dissabte, de febrer 13, 2010

stardate: a baix de tot

abans d’arribar a casa truco. ‘que podràs fer una pizza per sopar?’ ‘d’acord, ara vinc i ens hi posem’

quan arribo a casa m’adono que he fet justet. se m’estan acabant les piles. deu ser l’acumulació de cansament degut a l’activitat dels últims dies, o setmanes. em truquen: ‘què faràs demà?’ ‘uf, no ho sé. ara no hi puc pensar, ja t’ho diré.’ una altra trucada: ‘prepara’t un bany i obre’t una ampolla de vi’ ‘bona idea!’ però no em veig amb forces ni per això.

ara m’adono que no puc més. ‘haurem de deixar la pizza per un altre dia. et sap greu preparar-te alguna cosa amb les restes d’ahir?’ jo me’n vaig al llit directament.

a l’agafar la posició horitzontal ja noto una mica la diferència. sento el cansament a les cames, sobretot als genolls, als braços, al cos, però ara és com si el cansament anés marxant. m’hi deixo anar. noto el pes del cos sobre el matalàs i sento com el cansament poc a poc va sortint. ara em convindria dormir però noto que no serà fàcil. el cap no vol deixar-se anar.

començo a fer respiracions profundes. em van dir que així és com respiren els nadons i serveix per adormir-se. però aquest cop no funciona. estic ben desperta i sembla que serà difícil canviar-ho.

en comptes d’adormir-me el cap comença a omplir-se de records. són decepcions. les decepcions dels últims dies, de les últimes setmanes, dels últims mesos, dels últims anys. van arribant totes, d’una en una, i cada una és un cop que fa mal. són velles conegudes que ara em sorprenen. sé que havia estat capaç de fer front a cada una d’elles, i les havia vençut. ‘això és igual. a mi no m’interessa. no ho trobo importat. a mi no em cal. hi ha altres coses que valen la pena.’ i m’havia convençut. i havia sortit victoriosa de totes.

ara en canvi, em sento tant feble que no sóc capaç d’enfrontar-m’hi. com si el meu ego necessités energia per a funcionar. ara que em falten les forces, l’autoestima també desapareix. i totes i cada una de les decepcions tornen a la vida amb força i se’m claven al damunt i em fan mal, i no puc fer res per lliurar-me’n.

vull poder dormir, i despertar-me demà amb les piles carregades.

--------------------------------

fa un any comentava un llibre sobre els monjos de montserrat.



15 comentaris:

Ferran ha dit...

Ben amunt, Kika! Ànims.
És curiosa la vida, eh?, que té aquests alts i baixos. Sembla que sempre hi hagi d'haver alguna cosa que ens recordi que som febles. Per sort, a l'hivern el segueix la primavera. Ja falta menys.

PS: Si és un relat, m'has ben enganyat! Tan de bò :)

kika ha dit...

Ferrran, no és un relat ... és exactament el que em va passar ahir al vespre ... avui encara en sento la ressaca. però quina diferència! :-)

Agnès S. ha dit...

Kika, tens una "baixada de defenses de l'ànima" una mica aguda?

En moments així siga's bona amb tu mateixa, no t'egigeixis ni a tu ni als altres, (és la millor manera de no tenir decepcions !)

Ànims bonica!

joanfer ha dit...

Doncs si t'has aixecat de ressaca com dius, no pateixis. Això és que has dormit bé la "mona" i et passarà en unes hores, ja veuràs...
Molts ànims!

Elvira FR ha dit...

La vida és plena de desànims...i de vegades semble que aquests s'imposen però per sort són passatgers i després d'un bon repòs poden anar desapareixent....Ànims!

Pais secret ha dit...

Curiosament a la nit s´acumulen les incerteses, les decepcions i els neguits, en fem un feix que ens distreu la son, tot es veu negre i retorçat, tot es magnifica.A la nit els gats són pardos, diuen...
Ànims Kika, que això ens passa a cinc de cada quatre persones.Per sort després ve el dia i canvien els colors i la visió de les coses.
Per avui cuida´t la ressaca pensadora, una caminada fresca que et deixi extenuada o un grapat d´abraçades i veuràs que dormiràs planera.

kika ha dit...

Agnès, no és només l'ànima. és que em sento molt cansada. tan cansada que no tinc ni forces per apartar els mals pensaments i quedar-me amb els bons.

joanfer, tan de bó fos una ressaca normal després d'una mona normal. al matí semblava ressaca, però ara torno a estar quasi tan cansada com ahir...

Elvira, em receptaré un bon repòs, a veure si així sóc capaç de refer tot: cos i ànima!

Pais secret, si no tinc forces per res... però tens raó, hauré de fer alguna cosa per poder dormir a la nit...

ricderiure ha dit...

per a dormir jo tinc grabats en cd uns contes... una mica de tot, des del petit princep a faules i menjades de cap... m'ho poso al llit i em recreo imaginant-m'he la història... de seguida m'hi quedo fregit...
o això o qualsevol programa de la tv també m'anula el cervell...
salut!

pere ha dit...

El cos assenyala perfectament els estats d'ànims. Tenir cura del cos pot ser fàcil -és clar que no parlo per experiència pròpia-, però saber com lluitar contra alguns dels motius del seu malestar és molt més difícil. Què et puc dir, kika, que no sigui que tot el que baixa té tendència a tornar a pujar en un moviment continu i irregular? La qüestió és saber de quina manera es pot accelerar el cicle per estar al màxim de temps possible a dalt, i això és tan personal i sovint tan ... Ei, no continuo que encara et deprimiria.

Fa molts anys, quan compartia habitació amb un company, vam aconseguir un disc que tenia per finalitat accelerar la son. Una veu insinuant coemnçava a repetir fluixet: "tienes sueño, tienes ganas de dormir, ves´un círculo negro que se va..." i continuava interminablement. Entre el castellà que ens sonava estrany, la simplicitat del missatge, el to de la veu i el nostre escepticisme, rèiem com bojos i ens acabàvem de desvetllar. És clar que en aquella època no ens importava dormir més o menys.

Ba, ànims!

DooMMasteR ha dit...

Ànims guapa! Segur el cap de setmama et fa recuperar :-)

marta ha dit...

La vida és estranya. No sé si buscaves consol a l'escriure això ni si l'has trobat però a mi m'ha tranquil·litzat llegir-te. A vegades em sento així i m'he sentit acompanyada. M'ha agradat el comentari que ha fet l'Agnès. Miraré de no oblidar-ho. Sobre receptes personals... suposo que són això, personals, a mi m'agrada escoltar el frank sinatra, dutxar-me i posar-me una bona crema hidratant, encendre una espelma o dues, escriure i llegir. Per dormir, el millor somnífer que he he conegut mai eren els programes de la Mari Pau Huguet però potser només servien a l'hora de la migdiada :)

Joana ha dit...

Amunt reina!
De vegades sembla que totes aquestes decepcions venen de cop i xuclen la nostra energia, però podem amb elles, les hem de guardar, un cop més, en una capseta i si és possible, que no tornin a sortir...
Petons!

kika ha dit...

ricderiure, aquestes idees que dones per adormir-se a mi també m'han funcionat. sobretot mirar la tele (mai he tingut recursos tan elaborats com els teus). mentre la tele va, jo m'adormo com un sòc. el que passa és que al moment de tancar la tele em desperto i ja està. tornem'hi!

pere, vols dir que tinc un problema greu de debò? i jo que em pensava que potser tenia només la grip!
no pateixis que no m'has deprimit gens. al revés. la idea de que si de veritat estic al cap d'avall l'únic que em pot passar és que pujar, és molt encoratjadora. i era facileta també, eh? però quan una no funciona és difícil adonar-se fins i tot de les coses més fàcils!
com tu ens acabes descobrint, al final són els anys els culpables de tot, no?

DooMMasteR, estic aprofitant el cap de setmana al màxim per... dormir!!! i a veure si amb una cura de son se'm carreguen les piles :-)

marta, me n'alegro de que t'hagi servit.
sovint al blog escric coses que en un moment donat m'agradaria explicar a algú, i com que no hi ha ningú les escric. no cal que siguin importants, trascendentals, ni serioses, només cal que les trobi curioses o que em facin pensar una mica... més aviat crec que les que fan mal de veritat costen més d'explicar al blog...
comentaris com el de l'agnès és el consol que m'agrada trobar en el blog :-)

Joana, que bé que ho has dit. el que em smebla que em va passar és que no tenia ni forces per mantenir la capseta tancada... ara ja he recuperat una mica d'energia que fa que torni el cap al loc, encara que encara em facin mal els ossos :-)

Rita ha dit...

Quan estem cansats ens baixen TOTES les defenses i algunes vegades ens sentim molt pobrets.

Però tu mateixa ho has dit "sé que havia estat capaç de fer front a cada una d’elles, i les havia vençut." Queda't amb això, les havies vençut i per tant, quan hagis descansat tot el que necessites, tot haurà passat.

Saps, jo avui havia fet un esborrany de decepcions passades, però precisament perquè són passades crec que no mereixen ni el meu ni el vostre temps. El passat passat està, visquem el present!

Si vols, t'acompanyo a fer uns banys àrabs, et quedaràs com nova, física i mentalment!
Petons, maca!

kika ha dit...

Rita, m'has entès perfectament. :-) avui em sento amb les piles més carregades i ja tinc la impressió de que tot torna a ser al seu lloc. i el passat a tornat al passat, on ha de ser!
de totes maneres, això del banys àrabs segur que va bé encara que hagi recuperat les defenses, no?
:-)