stardate: els incentius de les universitats

molt interessant, sobretot el que diu a la segona meitat de l’article del present i futur de la universitat.

La comprensió lectora i les PAU
ALBERT PLA NUALART


ARA opinió| Actualitzada el 14/10/2013 00:00


Fa tres anys un article meu, No som gaire res , va tenir l'honor -ho dic sense cap ironia- de ser un dels dos textos que servien per avaluar la comprensió lectora en una de les proves de selectivitat, les famoses PAU. Un dia m'ho va dir algú i de tant en tant m'ho comenta el fill d'algun amic a qui ensinistren per a la selectivitat amb exàmens antics.


Aquests dies, per curiositat, m'he mirat la prova (és a internet) i m'ha deixat amb un neguit que il·lustra oportunament les dades de l'OCDE sobre el nostre patètic nivell de comprensió lectora. El meu text comença així: "Deia Josep Pla que el llenguado s'estava extingint i que, per dissimular-ho, als restaurants planxaven els peixos. En català també hi ha paraules que gairebé s'han extingit però que continuen apareixent als mitjans, als llibres i als films doblats, perquè uns professionals de la llengua planxen els textos".


La primera descoberta inquietant és que el meu "per dissimular-ho" s'ha convertit en "per a dissimular-ho". Inquietant perquè la correcciófa incorrecte el que era correcte i palesa com és d'absurd, havent-hi mancances tan greus com hi ha, mantenir la inútil i inextricable distinció per / per a davant l'infinitiu en lloc de seguir la funcional proposta Coromines-Solà. Per sort, una mena de justícia poètica fa caure el corrector en el seu propi parany, ja que afegeix la a just on l'actual ortodòxia no l'admet: quan l'infinitiu depèn d'una acció voluntària ( planxar els peixos ) i, per tant, en lloc de per podríem diramb la intenció de .


Però inquieta força més l'inici de la primera pregunta que es fa a l'estudiant per avaluar si ha entès el text. Diu: "La sentència de Josep Pla que encapçala aquest article fa ús de la ironia. L'autor de l'article ens dóna a entendre que Pla, en realitat, es referia a la llengua catalana quan parlava del «llenguado» que «s'estava extingint»".


N'hi ha prou amb aquest parell de frases per evidenciar que qui ha redactat la prova, i els que després l'han corregit, i els professors que n'han fet ús i hi continuen recorrent sense canviar-hi res, tenen un seriós dèficit de comprensió lectora. L'autor, que resulta que sóc jo, no dóna a entendre en cap moment que Pla es referís al català quan parlava del llenguado. Pla no es referia al català. El text no ho diu i els múltiples responsables de l'examen han llegit el que no deia. I és molt desmoralitzant que ja en la primera pregunta delatin que són uns lectors poc competents.


Tot plegat és, si voleu, només una anècdota, però els que ens hem passat uns anys en la docència universitària corregint exàmens en facultats on la nota de tall era molt alta, sabem quina és la realitat que hi ha al darrere. Avui més d'un 70% d'alumnes arriben a la universitat sense dominar una eina tan imprescindible per accedir al coneixement com entendre el sentit de textos una mica complexos. I val més que no parlem de la seva capacitat de construir-los amb la pròpia prosa.


En els docents el nivell puja, però molt menys del que n'hauríem d'esperar. I un dèficit tan greu en una competència tan bàsica fa tristament cert el que concloïa l'OCDE: que el nivell cultural dels japonesos que estudien FP supera el de moltes facultats d'aquí.



Durant massa anys hem fet de la universitat una guarderia d'adolescents desorientats. Això a alguns polítics els ha permès vantar-se d'un altíssim percentatge de titulats superiors. Però quan algú es pren la molèstia de treure el cap per la finestra i veure quin bo hi fa, descobreix que ens estàvem fent trampes al solitari.


Les PAU han arrossegat al mínim comú denominador una universitat on els contractats fan anys de cua per ser titulars i el millor per escurçar-la és atreure molts clients. És per això que el professor exigent rep una pressió ambiental que li ve a dir: "Home, no suspenguis tant!"


Si ara la Lomce fa encara més gran aquest calaix de sastre , si les revàlides acaben sent, com ens temem, exàmens més tancats i incapaços d'avaluar la creativitat -en espanyol, esclar-, fins on baixarà el llistó?


Potser ha arribat l'hora que les universitats que de debò vulguin competir globalment fitxin els alumnes com ho fan les millors del món: fent proves i entrevistes específiques. Necessitem universitats que rivalitzin en prestigi, de manera que el talent hi sigui sempre benvingut al marge de la capacitat econòmica.


Aquest país no anirà pel bon camí fins que treure les seves universitats de tercera regional li preocupi una mica més que fer el Barça campió del món.