dimarts, de febrer 09, 2010

stardate: grisos


segueixo investigant els grisos.

tinc clar que els blancs són les coses que m’agraden. allò que m’interessa, que voldria que passés, que ho trobo important, o potser comfortable. els blancs els faig els meus objectius. són allò que vull aconseguir.

els negres en canvi són les coses que no m’agraden. allò que no m’interessa, que voldria que no passés, que trobo que no fa cap falta, o potser no és comfortable. els negres no seran mai els meus objectius. són allò que vull evitar.

si els blancs són tot allò que m’agrada i els negres són tot allò que no m’agrada, els grisos només poden ser tot allò que encara no sé si m’agrada o no m’agrada.

com que el tema de preferències és absolutament personal, que una cosa m’agradi i no m’agradi només depèn de mi. jo sola he ho decidir. quan ho decideixi ja passarà a ser o blanc o negre. mentre no ho decideixi accepto que caigui dins la categoria dels grisos.

vistos així els grisos no són gaire agradables. és a dir, quan t’enfrontes a un gris, una cosa que no saps si t’agrada o no, el lògic és que no sàpigues que fer. no saps si vols obtenir-ho o prefereixes deixar-ho córrer. per això, els grisos més val evitar-los.

per altra banda, que existeixin grisos només depèn de un mateix. ja que un cop decideixo si la cosa m’agrada o no el gris desapareix. com que els grisos no aporten res positiu, el millor que poden fem és fer-los desaparèixer de seguida decidint quines són les nostres preferències.

hi ha vegades que ens pot semblar que la decisió no és òbvia. si hi ha una cosa que en agrada (un blanc com a possible meta) però es costosa d’aconseguir (hi ha negres pel camí), potser dubtem a l’hora de decidir si convertir-la en un objectiu.

si vull veure al xabier del zapatari he de travessar el riu de gent que omple els carrers els dies de la fira.

en aquests casos, jo faig del blanc el meu objectiu. perquè al final recordaré el que he aconseguit i aviat oblidaré el que m’ha costat aconseguir-ho.

ara ja només recordo l’estona que vaig passar amb el xabier i la conversa que vam tenir, amb un somriure.

ara bé, aquestes si que són grises.









són fetes el dissabte passat a philadelphia. (la càmara porta un any de retard)

--------------------

fa un any vaig penjar una imatge que em va semblar reveladora.



13 comentaris:

Clidice ha dit...

no m'ho he plantejat mai tan dràsticament, potser perquè no sóc de "buscar" sinó de "trobar" :) Ei! guais les fotos! :)

Albert B. i R. ha dit...

Llavors, segons el que dius, és millor que una cosa sigui negra que no pas grisa, perquè almenys saps que és el que vols evitar. Els grisos són els que més ens fan ballar el cap.

Joana ha dit...

Els grisos mai no són bons, sigui del que sigui. No vull pas grisa

joanfer ha dit...

Podem treure una cosa bona dels grisos, tan indecisos i poc transparents: gràcies a ells podem valorar molt més els blancs que tenim.

Dan ha dit...

Res. T'equivoques. No existeix el blanc pur ni el negre absolut. Res es tant bop, tant agradablem, tant genial que mereixi un blanc. Tot te un cert grau de foscor. i a l'inrevés. Fdins de la cosa més desagradable es pot treure alguna cos apositiva, per tant, no es 100 % negre.
Només hi ha grisos al món. Única i absolutament grisos, milers de tonalitats de grisos. Grisos blancs, grisos foscos, grisos trencats.
Quin aborriment més extraordinari seria un món de blanc i negre, absoluts i sense matisos.

Joan Ayats ha dit...

mmmm ... d'això ... mmmmm ... la vida no és en color?

kika ha dit...

Clidice, bé hi ha coses que te les pots trobar, i altres que només te les trobes si les busques...jo em refereixo només a aquestes últimes.

Albert, el que dic és que les coses grises no són agradables perquè et fan la vida difícil. en canvi només depèn de tu que una cosa grisa es transformi en blanca o negra...llavors, el millor que pots fer és transformar les coses grises... i viure més tranquil!

Joana, avui estem en minoria tu i jo :-)

joanfer, ja tens els negres per poder valorar els blancs, els grisos no calen! :-)

Dan, que trist un món ple de grisos. i quin tip de patir... ai, ai, ai, ara no sé que vull, ara no sé que fer, ...

millor plutó, que al menys té taronges :-)


Joan, en els colors que vulguis, però gris no, si-us-plau! :-)

zel ha dit...

A mi m'angoixa dir negre a allò que no m'agrada, el negre l'associo a d'altres coses... i els grisos al no gaire res, sense substància... Les fotos, enveja!

kika ha dit...

zel, clarament els blancs són els preferits, però no t'angoixis i pensa en la vida en colors, com diu el joan :-)

Ferran ha dit...

El gris l'associo més aviat a la manca de passió (per un projecte, per una idea, per un fet, ...). No, no m'agrada el gris; molt millor buscar les parts blanques de tot i tot. Solen tenir-ne, per sort :)

kika ha dit...

Ferran, aquesta és la idea: manca de passió ... quan no tens clar si una cosa et fa el pes el que et falta és passió. molt bé! ara ja puc explicar millor perquè no m'agraden gens els grisos :-)

marta ha dit...

però la passió és gris o negre, blanca no.

kika ha dit...

marta, la passió és gris o negre? això si que no ho entenc... estàs apassionat per alguna cosa quan t'agrada molt, llavors és blanc... o no????