és clar que l’alternança política fa que després de les dretes vinguin les esquerres i després de les esquerres vinguin les dretes. i sembla que ara toca dretes a tot europa. no sé si per casualitat o degut a alguna regularitat. però és. dretes a tot arreu, i aquí també. a catalunya ja hi són a tots els nivells i a espanya estan a punt de completar-se.
no m’agrada gens. això d’entrada. però no comparteixo el discurs d’aquells que qualifiquen aquesta situació amb por. no m’agrada però no em fa por que guanyin les dretes. crec que l’alternança política és bona. penso que seria un desastre si no n’hi hagués. i per això m’agradaria que tinguéssim un bon partit de dretes. no com el que tenim. de totes maneres, les dretes d’aquest país ja les hem viscut i sobreviscut. per això no em fa por que ara tornin.
tampoc comparteixo els discurs ni la por d’aquells que veient que les dretes guanyen pensen que les esquerres ja no tornaran mai més. el psc ha mort. ja no podrà ser mai més l’alternativa a ciu. erc està desapareixient. ja no tornarem a tenir partits d’esquerres. penso que mentre hi hagi gent d’esquerres hi hauran partits d’esquerres. no sé com s’ho faran però esti segura que tant els uns com els altres aviat tornaran a treure el cap.
i no m’agradria que m’acabessin convencent les pors que segons el carles boix hem de tenir dels indignats.
El moviment dels indignats és una gran mala notícia per a Catalunya. El nostre país es debat, no sé si amb gaires forces, entre formar part, amb els sectors econòmics brillants que encara li queden, de l'Europa carolíngia o ser una província d'Espanya. El discurs dels indignats amenaça d'empènyer-la cap a la segona i el seu moviment eternament cíclic entre l'especulació i el populisme. Tinguem-ho present a l'hora de prendre partit: la seva victòria convertiria una crisi conjuntural en una llarga decadència.
tot i que m’agraden els seus arguments a l’ara sobre la crisi i el futur.
5 comentaris:
Sempre que tothom diu allò de "que ve la dreta!" com qui diu "que ve el llop!" penso en quanta poca confiança en els valors propis hi dipositen. La "dreta", si no ve per un cop de força, no ve sola, ve de la maneta de la gent del nostre entorn que la vota. L'argument que es fa servir tantes vegades des de l'esquerra que no s'ha guanyat perquè el votant és imbècil, o està comprat, és pobre i ens duu on ens ha dut gairebé sempre: a la minoria. Ser d'esquerres no és el paradigma de la màxima bondat i per això cal ser molt auto-crític i no encastar-se en motlles rígids. La societat no n'és de rígida. I respecte a les acampades (em nego a dir-los "indignats", jo també n'estic d'indignada i no acampada) no em fan cap por, al contrari, crec que és un signe de maduresa democràtica que els ciutadans del país decideixin reclamar als seus dirigents i provin de canviar el pensament dels seus conciutadans. És clar que ells també han d'aprendre a acceptar que no tothom pugui pensar igual. L'argument de l'altre alienat ja cansa. :)
A França totes les enquestes donen guanyador al PS francés, es presenti el candidat que es presenti i a Itàlia no es tan contundent, però es veu que tenen moltes posibilitats una coalició d'esquerres...més aviat es podria veure una Europa d'Esquerres i Espanya de dretes....
Personalment crec que el concepte tradicional de democràcia, dividit en dretes i esquerres (i el centre més recentment) ja ha perdut gairebé tot el seu antic sentit.
Aquest terreny de joc s'ha desdibuixat i especialment per les esquerres que són les que, empeses pel populisme de dretes, no ha sabut respondre a aquesta empenta i ha anat basculant poc a poc cap a la dreta.
Ara bé, en una cosa coincideixen tots, almenys en el nostre país, la mediocritat instal·lada a banda i banda és de por, fa feredat.
D'aquí bona part del moviment dels indignats que, per altra banda, em desperta exactament les mateixes pors que a en Carles Boix.
Però... qui coi és aquest Carles Boix? La veritat és que no l'havia sentit anomenar mai, i ja m'anava bé.
Comparteixo força el què dius, i tan sols una petita discrepància: sí que ens queda un partit d'esquerres, que és ICV. Si et mires els seus resultats electorals són molt homogenis al llarg de les eleccions, i això deu respondre a un discurs més clar i més estable. De fet, allò que han perdut els altres partits (el PSC) és la ideologia que els permetia mantenir una forma de pensar. D'ERC no en dic res, ni m'ha semblat mai un partit d'esquerra: els he vist sempre tàctics i oportunistes, però sempre invariablement sense discurs social que justifiqui la "E" al seu nom.
És evident que tan sols ICV poca cosa podrà fer tota soleta, però en tot cas crec que dóna un model d'actuació i de conducta. Al marge que sigui "el meu" partit, quan escolto la Dolors Camats o l'Herrera sento que em diuen alguna cosa, i que connectem. I espero que no se'ls passi pel cap variar ni aprimar la part ideològica, que és més necessària que mai.
Clidice, està clar que no podem pretendre ser i pensar tots igual. no passarà mai aixo. per tant, hem d'aceptar que a vegades manarà un partit que més o menys ens agrada i d'altres per força un que ens agrada menys. i és millor que sigui així, sinó malament rai!
Aris, encara que frança i itàlia canviessin, queda molta europa per canviar!
porquet, tens raó que tenen massa en comú les dretes i les esquerres... i això és molt dolent, com li deia a la Clidice abans.
Lluís, no ho dubto que queden partits d'esquerres i gent d'esquerres. la gent no canvia de banda gairebé mai. ara bé, penso que el fet que ic tingui uns resultats tan constants no és bona senyal. la baixada del psc l'hauria d'haver sabut aprofitar ... i clarament no ha estat així. penso que es degui a que no és un partit prou obert... i això en part ho dic per provocar-te :-)
Publica un comentari a l'entrada