta pena.

però avui pel facebook sense buscar-ho m’he trobat una discussió entre ‘reagrupaments’ i ‘solidaritats’ que feia una gran tristesa. tot venia d’un enllaç que feia referència a un apunt del blog del salvador sostres. la meva curiositat i el poc que m’agrada aquest senyor m’han portat fins al seu blog. i llegint’l-ho encara m’he posat de més mal humor. però és el que hi ha. i en aquest cas, potser més val saber-ho i dir-ho, com deia el poeta.

no hi cap dubte que ciu guanyarà les eleccions aquesta vegada, com ho ha fet sempre. en el sentit que treurà més escons que ningú, com ho ha fet sempre. però això no és garantia de cap resultat com hem vist en les darreres legislatures. depenent del que facin els partits petits pot passar qualsevol cosa.

si hem tingut tripartits, i si hem tingut al montilla com a president és perquè ciu ho ha permès. qui ara consideri que tots els mals de catalunya són deguts als tripartits i al montilla, que tingui en compte que tot és gràcies a què ciu i el mas ho han permès. el convergents sempre ho han tingut més fàcil que ningú pactar per fer govern. sempre han tingut més força que cap altra partit. per tant si en comptes de pactar van permetre que el montilla fos president, ara no cal que es queixin.

i en aquestes eleccions, què passarà? doncs una altra vegada el que decideixi convergència. és clar que voldrien tenir una majoria absoluta per tenir una vida fàcil. i per això és fàcil creure que faran la vida impossible al laporta tant com puguin, perquè el deuen creure el seu màxim competidor.

no crec que els de ciu siguin tontos. però no em puc creure que siguin els que salvaran el país.

stardate: ironies i dues coses més

em mira les sabates i es queda badant.

- quina passada!

- t’estàs enamorant de mi?

- no, això seria lleig perquè voldria dir que abans no n’estava.

- això és el més bonic que m’han dit mai!

ja està!

com que això avui és tan curtet hi afegeixo aquest vídeo fantàstic. ja sé que està molt vist, però és tan bonic!

i per cert, algú sap on es poden veure online els episodis d’star trek: tng en anglès? a series ionquies només hi ha l’última temporada.