stardate: les nits

fa bastant temps que no acostumo a sortir de nit. fa poc m’he trobat amb tres nits seguides amb compromisos que per diverses raons havia agafat. entre la falta de pràctica i els anys que no perdonen se m’ha fet molt dur!

una vetllada a la fresca a l’estiu pot arribar a ser molt divertida, si no fos per:

1. el beure: si beus massa l’endemà te’n pots arribar a penedir, i si no pots beure gens perquè després has de conduir pot arribar a ser un rollo.

2. la conversa: si no s’anima pot ser avorrida i fins i tot incòmoda, i si no s’atura pot arribar a ser molt pesada.

3. el dormir: si hi estàs bé no penses en l’hora d’anar a dormir però l’endemà et despertes igualment de bon matí (això quan era més jove no em passava!) sense energia per a poder fer res en tot el dia.

la primera sortida va ser un sopar de feina. hi havia una gentada i era a peu dret. va ser molt animat. vaig poder parlar amb molta gent sense trobar-me encallada amb ningú. vaig estar engrescada menjant, bevent i parlant fins que es va acabar. vaig sortir amb l’últim grup i sense saber l’hora que era vaig acceptar d’anar a fer una última copa. quan després vaig arribar a casa em vaig adonar que eren quasi els quatre del matí, i jo em sentia tant fresca. l’endemà em vaig despertar de bon matí, i no em sentia amb forces per fer res. aquest dia em va fallar el punt 3.

lentament vaig aconseguir fer un parell d’encàrrecs i a la tarda vaig veure una pel·lícula. durant tot el dia em vaig sentir cansada i una mica ressacosa. em vaig penedir molt d’haver quedat per anar a fer una pizza aquella nit. m’hauria estimat més estar a casa tranquil·la, en silenci, i anar a dormir aviat. però ja era massa tard. durant la vetllada vaig estar lenta en tot, i era incapaç de seguir les alegres converses que semblava que no pararien mai i que només rebotaven al meu cap! aquest dia fallava el punt 2.

tan aviat com vaig poder vaig caure al llit rendida. l’endemà ja estava més recuperada, però m’esperava un dia amb bastants activitats i la cirereta final era una festa d’aniversari sorpresa. quan va arribar l’hora de fer la sorpresa jo ja tornava a estar bastant rendida però vaig seguir amb ganes l’animació que hi havia. com que havia de conduir no vaig poder beure gens, i quan la gent animadíssima es va posar a ballar, a mi em va tornar a sortir tot el cansament acumulat. i és que sense haver begut almenys una mica sóc incapaç de fer una passa de ball. aquesta vegada va fallar el punt 1.

l’endemà vaig decidir prendre’m la vida amb calma per a compensar l’activitat exagerada dels últims dies ... i descobrir que a una certa edat aquestes coses costen de compensar!

stardate: no costa tant!

tinc un amic del qui només en sé el nom i que viu en una plaça d’un poble. però no sé ni el seu cognom, ni el nom de la plaça, ni la seva adreça d’email, ni el seu telèfon, ...

li volia enviar un missatge i com que viu lluny, vaig decidir fer-ho a través d’un amic comú que viu a prop seu i es veuen sovint. vaig enviar-li el missatge en un sobre i aquest el vaig posar dins d’un altre sobre dirigit a l’amic comú amb una carta on li demanava que quan pogués li fes arribar.

l’amic comú em diu que quan la va rebre va dir: però com li puc contestar si no m’hi ha posat cap adreça?

ara mateix no recordo si no hi vaig posar cap adreça perquè no hi vaig pensar, o ho vaig fer expressament. però ara mateix penso que vaig fer bé de no posar-hi cap adreça. si li hagués posat hauria semblat que li demanava una resposta. i més m’estimo que si m’escriu sigui perquè li ve de gust, i no perquè pensi que li he demanat fer-ho.

de totes maneres, si vol contestar ho té ben fàcil: demanant a l’amic comú les meves coordenades.

la seva resposta em fa pensar en un tema que per a mi, i per a aquest blog, és bastant recurrent: la diferència entre voler i poder. quan volem fer una cosa sovint trobem maneres, i quan no volem una cosa fàcilment trobem impediments. i com que aquests conceptes els experimentem tan inter-relacionats, massa sovint els confonem!

stardate: solitud

fa alguns mesos en algun lloc vaig llegir alguna cosa que em va recordar el llibre ‘solitud’ de víctor català. em van venir ganes de llegir-lo. el vaig comprar i me’l vaig reservar per l’estiu.

fa dos dies el vaig abandonar. trobava que em costava entendre el que deia. està escrit en un català antic i complicat. trobava que no hi passava gaire bé res. no era com els llibres del larsson, o potser no hi deia el que jo m’esperava trobar-hi. em vaig quedar orfe de llibre i encara ho estic.

avui estic sola a casa. feia molt temps que no em passava. ha estat un estiu ple de gent per a mi. i avui a tenia ganes d’arribar a casa per gaudir una mica de la meva solitud. per això he escapat de la gentada que m’envoltava a la feina tan aviat com he pogut.

però m’he trobat aprofitant l’estona de calma que hi havia a casa per a trucar a uns amics. dues trucades. totes dues han acabat dient bona nit, adéu.

i m’he tornat a trobar en la meva solitud. i ara què?

no és el que volia? no és el que volia quan vaig decidir que voldria llegir ‘solitud’? no és el que volia després de tot l’estiu d’estar amb massa gent? no és el que volia quan he escapat de la feina?

trobar-se a gust sol d’entrada costa. perquè estar amb gent enganxa. però aviat aconseguiré trobar el punt on la solitud em permet deixar descansar la ment.

m’agrada molt estar amb gent, però, i lo bé que un pot arribar a estar quan està sol!

stardate: terminal 1

he estrenat la nova terminal de l’aeroport del prat. d’entrada fa molt bona impressió. sobretot perquè jo almenys no he trobat cues enlloc.

a l’anar a passar el control de seguretat he vist una cua on no hi havia ningú, i és clar, m’hi he posat. llavors un noi em diu que és la cua dels treballadors. llàstima! surto i miro al voltant per veure quin és el senyal que no he vist. no n’hi havia cap. o sigui que no és que m’hagués malfixat. és que no ho deia.

vaig a una cua per a la gent ‘normal’ i tampoc no m’he hagut d’esperar gens... fantàstic.

de dins la terminal és brillant: tot és nou i net i brilla molt. de fet quasi be mareja, ja que ho veus tot reflectit per terra de tant que brilla.

d’entrada costa una mica trobar un lloc per a comprar aigua o prendre un cafè, ja que les cafeteries i restaurants estan en grups. a mi em sembla que m’agrada més que estigui escampats d’un en un. és més fàcils trobar-los.

hi ha moltíssimes botigues, grans i lluentes. s’hi pot comprar de tot.

hi ha gent, de manera que encara que els espais són grans no es veu buit. però no hi ha acumulacions de gent.

ha estat en general una bona experiència. m’ha agradat perquè m’ha fet sentir que d’alguna manera no tenim res que envejar als països més avançats.

si no hagués estat perquè el vol, el meu, anava amb retard!

stardate: un litre de xampú

avui m’han regalat una ampolla de xampu. i m’han fet tan feliç que no em puc estar d’escriure-ho.

la germana d’un amic meu ha vingut uns dies de vacances a barcelona. fa unes setmanes em va dir que vindria i vam quedar per veure’ns. ha vingut amb el seu marit. i avui hem sopat junts.

no els coneixia gaire. a ell gens. a ella l’havia vist un parell de vegades. son encantadors.

jo havia pensat fer-li arribar un regalet de part meva al seu germà. però no gosava demanar-li que portés un gran paquet, ja que el viatge que han de fer és llarg. al final, m’he decantat per un iman de nevera del barça. és petit i és lo més típic i exportable que tenim per aquí últimament. a més sé que el seu germà és un fan del futbol. res, un detallet.

el que no m’esperava és que ell hagués pensat en mi. i encara menys que els demanés que em portessin tot un litre de xampú!

i és que el xampú aquest té història. el vaig conèixer a casa seva i me’n vaig enamorar. fa una olor fantàstica. d’això fa molts anys. durant alguns d’aquests anys l’he buscat però era molt difícil de trobar. per internet es podia trobar una llista de capitals europees on hi havia una botiga que el venien. ara ja fa anys que no el busco. però el recordo, és clar.

el que m’ha fet il·lusió ha estat sobretot que el meu amic i la seva dona (perquè segons m’han dit ha estat cosa d’ella) recordessin la meva follia pel xampú i me’l volguessin fer arribar des d’oregon. m’ha fet molta il·lusió.

ah! per si mai us el trobeu de cara i el voleu provar es diu ‘shampure’ de la marca ‘aveda: the art and science of pure flower and plant essences’

stardate: una gran idea

ens volia convidar a sopar a casa, i va tenir una gran idea. en comptes d’anar a sopar a casa seva ens convidava a sopar a fora. faríem una mini excursió a la muntanya per a veure les estrelles.

i vam anar a gallicant, un poblet deshabitat de les muntanyes de prades.

allí s’hi estava fresquet. vam tenir prou llum per a menjar sense ennuegar-nos. i després ens vam estirar cara amunt per a veure si encara erem a temps de copsar alguna llàgrima de sant llorens.

de fet sant llorens ja feia dies que havia passat. encara que jo he sentit a dir que per alguna raó, que jo no entenc, la pluja d’estels de sant llorens s’ha endarrerit dos dies. potser per això encara hi vam ser a temps.

cada cop que algú en veia un una hi havia uns grans crits. emocionats els que l’havien vist i de desengany els que se l’havien perdut.

no va ser una vetlla tranquil·la i silenciosa, tot i que el lloc en principi ho prometia. ja que la canalla no va aconseguir estar quieta i callada durant gaire temps.

també hi va haver qui va aconseguir adormir-se. qui va sentir fred. qui tenia calor. qui li feia mal l’esquena.

però vam aconseguir veure bastants estrelles caient i també vam riure molt. va ser una gran vetllada.

stardate: souvenir d’itàlia

acabo de tornar de visitar un amic. ha estat una visita intensa, i encara estic plena de les vivències dels últims dies. el lloc tranquil·líssim i fresquet a la nit. la companyia fantàstica.

no ens veiem gaire, però parlem sovint, i quan ho fem parlem molt i de tot. un dels temes que reapareixen sovint és els fills. a l’arribar m’he trobat un email amb un poema, continuació de les converses passades.

“Figli”

Si sono appropriati di ogni nostro gesto,

hanno gli stessi occhi, la stessa inclinazione a contar storie,

magari un riso somigliante, soffrono come noi dell'ingiustizia.

Vivono in un mondo di case rimpicciolite,

castelli spaziosi ed alte torri,

circondati da fantasmi con nomi misteriosi.

Parlano una segreta lingua di uccelli e burattini,

in genere ci ignorano.

La nostra vendetta consiste nel guidar le loro vite

e obbligarli a copiare segrete frustrazioni,

ma ogni notte, liberi, ci uccidono nei sogni.

Inoltre si ammalano pure, e hanno anche bisogno di noi.

Ci conquistano con piccole parole

e praticano la magia tenacemente.

Eppure, niente potrà impedire

che sui loro corpi il dolore si accanisca,

che commettano errori

e che crescano.

(Horacio Salas)

el que poden fer els pares pels fills és un tema recurrent i inacabable. i com que tots dos fem el paper de pares ens interessa molt. sempre des del punt de vista de quant ens esforcem per a fer-ho bé, de tota l’energia i pensaments que hi dediquem.

però, a mitja conversa em diu: bé, això és el mateix que deuen haver fet per a nosaltres els nostres pares.

primer em va sorprendre, i després vaig pensar: és clar, és obvi. com és que no ho havia pensat mai així?

llavors vaig començar a veure i a pensar en els meus pares d’una manera diferent. això em portarà feina. una feina que feia temps que volia fer i ara em sembla que ja sé com encarar-la.

stardate: desengany doble

fa molt dies que no tinc notícies seves. cap trobada, cap trucada, cap missatge. m’agradaria saber com està, què fa, les seves novetats. i també m’agradaria tenir constància de que alguna vegada pensa en mi, i que també té ganes de saber com estic, què faig, les meves novetats.

segurament és de vacances i no hi ha res més de nou que això.

però el meu cap a vegades s’imagina coses. i em fa patir quan no caldria.

estic pendent del telèfon, del correu. i cada cop que hi veig un missatge o una trucada penso: serà? però no és.

sovint és pitjor: moltes vegades em surten missatges de publicitat. últimament al correu la majoria de missatges que rebo són missatges d’spam. aquest estiu sembla que s’han multiplicat, i haurien d’anar directes a la brossa.

per això cada vegada que obro un missatge tinc un desengany perquè no és seu, i un altre perquè és per a llençar!

feia dies que no estava per casa, i al tornar la senyora de la telefònica em diu que tinc dos missatges de veu. els he escoltat, tota esperançada, pensant que aquest cop sí. i ... no, eren dos missatges de propaganda. una altre desengany doble!

stardate: el nen

quan va començar la temporada estiuenca la veïna estava molt embarassada. tot el veïnat hem estat pendents de la seva evolució. tots sabíem el dia que sortia de comptes. tots estàvem expectants.

va arribar el dia esperat, i res. va passar una setmana més, i res.

un vespre em vaig adonar que ella s’havia quedat sola a casa, i de la resta del veïnat jo era la única que podia conduir. durant unes hores vaig estar patint per si decidia posar-se de part justament durant aquelles hores. quan va arribar el pare de la criatura jo em vaig quedar més tranquil·la.

finalment va néixer. van telefonar de l’hospital dient que tot havia anat bé i que tots estaven bé. quan els avis van tornar de veure’l a l’hospital tot el veïnat es va reunir per escoltar les seves explicacions. i llavors va el meu nebot i pregunta:

de quin color és?

era la pregunta que tots teníem al cap però ningú va gosar fer. la raó és que la mare és de pell blanca i el pare és de pell de negre. però ell va ser l’únic que es va atrevir a fer-la.

la resposta de l’avi va ser inesperada:

tots els nens tenen la pell blanca quan neixen. és després que se’ls enfosqueix o no.

jo no en tenia ni idea de això.

avui han arribat a casa i l’he vist. sí que és blanquet. però a mi no m’ha semblat blanc del tot. ho feia la llum? la vista? el meu cap?

stardate: l’ametlla!!!

el primer dia que hi vaig posar els peus anava darrera de trobar un bar per fer una cervesa ben fresca. havíem fet el camí de ronda des de l’ampolla, i ens havien dit que pel mig hi trobaríem algun xiringuito. les ganes de fer una canyeta a mitja caminada van anar creixent i com que no vam trobar ni un trist bar, vam arribar desesperats per una cervesa.

els nostres ulls només buscaven un cartell de bar o d’estrella, i no vam veure quasi be res més de l’ametlla. no vam ni entrar al poble. del bar vam anar directes cap a l’estació on teniem el cotxe.

gràcies a la trini que va encetar el tema, i a uns amics que van organitzar una anada, ara ja la conec més l’ametlla. ahir vam dedicar-li el dia. vam visitar algunes cales fantàstiques, vam anar amunt i vall pel passeig, vam dinar molt bé, vam veure un parell de pisets que segurament seguiré investigant, i vam conèixer la trini!

ahir també estava a l’expectativa: per primer cop coneixeria en viu a una persona que només coneixia com a blogaire. no tenia ni idea de com seria, i això també va ser tot un èxit. vam estar tots encantats de conèixer la trini i la seva família.

la trini em va encomanar una mica els sentiments que té per l’ametlla. no tots perquè ella és una patriota incondicional!

tanmateix, per l’arròs seguiré anant a l’ampolla!

stardate: l’estel de les deu

va dir:

mira que toveta que és la gespa aquí. veus? trepitja-la. no la trobes molt tova? ara vine aquí. posat dreta damunt d’aquest tros de gespa tant tou. justament aquí. no et moguis gens. mira cap a dalt, recte amunt. si t’hi fixes bé a les deu en punt veuràs passar un estel. jo el veig molts dies. és sempre a les deu en punt que surt i sempre des d’aquest punt. no et moguis que ja falta poc. fixa-t’hi bé.

li vaig dir:

però, què és? un estel que cau? un estel que surt a aquesta hora? com és que només es veu des d’aquí? com és que és a les deu en punt?

va dir:

ja ho veuràs. creu-me. jo cada dia el veig. a les deu en punt surt i passa per aquí davant.
l’únic que has de fer és no moure’t d’aquí i fixar-te be en el cel del damunt teu. ja deu estar per arribar.

i jo sense moure’m d’allí, mirant al cel, mirant el rellotge, mirant al voltant, i veient que tothom estava pendent de mi.

li vaig dir:

ja són les deu i encara no veig res.

va dir:

tens el rellotge malament. ja falta poc.

i llavors, de sobte: s’engeguen els espersors de regar la gespa que estaven just darrera meu i quedo tota mullada.

eren les deu en punt i tothom es va fer un tip de riure!