stardate: sabates d’estiu

decideixo posar-me aquelles sabates d’estiu amb les que per força he de caminar a poc a poc. si intento anar depressa tinc la sensació que em marxen dels peus. els dits dels peus comencen a moures de maneres incontrolades intentant mantenir les sabates al lloc on han de ser.

és una altra estratègia que faig servir per intentar frenar el ritme frenétic que he portat durant tot aquest any. i és que tinc la impressió que aquest any ha estat molt complicat. masses coses passant alhora. algunes triades, altres imposades. la combinació ha superat totes les previsions i totes les mitges que puc recordar.

i ara vull frenar. intentar agafar un ritme més suau, més portable. de manera que no hagi de tornar a tenir aquesta sensació de necessitar un fre, de necessitar vacances.

no és que no m’agradin les vacances. m’agraden i molt! no voldria haver de fer altra cosa. però prefereixo que quan arribin em trobin a punt per a gaudir-les. i aquest any això no passa.

els dies, setmanes!, d’aturada del blog també responen a aquest intent de frenada. i potser hi ha altres raons. però de moment hi he tornat i espero que això sigui una senyal de que totes les raons de l’aturada s’estan esvaint.

stardate: un altre trosset d'ara

diria que no vaig curta d’inspiració, però és que aquest article de l’albert sànchez piñol repescat a l’ara m’ha agradat molt, sobretot:

No hi ha ni un català que consideri que Madrid forma part de Catalunya; m'agradaria saber quants dirigents espanyols estarien disposats a permetre que Barcelona deixés de ser Espanya. No hi ha ni un polític català, per independentista que sigui, que no estigui disposat a admetre democràticament el "no", si aquest fos el resultat d'un referèndum d'autodeterminació; no crec que hi hagi ni un parell de polítics espanyols disposats, simplement, a tolerar que el referèndum es convoqui. I a qui s'acusa de nacionalistes? De vegades un té la sensació que hi ha països als quals la història els va treure l'imperi del mapa, però no del cap.

stardate: com ens tornem

Provoquen indignació els japonesos que calçaven les noies amb sabates petites per tal que no els creixessin els peus. Una malformació de per vida. Però més pervers és posar motllos al cervell perquè no creixi.

amb aquesta frase no cal escriure cap post. l’he treta de l’article de xavier roig a l’ara.cat, on també hi diu:

Es parla de les vacances dels alumnes, quan del que es tracta és de les vacances dels mestres. Es parla de controlar la mobilitat laboral adduint, altre cop, l'interès de l'alumne, quan del que es tracta és de consolidar l'immobilisme professoral per no voler canviar d'escola.

i això m’ha fet pensar en les queixes del personal dels hospitals arrel de les retallades. si les retallades fan tancar alguns dels serveis, qui s’hauria de queixar serien els malalts, no? i en canvi a mi em sembla que només he vist queixar-se als treballadors. què vol dir això? que l’única conseqüència de les retallades serà sobre uns llocs de treball que potser no fan falta?

stardate: carbassons

aquest cop amb l’arribada del bon temps he descobert els carbassons. de moltes formes i maneres. coneixia els carbassons normals només. i ara he descobert carbassons grocs, carbassons rodons, mini carbassons, i sobretot: la flor del carbassó.

aquests mini carbassons amb flor són la descoberta que he aprofundit més. rebossats amb tempura, o pels menys sofisticats com jo, amb farina i cervesa estan boníssims. ara em falta provar de farcir les flors amb una mica de foie o amb una mica de formatge de cabra. només poden millorar.

els carbassonets grocs i els rodons els provaré de seguida.  per la web he trobat receptes que recomanen farcir-los amb un sofregit i amb formatge pel damunt. suposo que el que cal és anar inventant variacions, per no quedar-se sempre amb el puré de carbassó.  que ja és prou bo, ja.

stardate: pors polítiques

és clar que l’alternança política fa que després de les dretes vinguin les esquerres i després de les esquerres vinguin les dretes. i sembla que ara toca dretes a tot europa. no sé si per casualitat o degut a alguna regularitat. però és. dretes a tot arreu, i aquí també. a catalunya ja hi són a tots els nivells i a espanya estan a punt de completar-se.

no m’agrada gens. això d’entrada. però no comparteixo el discurs d’aquells que qualifiquen aquesta situació amb por. no m’agrada però no em fa por que guanyin les dretes. crec que l’alternança política és bona.  penso que seria un desastre si no n’hi hagués. i per això m’agradaria que tinguéssim un bon partit de dretes. no com el que tenim. de totes maneres, les dretes d’aquest país ja les hem viscut i sobreviscut. per això no em fa por que ara tornin.

tampoc comparteixo els discurs ni la por d’aquells que veient que les dretes guanyen pensen que les esquerres ja no tornaran mai més. el psc ha mort. ja no podrà ser mai més l’alternativa a ciu. erc està desapareixient. ja no tornarem a tenir partits d’esquerres. penso que mentre hi hagi gent d’esquerres hi hauran partits d’esquerres. no sé com s’ho faran però esti segura que tant els uns com els altres aviat tornaran a treure el cap.

i no m’agradria que m’acabessin convencent les pors que segons el carles boix hem de tenir dels indignats.

El moviment dels indignats és una gran mala notícia per a Catalunya. El nostre país es debat, no sé si amb gaires forces, entre formar part, amb els sectors econòmics brillants que encara li queden, de l'Europa carolíngia o ser una província d'Espanya. El discurs dels indignats amenaça d'empènyer-la cap a la segona i el seu moviment eternament cíclic entre l'especulació i el populisme. Tinguem-ho present a l'hora de prendre partit: la seva victòria convertiria una crisi conjuntural en una llarga decadència.

tot i que m’agraden els seus arguments a l’ara sobre la crisi i el futur.

stardate: impensable

anant pel carrer perd la cartera amb diners, targetes de crèdit, documentació.

més tard l’aturen un parell de senyors i li pregunten com es diu. ell els respon. i llavors li ensenyen la cartera i li tornen.

aquest parell de senyors havien trobat la cartera per terra. havien vist que dins hi havia un carnet amb foto. havien estat pel carrer intentant trobar algú que s’hi assemblés. quan els sembla que l’han trobat ho comproven. i li tornen la cartera amb tota la documentació, les targetes, i els diners!

stardate: licorella

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l'aigua de llum que brolli de les pedres

d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Solstici, Miquel Martí i Pol

(agraïments per la jèssica. sense ella no hauria estat capaç de posar la foto al post!)