em sembla que va ser per l’any passat pels voltants de sant jordi que em vaig comprar el llibre “l’últim patriarca” de la Najat El Hachmi.
el tenia a la pila de llibres per llegir quan ma germana el va veure i em va demanar si l’hi podia deixar perquè el volia llegir.
al cap d’uns dies em va dir que li havia agradat molt. el va trobar interessantíssim per la seva feina i em va demanar si el podia deixar a les seves companyes de feina. totes el volien llegir. així el llibre va passar l’estiu d’un assistent social a l’altra, fins que totes el van haver llegit.
al final de l’estiu me’l va tornar, i llavors va ser quan ma mare el va veure i me’l va demanar. al cap d’unes setmanes quan torno a veure la mare, em diu que li ha agradat molt, encara que el troba massa ‘verd’ pel seu gust. però tot i amb això l’ha deixat a les seves amigues. totes les seves amigues el van voler llegir.
quan va tornar a les meves mans, com que tenia altres llibres en espera el vaig passar a uns amics, amb els que normalment ens intercanviem llibres.
finalment, quan va tornar a casa es va passar encara unes setmanes a la pila de llibres en espera i només fa uns dies que vaig decidir posar-m’hi.
no em va durar gaire, perquè em va enganxar de seguida. però no estic segura de que m’agradés llegir-l’ho. per una banda, m’agradava l’estil de la Najat, però per altra banda el que explicava no m’agradava gens. tenia ganes de que s’acabés o de que canviés de tema.
l’únic que em consolava era pensar que només era una novel·la. però llavors en vaig parlar amb un amic i em va convèncer de que no és només una novel·la, sinó que és la descripció del que passa en més de mig món.
aquesta lectura i aquest pensament ha afectat molt la meva manera d’interpretar el que veig al meu voltant. m’ha fet tenir més por i desconfiança de la que tenia.
com que és segur que el llibre no el tornaré a llegir, el regalaré per sant jordi a una amiga que encara no se l’ha llegit.
divendres, d’abril 17, 2009
dimecres, d’abril 15, 2009
stardate: veïns
tenia una veïna molt enraonadora. això vol dir que cada cop que sortia per la porta, si me la trobava, em podia passar molt temps havent-la d’escoltar explicant tot tipus de detalls sobre els que fan i deixen de fer els veïns, el que s’hauria de fer a l’escala, com s’hauria de fer, qui ho hauria de fer, ...
les explicacions es podien allargar infinitament, ja que quan acabava d’oferir-te tota la informació nova, sense donar-se’n compte començava de nou a repetir-la de cap.
això últim no sé si li passava perquè no recordava que ja m’ho havia explicat, perquè pensava que quan m’ho estava explicant no l’escoltava, perquè pensava que potser amb un cop sol que m’ho expliquessin no l’entendria,... no ho sé.
en qualsevol cas, era molt difícil donar la conversa per acabada. sovint em salvava algun altre veí que passava per allí i s’hi trobava enganxat.
en aquella època quan havia de sortir de casa patia una mica pensant, me la trobaré i ja no hi haurà manera de desfer-me’n!
però ara ja no em preocupa perquè, per sort, fa un temps que no em passa. ara puc sortir de casa tranquil·la, sense por de trobar-me a ningú que m’aturi i em retingui indefinidament. encara que me la segueixo trobant, a vegades sola i altres vegades parlant amb veïns, a mi ja no em crida ni m’explica res de res. justet em diu bon dia i prou.
fa uns mesos, la meva comunitat va decidir posar una antena col·lectiva pel TDT. van convocar una reunió on va venir un representant d’una empresa a explicar-nos el que farien, com ho farien i quant ens farien pagar.
després de la reunió jo vaig buscar informació per internet i vaig veure que el que ens havia ofert aquella empresa era caríssim comparat amb el que s’oferia per internet pel mateix servei. l’oferta que ens havien fet semblava més aviat una aixecada de camisa.
un dia que vaig veure la veïna amb un grupet de veïns davant de casa m’hi vaig atansar i els ho vaig explicar. quan vaig haver acabat la meva explicació, la veïna en qüestió em va dir que el representant de l’empresa que havia vingut a la reunió era el seu germà i que per tant no podia ser que ens hagués enganyat.
era la primera vegada que jo intervenia amb opinió pròpia en un afer de l’escala, i es veu que la veïna es va ofendre terriblement. des d’aquell dia no m’ha dirigit la paraula. per això des d’aquell dia que ja no tinc cap mena d’informació sobre el que passa als veïns, ni amb els afers de l’escala. i tampoc no tinc cap por al sortir de casa de trobar-me ningú que m’aturi.
i la veritat és que no em queixo gens.
les explicacions es podien allargar infinitament, ja que quan acabava d’oferir-te tota la informació nova, sense donar-se’n compte començava de nou a repetir-la de cap.
això últim no sé si li passava perquè no recordava que ja m’ho havia explicat, perquè pensava que quan m’ho estava explicant no l’escoltava, perquè pensava que potser amb un cop sol que m’ho expliquessin no l’entendria,... no ho sé.
en qualsevol cas, era molt difícil donar la conversa per acabada. sovint em salvava algun altre veí que passava per allí i s’hi trobava enganxat.
en aquella època quan havia de sortir de casa patia una mica pensant, me la trobaré i ja no hi haurà manera de desfer-me’n!
però ara ja no em preocupa perquè, per sort, fa un temps que no em passa. ara puc sortir de casa tranquil·la, sense por de trobar-me a ningú que m’aturi i em retingui indefinidament. encara que me la segueixo trobant, a vegades sola i altres vegades parlant amb veïns, a mi ja no em crida ni m’explica res de res. justet em diu bon dia i prou.
fa uns mesos, la meva comunitat va decidir posar una antena col·lectiva pel TDT. van convocar una reunió on va venir un representant d’una empresa a explicar-nos el que farien, com ho farien i quant ens farien pagar.
després de la reunió jo vaig buscar informació per internet i vaig veure que el que ens havia ofert aquella empresa era caríssim comparat amb el que s’oferia per internet pel mateix servei. l’oferta que ens havien fet semblava més aviat una aixecada de camisa.
un dia que vaig veure la veïna amb un grupet de veïns davant de casa m’hi vaig atansar i els ho vaig explicar. quan vaig haver acabat la meva explicació, la veïna en qüestió em va dir que el representant de l’empresa que havia vingut a la reunió era el seu germà i que per tant no podia ser que ens hagués enganyat.
era la primera vegada que jo intervenia amb opinió pròpia en un afer de l’escala, i es veu que la veïna es va ofendre terriblement. des d’aquell dia no m’ha dirigit la paraula. per això des d’aquell dia que ja no tinc cap mena d’informació sobre el que passa als veïns, ni amb els afers de l’escala. i tampoc no tinc cap por al sortir de casa de trobar-me ningú que m’aturi.
i la veritat és que no em queixo gens.
dilluns, d’abril 13, 2009
stardate: amb el temps ...
amb el temps recordem
amb el temps oblidem
amb el temps continuem
amb el temps canviem
li dic a un amic que m’agrada molt el jersei que porta i que trobo que li queda molt bé. li demano que em deixi veure de quina marca és. li busco l’etiqueta pel darrera del coll i li dic: és del mercat!
això va passar fa uns trenta anys.
jo no ho recordo.
l’amic ho recorda perfectament.
com és que jo no en tinc cap memòria?
com és que el meu amic ho recorda tan bé?
entenc que al veure l’etiqueta em sorprenc, però:
que volia dir amb és del mercat?
que va entendre ell quan li deia que és del mercat?
fa uns dies escric un post dient que no m’interessa la roba de marca.
això ara és cert.
el meu amic em recorda aquesta anècdota.
què pensava llavors sobre la roba de marca?
continuo pensant el mateix?
he canviat d’opinió?
... tot és possible!
amb el temps oblidem
amb el temps continuem
amb el temps canviem
li dic a un amic que m’agrada molt el jersei que porta i que trobo que li queda molt bé. li demano que em deixi veure de quina marca és. li busco l’etiqueta pel darrera del coll i li dic: és del mercat!
això va passar fa uns trenta anys.
jo no ho recordo.
l’amic ho recorda perfectament.
com és que jo no en tinc cap memòria?
com és que el meu amic ho recorda tan bé?
entenc que al veure l’etiqueta em sorprenc, però:
que volia dir amb és del mercat?
que va entendre ell quan li deia que és del mercat?
fa uns dies escric un post dient que no m’interessa la roba de marca.
això ara és cert.
el meu amic em recorda aquesta anècdota.
què pensava llavors sobre la roba de marca?
continuo pensant el mateix?
he canviat d’opinió?
... tot és possible!
dijous, d’abril 09, 2009
stardate: discussions
una vegada li vaig dir a un molt bon amic que m’havia discutit amb una tercera persona. i de seguida ell em va contestar que com podia ser que aquesta tercera persona no s’adonés de que jo tenia la raó.
em va sobtar que digués això sense saber ni de què anava la discussió, i llavors ell em va dir que com que era amic meu, per definició, en qualsevol discussió ell estaria sempre de la meva banda.
encara que m’agrada pensar que en l’amistat hi ha d’haver una mica de incondicionalitat, això em va semblar una mica exagerat.
quan es tracta de defensar opinions crec que és important saber quina opinió es defensa, encara que l’opinió sigui d’algú considerat com a un molt bon amic. crec que si no avaluo l’opinió segons els meus principis no li estic fent un favor. donar la raó sempre, sense ni pensar-ho és massa fàcil perquè pugui fer servei a ningú. a vegades el valor dels amics es nota quan et fan veure les coses de manera que tu sola no series capaç de veure.
de totes maneres, la proximitat amb les persones fa que això no ho pugui fer de manera que no sigui subjectiva. si es l’opinió d’algú que aprecio i admiro d’entrada la declaro bona fins que no pugui demostrar el contrari.
però quan no es tracta d’opinions la incondicionalitat guanya del tot. el que fa o diu una persona que aprecio i admiro em fa badar, mentre que el mateix fet o dit per una altra persona seria com a mínim criticable.
suposo que això és un dels avantatges de l’amistat. m’agrada perquè ho has fet tu!
em va sobtar que digués això sense saber ni de què anava la discussió, i llavors ell em va dir que com que era amic meu, per definició, en qualsevol discussió ell estaria sempre de la meva banda.
encara que m’agrada pensar que en l’amistat hi ha d’haver una mica de incondicionalitat, això em va semblar una mica exagerat.
quan es tracta de defensar opinions crec que és important saber quina opinió es defensa, encara que l’opinió sigui d’algú considerat com a un molt bon amic. crec que si no avaluo l’opinió segons els meus principis no li estic fent un favor. donar la raó sempre, sense ni pensar-ho és massa fàcil perquè pugui fer servei a ningú. a vegades el valor dels amics es nota quan et fan veure les coses de manera que tu sola no series capaç de veure.
de totes maneres, la proximitat amb les persones fa que això no ho pugui fer de manera que no sigui subjectiva. si es l’opinió d’algú que aprecio i admiro d’entrada la declaro bona fins que no pugui demostrar el contrari.
però quan no es tracta d’opinions la incondicionalitat guanya del tot. el que fa o diu una persona que aprecio i admiro em fa badar, mentre que el mateix fet o dit per una altra persona seria com a mínim criticable.
suposo que això és un dels avantatges de l’amistat. m’agrada perquè ho has fet tu!
dimarts, d’abril 07, 2009
stardate: impressions
com ja vaig confessar en un comentari fa uns dies, veure una persona vestida elegantíssima amb roba de marca i amb un cotxe luxós no m’impressiona. en una altra època potser em faria pensar que és una persona que té molts diners. avui com a màxim pensaria que és una persona que li agrada molt gastar diners, i no vol dir que en tingui necessàriament. però no em fa pensar ni sentir més enllà d’això que he dit.
a primer cop d’ull el que m’impressiona d’una persona és l’expressió de la cara. em sembla que reflecteix molt bé el que hi ha més endintre. trobo que el que fa que una persona m’agradi no ve determinat per les faccions físiques sinó per la manera d’utilitzar els músculs de la cara. hi ha maneres de parlar, de mirar, de gesticular que fan que un rostre sigui d’allò més agradable. i hi ha altres maneres que fan que el mateix rostre sembli terrible.
quan algun rostre m’ha impressionat em puc quedar badant examinant-lo primer, i després continuar badant examinant les mans. m’agrada mirar les mans de la gent, veure com es mouen. no hi intento llegir res. només em fan badar.
parlant amb una persona el que m’impressiona és la sinceritat que hi puc endevinar. la manera d’explicar les coses i els gestos que acompanyen les explicacions fan que els pensaments que es transmeten semblin transparents o manipulats. en el primer cas, quan les coses s’expliquen tal com se senten i s’entenen, les converses respiren còmodament i són serenes. en el segon cas, quan les coses s’expliquen emmascarades i distorsionades, aviat s’intueixen tensions.
m’agrada buscar les persones que m’han impressionat per compartir estones que prometen ser agradables. si això és senyal del poder que han aconseguit sobre mi, no em sap cap greu.
i quan una persona m’ha impressionat és fàcil que també m’agradi com li queda la roba que porta, sigui la que sigui; m’agradi el cotxe que té, sigui quin sigui: m’agradi el que diu i com ho diu; m’agradi el que fa i com ho fa; m’agradi el que tria i com ho tria, ... només per ser qui és.
a primer cop d’ull el que m’impressiona d’una persona és l’expressió de la cara. em sembla que reflecteix molt bé el que hi ha més endintre. trobo que el que fa que una persona m’agradi no ve determinat per les faccions físiques sinó per la manera d’utilitzar els músculs de la cara. hi ha maneres de parlar, de mirar, de gesticular que fan que un rostre sigui d’allò més agradable. i hi ha altres maneres que fan que el mateix rostre sembli terrible.
quan algun rostre m’ha impressionat em puc quedar badant examinant-lo primer, i després continuar badant examinant les mans. m’agrada mirar les mans de la gent, veure com es mouen. no hi intento llegir res. només em fan badar.
parlant amb una persona el que m’impressiona és la sinceritat que hi puc endevinar. la manera d’explicar les coses i els gestos que acompanyen les explicacions fan que els pensaments que es transmeten semblin transparents o manipulats. en el primer cas, quan les coses s’expliquen tal com se senten i s’entenen, les converses respiren còmodament i són serenes. en el segon cas, quan les coses s’expliquen emmascarades i distorsionades, aviat s’intueixen tensions.
m’agrada buscar les persones que m’han impressionat per compartir estones que prometen ser agradables. si això és senyal del poder que han aconseguit sobre mi, no em sap cap greu.
i quan una persona m’ha impressionat és fàcil que també m’agradi com li queda la roba que porta, sigui la que sigui; m’agradi el cotxe que té, sigui quin sigui: m’agradi el que diu i com ho diu; m’agradi el que fa i com ho fa; m’agradi el que tria i com ho tria, ... només per ser qui és.
diumenge, d’abril 05, 2009
stardate: no sé
últimament em costa trobar idees pel blog, i quan les trobo em costa desenvolupar-les, i el que em surt al final no em convenç. espero que sigui una cosa transitòria.
no sé si és per l’esclat de la primavera, que diuen que ens afecta a tots. potser de maneres diferents a persones diferents. jo normalment no em noto ni al·lèrgies ni baixons, però potser si que m’ha sacsejat alguna cosa.
o per l’arribada de les vacances. en això sempre tinc la impressió que faig justet: com si no em quedessin prou forces per seguir treballant una setmana més. segurament una sensació que no tindria si no hi haguessin vacances.
o perquè s’ha acabat el trimestre i han arribat les notes. aquesta vegada no em puc queixar, ja que la jèssica finalment s’ha posat les piles i ha aconseguit treure unes notasses. encara que seguim penjats amb l’anglès.
o per quina altra raó.
vaig sentir a dir que aquest període, entre el 15 de març i el 15 d’abril, és l’època de l’any que neixen més criatures. ho podeu comprovar preguntant per les dates d’aniversari a la gent que tingueu al voltant. encara que això no crec que tingui res a veure.
la maria ahir va anar al teatre a veure actuar la seva heroïna preferida, l’emma vilarasau. a l’acabar l’obra la va poder saludar i felicitar perquè l’emma demà fa 50 anys.
moltes felicitats a l’emma i a tots els que demà fan anys!
no sé si és per l’esclat de la primavera, que diuen que ens afecta a tots. potser de maneres diferents a persones diferents. jo normalment no em noto ni al·lèrgies ni baixons, però potser si que m’ha sacsejat alguna cosa.
o per l’arribada de les vacances. en això sempre tinc la impressió que faig justet: com si no em quedessin prou forces per seguir treballant una setmana més. segurament una sensació que no tindria si no hi haguessin vacances.
o perquè s’ha acabat el trimestre i han arribat les notes. aquesta vegada no em puc queixar, ja que la jèssica finalment s’ha posat les piles i ha aconseguit treure unes notasses. encara que seguim penjats amb l’anglès.
o per quina altra raó.
vaig sentir a dir que aquest període, entre el 15 de març i el 15 d’abril, és l’època de l’any que neixen més criatures. ho podeu comprovar preguntant per les dates d’aniversari a la gent que tingueu al voltant. encara que això no crec que tingui res a veure.
la maria ahir va anar al teatre a veure actuar la seva heroïna preferida, l’emma vilarasau. a l’acabar l’obra la va poder saludar i felicitar perquè l’emma demà fa 50 anys.
moltes felicitats a l’emma i a tots els que demà fan anys!
dimecres, d’abril 01, 2009
stardate: soroll dels pets
no malpenseu! hi ha una cançó del grup ‘els pets’ que es diu ‘soroll’. i precisament el títol d’aquest post fa referència a això.
és una cançó que m’agrada molt. sobretot una de les estrofes que diu:
‘tria bé la samarreta
que t’has de posar demà.
pot mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant’
d’aquesta estrofa m’agrada el que diu i també m’agrada que la canti el joan reig, el que toca la bateria. és un home que em cau molt bé, per les vegades que l’he sentit parlar en programes de la tele o en entrevistes.
i m’agrada sentir-lo cantar aquest bocinet en mig de la cançó, cantada pel lluís gavaldà.
però sobretot m’agrada el que diu la cançó i en especial aquesta estrofa perquè ho diu tan clarament.
em fa ràbia portar roba amb la marca ben vistosa. em fa ràbia fer publicitat gratuïta a marques que a més et fan pagar la roba caríssima. per això procuro no fer-ho.
la roba del desigual la trobo molt bonica, i me’n compraria si no portés el nom de la marca escrit per tot arreu: quina ràbia!
és una cançó que m’agrada molt. sobretot una de les estrofes que diu:
‘tria bé la samarreta
que t’has de posar demà.
pot mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant’
d’aquesta estrofa m’agrada el que diu i també m’agrada que la canti el joan reig, el que toca la bateria. és un home que em cau molt bé, per les vegades que l’he sentit parlar en programes de la tele o en entrevistes.
i m’agrada sentir-lo cantar aquest bocinet en mig de la cançó, cantada pel lluís gavaldà.
però sobretot m’agrada el que diu la cançó i en especial aquesta estrofa perquè ho diu tan clarament.
em fa ràbia portar roba amb la marca ben vistosa. em fa ràbia fer publicitat gratuïta a marques que a més et fan pagar la roba caríssima. per això procuro no fer-ho.
la roba del desigual la trobo molt bonica, i me’n compraria si no portés el nom de la marca escrit per tot arreu: quina ràbia!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)