s’acosta el dia de l’examen de català pel nivell d i no he estudiat gaire. passi el que passi, quan arribi el dia hi aniré, i ja veurem com em surt.
des d’avui fins el dia de l’examen no crec que estudi gaire més. quan falti poc faré una repassada general. i el que passarà el dia de l’examen és que si és gaire difícil suspendré i si el posen facilet potser l’aprovaré.
el fet d’escriure al blog sempre ho he pensat que era una raó per voler intentar escriure bé en català. més que res per guanyar seguretat quan em poso davant de l’ordinador. però ara resulta que l’escriure al blog també em proporciona una avantatge a l’hora de preparar-me per l’examen.
resulta que una lectora assídua del blog, que domina molt més el català que jo, de tant en tant em fa arribar, privadament, observacions sobre coses que en el blog he escrit malament. i aquestes lliçons sí que fan efecte: el que em diu que he d’arreglar, ho arreglo i tinc la impressió que se’m queda gravat.
són les úniques lliçons que potser faran una diferència el dia de l’examen.
gràcies correctora!
cada dia hi trobo més avantatges als blogs!
diumenge, de maig 31, 2009
divendres, de maig 29, 2009
stardate: tensió
després de l’eufòria de la copa i de la lliga, quedava la tensió de què passarà amb la champions. el barça fins ara semblava invencible però el manchester és un gran equip. ai, ai, ai!
els dies costaven de passar fins que va arribar dimecres. un dia normal. però quan van ser quarts de vuit del vespre vaig començar a organitzar el que quedava del dia.
la jèssica anirà a dormir més tard perquè no puc no deixar-li veure el partit, tot i que demà té dos exàmens. soparem una mica més tard del normal per fer-ho coincidir amb el començament del partit, així tindrà més temps per estudiar.
poso la tele per veure com tothom es prepara. quan s’acosten tres quarts de nou comencen a fer anuncis. i quan ja son tres quarts de nou surt el tomàs molina dient que faria l’espai terra com si res.
com si res? però que no hi ha el partit ara?
busquem corrents per altres canals fins que el trobem a l’antena tres. jo no vull sentir el comentarista de torn, però la jèssica no vol combinar tele i ràdio i em proposa que em posi la ràdio amb el auriculars.
ens posem a sopar davant del partit. ella s’ha preparat una amanida de les seves i jo em menjo unes faves (les últimes de la temporada) que em va preparar la mare.
al començament molts nervis i por de perdre davant d’un equip que domina. però el gol de l’eto'o fa que ens puguem relaxar una mica. només una mica. perquè en qualsevol moment tot pot canviar. és molt emocionant i la jèssica es queixa cada cop que jo m’emociono i crido. però avui no m’aturaré.
encara no s’ha acabat la primera part i sona el telèfon. qui pot ser tant inoportú? la mare: nena, que no em dius res de les faves? que no les has trobat bones? mare, que ara fan el partit. et truco després.
a la mitja part aprofito per rentar el plats i tornar la trucada a la mare. eren bones encara les faves.
comença la segona part i ja estem una mica més relaxades. el barça sembla dominar molt. els jugadors del manchester sembla que estan molt enfadats. i el gol de messi fa que encara ens puguem relaxar una mica més.
però no! amb l’emoció del gol, la jèssica ha rebut un cop al dit del peu, i he de córrer a posar-li trombocit. quin gol! jo no hi entenc gaire de gols però aquest el vaig trobar de cine!
costen molt de passar els últims minuts del partit. ni la musiqueta que tria el puyal ajuda a fer-los passar. l’àrbitre xiula el final!
finalment s’ha acabat la tensió. ara ja tranquil·lament em passo encara dues hores escoltant el que hi vol afegir el puyal!
27 de maig 2009
els dies costaven de passar fins que va arribar dimecres. un dia normal. però quan van ser quarts de vuit del vespre vaig començar a organitzar el que quedava del dia.
la jèssica anirà a dormir més tard perquè no puc no deixar-li veure el partit, tot i que demà té dos exàmens. soparem una mica més tard del normal per fer-ho coincidir amb el començament del partit, així tindrà més temps per estudiar.
poso la tele per veure com tothom es prepara. quan s’acosten tres quarts de nou comencen a fer anuncis. i quan ja son tres quarts de nou surt el tomàs molina dient que faria l’espai terra com si res.
com si res? però que no hi ha el partit ara?
busquem corrents per altres canals fins que el trobem a l’antena tres. jo no vull sentir el comentarista de torn, però la jèssica no vol combinar tele i ràdio i em proposa que em posi la ràdio amb el auriculars.
ens posem a sopar davant del partit. ella s’ha preparat una amanida de les seves i jo em menjo unes faves (les últimes de la temporada) que em va preparar la mare.
al començament molts nervis i por de perdre davant d’un equip que domina. però el gol de l’eto'o fa que ens puguem relaxar una mica. només una mica. perquè en qualsevol moment tot pot canviar. és molt emocionant i la jèssica es queixa cada cop que jo m’emociono i crido. però avui no m’aturaré.
encara no s’ha acabat la primera part i sona el telèfon. qui pot ser tant inoportú? la mare: nena, que no em dius res de les faves? que no les has trobat bones? mare, que ara fan el partit. et truco després.
a la mitja part aprofito per rentar el plats i tornar la trucada a la mare. eren bones encara les faves.
comença la segona part i ja estem una mica més relaxades. el barça sembla dominar molt. els jugadors del manchester sembla que estan molt enfadats. i el gol de messi fa que encara ens puguem relaxar una mica més.
però no! amb l’emoció del gol, la jèssica ha rebut un cop al dit del peu, i he de córrer a posar-li trombocit. quin gol! jo no hi entenc gaire de gols però aquest el vaig trobar de cine!
costen molt de passar els últims minuts del partit. ni la musiqueta que tria el puyal ajuda a fer-los passar. l’àrbitre xiula el final!
finalment s’ha acabat la tensió. ara ja tranquil·lament em passo encara dues hores escoltant el que hi vol afegir el puyal!
27 de maig 2009
dimecres, de maig 27, 2009
stardate: petita obsessió
fa dies que cada vegada que pujo al cotxe poso la mateixa cançó: a bird on the wire de leonard cohen. hi ha uns versos que em tenen obsessionada:
like a bird on the wire
like a drunk in a midnight choir
i have tried in my way to be free
...
if i, if i have been unkind
i hope that you can just let it gob y
if i, if i have been untrue
i hope you know it was never to you
...
like a beast with his horn
i have torn everyone who reached out for me
o bé
com un ocell dalt del filferro
com un borratxo en un cor de mitjanit
a la meva manera he intentat ser lliure
...
si he estat desagradable
espero que ho puguis oblidar
si he estat fals
espero que sàpigues que no va ser mai a tu
...
com una bèstia amb la seva banya
m’he allunyat de tots els que se m’han acostat
entre mig hi ha altres versos que no em motiven tant, però aquests dies aquests versos és com si em retratessin ...
like a bird on the wire
like a drunk in a midnight choir
i have tried in my way to be free
...
if i, if i have been unkind
i hope that you can just let it gob y
if i, if i have been untrue
i hope you know it was never to you
...
like a beast with his horn
i have torn everyone who reached out for me
o bé
com un ocell dalt del filferro
com un borratxo en un cor de mitjanit
a la meva manera he intentat ser lliure
...
si he estat desagradable
espero que ho puguis oblidar
si he estat fals
espero que sàpigues que no va ser mai a tu
...
com una bèstia amb la seva banya
m’he allunyat de tots els que se m’han acostat
entre mig hi ha altres versos que no em motiven tant, però aquests dies aquests versos és com si em retratessin ...
dilluns, de maig 25, 2009
stardate: ambició?
quan havia de començar a treballar em van dir: voldries aquesta feina? jo no sabia gaire de que anava ni si seria capaç de sortir-me’n, però vaig pensar que el que me la oferia ho devia tenir més clar que jo.
això va ser només el començament. fa més de vint anys que aquesta situació és repeteix. perquè no fas això? si no entenc ni que és, vols dir que ho podré fer? va, doncs ho provaré.
hi ha hagut coses que han sortit més bé i d’altres més malament, com era d’esperar. però davant de totes i de cada una sempre he tingut el dubte de si ho havia de fer, i la por de si ho sabria fer.
que les coses em surtin més bé o més malament no em preocupa gens. només faltaria. ningú és perfecte i jo menys. per tant entenc que és completament normal que d’algunes coses me’n surti i d’altres no.
el que em fa sentir malament és la sensació que tinc davant el desconegut. la por de no saber on trepitjaré si dono un pas més.
i per les reaccions que veig en la gent del meu voltant aquesta sensació no sembla normal. la majoria de la gent camina endavant aparentant la seguretat de saber on posaran el peu i de saber on van. i suposo que no son només aparences. saben el que volen. tenen ambicions.
m’agradaria molt poder tenir aquesta actitud. però no ho he aconseguit mai. em sembla que el que fa la diferència és saber cap on vas. tenir clar que vols aconseguir i com t’ho has de fer. i això es deu aprendre si t’ho expliquen. deu ser com si anessis per la vida amb un mapa on hi ha el camí assenyalat.
però si vas sense mapa, quina ambició pots tenir?
això va ser només el començament. fa més de vint anys que aquesta situació és repeteix. perquè no fas això? si no entenc ni que és, vols dir que ho podré fer? va, doncs ho provaré.
hi ha hagut coses que han sortit més bé i d’altres més malament, com era d’esperar. però davant de totes i de cada una sempre he tingut el dubte de si ho havia de fer, i la por de si ho sabria fer.
que les coses em surtin més bé o més malament no em preocupa gens. només faltaria. ningú és perfecte i jo menys. per tant entenc que és completament normal que d’algunes coses me’n surti i d’altres no.
el que em fa sentir malament és la sensació que tinc davant el desconegut. la por de no saber on trepitjaré si dono un pas més.
i per les reaccions que veig en la gent del meu voltant aquesta sensació no sembla normal. la majoria de la gent camina endavant aparentant la seguretat de saber on posaran el peu i de saber on van. i suposo que no son només aparences. saben el que volen. tenen ambicions.
m’agradaria molt poder tenir aquesta actitud. però no ho he aconseguit mai. em sembla que el que fa la diferència és saber cap on vas. tenir clar que vols aconseguir i com t’ho has de fer. i això es deu aprendre si t’ho expliquen. deu ser com si anessis per la vida amb un mapa on hi ha el camí assenyalat.
però si vas sense mapa, quina ambició pots tenir?
dissabte, de maig 23, 2009
stardate: cinema paradiso
fa uns anys (bastants) una amiga em va insistir en que mirés la pel·lícula ‘cinema paradiso’. feia un temps que havia sortit i jo encara no l’havia vist. la raó era que no m’agradava el títol.
com que ella va insistir, hi va haver un moment en què li vaig fer cas. vaig llogar la pel·lícula i al cap d’un mica que la mirava em vaig posar a plorar. vaig seguir plorant molt fins que es va acabar, i vaig continuar plorant durant una estona bastant llarga després que s’acabés. em va agradar moltíssim. per a mi plorar mirant una pel·lícula és senyal de que m’agrada molt!
després me la vaig comprar, i l’he vist moltes vegades. cada vegada que l’he vist m’ha fet plorar. no tant com la primera vegada i potser cada vegada menys. també em vaig comprar el cd amb la banda sonora. i només sentir la musiqueta també em venen ganes de plorar.
la història d’un home que creix en l’ambient d’un poblet i un dia decideix marxar i inventar-se tota una nova vida. això va tenir un gran efecte en mi perquè m’hi sentia bastant emmirallada.
vaig créixer en un poblet, i des de jove vaig sentir la necessitat d’allunyar-me’n. ho vaig anar fent, pas per pas. i en cada pas sentia la por de deixar enrere el conegut i d’anar cap al desconegut.
vaig llogar la pel·lícula per primer cop en un moment una mica especial després d’haver donat un d’aquests passos.
havia aconseguit una beca per anar a estudiar ben lluny. durant el primer any vaig estar pensant que si no ho feia bé els que m’havien concedit la beca em vindrien a buscar i em farien tornar al poble. després d’acabar la setmana d’exàmens finals va ser quan vaig decidir veure ‘cinema paradiso’. suposo que en aquell moment em va ajudar a alliberar tota la tensió que havia estat acumulant durant tot l’any.
això explicaria la reacció que vaig tenir la primera vegada. va ser una situació molt especial.
i les reaccions similars que he tingut les altres vegades que l’he vist?
em sembla que no cal anar a l’altra punta del món (geogràficament) per allunyar-se del món conegut. la sensació d’allunyar-me de l’ambient on he crescut i de la por d’endinsar-me en ambients desconeguts l’he anat tenint molt sovint. per raons diverses: de feina, de relacions personals, ... sense haver de moure’m gaire geogràficament.
quan m’adono que em retorna la por perquè he de fer un altra d’aquest passos cap a un món incert, em venen ganes de tornar a veure ‘cinema paradiso’.
i avui és un d’aquests dies.
com que ella va insistir, hi va haver un moment en què li vaig fer cas. vaig llogar la pel·lícula i al cap d’un mica que la mirava em vaig posar a plorar. vaig seguir plorant molt fins que es va acabar, i vaig continuar plorant durant una estona bastant llarga després que s’acabés. em va agradar moltíssim. per a mi plorar mirant una pel·lícula és senyal de que m’agrada molt!
després me la vaig comprar, i l’he vist moltes vegades. cada vegada que l’he vist m’ha fet plorar. no tant com la primera vegada i potser cada vegada menys. també em vaig comprar el cd amb la banda sonora. i només sentir la musiqueta també em venen ganes de plorar.
la història d’un home que creix en l’ambient d’un poblet i un dia decideix marxar i inventar-se tota una nova vida. això va tenir un gran efecte en mi perquè m’hi sentia bastant emmirallada.
vaig créixer en un poblet, i des de jove vaig sentir la necessitat d’allunyar-me’n. ho vaig anar fent, pas per pas. i en cada pas sentia la por de deixar enrere el conegut i d’anar cap al desconegut.
vaig llogar la pel·lícula per primer cop en un moment una mica especial després d’haver donat un d’aquests passos.
havia aconseguit una beca per anar a estudiar ben lluny. durant el primer any vaig estar pensant que si no ho feia bé els que m’havien concedit la beca em vindrien a buscar i em farien tornar al poble. després d’acabar la setmana d’exàmens finals va ser quan vaig decidir veure ‘cinema paradiso’. suposo que en aquell moment em va ajudar a alliberar tota la tensió que havia estat acumulant durant tot l’any.
això explicaria la reacció que vaig tenir la primera vegada. va ser una situació molt especial.
i les reaccions similars que he tingut les altres vegades que l’he vist?
em sembla que no cal anar a l’altra punta del món (geogràficament) per allunyar-se del món conegut. la sensació d’allunyar-me de l’ambient on he crescut i de la por d’endinsar-me en ambients desconeguts l’he anat tenint molt sovint. per raons diverses: de feina, de relacions personals, ... sense haver de moure’m gaire geogràficament.
quan m’adono que em retorna la por perquè he de fer un altra d’aquest passos cap a un món incert, em venen ganes de tornar a veure ‘cinema paradiso’.
i avui és un d’aquests dies.
dijous, de maig 21, 2009
stardate: esferificacions
en pocs dies he estat convidada a dos sopars de ‘dones’ de la feina. (tant sopar ha fet que últimament tingués menys temps per dedicar als blogs!) quan vaig rebre les invitacions em van sorprendre perquè amb els anys que fa que treballo en el mateix sector no n’havia sentit parlar mai de trobades així.
la veritat és que, a la meva feina, de dones en som més aviat poques. històricament poquíssimes. amb el temps ha anat canviat però encara som minoria. es veu que ara som una minoria prou gran com per poder convocar trobades més o menys concorregudes.
la sorpresa d’un dels sopars va ser el descobriment de la capacitat i l’art de l’amfitriona a la cuina. ja era conegut de totes que la noia era molt bona a la feina. l’aperitiu i el plat principal van ser molt bons. però quan van arribar els postres ja va ser massa. ens serveix un gotet a cada una tot dient: això és una escuma de panna cotta amb una gelatina de mores i gerds (i una fulleta de menta que l’adornava). estaba boníssima i la presentació va ser de restaurant de categoria!
llavors vam encetar una nova conversa. com es fa una escuma? amb un sifó. i què és un sifó? (per les ignorants, que em sembla que erem totes, encara que no totes ho van manifestar) llavors l’amfitriona ens va portar el seu sifó: una espècie de termo que funciona amb una pastilla de nitrògen...
ens va explicar com funcionava, de quines coses podies fer escuma, i com ho havies de fer segon de quina substància es tractava. semblava que ens expliqués una lliçó, perquè els detalls del procediment depenen de quin tipus d’escuma vols fer. i on t’ho has après tot això? llegint, buscant informació...
llavors ens va confessar que s’havia apuntat a un curs per aprendre a fer escumes, però com que era l’única persona que s’hi havia apuntat, van cancel·lar el curs i no el va poder fer. li sabia molt greu perquè tenia una llista de preguntes per a fer a l’instructor sobre el funcionament del sifó. el curs li hauria estat molt profitós. encara que, amb lo bona que estava l’escuma que ens va fer, no crec que li calgués gaire més instrucció.
o sigui que hi ha cursos tant especialitzats? doncs, sí. els imparteixen els deixebles del ferran adrià. de fet ella havia fet un curs sobre l’esferificació.
un curs d’esferificació? de fet jo havia de fer un gran esforç de concentració per a pronunciar-ho, ja que sobretot ho havia sentit dir al ferran adrià del polònia, i ell ho pronunciava a la seva manera...
llavors ens va explicar detalladament en què consisteix l’esferificació, com es fa, quin procediment s’ha de fer servir per a cada cosa que es vol esferificar... s’ha de preparar una solució d’aigua amb una substància, diferent segons el tipus d’aliment que vulguis esferificar. has de preparar com un puré o crema d’allò que vols esferificar i tirar-ne una culleradeta dins la solució. llavors es veu que es crea com un tel a la vora, i ja tens l’esferificació: una boleta! la veritat es que no recordo tots els detalls perquè n’hi havia molts. però durant tot el temps no em podia treure del cap el forn esferificador del polònia que quan acabava feia cling!
desprès d’una vetllada tant instructiva ens vam quedar amb les ganes de provar una esferificació d’alguna cosa. i és que per esferificar, a més d’aprendre’n la tècnica, t’has de comprar un kit esferificador! i es veu que val bastants diners i ella encara no el té. per tant, haurem de repetir el sopar de dones quan el tingui.
per altra banda, no sé si cap altra dona s’atrevirà a convocar un sopar de dones ... el llistó ara està molt alt!
la veritat és que, a la meva feina, de dones en som més aviat poques. històricament poquíssimes. amb el temps ha anat canviat però encara som minoria. es veu que ara som una minoria prou gran com per poder convocar trobades més o menys concorregudes.
la sorpresa d’un dels sopars va ser el descobriment de la capacitat i l’art de l’amfitriona a la cuina. ja era conegut de totes que la noia era molt bona a la feina. l’aperitiu i el plat principal van ser molt bons. però quan van arribar els postres ja va ser massa. ens serveix un gotet a cada una tot dient: això és una escuma de panna cotta amb una gelatina de mores i gerds (i una fulleta de menta que l’adornava). estaba boníssima i la presentació va ser de restaurant de categoria!
llavors vam encetar una nova conversa. com es fa una escuma? amb un sifó. i què és un sifó? (per les ignorants, que em sembla que erem totes, encara que no totes ho van manifestar) llavors l’amfitriona ens va portar el seu sifó: una espècie de termo que funciona amb una pastilla de nitrògen...
ens va explicar com funcionava, de quines coses podies fer escuma, i com ho havies de fer segon de quina substància es tractava. semblava que ens expliqués una lliçó, perquè els detalls del procediment depenen de quin tipus d’escuma vols fer. i on t’ho has après tot això? llegint, buscant informació...
llavors ens va confessar que s’havia apuntat a un curs per aprendre a fer escumes, però com que era l’única persona que s’hi havia apuntat, van cancel·lar el curs i no el va poder fer. li sabia molt greu perquè tenia una llista de preguntes per a fer a l’instructor sobre el funcionament del sifó. el curs li hauria estat molt profitós. encara que, amb lo bona que estava l’escuma que ens va fer, no crec que li calgués gaire més instrucció.
o sigui que hi ha cursos tant especialitzats? doncs, sí. els imparteixen els deixebles del ferran adrià. de fet ella havia fet un curs sobre l’esferificació.
un curs d’esferificació? de fet jo havia de fer un gran esforç de concentració per a pronunciar-ho, ja que sobretot ho havia sentit dir al ferran adrià del polònia, i ell ho pronunciava a la seva manera...
llavors ens va explicar detalladament en què consisteix l’esferificació, com es fa, quin procediment s’ha de fer servir per a cada cosa que es vol esferificar... s’ha de preparar una solució d’aigua amb una substància, diferent segons el tipus d’aliment que vulguis esferificar. has de preparar com un puré o crema d’allò que vols esferificar i tirar-ne una culleradeta dins la solució. llavors es veu que es crea com un tel a la vora, i ja tens l’esferificació: una boleta! la veritat es que no recordo tots els detalls perquè n’hi havia molts. però durant tot el temps no em podia treure del cap el forn esferificador del polònia que quan acabava feia cling!
desprès d’una vetllada tant instructiva ens vam quedar amb les ganes de provar una esferificació d’alguna cosa. i és que per esferificar, a més d’aprendre’n la tècnica, t’has de comprar un kit esferificador! i es veu que val bastants diners i ella encara no el té. per tant, haurem de repetir el sopar de dones quan el tingui.
per altra banda, no sé si cap altra dona s’atrevirà a convocar un sopar de dones ... el llistó ara està molt alt!
diumenge, de maig 17, 2009
stardate: repensant
gràcies a alguns dels comentaris, m’he adonat que les experiències òptimes que descriu el famós Mihaly Csikszentmihalyi només són aliment per l’ego, i el que jo vaig descriure com experiències pèssimes són degudes a la manca d’aliment per l’ego.
quan alimentem l’ego ens sentim satisfets però quan el deixem d’alimentar ens sentim molt malament. i com més alimentem l’ego més malament ens sentim quan ens manca.
el problema principal és que allò que és aliment per l’ego no depèn de nosaltres: l’èxit que aconseguim, el reconeixement de les nostres gestes, l’atenció i l’estimació de la gent del nostre voltant, ...
tot això ens fa sentir bé quan ho rebem i molt malament quan ens manca.
quan deixem que el nostre benestar depengui d’això és quan perdem el control sobre nosaltres mateixos.
hi deu haver alguna cosa que se m’escapa perquè no entenc com un estudiós tan important dels aspectes positius del pensament, com és aquest senyor, basi les seves receptes en estratègies per alimentar l’ego, quan això només pot produir un augment del benestar a curt termini, i una forta reducció del benestar més endavant.
a mi em sembla que serien més efectives les estratègies que ens permeten alliberar-nos de l’ego, tractar d’eliminar qualsevol tipus de dependència, ...
quan alimentem l’ego ens sentim satisfets però quan el deixem d’alimentar ens sentim molt malament. i com més alimentem l’ego més malament ens sentim quan ens manca.
el problema principal és que allò que és aliment per l’ego no depèn de nosaltres: l’èxit que aconseguim, el reconeixement de les nostres gestes, l’atenció i l’estimació de la gent del nostre voltant, ...
tot això ens fa sentir bé quan ho rebem i molt malament quan ens manca.
quan deixem que el nostre benestar depengui d’això és quan perdem el control sobre nosaltres mateixos.
hi deu haver alguna cosa que se m’escapa perquè no entenc com un estudiós tan important dels aspectes positius del pensament, com és aquest senyor, basi les seves receptes en estratègies per alimentar l’ego, quan això només pot produir un augment del benestar a curt termini, i una forta reducció del benestar més endavant.
a mi em sembla que serien més efectives les estratègies que ens permeten alliberar-nos de l’ego, tractar d’eliminar qualsevol tipus de dependència, ...
divendres, de maig 15, 2009
stardate: comunió
encara hi ha alguns nens i nenes que decideixen fer la primera comunió. o potser són els pares i mares que decideixen que els nens i nenes facin la primera comunió. no sé exactament perquè.
em van explicar que uns pares van oferir a la seva nena que triés entre fer la comunió o anar a disneyland paris. la nena va decidir fer la comunió, i es veu que els pares es van quedar sorpresos i desenganyats!
els nens i nenes d’avui dia que decideixen fer la comunió, sigui per la raó que sigui, preparen una llista de regals que voldrien que els fessin. com una llisa de noces, o com una carta als reis mags. en aquesta llista hi ha de tot: des de mp4’s, joguines, jocs d’ordinador, roba, ...
per norma general no faig mai cas del que els nens demanen a la carta dels reis. i els compro el que a mi em sembla. els meus nebots ja ho tenen clar això.
per la comunió tinc una estratègia molt clara: els regalo un nen jesús i una biblia infantil. penso que és que tot nen o nena que decideix fer la comunió ha de tenir.
clarament el meu regal no és mai el seu preferit. però trobo que és el que es mereixen quan decideixen fer servir l’excusa de la comunió per omplir-se de regals.
aquest any he decidit modificar una mica la meva estratègia i afegir un llibre infantil sobre ciència. m’ha semblat que seria més constructiu i complementa molt bé el lot inicial.
em van explicar que uns pares van oferir a la seva nena que triés entre fer la comunió o anar a disneyland paris. la nena va decidir fer la comunió, i es veu que els pares es van quedar sorpresos i desenganyats!
els nens i nenes d’avui dia que decideixen fer la comunió, sigui per la raó que sigui, preparen una llista de regals que voldrien que els fessin. com una llisa de noces, o com una carta als reis mags. en aquesta llista hi ha de tot: des de mp4’s, joguines, jocs d’ordinador, roba, ...
per norma general no faig mai cas del que els nens demanen a la carta dels reis. i els compro el que a mi em sembla. els meus nebots ja ho tenen clar això.
per la comunió tinc una estratègia molt clara: els regalo un nen jesús i una biblia infantil. penso que és que tot nen o nena que decideix fer la comunió ha de tenir.
clarament el meu regal no és mai el seu preferit. però trobo que és el que es mereixen quan decideixen fer servir l’excusa de la comunió per omplir-se de regals.
aquest any he decidit modificar una mica la meva estratègia i afegir un llibre infantil sobre ciència. m’ha semblat que seria més constructiu i complementa molt bé el lot inicial.
dimecres, de maig 13, 2009
stardate: experiències
Mihaly Csikszentmihalyi és un catedràtic de neurociències de la universitat de stanford.
és hongarès d’origen i diu que el seu cognom es pronuncia igual que: chicks send me high.
(això no te res a veure amb res però m’ha fet gràcia).
es dedica a investigar la base i les aplicacions dels aspectes positius del pensament, com l’optimisme, la creativitat, la motivació intrínseca i la responsabilitat.
defineix una experiència òptima com un moment en el que tenim la sensació que tot depèn de nosaltres, que som amos del nostre destí.
per exemple:
la que viu un mariner quan subjecta una corda mentre el vaixell avança fulgurant.
la que sent un pintor quan els colors del seu quadre comencen a mostrar una tensió magnètica els uns amb els altres.
vivim una experiència òptima quan després d’haver-nos esforçat per aconseguir alguna cosa veiem que tot va tal com esperàvem.
en aquests moments pot semblar que inclús l’atzar estigui a la nostra disposició, per això ho defineix com tenir la sensació que tot depèn de nosaltres, que som amos del nostre destí.
aquesta definició avui m’inspira la definició d’una experiència pèssima. ja sé que el concepte és lleig, i fins i tot sona malament.
però així com he viscut moments en els que he tingut la sensació que tot depenia de mi, de que era la mestressa del meu destí, també n’he viscut d’altres en els que he tingut la sensació que res depèn de mi, que mai no he entès cap on m’empeny el destí.
hi ha dies que no entenc el perquè del meu passat, què no tinc clar que hi faig al present. res val la pena. res té sentit. ni el que faig ni el que he fet en el passat.
hi ha dies de tota manera. sort que d’aquests n’hi ha poquets.
és hongarès d’origen i diu que el seu cognom es pronuncia igual que: chicks send me high.
(això no te res a veure amb res però m’ha fet gràcia).
es dedica a investigar la base i les aplicacions dels aspectes positius del pensament, com l’optimisme, la creativitat, la motivació intrínseca i la responsabilitat.
defineix una experiència òptima com un moment en el que tenim la sensació que tot depèn de nosaltres, que som amos del nostre destí.
per exemple:
la que viu un mariner quan subjecta una corda mentre el vaixell avança fulgurant.
la que sent un pintor quan els colors del seu quadre comencen a mostrar una tensió magnètica els uns amb els altres.
vivim una experiència òptima quan després d’haver-nos esforçat per aconseguir alguna cosa veiem que tot va tal com esperàvem.
en aquests moments pot semblar que inclús l’atzar estigui a la nostra disposició, per això ho defineix com tenir la sensació que tot depèn de nosaltres, que som amos del nostre destí.
aquesta definició avui m’inspira la definició d’una experiència pèssima. ja sé que el concepte és lleig, i fins i tot sona malament.
però així com he viscut moments en els que he tingut la sensació que tot depenia de mi, de que era la mestressa del meu destí, també n’he viscut d’altres en els que he tingut la sensació que res depèn de mi, que mai no he entès cap on m’empeny el destí.
hi ha dies que no entenc el perquè del meu passat, què no tinc clar que hi faig al present. res val la pena. res té sentit. ni el que faig ni el que he fet en el passat.
hi ha dies de tota manera. sort que d’aquests n’hi ha poquets.
dilluns, de maig 11, 2009
stardate: samarreta
al davant hi diu
i la lletra petita: associació d'oleïcultors del priorat.
al darera hi diu
més d'aprop
i la lletra petita: associació d'oleïcultors del priorat.
és bona no?
dijous, de maig 07, 2009
stardate: consell
un estudiant em demana consell.
està a punt d’acabar els estudis. ha estat buscant feina. fa setmanes que està pendent d’algunes possibilitats que es poden confirmar. finalment ha tingut una oferta en ferm. l’ha de respondre de seguida, no pot esperar.
sabem que, com a mínim, hi ha tres altres possibilitats que es poden confirmar aviat. de moment només són probables, encara que amb la informació que tenim la probabilitat és alta que en unes setmanes rebi més ofertes.
ara mateix ha de decidir si acceptar l’oferta que té en ferm o deixar-la passar i esperar a veure què surt més endavant.
jo he estat la seva consellera durant els últims anys. això a mi em fa sentir una responsabilitat que a vegades sembla maternal.
en aquest cas abans de dir res he patit. no és una decisió fàcil. les possibles ofertes que encara no s’han concretat semblen millors que la que ara té en ferm en diversos sentits que són importants per ell. però també hi ha la possibilitat que cap d’aquestes altres ofertes arribi.
després de pensar-hi li he dit que no sabria que fer. que no el podia ajudar en la decisió. que l’havia de prendre ell tot sol.
m’he quedat amb un regust no gaire bo. com si no hagués fet bé la meva feina.
al cap d’unes hores m’ha arribat un mail dient:
“i gràcies pel teu consell dubtós sobre la feina ... quan sento a la gent parlar amb certesa ferma sobre el que s’hauria de fer em fa enfadar i no els prenc gaire seriosament”
buff! menys mal! aquest cop sembla que l’he encertat.
dimarts, de maig 05, 2009
stardate: atenció
els minuts, les hores, els dies em passen molt ràpid.
tinc moltes coses per fer, i les vull fer totes. i des que m’aixeco al matí que no paro.
m’adono que mentre faig una cosa ja estic pensant en la següent. que intento fer-les totes ben ràpid per poder tenir temps de fer-ne més, i potser al final, si aconsegueixo fer-les molt i molt ràpid em quedarà una mica de temps per a parar.
a vegades passa: hi ha un moment del dia, cap al vespre, que em convenço que he fet tot el que m’havia proposat i puc parar. aleshores, m’omplo un gotet de vi i no faig res per uns minuts.
però això només serveix per a desaccelerar una mica el ritme que he portat tot el dia. només és una mini satisfacció. no és el que voldria que fos.
quan estic fent una cosa no tinc tota la meva atenció concentrada en el que estic fent. més aviat estic en el futur: pensant en què faré després.
el que seria una satisfacció plena és poder dedicar tota la meva atenció al present. fer cas a aquell que deia:
quan rentis els plats, renta els plats
quan prenguis el sol a platja sigues a la platja
i no en un escenari del futur o del passat
...
mai més no es tornarà a repetir aquell instant
i el capità picard també ho havia dit (a l’episodi ‘the inner light’):
“make now always the most precious time”
(“fes sempre de l’ara el temps més preciós”)
tinc moltes coses per fer, i les vull fer totes. i des que m’aixeco al matí que no paro.
m’adono que mentre faig una cosa ja estic pensant en la següent. que intento fer-les totes ben ràpid per poder tenir temps de fer-ne més, i potser al final, si aconsegueixo fer-les molt i molt ràpid em quedarà una mica de temps per a parar.
a vegades passa: hi ha un moment del dia, cap al vespre, que em convenço que he fet tot el que m’havia proposat i puc parar. aleshores, m’omplo un gotet de vi i no faig res per uns minuts.
però això només serveix per a desaccelerar una mica el ritme que he portat tot el dia. només és una mini satisfacció. no és el que voldria que fos.
quan estic fent una cosa no tinc tota la meva atenció concentrada en el que estic fent. més aviat estic en el futur: pensant en què faré després.
el que seria una satisfacció plena és poder dedicar tota la meva atenció al present. fer cas a aquell que deia:
quan rentis els plats, renta els plats
quan prenguis el sol a platja sigues a la platja
i no en un escenari del futur o del passat
...
mai més no es tornarà a repetir aquell instant
i el capità picard també ho havia dit (a l’episodi ‘the inner light’):
“make now always the most precious time”
(“fes sempre de l’ara el temps més preciós”)
diumenge, de maig 03, 2009
stardate: callant
en una altra època em pensava que per a poder sobreviure havia de tenir algú disponible a qui poder explicar-li tot el que em passava. que era parlant de les experiències que les anava entenent i les anava digerint. i que això era indispensable per anar tirant endavant.
sentia la necessitat de parlar tant dels esdeveniments que em colpien fort com de les petites pensades sense més transcendència (tipus les del post anterior).
fa temps em vaig adonar de que no hi havia gaire gent interessada en escoltar el que jo els volia explicar. que la gent te masses coses al cap com per a dedicar part de la seva atenció a les meves elucubracions. i vaig començar a callar, a deixar d’explicar el que pensava, a deixar passar les coses sense cap intervenció.
feliçment vaig descobrir que així també podia sobreviure, que no era indispensable explicar-ho tot per entendre-ho. que podia tirar endavant sense donar tantes voltes a les coses externament.
només amb algunes excepcions puntuals on he vist el que m’ha semblat grans injustícies m’he decidit a intervenir, amb tota la meva energia (o mala llet). però veig que aquestes han anat minvant amb el temps.
avui per exemple, se m’han ofert tres grans ocasions per intervenir. en dues m’he mossegat la llengua conscientment, i en una altra he decidit desaparèixer de l’escena. tinc la impressió que totes tres no tardaran en repetir-se, i també tinc l’esperança que cada cop em serà més fàcil decidir callar.
però de moment m’han amargat el dia, i per això el post surt com surt.
sort que el barça m’ha alegrat (i molt!) el que quedava de dia!
sentia la necessitat de parlar tant dels esdeveniments que em colpien fort com de les petites pensades sense més transcendència (tipus les del post anterior).
fa temps em vaig adonar de que no hi havia gaire gent interessada en escoltar el que jo els volia explicar. que la gent te masses coses al cap com per a dedicar part de la seva atenció a les meves elucubracions. i vaig començar a callar, a deixar d’explicar el que pensava, a deixar passar les coses sense cap intervenció.
feliçment vaig descobrir que així també podia sobreviure, que no era indispensable explicar-ho tot per entendre-ho. que podia tirar endavant sense donar tantes voltes a les coses externament.
només amb algunes excepcions puntuals on he vist el que m’ha semblat grans injustícies m’he decidit a intervenir, amb tota la meva energia (o mala llet). però veig que aquestes han anat minvant amb el temps.
avui per exemple, se m’han ofert tres grans ocasions per intervenir. en dues m’he mossegat la llengua conscientment, i en una altra he decidit desaparèixer de l’escena. tinc la impressió que totes tres no tardaran en repetir-se, i també tinc l’esperança que cada cop em serà més fàcil decidir callar.
però de moment m’han amargat el dia, i per això el post surt com surt.
sort que el barça m’ha alegrat (i molt!) el que quedava de dia!
divendres, de maig 01, 2009
stardate: asimetria
per sant jordi quedo amb una amiga i em regala un llibre. jo no li he portat res. quedo molt malament. em sento molt malament. no sé què fer.
com ho puc arreglar?
li puc dir que no hi he pensat, que no he tingut temps, que no esperava que me’n fes cap, ...
o li puc dir que ara n’hi compraré un i li portaré,
o bé sense dir res n’hi puc comprar un i portar-li de seguida.
ja no hi ha manera d’arreglar-ho: digui el que digui, i encara que vagi a comprar-n’hi un i li porti ja es veu que no ho faig de cor, sinó per respondre a la seva cortesia.
i és que el que té valor no és el regal sinó el pensament. el fet que algú hagi dedicat un moment a pensar en tu, i a pensar en donar-te una alegria és el que de veritat compta.
i és clar, també té un valor, negatiu en aquest cas, la prova que algú no ha pensat en tu, ni se li ha acudit donar-te una alegria. i això ja no es pot compensar.
per sant jordi quedo amb un amic i li regalo un llibre. ell no m’ha portat res. em diu: ara t’he de comprar una rosa?
uf! no, no cal.
com ho puc arreglar?
li puc dir que no hi he pensat, que no he tingut temps, que no esperava que me’n fes cap, ...
o li puc dir que ara n’hi compraré un i li portaré,
o bé sense dir res n’hi puc comprar un i portar-li de seguida.
ja no hi ha manera d’arreglar-ho: digui el que digui, i encara que vagi a comprar-n’hi un i li porti ja es veu que no ho faig de cor, sinó per respondre a la seva cortesia.
i és que el que té valor no és el regal sinó el pensament. el fet que algú hagi dedicat un moment a pensar en tu, i a pensar en donar-te una alegria és el que de veritat compta.
i és clar, també té un valor, negatiu en aquest cas, la prova que algú no ha pensat en tu, ni se li ha acudit donar-te una alegria. i això ja no es pot compensar.
per sant jordi quedo amb un amic i li regalo un llibre. ell no m’ha portat res. em diu: ara t’he de comprar una rosa?
uf! no, no cal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)