diumenge, d’agost 29, 2010

stardate: de dia i de nit

quan obro els ulls des del llit mateix veig el sol que surt pel mar. un gran dibuix de colors roses i blaus. m’ho miro badant i després me’n torno al llit a dormir una mica més. no cal córrer per l’esmorzar.

quan el sol s’aixeca, comença a apretar la calor i venen ganes de sortir del llit. l’esmorzar m’espera en un jardí a ran de mar, a l’ombra d’uns grans arbres, escoltant música clàssica, en un ambient molt assossegat.

després d’esmorzar comença la jornada ... de vacances. posar una hamaca a l’ombra que vulgui i llegir fins que no pugui més. badar amb la vista. encantar-se amb la música. deixar-se portar per la sensació de la brisa de l’egeu. entrar i sortir de mar quan se sent prou calor. agafar una canoa o un patí que estan ja a punt per a qui vulgui fer-los servir i fer un passeig per dins la mar. fer una partida de ping-pong. i quan el sol comença a minvar, fer una passejada per conèixer el voltant: pobles, platges, ports, camps d’oliveres.

al vespre fem una copeta per anar fent gana. la música ambiental d’aquesta hora és bastant moderna. després anem a sopar a la vora del port. demanem una taula a primera línia de mar, i s’ha d’anar en compte de no caure a l’aigua. demanem peix fresc i amanides. de fet, és tot el que tenen. com que hi ha lluna plena no tenen sardines. llavors comença a sortir la lluna just davant mateix nostre: per la terra que hi ha a l’altra banda de la mar: gran, vermella, quasi rodona. i es va aixecant molt depressa i va deixant anar un reflexe sobre l’aigua que ve a acabar just davant de la nostra taula.

acabem la jornada al mateix jardí on l’hem començat. ara hi ha una música suau, i un ventet que refresca. la lluna segueix lluint i els límits de la mar s’han omplert de llumetes. són llums d’un altre país, d’un altre continent. no puc deixar de badar.

divendres, d’agost 27, 2010

stardate: vivint i revivint


no tenia gens de son. ni ganes de dormir. si no dormia l’endemà ho notaria. estaria cansada, endormiscada, i no serviria per fer res. però m’era igual. l’endemà era un dia de viatges. hores d’espera als aeroports. hores de vols. allí podria dormir tot el que volgués.

durant el dia havia estat neguitosa. havia estat intentant pensar, decidir. no havia estat gaire agradable. i no havia tingut expectatives de que res pogués canviar. però va canviar. no sé com va passar. però de cop vaig tenir clar el que volia, i vaig tenir sort de poder-ho aconseguir. i quan estava tan bé m’ho vaig voler fer durar.

havia estat molt bé. i encara volia estar més bé. volia aprofitar l’estona desperta. gaudint de la companyia. de les sensacions. volia produir records agradables per reproduir-los després.

l’endemà entre espera i espera, entre vol i vol, m’anava endormiscant, repensant, en el que havia estat passant les últimes hores. com si ho estés somniant, revivint-ho detall per detall em feia venir un somriure als llavis. era una sensació tan agradable que els vols no se’m van fer gens pesats. de fet, desitjava que duressin. jo ja m’hi estava bé.

dimecres, d’agost 25, 2010

stardate: tempesta



aquells dies que em vaig queixar de manca d’inspiració el màrius domingo em va escriure un email animant-me i hi va afegir aquesta foto feta durant una tempesta la setmana passada.




una foto de la seva gran col·lecció de fotos de paisatges i de moltes coses més, que podeu admirar al seu blog.

mirar la foto em fa venir una mica de por. les siluetes tan fosques i els núvols amenaçadors. el sol que tan fosc sembla una lluna, ... perquè la lluna no pot ser, ha de ser el sol.

em recorda una mica les vistes anant cap a gallicant un vespre per passar una estona mirant els estels. l’anada i tornada a les fosques per un lloc inhabitat, i massa aprop de llocs dels que se n’expliquen històries terrorífiques.

en canvi, durant l’estona de concentració mirant els estels en bona companyia totes les pors desapareixen. sobretot quan apareix un estel que cau i tothom crida i s’emociona.

però sobretot mirant la foto m’emociono pel detall que ha tingut el màrius i li ho agraeixo molt profundament.


dilluns, d’agost 23, 2010

stardate: l’estiu va passant ...

en el que porto d’estiu hi ha hagut dies molt variats. de viatjar, de fer de turista, de vagarejar, de llegir, d’estar amb família, de veure amics, de veure estrelles, de pensar en el que faré, de pensar en el que no he pogut fer, de no pensar, de deixar-me portar, de cumplir amb obligacions, ...

especialment recordo aquells en els que vaig poder veure com el temps passava. sense plans, ni obligacions, ni compromisos. ara ja només són un record. però viu encara a la memòria. i en la rutina que ara em toca viure busco aquells moments, a vegades només minuts, quan tot s’atura, en els que encara puc sentir passar el temps.

i al mateix temps preparo les maletes per tornar a sortir de viatge. l’última i molt esperada etapa de l’estiu. de moment estic expectant. intento imaginar-me com serà però no ho acabo d’aconseguir. segur que serà un lloc idílic. no sé si aconseguiré trobar aquells espais de tanta pau, silenci, llibertat, tranquil·litat, ... però si ho aconseguís segur que allí serien sublims.


dissabte, d’agost 21, 2010

stardate: l’inconvenient


em vaig trobar amb un número de loteria. el premi era més aviat un inconvenient. el número era intransferible. o sigui que si em tocava no tindria més remei que decidir què fer amb el premi. és a dir, amb l’inconvenient.

mirant-me bé el número vaig anar convencent-me de que era molt poc probable que em toqués. mirar segons quin número fa pensar: aquest segur que no toca. doncs això vaig pensar jo: crec que aquest número no tocarà. de totes maneres, a vegades toquen números ben estranys. o sigui que la baixa probabilitat estimada no és garantia de res.

pensant bé amb el número vaig continuar convencent-me de que era molt poc probable que em toqués. no es donava cap de les condicions que afavoririen que em toqués el premi. es que aquesta loteria és més complicada que la de nadal!

quan ja estava quasi bé convençuda de que no hi havia cap perill que em toqués, vaig començar a pensar: i si em toca? què faré? hauré de fer alguna cosa amb l’inconvenient perquè ho deixi de ser. imaginant-me que tenia el premi a les mans em va ser fàcil decidir què faria i llavors em vaig quedar tan tranquil·la que vaig deixar de pensar en la loteria i en la possibilitat que em toqués el premi.

quan s’acostava el dia del sorteig, vaig tornar a posar-me nerviosa. potser hauria d’anar a mirar en directe el sorteig per a saber de seguida si m’ha tocat o no. potser m’hauria d’esperar que surtin els llistats dels premis als diaris.

tenia ganes de saber-ho de seguida, però això hauria estat una senyal de que estava neguitosa pendent del resultat i faria que em posés més nerviosa. en canvi, si m’esperava que l’anunciessin, aleshores podria actuar tranquil·lament segons el pla previst, com si tot això mai m’hagués atabalat gens.

la processó anava per dins però la volguda aparença de calma potser em va assossegar una mica.


dijous, d’agost 19, 2010

stardate: vacances?


aquest any vaig tardar molt en decidir què faria per vacances. feia temps que hi pensava però no em decidia. pensava en el que havia de fer, el que havia decidit que faria, en el que desitjava fer, i en el que podia fer amb la resta. però no sabia quan, ni com, ni on. em vaig decidir bastant a última hora. i de seguida va començar la muntanya russa.

vaig fer el que havia decidit fer. vaig fer el que havia de fer. no vaig poder fer el que desitjava i ho vaig substituir per uns plans d’última hora. i vaig omplir la resta del temps de manera bastant satisfactòria.

anaven passant els dies de vacances segons els plans previstos. però en un altre sentit no notava que eren vacances. senzillament estava seguint els plans com si fos a la feina. no era feina, però no tenia la sensació de vacances.

tenia la sensació de funcionar només en resposta al que se m’anava demanant. ara faig això perquè un ho vol. ara faig això altre perquè un ho demana. ara vaig aquí perquè convé a algú. ara m’estic aquí perquè faig falta. i aquesta sensació estava combinada amb la decepció d’haver hagut de renunciar als plans desitjats. quan vaig ser conscient del que m’anava passant em vaig sentir fatal.

fins que finalment van arribar un dies on em vaig sentir lliure de compromisos. no calia fer res ni ser enlloc. no calia esperar ofertes ni demandes. tant si feia sol com si plovia el temps passava a poc a poc, sense deures ni obligacions. això si que va ser una sensació de vacances!

divendres, d’agost 13, 2010

stardate: avui sí que toca


hi ha vegades que prefereixo no veure el que passa la meu voltant. llavors intento no mirar. a vegades amb això ja n’hi ha prou. altres vegades no ho puc evitar. llavors intento no pensar-hi. a vegades funciona. altres vegades no.

llegir llibres deixant-me portar ben lluny per les seves històries m’ajuda a deixar de pensar en la realitat.

és una mala estratègia. però a vegades em costa d’adonar-me’n. a vegades han de passar dies fins que no me n’adono de què si deixo de pensar en el que està passant al meu voltant, visc superficialment.

i quan visc superficialment no tinc res per escriure al blog ...

per això avui sí que toca:




dimecres, d’agost 11, 2010

stardate: lectures de vacances

1.

quan ja tenia els meus plans de lectures per l’estiu me’l van recomanar. va passar davant de tota a llista d’espera i des que el vaig tenir a les mans no el vaig poder deixar. en algun moment mentre el llegia vaig pensar en canviar d’idea, perquè les descripcions de batalles i violències no m’han agradat mai i sembla ser que és impossible fer ciència ficció sense guerres interestelars. però la història és tan original que no l’he deixat gens fins que l’he acabat. a més, la part filosòfica, que és la part que m’agrada a mi de la ciència ficció, és de les millors que m’he trobat. es diu ‘la vieja guardia’ i és de john scalzi (edicions minotauro). gràcies per la recomanació!

2.

n’havia sentit a parlar unes quantes vegades. m’havia atret la idea de llegir-lo però a l’hora no em convencia. el vaig tenir a les mans en una llibreria. però estava embolicat amb plàstic i no es podia ni tan sols llegir la contraportada. vaig estar intentant decidir que fer i al final no me’l vaig comprar. els dies següents no podia para de pensar-hi. com que era fora de catalunya no hi havia maneres de poder-lo trobar. vaig decidir que tan aviat com arribés el compraria. com que algunes llibreries estan de vacances vaig haver de fer un esforç per trobar-lo. i quan el vaig tenir a les mans vaig començar a devorar-lo amb impaciència. aviat em vaig adonar que no hi hauria cap misteri, que tot era bastant esperable. això ho vaig encertar. també l’he trobat molt entretingut i en dues estones llargues l’he acabat. però no hi he trobat el que buscava: una mica de filosofia, alguna cosa que em fes pensar, aprendre-hi alguna cosa. es diu ‘les bruixes d’arnes’ i és de david martí (edicions 62).

3.

fa temps me’l van regalar, i el tenia reservat per quan em vinguessin ganes de llegir i tingués prou temps. ara que tinc uns quants dies amb temps pel davant m’hi posat. de moment m’agrada. és molt agradable de llegir. descriu fets històrics novel·lant-los de manera que es fan molt atractius. encara no n’he llegit gaire però em sembla que m’agradarà. es diu ‘el cavaller de sainte-hermine’ i és d’alexandre dumas (edicions la campana). gràcies pel regal!


dilluns, d’agost 09, 2010

stardate: anar i tornar de nou

no sé si és la calor o el cansament de viatge el que fa que em costi dibuixar idees i construir frases pel blog.

han estat mil quilómetres d’anada i mil més de tornada. cada part feta en dos trossos. suposo que això és motiu per sentir-se una mica cansada.

hem tornat a visitar l’avi de la jèssica. per no repetir el viatge de l’any passat hem fet una ruta diferent, però amb el mateix objectiu.

m’agrada conduir per llocs tranquils. m’agrada veure paisatges que van canviant. els grocs infinits de la major part de castella. les valls de cirerers a l’entrar a extremadura, i olivers, vinyes, alzinars, ...

i en cada lloc interessar-nos pels menjars regionals: pernils, embotits, formatges, vins, carns, ... quina feinada!

la calor que hi feia allà era tanta com l’any passat. però potser ho he patit més aquest any perquè abans d’arribar ja la temia!

l’avi s’ha emocionat tant com l’any passat al veure la seva neta. i ella també estava emocionadíssima. se’ls veia tan contents que m’ha fet pensar que hi hauríem d’anar més sovint.

és clar que hi tornarem. però ara toca una mica de repòs. deixar que el cotxe descansi i posar els nostres estómacs a dieta!


dijous, d’agost 05, 2010

stardate: propines


tots els cambrers estàven molt seriosos. correctes però molt lents. se’ls veia com a cansats. o potser es pensaven que no cobraven prou.

el que m’ha tocat a mi no era diferent.

m’ha tornar vint-i-cinc cèntims de canvi.

he pensat en deixar-li-ho de propina per animar-li el dia.

però llavors m’ha vingut el dubte. si les propines haurien de ser pels cambrers que fan un esfoç per tractar bé als clients, llavors aquest no se la mereix gaire.

si les propines ajuden a posar de bon humor als cambrers, a aquest li faria un favor.

per a què serveixen les propines?


dimarts, d’agost 03, 2010

stardate: un dia de regal

m’he regalat el dia.

per començar en comptes d’anar depressa al matí he anat tranquil.lament. sense fer res especial, però sense presses. això ja és un regal en sí.

en comptes d’anar a la feina he anat a la granja viader a fer una xocolata cuita amb melindros. ja sé que amb la calor que fa això no és una menja ideal. però és que és tan bona! i amb l’aire condicionat passa bé. i feia massa temps que no en prenia. i em venia tant de gust!

després he quedat per treballar una mica amb un col·lega en una cafeteria del centre. per variar no està malament. i quan hem acabat la feina ens hem relaxat xerrant.

fins que he hagut de marxar perquè havia quedat amb uns amics per dinar. són uns amics de fa molts anys i de fa moltes guerres. ens trobem per dinar un cop al més, més o menys. ens posem al dia de tot. tots ho aboquem tot. i avui no ha estat diferent.

en acabat un cita desitjada. que no m’ha deixat indiferent.

ha estat un dia de regals. un dia especial. un molt bon dia.


diumenge, d’agost 01, 2010

stardate: què necessito?

m’ho pregunto perquè en alguna ocasió m’ha sorprès que em diguessin:

‘és que tu no necessites res ni a ningú’

busco al diccionari la definició de necessitat i hi trobo:

Fet que una cosa sigui imprescindible o que faci falta d’una manera obligatòria. Cosa que fa falta d’una manera obligatòria.

i penso en què hi pot haver, a part del mínim per subsistir, que pensi que és indispensable.

en aquest sentit ara mateix se m’acud que:

no necessito ningú per anar de vacances, tot i que si vols venir amb mi em faràs molt feliç.

no necessito fer cap travessa pel cadí, però és un gran plaer haver-ho fet.

no necessito fer vacances, tot i que estic a gust fent-ne.

no necessito que ningú m’animi quan estic trista, però és clar que m’agradaria que algú ho fes.

no necessito que em vinguis a veure, tot i que tinc una gran alegria si decideixes fer-ho.


vaig pensant i no trobo res que necessiti, que em sigui indispensable. i me n’alegro de que sigui així. de fet penso que seria terrible si necessités alguna d’aquestes coses o d’altres.

per tant, quan algú em diu ‘és que tú no necessites res ni a ningú’ segurament és cert.

però encara que no les necessiti, hi ha moltes coses que m’agrada molt rebre-les com a regals!