divendres, d’abril 17, 2009

stardate: quasi bé un any

em sembla que va ser per l’any passat pels voltants de sant jordi que em vaig comprar el llibre “l’últim patriarca” de la Najat El Hachmi.

el tenia a la pila de llibres per llegir quan ma germana el va veure i em va demanar si l’hi podia deixar perquè el volia llegir.

al cap d’uns dies em va dir que li havia agradat molt. el va trobar interessantíssim per la seva feina i em va demanar si el podia deixar a les seves companyes de feina. totes el volien llegir. així el llibre va passar l’estiu d’un assistent social a l’altra, fins que totes el van haver llegit.

al final de l’estiu me’l va tornar, i llavors va ser quan ma mare el va veure i me’l va demanar. al cap d’unes setmanes quan torno a veure la mare, em diu que li ha agradat molt, encara que el troba massa ‘verd’ pel seu gust. però tot i amb això l’ha deixat a les seves amigues. totes les seves amigues el van voler llegir.

quan va tornar a les meves mans, com que tenia altres llibres en espera el vaig passar a uns amics, amb els que normalment ens intercanviem llibres.

finalment, quan va tornar a casa es va passar encara unes setmanes a la pila de llibres en espera i només fa uns dies que vaig decidir posar-m’hi.

no em va durar gaire, perquè em va enganxar de seguida. però no estic segura de que m’agradés llegir-l’ho. per una banda, m’agradava l’estil de la Najat, però per altra banda el que explicava no m’agradava gens. tenia ganes de que s’acabés o de que canviés de tema.

l’únic que em consolava era pensar que només era una novel·la. però llavors en vaig parlar amb un amic i em va convèncer de que no és només una novel·la, sinó que és la descripció del que passa en més de mig món.

aquesta lectura i aquest pensament ha afectat molt la meva manera d’interpretar el que veig al meu voltant. m’ha fet tenir més por i desconfiança de la que tenia.

com que és segur que el llibre no el tornaré a llegir, el regalaré per sant jordi a una amiga que encara no se l’ha llegit.

3 comentaris:

jaka ha dit...

el llibre a mi em va agradar molt, precisament perquè vaig veure les coses que pasen a la realitat i sobre tot en lo dificil que es per els inmigrants marxar de casa seva.

Fins aviat,

Agnès S. ha dit...

amí també m'afecta una mica el que llegeixo., o vegades em sorprenc a mí mateixa, en estat una mica nerviós, neguitós, trista o alegre, o tranquil-la i serena, segons el que estic llegint. Però crec que és normal quan aprens, descobreixes...

kika ha dit...

jaka, i també fa imaginar el que pot estar passant dins de les seves cases. i si és així és terrible!

Agnès, això passa amb els llibres que valen la pena. si no et fan pensar o emocionar, tan se val, no?
el que passa és que si et fa sentir una mica malament... m'ha agradat molt llegir-lo però segurament no decidiré tornar-lo a llegir.