divendres, de desembre 03, 2010

stardate: què va passar?



divendres:
..., tretze, catorze, ... en falta un. espereu, espereu. s’ha quedat fent fotos a la porta de brandenburg.

a l’aeroport una noia desconeguda em pregunta: ets la kika? jo sóc la rita. i ens vam posar a enraonar com si ens coneguéssim de tota la vida.
a l’altre aeroport el ferran es dedica a endevinar qui és qui i ens encerta a tots. de cop a berlín ens fa sentir com a casa.

dissabte:
..., onze, dotze, ... on són aquelles dues? que s’han perdut?

potser som una colla de tímids que han fet servir els blogs com a trampolí per a lliurar-se de la timidesa. potser. però allí ningú no semblava ser tímid. des de bon començament vam anar teixint una xarxa de complicitats que cada cop esdevenia més densa. i és que no semblava que volguéssim altra cosa.
i presidint la xarxa, el nostre gurú! l’sms de bon matí ens va fer eixamplar encara més els somriures permanents. encara m’emociono quan hi penso.

diumenge:
..., set, vuit i nou. ja hi som tots. i com que som majoria decidim anar a dinar a dresden!

i parlem i parlem. els temes mai s’acaben. ja ens coneixem una mica i això facilita les converses, dóna peu a les preguntes. i les respostes dibuixen tota una nova dimensió de cada una de les persones. un descobriment fascinant!
i riem, i riem. tot ens fa riure. i de tant en tant escrivim a la llibreteta. vici de blocaire? potser sí.

llavors quan els sentia parlar recordava els seus escrits. ara quan els llegeixo és com si sentís que em parlen. ara em sembla que tots parlen com escriuen i tots escriuen com parlen.

i ara quan sento cantar als manel m’aturo en una cançó,



perquè abans no m’hi havia fixat però ara m’adono que parla de berlín:

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m'espanta el teu passat víking.


15 comentaris:

Rita ha dit...

No sé què va passar, kika, però és cert que alguna cosa va passar que ha fet inoblidable aquesta experiència no sé si repetible...
Bona nit i bon capde!

kika ha dit...

Rita, ui!!! si que vas tard :) m'ho he intentat explicar però com que no me'n surto l'única explicació que em queda és màgia! tan se val, l'important és que va ser :)

Lluïsa ha dit...

Jo tampoc entenc que ens va passar i, de fet, ja ho deixo per impossible. Sencillament va passar, ho vam gaudir i ho revivim constantment. En poden venir altres, de trobades, però no seran la primera, aquesta és nostra.

Bon cap de setmana!

Ferran ha dit...

Qui sap, Kika, potser el "destí" ens va fer obrir un blog perquè ens puguéssim trobar tots 15 a Berlin...

No coneixia aquesta cançó, m'ha encantat.

ps: m'encanta llegir posts com aquest teu. A moments penso "i si sóc només jo?", però me n'adono que no, que no sóc només jo, i això em recomforta :)

garbi24 ha dit...

si això fos el facebook clikaria segur el : m'agrada

Albert B. i R. ha dit...

Això del món blocaire és capaç de traçar més amistat del que pensàvem. De tant escriure, un cop en persona, ja no som uns desconeguts. Una setmana despre´s encara en parelu! Segur que va ser fantàstic!

rits ha dit...

totes les emocions i sentiments que aneu detallant son preciosos!!!!

sànset i utnoa ha dit...

Kika! m'ha encantat el que has escrit!

Jo tinc tantes coses per explicar sobre aquets viatge! a veure quan m'animo!

Doncs ben cert! ningú semblava tímid, però algú ho dei ser, no? :P

Ferran, no només ets tu! jo penso en vosaltres contínuament, i més ahir i avui que fa una setmana!

Utnoa

nur ha dit...

I el cas és que jo ho vaig sentir tot tal com ho expliques tu: crec no canviaria ni un adjectiu. Vaig riure molt amb allò de Dresden i em vaig emocionar amb els 15 sms del Ferran de dissabte al matí. Per què? No sé si té alguna explicació, però està clar que quan un/a vol ser feliç, passar-ho bé i gaudir de la vida, de vegades és més senzill del que ens pensem.

No coneixia la cançó dels Manel, però em sembla molt apropiada la de la dona estrangera :)

Elfreelang ha dit...

Que feliços i quines felicitats i complicitats compartides ! em feu sentir bé només en llegir-vos!

montserratqp ha dit...

M agrada el què expliques i com ho expliques. I em vénen encara més ganes del desig d´haver estat amb vosaltres per Berlín i rebre un SMS del Ferran i riure i...

kika ha dit...

Lluïsa, tens, raó. tan se val, la qüestió és que va passar. bon cap de setmana :)

Ferran, me n'alegro molt de que ho comparteixis. és tan estrany tot que a vegades penso que és només a mi que se m'envà l'olla :)

garbi, me n'alegro molt! gràcies! :)

Albert, sí que ho va ser. tan de bo ho poguéssim explicar! :)

rits, doncs són tal qual! :)

Utnoa, doncs vinga, ànims i explica'ns. ho volem saber tot! :) i anirem celebrant tots els aniversaris :)

nur, bé, bé. moltes gràcies. com li deia la Ferran, és bo constatar que no sóc només jo.

Elfreelang, doncs vinga, a gaudir-ne! :)

kika ha dit...

montserratqp, es veu que estàvem escrivint alhora. moltes gràcies pel que dius. i esperem el resultat del joc de les endevinalles dels post demà. quins nervis!!! :)

sànset i utnoa ha dit...

Tímids???

Qui ha dit tímids??? si semblàvem tots fills de la mismisima Lola Flores!

Ja en fa una setmana... quan de temps esperant i ja fa una setmana...

Camarero! Una d'antidepressius!

*Sànset*

Ferran ha dit...

Sí, sí, Utnoa, algú devia ser (deu ser) tímid, però noia, com diu en Sànset, allà estàvem tots posadíssims i en la nostra salsa :)