stardate: vigilem tots!

he frenat una mica de cop quan he vist un home empenyent un cotxet travessant el carrer pel pas de vianants.

hi havia cua en els dos sentits. els cotxes que anaven davant meu han passat sense aturar-se. venien cotxes continuament de cara que em tapaven la visió del pas de vianants. per això no he vist l’home ni el cotxet fins que ja eren molt aprop.

jo no anava gaire depressa. la frenada que he fet ha estat suau.

però l’home m’ha mirat amb una cara com si em volgués pegar. ha seguit caminant i m’ha seguit mirant de manera molt agressiva.

a veure. el risc a l’hora de travessar un carrer, ni que sigui pel pas de vianants, no te’l treu ningú. tothom pot tenir un descuit. n’hi ha que ni tan sols tenen l’hàbit d’aturar-se.

per tant, val sempre molt la pena mirar abans de travessar. això serveix per a tothom. no s’hi val a pensar que tothom ho farà tot bé, que tothom complirà totes les normes que s’han establert, quan el que hi ha en joc és tan important. si la teva vida o la teva integritat estan en joc més val no deixar-ho a les mans de l’atzar.

però si portes un cotxet que va precisament davant teu encara has de ser més curós. perquè poses en risc la vida d’un nen. en aquest cas el nen del cotxet segurament era el seu fill, perquè no abunden els cangurs del gènere masculí, tot i que sembli una contradicció.

no va passar res. però si hagués passat hauria estat terrible per tots. per mi hauria estat un desastre que no vull ni pensar. per aquell home hauria estat encara molt pitjor. diuen que no hi ha res pitjor que perdre un fill.

(jo tenia un cotxe xulíssim: groc i descapotable. sabia el risc que comportava: si tenia un accident aquell sostre no m’hauria estalviat de morir aixafada. vaig viure amb aquest risc mentre era sola. quan va arribar la jèssica vaig decidir que no podia fer-li córrer a ella aquest risc. i vaig canviar-me el cotxe per un amb sostre normal.)

crec que passar per un pas de vianants sense assegurar-se abans que no ve cap cotxe és una negligència que un mateix no es pot perdonar. i no estic intentant disculpar una falta que hauria estat meva òbviament i legalment. de fet penso que els dos havíem d’estar molt contents al veure que no havia passat res, i per tant aquella cara insistent d’odi no calia.

o potser sí, i un altre cop només m’estic mirant el melic ...

stardate: la cinta blanca

ja m’havien avisat que era en blanc i negre. encara que jo em pensava que hi hauríen trocets en blanc i negre. però no: tota és en blanc i negre.

comença en silenci. no hi ha música d’entrada. les lletres van sortint en mig d’una pantalla blanca.

però quan finalment s’omple la pantalla, val molt la pena. els paisatges, les imatges, els diàlegs, les històries que expliquen, tot.

alguns comentaria previs deien: quan l’hagis vist la comentarem, ja que hi ha coses que encara no he entès. i altres: no hi ha res a entendre!

és una narració d’uns fets ocorreguts en un poblet alemany. el que voldríem saber és perquè es van donar aquests fets. i això no està clar. igual que en la vida que no és pel·lícula tampoc podem pretendre saber el perquè passen les coses, tenir una explicació per cada fet.

a vegades podem saber les coses que passen, però no les raons per les que passen. a vegades podem saber el que fa la gent del nostre voltant però no les raons per les que ho fan. a vegades és difícil saber les raons per les que nosaltres mateixos fem el que fem.

després de veure aquesta pel·lícula és més fàcil adonar-se de que no ho podem entendre tot. jo vaig arribar a la conclusió que no tenia respostes, i que no en tindria per molt que m’hi capfiqués. llavors vaig pensar que això era exactament el que em trobava a la vida, on normalment em capficava buscant explicacions.

quan s’acaba la pel·lícula surten els crèdits negre sobre blanc sense cap música ...

stardate: dic o no dic

t’explico una cosa. et tinc al davant mirant-me i suposadament escoltant-me. però després de seguida rebo senyals de que no saps res del que t’he explicat. com si no hagués dit res. com si no haguessis entès res. i veig que fas el que et sembla sense tenir en compte res del que t’he dit.

per què parlar si normalment:

quan dic una cosa ningú em sent,

i si algú em sent ningú m’escolta,

i si algú m’escolta ningú m’entèn,

i si algú m’entèn ningú em fa cas?

però hi ha moments en què el que em diuen:

em fa sentir millor,

m’ajuda a entendre,

m‘ajuda a prendre decisions.

i també hi ha vegades que penso: me n’alegro molt d’haver parlat amb tu, ara ho veig més clar, parlar amb tu m’ha fet sentir millor, ...

què és millor parlar o callar?

parlar i emportar-te decepcions o callar i estalviar-te-les?

parlar i sentir agraiment o callar i sentir aillament?

hi ha dies que prenc decisions molt dràstiques sobre això de parlar o no parlar,

encara que al blog no es noti ...

stardate: visites del passat

aquests últims dies m’he estat trobant, per raons diverses, amb gent del passat. gent que fa temps que conec. gent que em porta records d’altres èpoques.

hem parlat d’ara i també del passat. totes aquestes persones tenen memòries meves que a mi em falten. m’expliquen coses del passat que jo ja no recordo. em pregunten coses que jo no sé respondre.

em sap greu no recordar coses que en un moment eren molt importants per mi. és com si haguéssin deixat de tenir valor. i encara que no ho vulgui reconèixer és així: la prova és que no ho recordo.

tinc la sensació que tothom té més memòria que jo i no sé perquè.

stardate: un gran favor

fa dies que estic refredada, tinc el cap espès, i això em feia sentir trista i deprimida.

avui m’he trobat amb una persona que també feia veu de refredada. i, per allò de l’empatia fàcil, li he dit: quin refredat que portes!

em contesta: no és un refredat. és que estic fent neteja. això va bé fer-ho cada canvi d’estació. és una manera d’alliberar-se de totes les brosses que el cos va acumulant.

llavors he reaccionat: això és el que m’està passant a mi. ja ho sabia però ho havia oblidat. des d’aleshores ja m’he sentit millor.

ell no ho sap però m’ha fet un favor molt gran!

---------------------------

fa un any parlava de mentides.

stardate: all good things …

això era el títol de l’últim episodi de star trek: the next generation. representa la primera part d’un proverbi que diu ‘all good things must come to an end.’ al meu poble diuen ‘tot lo bo s’acaba.’

amb això pensava ahir al vespre durant el que per uns moments semblava la última reunió de molins decideix. a més a més de valorar tot el procés passat, s’havia de parlar del futur. la plataforma molins decideix es va crear amb l’objectiu d’organitzar la consulta. un cop feta la consulta l’opció natural és que desaparegui.

i jo, mentre escoltava, m’entretenia a mirar les cares de tota la gent que hi havia al voltant de la taula. no en coneixia cap fa uns mesos. ara ja els conec a tots. alguns més que altres. totes les seves cares em son molt familiars ara. els conec a tots pel nom. amb tots ells he rigut, hem fet bromes, hem fet plans. i ara ja està? uf!

aquest sentiment que anava per dins devia ser generalitzat perquè quan van demanar qui podia anar a treure cartells, tots vam aixecar la mà. feia dies que no es veia tanta unanimitat. es clar que feia dies tots anàvem molt enfeinats i ara a tots se’ns havia acabat la feina.

però el més important que vam decidir és que aquest objectiu que teníem no es feina d’un dia. no n’hi ha prou en fer una consulta i esperar a veure que passa. la plataforma s’ha de mantenir viva per poder actuar quan calgui. de moment, mentre hi hagi consultes a altres pobles, per oferir col·laboració.

quan s’acabin es consultes en tornarem a parlar. l’objectiu serà el d’aconseguir un consens general pel dret a l’autodeterminació. i per això s’haurà d’intentar convèncer a tots els que encara no estan convençuts. del dret!

avui tinc una altra raó per recordar aquest últim episodi de star trek: the next generation. quan el van fer per primera vegada a la tele, un amic va organitzar una trobada de trekkies a casa seva per a veure’l. va ser molt emocionant. tot eren nervis i expectació, i quan va acabar vam tenir gran discusions i debats.

precisament avui veuré aquest amic, després de més de deu anys sense veure’ns. no cal dir que em fa molta il·lusió. i també em fa venir nostàlgia pels anys en que ens vam conèixer. uns anys en que cada setmana feien un nou episodi d’star trek: the next generation a la tele. i és que: all good things ...

------------------------------------------------

fa un any parlava sobre els exàmens de català.

stardate: després de la consulta

potser sí que la meva falta d’inspiració és deguda una mica al cansament de després de la feinada feta el cap de setmana. encara que la feina no s’ha acabat del tot. ara s’ha de desempaperar el poble dels cartells informatius, també hem de passar comptes i assegurar que tot el que hem gastat es pot pagar, ... potser encara queden més coses per fer. de moment hi ha més reunions programades per anar tancant temes, i potser per preparar una celebració de l’èxit aconseguit!

bones notícies: sembla que amb les donacions rebudes durant el cap de setmana podrem cobrir totes les despeses!

jo ho entenc com una molt bona notícia, perquè més enllà de la participació a les urnes, significa que hi ha molta gent que de veritat dona suport a la consulta i a la independència. i encara té més valor que es doni en temps de crisi.

per altra banda veient que:

1) 1) la cobertura que els mitjans de comunicació han donat a les consultes, abans i després del 28f, ha estat quasi bé inexistent

2) 2) el suport explícit dels partits polítics ha estat quasi bé invisible,

la participació a les consultes només es pot explicar per l’esforç que han fet les plataformes locals. informar a la gent que hi haurà una consulta, explicar que es necessària la seva col·laboració per poder fer-la i per poder pagar-la, explicar què vol dir que la consulta no es pugi fer legalment, explicar la importància de que les consultes tinguin lloc, explicar que es pot votar que sí o que no, ... tot això succeix automàticament en un referendum institucional. aquí tot això ho ha de fer la mateixa plataforma, sense cap legitimitat institucional al darrera. per això crec que els resultats de les consultes no es poden comparar als resultats dels referendums legals, i tampoc té gaire sentit valorar els resultats dels diferents pobles amb els mateixos criteris.

em va agradar el que va dir un company de molins decideix en el seu blog:

“Molins de Rei viurà un dia excepcional el proper diumenge. Encara que molts molinencs ignorin, o facin veure que ignoren la Consulta Popular, l’exercici de democràcia que Molins Decideix! proposa al conjunt de la ciutadania és un acte de valentia política, i d’afirmació democràtica com no s’ha vist des dels inicis del període democràtic a casa nostra. Consultar al poble sobre qualsevol qüestió hauria de ser un deure de les administracions vers els ciutadans. I això no és un fet habitual. Per això que la iniciativa sorgeixi de la base i es realitzi sense el suport de l’administració és encara més extraordinari”

“I aquest exercici de democràcia fa por. Fa por a tots aquells que ens volen súbdits per sempre i també a molts d’aquests, presoners de la seva condició. Però el país i la consciència de la seva gent avancen de forma implacable i sense aturador.”

--------------------

fa un any parlava sobre queixar-se, amb cita del sheldon inclosa.