stardate: què va passar?

divendres:

..., tretze, catorze, ... en falta un. espereu, espereu. s’ha quedat fent fotos a la porta de brandenburg.

a l’aeroport una noia desconeguda em pregunta: ets la kika? jo sóc la rita. i ens vam posar a enraonar com si ens coneguéssim de tota la vida.

a l’altre aeroport el ferran es dedica a endevinar qui és qui i ens encerta a tots. de cop a berlín ens fa sentir com a casa.

dissabte:

..., onze, dotze, ... on són aquelles dues? que s’han perdut?

potser som una colla de tímids que han fet servir els blogs com a trampolí per a lliurar-se de la timidesa. potser. però allí ningú no semblava ser tímid. des de bon començament vam anar teixint una xarxa de complicitats que cada cop esdevenia més densa. i és que no semblava que volguéssim altra cosa.

i presidint la xarxa, el nostre gurú! l’sms de bon matí ens va fer eixamplar encara més els somriures permanents. encara m’emociono quan hi penso.

diumenge:

..., set, vuit i nou. ja hi som tots. i com que som majoria decidim anar a dinar a dresden!

i parlem i parlem. els temes mai s’acaben. ja ens coneixem una mica i això facilita les converses, dóna peu a les preguntes. i les respostes dibuixen tota una nova dimensió de cada una de les persones. un descobriment fascinant!

i riem, i riem. tot ens fa riure. i de tant en tant escrivim a la llibreteta. vici de blocaire? potser sí.

llavors quan els sentia parlar recordava els seus escrits. ara quan els llegeixo és com si sentís que em parlen. ara em sembla que tots parlen com escriuen i tots escriuen com parlen.

i ara quan sento cantar als manel m’aturo en una cançó,

perquè abans no m’hi havia fixat però ara m’adono que parla de berlín:

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,

entro amb un tanc rus a Berlín,

m'espanta el teu passat víking.