estic a punt de rebre la visita d’un amic al que fa uns mesos l’ha deixat la dona. eren parella com qui diu des de sempre. feia vint anys que vivien junts. tenen una filla. primer, quan ella li va dir que volia deixar-lo, no s’ho creia. després es va quedar totalment desfet.
suposo que ens aquests dies tindrem llargues converses. ja n’hem tingut. ell sempre m’ha preguntat: com tu fas tu per estar sola? ara jo em més respostes.
tots voldríem tenir algú que es preocupés de nosaltres. que pensés que som importants. que ens consolés quan ens fes falta. que ens fes obrir els ulls a coses que no volem veure quan calgués, ...
quan et sembla que no tens ningú així, se t’ofereix l’oportunitat de pensar: de veritat pot existir una persona així? hi ha hagut mai algú que fes totes aquestes funcions? o potser només m’ho ha semblat a vegades?
una primera solució, barateta, que serveix per tranquil·litzar els ànims és pensar que de fet una persona així no pot existir. és impossible que hi hagi algú que sigui capaç de llegir els meus pensament, els meus sentiments, si ni tan sols jo sóc capaç de fer-ho.
en un intent de perfeccionar-la podem pensar que el millor és aprendre a sobreviure sense. trobar maneres de ser capaços de donar valor al que som i al que fem sense la necessitat d’algú que ho corrobori.
en un intent de superació d’un mateix podem proposar-nos assegurar que ningú del nostre voltant s’hagi de trobar en una situació com la nostra. intentar que la gent que ens envolta noti que valorem el que són i el que fan.
en un últim pas podem arribar a pensar que potser sí que algún dia trobarem algú que tingui totes aquestes qualitats. però mentrestant estem bé.
no sé si funcionarà.
15 comentaris:
Bueno, jo crec que amb el temps, ens acomodem i cada vegada és més difícil viure amb algú.
Parlo per experiència pròpia, és clar.
Veig parelles que sí funcionen, i m'hauria agradat fer.me velleta amb algú al costat, però ara... ja ho trobo impossible.
També veig parelles que segueixen juntes "per costum", sense massa il.lusions, però ja és conèixen...
Complicat això de l'amor...
Joana, comparteixo tot el que dius. fil per randa! sobretot això d'acomodar-nos. una vegada ho has fet ja et sembla que no val al pena que ningú intenti canviar-te la vida.
però com que en teoria podria passar, per això vaig afegir aquest últim punt a la meva teoria.
de fet, tinc la impresssió que això d'acomodar-se passa més sovint a les dones que als homes.
Un bon amic meu, solter professional, sempre em diu que la majoria de parelles no té ni cap ni peus que segueixin existint, que ho fem per inèrcia cultural, perquè ens han ensinistrat en la por a la soledat i, de passada, tenir els desfogament sexuals més o menys assegurats. No sé pas si t'és útil o no, el cas és que, facis el que facis, sempre has d'estar en la millor companyia: tu mateixa :)
penso que, tan en parella com no, el que és imprescindible és valorar-te tu mateix, ja que si tu mateix no ho fas, com vols que ho faci un altre i com aprendràs a valorar a una altra persona ?
En tot cas, i saben que existeix tot el ventall possible de motius de perquè una parella està junta, puc donar fe que si es possible trobar aquella persona que la mires i saps que està pensat i a l'inrevés (o bé els dos som telèpates i no ho sabem...) :)
Aquí has pujat un esglaó i no tinc gens clara la resposta!
Suposo que la qüestió és adaptar-te al teu sistema. Crear un sistema que et sigui còmode i et serveixi per interpretar el món i viure'l... A mode d'intercanvi...
Suposo que és pot viure de les dues maneres, sempre que el sistema sigui equilibrat... que el que busquis o necessitis t'ho dóni l'altre dins la parella i estigui d'acord en donar-t'ho i el que ell necessiti, tu li dónis i estiguis d'acord en dónar-li.
Aquest sistema d'intercanvi deu poder solucionar-se d'una persona, de dos persones, de tres... sempre que s'omplin les necessitats. (que per suposat no tenen perquè ser solament físiques, sinò socials, personals, econòmiques,...)
Clidice, jo de parelles no hi entenc res! l'únic que sé són maneres de sobreviure :-) i clarament, això comença per saber estar bé amb un mateix.
Carquinyol, això que dius sí que em dóna esperança! :-)
Ramon, no he anat enlloc, segueixo allà on era :-D
és clar que per a cada sistema hi deuen haver estratègies diferents que et permeten sobreviure.
la qüestió és saber-les trobar, i saber-s'hi adaptar!
La soledat no és fàcil. En el seu moment també vaig aprendre a estar sol (un cas similar al que expliques). Sí, dic aprendre perquè no és més que això. Quan no estàs acostumat a passar llargues estones amb tu mateix, et fa por de fer-ho. Finalment, però, només es tracta de conèixe't a tu mateix, saber què t'agrada i posar-ho en pràctica.
De totes maneres, els amics són molt importants! Hi ha persones com les que descrius? Sí, i tant! Jo en conec un parell! Tinc sort, imagino!
El que potser a nivell personal sembla ser poc desitjable (la soletat) a nivell nacional és una necessitat d'urgència. Ja que en aquest cas malament si es preocupen de nosasltres ja que es pensen que NO som importants. Sempre m'ha agradat el nom del partit independentista irlandès anomenat Sinn Feinn (Nosaltres sols).
Jordi, suposo que creixem acostumats a tenir sempre algú a la vora, i quan la vida fa que ens adonem que no hi ha ningú hem de fer un salt, i aprendre, com dius tu a tirar endavant amb el que hi ha... i és clar que els amics són importants, però és difícil que algú pugui omplir tot l'espai que pretenem omplir :-)
Martell, és que te les penses totes, eh? :-)
a veure, crec que tens molta raó, i això del sinn feinn no ho sabia i ho trobo molt encertat. ara bé, com t'ho fas perquè qualsevol tema lligui amb el teu? és que tu no penses en res més? :-)
Això de les parelles és (com) un joc entre amics: de vegades perds, de vegades guanyes, de vegades no guanya ni perd ningú, de vegades no t'importa perdre, de vegades saps com jugarà l'altre, de vegades no... L'important, passi el que passi, és que sempre tens ganes de continuar o començar el joc amb aquest amic.
És clar que jo de jocs no n'entenc gaire :-)
Sempre he pensat que som una espècie de costums, que aprenem del model i que ens envolten masses pors,... Tot plegat fa un cóctel i funcionem així o aixà. Si la vida de parella és complicada. Estar sol tampoc és fàcil. Jo també ho crec, l'important estar bé amb tu mateix i la resta ja va sola...
L'inebitable és el dol pel que deu estar passant el teu amic. Sigui com sigui. Ànim.
pere, i jo de parelles no entenc res :-) però sona molt interessant tal com descrius. potser m'hi haure d'aficionar ! :-)
Thera, crec que el dol que està passant li ve sobretot de ser el que dius tu al començament: una espècie de costums... t'acostumes a fer el que veus i això funciona normalment, fins que un dia no funciona i t'has d'inventar una manera nova de fer, per sobreviure.
Aquests són pensaments que, tinguis o no algú proper que es preocupa per nosaltres, sovint ens fem. Jo sempre crec que abans de tot cal estar bé amb un mateix, coneixe't i sentir-te còmode en la teva pell. Després venen els que s'afegeixen a la teva vida, a la seva. Però mai si no et creus a tu mateix, trobes a ningú que t'interessi o l'interessis. Serà que jo l'he trobat de gran, aquest ser, i que sovint he pensat amb el que dius.
Molt interessant el post.
Tot funciona. A la llarga la vida funciona.
Bon cap de setmana bonica
Rateta, de gran no pot ser... perquè encara no ho ets ! he, he!
però no crec que tothom hi pensi en aquestes coses... són coses que penses nomes quan les necessites, i les necessites quan tota la resta (les coses normals!) no funcionen...
i molt bon cap de setmana, per a tu rateta, i per a tots!
Publica un comentari a l'entrada