stardate: sola

estic a punt de rebre la visita d’un amic al que fa uns mesos l’ha deixat la dona. eren parella com qui diu des de sempre. feia vint anys que vivien junts. tenen una filla. primer, quan ella li va dir que volia deixar-lo, no s’ho creia. després es va quedar totalment desfet.

suposo que ens aquests dies tindrem llargues converses. ja n’hem tingut. ell sempre m’ha preguntat: com tu fas tu per estar sola? ara jo em més respostes.

tots voldríem tenir algú que es preocupés de nosaltres. que pensés que som importants. que ens consolés quan ens fes falta. que ens fes obrir els ulls a coses que no volem veure quan calgués, ...

quan et sembla que no tens ningú així, se t’ofereix l’oportunitat de pensar: de veritat pot existir una persona així? hi ha hagut mai algú que fes totes aquestes funcions? o potser només m’ho ha semblat a vegades?

una primera solució, barateta, que serveix per tranquil·litzar els ànims és pensar que de fet una persona així no pot existir. és impossible que hi hagi algú que sigui capaç de llegir els meus pensament, els meus sentiments, si ni tan sols jo sóc capaç de fer-ho.

en un intent de perfeccionar-la podem pensar que el millor és aprendre a sobreviure sense. trobar maneres de ser capaços de donar valor al que som i al que fem sense la necessitat d’algú que ho corrobori.

en un intent de superació d’un mateix podem proposar-nos assegurar que ningú del nostre voltant s’hagi de trobar en una situació com la nostra. intentar que la gent que ens envolta noti que valorem el que són i el que fan.

en un últim pas podem arribar a pensar que potser sí que algún dia trobarem algú que tingui totes aquestes qualitats. però mentrestant estem bé.

no sé si funcionarà.

stardate: més rutines de la comunicació

aquella regla d’or que explicava al post 7-10-2009 : “si vols que et facin cas, t’hi has d’esforçar”, la faig servir a tot arreu.

de fet, a casa, des de fa un temps, em passo hores fent-ne una aplicació concreta:

quan vulguis demanar alguna cosa, parla a la gent mirant-la a la cara. assegurant-te que et senten. vocalitzant. no donguis per segur que l’altra persona sap el que penses. explica bé el que vols.

si ets a la teva habitació quan jo sóc al menjador i vols que senti, has de venir a trobar-me.

si vols saber una cosa l’has de preguntar. no has d’esperar que la resposta t’arribi perquè sí o perquè algú decidirà fer-te-la arribar. has d’anar a buscar-la tu. pensar on i com la pots obtenir i fer el que calgui per obtenir-la.

no sé si me’n sortiré!

stardate: segur?

em trobo un conegut al tren i encetem una conversa. és geòleg i em diu que ara treballa al departament d’infraestructures de l’ajuntament de barcelona.

‘doncs deus estar distret entre els túnels del carmel, els de l’ave, els de la zona franca. per cert, el que últimament porta més cua deu ser el de l’ave, no?’

‘tens raó. però la veritat és que no hi ha cap motiu per tot el soroll que han estat fent sobre el tema.’

‘en serio? no creus que hi ha cap risc al fer-lo passar per sota la sagrada família?’

‘ni un! saps el merder que tindrien si passes alguna cosa? el que estan fent és una gran obra. els reforços que hi posen és una cosa que no s’ha vist mai. s’hi estan gastant un munt de diners. és impossible que passi res’

jo no ho entenc. com pot algú estar segur d’una cosa així? de tot el que em diu l’únic que em convenç és que es deuen estar gastant molts diners (com que no són seus!). per la resta, no sóc arquitecte ni res semblant, però segur que tot el projecte està basat en unes teories que quan s’apliquen a un lloc concret poden fallar. perquè en qualsevol camp, en qualsevol cosa, per molt que intentem tenir-ho tot en compte, hi ha tantes coses que hauríem de tenir en compte que és impossible estar segur que ho controlem tot.

i quan em diuen: ‘per la grip A no cal patir gens, perquè les autoritats pertinents ja han pensat en tot i ho tenen tot controlat.’ com en podem estar segurs?

com podem estar segurs que ho controlem tot, quan hi ha tanta incertesa? fins i tot en coses que ja hem experimentat en el passat, i no cal dir que molta més en coses que, en algun sentit, s’experimenten per primera vegada.

jo no estic segura de que estigui segura de res.

però a les nits dormo bé!

stardate: test

si hi ha alguna cosa de la qual la teresa forcades t’ha convençut en el vídeo del post 5-10-2009, per què creus que és?

a) perquè és dona

b) perquè és monja

c) perquè és metgessa

d) perquè té un doctorat

e) perquè s’explica clarament

f) per una altra raó

si hi ha alguna cosa de la qual la teresa forcades NO t’ha convençut en el vídeo, per què creus que és?

a) perquè és dona

b) perquè és monja

c) perquè és metgessa

d) perquè té un doctorat

e) perquè s’explica clarament

f) per una altra raó

stardate: rutines de la comunicació

havia d’enviar uns papers que eren qüestions de feina. d’això ja fa temps, abans de l’època de l’email generalitzat, quan moltes coses encara s’enviaven per correu normal.

li vaig preguntar a un col·lega: que et sembla millor? imprimeixo una etiqueta amb l’adreça per enganxar-la al sobre o ho escric a mà?

i em diu: depèn. si estàs demanant alguna cosa, millor que ho imprimeixis i ho facis ben bonic. ara bé si no estàs demanant res, tan se val si ho escrius a mà.

em va semblar una gran idea i la vaig adoptar com una regla d’or. és tan obvi. si vols que et facin cas, t’hi has d’esforçar. una regla que serveix per tot.

ara que ja som a l’època de la plenitud de l’email he adaptat aquesta regla.

quan he de demanar una cosa per email, ho faig educadament. amb totes les paraules que calguin. fins i tot a vegades poso majúscules i accents (tot i que aquests a vegades no s’envien gaire bé).

i quan algú em respon a alguna cosa que li he demanat sempre li envio una resposta d’agraïment.

a més a més, quan algú em demana alguna cosa per email, si puc li responc de seguida el que em demana. i si no és possible, li envio un missatge dient-li quan podré enviar-li el que em demana.

ho vaig dir en algún comentari: em sembla una falta de respecte deixar de respondre un missatge durant quinze dies.

ara bé, hi ha vegades que rebo missatges que no contenen cap demanda, ni cap pregunta. només m’expliquen coses. normalment expliquen el que pensen els autors sobre un tema, sobre una manera de fer. sovint son suggeriments o crítiques. “a mi em sembla que això és així”, “jo crec que s’hauria de fer d’aquesta manera”. suposo que la intenció és que jo tingui coneixement del que pensen. si hi hagués una altra intenció m’imagino que constaria en el cos del missatge. “què en penses tu?”, “ho podries fer d'una altra manera?”

no sé si quan no hi havia email la gent enviava missatges d’aquests. potser llavors la gent en parlava d’aquestes coses, o se les guardava. no sé si és bo o dolent. no sé si l’email ajuda o no en aquests casos. en qualsevol cas, jo aquests missatges no els responc. al menys d’entrada el deso a la carpeta corresponent i prou.

un dia feiner a mitja tarda, vaig decidir comptar quants emails havia enviat en tot el dia: a la safata de sortida n’hi havia setanta i encara no havia acabat.

per això quan una vegada vaig sentir una persona que dèia: “jo els missatges que no tenen preguntes (interrogants literalment) no els responc”, em va semblar una bona idea.

i des d’aleshores sempre que vull una resposta la demano amb un interrogant explícit. i si no la rebo, insisteixo.

stardate: teresa forcades

és en castellà... i és una mica llarg però val molt la pena arribar fins al final:

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

també es pot trobar en aquest link.

http://www.vimeo.com/6790193

stardate: de polítics

què haurien de voler els polítics? en un post recent de la Clídice es comenta que els polítics haurien de voler servir a la població, però no ho fan.

jo també crec que els polítics haurien de voler fer allò que és bo per la gent. no només per la gent que els vota, sinó per tothom. però també haurien de voler guanyar les eleccions. perquè si no guanyen tant se val el que vulguin fer. si no guanyen les eleccions no tindran cap possibilitat de fer res del que prometien.

per tant, primer han de fer el possible per guanyar. és indispensable. això implica, que a les campanyes electorals, tot s’hi val per tothom. l’únic que importa es guanyar, a qualsevol preu.

llavors, quan ja han guanyat, què han de fer? d’entrada, poden fer el que vulguin, per això han guanyat. poden decidir servir la població o poden començar a preocupar-se per la reelecció. perquè, aviat hi tornaran a haver eleccions, i aleshores torna a començar el raonament: tornaran a dir que volen servir la població, però es clar si no guanyen no podran fer res, primer han de guanyar.

total, que per moltes coses que vulguin fer els polítics per la població, al final es passen la vida intentant guanyar les eleccions. és tot el que fan. tant si estan en campanya com en el govern.

en el mateix post de la Clídice també es diu que abans si que els polítics volien servir a la població però que ara això ja no passa.

no sé a quin ‘abans’ es refereix aquest comentari, però sigui el que sigui, hi ha una raó que explica quan els polítics decidiran servir a la població: quan el que han de fer per servir la població és el mateix que els serveix per a guanyar les eleccions. en aquest cas els polítics no tenen cap dilema. ara bé, quan el que han de fer per servir la població no els permet guanyar les eleccions no cal que esperem gaire dels polítics.

però com pot ser que el que han de fer per servir la població no els faci guanyar les eleccions? no és la població la que va a votar? no és la població la que tria qui vol que la governi, escoltant abans les seves propostes? com pot ser que la població demani una cosa i en voti una altra?

al final, com diu el Ramon al post de la Clídice: “No diuen que cada poble té els governants que es mereix? Jo crec que més aviat és amb els que es conforma.”