stardate: val més esperar

m’agrada molt rebre mails. quan pitjo el botonet del correu i comencen a arribar missatges em poso contenta.

quan els començo a mirar d’un en un la cosa ja canvia. hi ha missatges que em posen de molt mal humor. aquests m’hauria estimat més no rebre’ls.

quan estic davant de la safata d’entrada i la veig plena em neguitejo una mica. m’agrada anar buidant-la. primer esborrant tot el que són anuncis i coses irrellevants. després responent els que són facilets. després recreant-me amb els més personals, els que m’agraden. finalment hi queden només els que costen més de contestar.

alguns missatges costen de contestar perquè demanen feina. aquests s’hi poden arribar a pasar dies i segons com mesos a la safata d’entrada. els deixo allí com a recordatori de que hi ha un cosa referent a aquell missatge que he de fer. i fins que no l’he fet no els deso a la carpeta corresponent.

hi ha altres missatges que costen de contestar però que no demanen feina. són els missatges que em posen de mal humor. són missatges que hauria preferit no rebre. a vegades ofensius, decepcionants, desagradables, ...

els podria contestar de seguida, esborrar-los i oblidar-los. però com que em posen de mal humor si contestés el primer pensament que em fan venir al cap escriuria una resposta desafortunada, antipàtica, i probablement equivocada.

això intento evitar-ho deixant passar una mica de temps. el pas del temps serveix per dues coses. primer, per fer-me passar el mal humor. i després, un cop solucionat el problema emocional, sóc capaç de trobar una resposta més educada.

stardate: a baix de tot

abans d’arribar a casa truco. ‘que podràs fer una pizza per sopar?’ ‘d’acord, ara vinc i ens hi posem’

quan arribo a casa m’adono que he fet justet. se m’estan acabant les piles. deu ser l’acumulació de cansament degut a l’activitat dels últims dies, o setmanes. em truquen: ‘què faràs demà?’ ‘uf, no ho sé. ara no hi puc pensar, ja t’ho diré.’ una altra trucada: ‘prepara’t un bany i obre’t una ampolla de vi’ ‘bona idea!’ però no em veig amb forces ni per això.

ara m’adono que no puc més. ‘haurem de deixar la pizza per un altre dia. et sap greu preparar-te alguna cosa amb les restes d’ahir?’ jo me’n vaig al llit directament.

a l’agafar la posició horitzontal ja noto una mica la diferència. sento el cansament a les cames, sobretot als genolls, als braços, al cos, però ara és com si el cansament anés marxant. m’hi deixo anar. noto el pes del cos sobre el matalàs i sento com el cansament poc a poc va sortint. ara em convindria dormir però noto que no serà fàcil. el cap no vol deixar-se anar.

començo a fer respiracions profundes. em van dir que així és com respiren els nadons i serveix per adormir-se. però aquest cop no funciona. estic ben desperta i sembla que serà difícil canviar-ho.

en comptes d’adormir-me el cap comença a omplir-se de records. són decepcions. les decepcions dels últims dies, de les últimes setmanes, dels últims mesos, dels últims anys. van arribant totes, d’una en una, i cada una és un cop que fa mal. són velles conegudes que ara em sorprenen. sé que havia estat capaç de fer front a cada una d’elles, i les havia vençut. ‘això és igual. a mi no m’interessa. no ho trobo importat. a mi no em cal. hi ha altres coses que valen la pena.’ i m’havia convençut. i havia sortit victoriosa de totes.

ara en canvi, em sento tant feble que no sóc capaç d’enfrontar-m’hi. com si el meu ego necessités energia per a funcionar. ara que em falten les forces, l’autoestima també desapareix. i totes i cada una de les decepcions tornen a la vida amb força i se’m claven al damunt i em fan mal, i no puc fer res per lliurar-me’n.

vull poder dormir, i despertar-me demà amb les piles carregades.

--------------------------------

fa un any comentava un llibre sobre els monjos de montserrat.

stardate: ?oodle

el doodle

let’s doodle!

amb això vol dir: anem a triar dia i hora per fer una reunió.

ens envia un enllaç i quan l’obres hi trobes un quadre on cada columna està marcada per un dia i hora concrets, i a les files cada persona hi ha de posar el seu nom. després seguint els quadrets de la seva fila cada persona convocada ha d’assenyalar aquells dies i hores que a li van bé per la reunió. al final tries el dia i hora que va bé a tothom, si hi ha prou coincidència.

el moodle

un altre programa online. aquest el fan servir a l’institut per controlar el lliurament dels deures dels alumnes. els profes hi diuen què i quan s’ha d’entregar. i el programa et diu què ha entregat l’alumne i quan ho ha entregat.

ara les notes de l’eso no es basen només amb els coneixements de l'alumne, sinó sobretot en l’actitud. els professors van al moodle, i compten quants deures ha lliurat l’alumne a temps. i aquesta proporció dóna la nota. fàcil, no?

s’assemblen de noms. s’assemblen de funcions. però no sé què té a veure l’un amb l’altre. ni d’on vénen aquests noms

-----------------------------

fa un any parlava sobre el compromís. aquest tema m’agrada molt i el que hi dic segueix vigent.

stardate: grisos

segueixo investigant els grisos.

tinc clar que els blancs són les coses que m’agraden. allò que m’interessa, que voldria que passés, que ho trobo important, o potser comfortable. els blancs els faig els meus objectius. són allò que vull aconseguir.

els negres en canvi són les coses que no m’agraden. allò que no m’interessa, que voldria que no passés, que trobo que no fa cap falta, o potser no és comfortable. els negres no seran mai els meus objectius. són allò que vull evitar.

si els blancs són tot allò que m’agrada i els negres són tot allò que no m’agrada, els grisos només poden ser tot allò que encara no sé si m’agrada o no m’agrada.

com que el tema de preferències és absolutament personal, que una cosa m’agradi i no m’agradi només depèn de mi. jo sola he ho decidir. quan ho decideixi ja passarà a ser o blanc o negre. mentre no ho decideixi accepto que caigui dins la categoria dels grisos.

vistos així els grisos no són gaire agradables. és a dir, quan t’enfrontes a un gris, una cosa que no saps si t’agrada o no, el lògic és que no sàpigues que fer. no saps si vols obtenir-ho o prefereixes deixar-ho córrer. per això, els grisos més val evitar-los.

per altra banda, que existeixin grisos només depèn de un mateix. ja que un cop decideixo si la cosa m’agrada o no el gris desapareix. com que els grisos no aporten res positiu, el millor que poden fem és fer-los desaparèixer de seguida decidint quines són les nostres preferències.

hi ha vegades que ens pot semblar que la decisió no és òbvia. si hi ha una cosa que en agrada (un blanc com a possible meta) però es costosa d’aconseguir (hi ha negres pel camí), potser dubtem a l’hora de decidir si convertir-la en un objectiu.

si vull veure al xabier del zapatari he de travessar el riu de gent que omple els carrers els dies de la fira.

en aquests casos, jo faig del blanc el meu objectiu. perquè al final recordaré el que he aconseguit i aviat oblidaré el que m’ha costat aconseguir-ho.

ara ja només recordo l’estona que vaig passar amb el xabier i la conversa que vam tenir, amb un somriure.

ara bé, aquestes si que són grises.

són fetes el dissabte passat a philadelphia. (la càmara porta un any de retard)

--------------------

fa un any vaig penjar una imatge que em va semblar reveladora.

stardate: la fira

la fira em fa ràbia perquè si vols sortir del poble amb el cotxe, inevitablement has de fer cues. vagis on vagis, pels carrers per on es pot circular es formen llargues cues de cotxes aturats per semàfors o per urbans. jo encara estic de sort que tinc la possibilitat de treure el cotxe perquè el meu carrer no el tallen. hi ha gent que no pot ni treure el cotxe de casa.

la fira em fa ràbia perquè no pots caminar tranquil·lament pel carrer. per anar a qualsevol lloc t’has d’introduir en un mar de gent que avança molt lentament. mirant a banda i banda les paradetes. aturant-se per qualsevol motiu fan que tota la gent que ve al darrera s’hagi d’aturar.

la fira em fa ràbia perquè tot és ple de botigues i botiguers que t’ho volen vendre tot. i tot és ple de gent que només vol comprar. consumisme i més consumisme.

no crec que mai arribi a fer cap esforç per anar a una fira. però si te la posen davant de casa ...

passejant per la fira et trobes a alguna gent del poble coneguda. t’atures i enraones. com que hi ha tanta gent per casualitat t’hi pots trobar coneguts amb els que no comptaves.

en algunes parades pots conèixer gent de fora. el xabier de zapatari ara ja és un amic. ven unes sabates artesanals fantàstiques. ens hem trobat en vàries ocasions i ja ens hem començat a explicar la vida. avui també he conegut una senyora de zamora que venia unes cassoles de test espectaculars. ens ha explicat la història de les cassoles de test fetes amb una terra que només es troba a zamora. vés a saber si només era màrqueting. però era bonic escoltar-la.

en el torn que em tocava de fer entrepans i servir begudes per donar suport a la consulta sobre la independència he fet nous amics. s’hi estava bé. fins i tots ens hi hem quedat a sopar un cop acabat el torn.

en la fira, com en tot, hi puc veure la part blanca i la part negra. però segueixo sense trobar-hi els grisos.

------------------------

fa un any parlava d’intencions i interpretacions.

stardate: algunes altres coses que passen

fa dies que tinc el cap monopolitzat per un tema. però procuro fer-hi lloc per altres coses.

el blogger m’avisa que aquest és el post número 200. què ho deu fer que no m’impressiona com ho va fer el número 100? ara ja sembla que ho trobi normal que el número d’entrades es vagi fent gran. hauré de fer un esforç per celebrar-ho. és una bona excusa per regalar-me una mica de cava.

i hauré de fer cabre el cava en mig de un munt d’activitats previstes pel cap de setmana. una d’elles: la fira de la candelera.

i dins de la fira les activitats de molins decideix que ens han de donar suport per poder portar a terme la consulta popular sobre la independència el dia 28 de febrer. aqui sota copio la invitació amb el programa.

“Ei, ja saps què és el que no et pots perdre enguany de la Fira de la Candelera, a Molins?

Els dies 6 i 7 acosta’t a l’espai de Molins Decideix al Racó dels Gegants Vells i descobreix la festa que estem organitzant a la nostra vila per celebrar la Consulta Popular sobre la Independència del proper 28 de febrer.

Dissabte (de 9h a 21h) i diumenge (de 9h a 15h) podràs informar-te sobre la Consulta, votar anticipadament, ajudar a omplir el gran logo de Molins Decideix enganxant monedes d’1€ (o més, és clar!) i disfrutar en directe d’un concert de música celta. A més, tindrem durant tot el dia servei de bar (entrepans, cafès, cervesa, vi,..) i menjars. Tot amb la millor música ambient i amb més d’una sorpresa…

I dissabte a les 22h, Racó Català 2010 amb el particular cançoner popular de La Sentina i el grup d’animació Ambäukatunàbia. Segur que no et deixaran indiferent! ;-)

Reenvia aquest mail a tots els teus contactes, i fes-los partíceps d’aquesta gran FESTA! Us hi esperem!”

-------------------------------------

fa un any parlava de quant relativa és la velocitat del temps.

stardate: racista?

tota aquesta gent que fa anys i anys que viu i treballa a catalunya i que no s’ha dignat a pronunciar una frase en català em fa sentir malament.

m’indigna perquè em menysprea a mi i a tot el país que l’envolta. el seu comportament és com el dels conqueridors que arriben a un lloc i el volen canviar per fer-se’l a mida. són totalment irrespectuosos amb la societat que els acull.

m’és igual d’on vinguin. m’és igual el color de la seva pell. m’és igual quina és la seva llengua materna.

per això no sóc racista.

-----------------------------

fa un any parlava d’un joc no tan clàssic, i de la seva solució.