dimecres, de desembre 15, 2010

stardate: una hora més d’enteniment que de vida




és una frase feta que he sentit dir molts cops a la gent gran de la meva familia. i de fet jo crec que també prefereixo morir-me que no pas viure sense enteniment.

fa uns dies vaig llegir una entrevista feta a un investigador americà que va guanyar un premi nobel per haver descobert alguna cosa molt important relacionada amb la cura del càncer. el que deia se’m va quedar gravat, però no he aconseguit recordar on ho vaig llegir.

semblava un home molt campetxano, i es feia un tip de riure mentre l’entrevistaven. deia que estava només relativament orgullós de la seva descoberta.

per una banda va explicar que va ser per casualitat que ell ho descobrís. segons ell només es va adonar d’un fet que molta altra gent havia vist abans. a ell se li va acudir relacionar-ho amb el càncer i la seva teoria va funcionar. de fet, suposo que això és exactament el que passa en la majoria de descobriments científics. em sembla que era picasso qui deia ‘inspiration should find you at work’.

per altra banda aquest científic (és no que no recordo ni el nom. sóc un desastre!) deia que una cura pel càncer potser no feia gaire favor a la gent en general. ja sé que d’entrada sembla una paradoxa, però ell ho raonava així.

donat que tots ens hem de morir, si no ens morim de càncer, perquè aconsegueixen curar-lo, ens morirem de demència senil. i continuava dient que si ell pugués triar preferiria el càncer. ara bé, també deia que hi havia una altra causa de mort que era preferible a totes dues: l’infart.

aquestes reflexions que fa uns dies em ronden pel cap han coincidit amb diversos esdeveniments: persones properes de diferents edats a les que recentment han diagnosticat càncer. i arrel d’aquesta combinació en una conversa va sorgir una pregunta:

signaries ara mateix per morir als 66 anys de càncer?

i tant! i si pogués ser d’infart millor!



19 comentaris:

garbi24 ha dit...

jo no signaria....sempre sabries quina és al teva data de caducitat, es perderia la sentit de la vida per comvertir-se en un compte enrrere. La vida com en el cine, millor no saber quan s'acaba, ni com.

Joan ha dit...

Com que d'aquesta vida no ens en sortirem, millor morir sencer i ràpid. Ara bé, part de la gràcia és no saber quan et toca, misteri misteriós.
Vigila què signes i sobretot qui t'ho vol fer signar!

montse ha dit...

Fa pocs dies que vaig perdre el pare, ell s'ha mort a casa ,sense patir i amb tot l'enteniment. S'ha complert el seu desitj, m'agradaria poder tenir una mort igual.

lolita lagarto ha dit...

jo no signaria.... mai
morir de vella, amb enteniment sense patir i amb molts anys! i tot i així.. em costaria..

sànset i utnoa ha dit...

De fet, viure és com un joc d'atzar. Ves sa saber què et sortirà, i millor que sigui així. Conéixer quines són les teves cartes, tan siguin "palla" com "triunfo" (sí, al meu poble ho diuen així...) provocaria que el joc es tornés avorrit. I preferim estar entretinguts, oi?

*Sànset*

Aris ha dit...

jo signaria morir d'infart, però no de cancer. El cancer es lo pitjor que hi ha, he vist morí gent de cancer i al final els hi tenen que ficar tans analgésis per suportar el dolor que perden l'enteniment com els del Senil.

Filadora ha dit...

Fa pocs dies un home gran, jo el veia molt avi, va ensenyar-me una porcelana per un cementiri, era una foto de la seva dona. S'havia mort feia poc. Tenia les llàgrimes a flor de pell i va dir una cosa que em va deixar clavada: "ja sé que és llei de vida la mort, però encara no era el moment, era massa d'hora". Vaig pensar que veritablement se l'estimava moltíssim.

marta ha dit...

Jo tampoc signo. Primer pel que ja han dit alguns, perquè saber la data ha de ser esgarrifós. I segon, perquè qui et diu a tu que estaràs senil a partir del 67 i no abans? La mare d'una amiga meva ha mort fa poc, d'alzheimer, als 69 anys!

Agnès S. ha dit...

La salut és el primer, per tant, si fins als 67 t'asseguren que abans d'aquests anys, no tindràs ni càncer ni accidents ni res dolent,...què vols que et digui! N'hi ha per pensar-ho, tal i com està el "panorama"...

MARTELL DE REUS ha dit...

Quan aprovin la reforma de les pensions canviaràs l'edat de l'òbit dels 66 als 68?

Joana ha dit...

Jo no posaria edat, però si que fos amb tot l'enteniment. La meva mare té Alzehimer, no sé si pateixen o no, em sembla que a estones.

Elfreelang ha dit...

Jo la veritat no m'agradaria morir-me de res i seguir vivint...ja se´que és impossible...patir no i perdre l'enteniment menys ser-ne conscient ...poder marxar bé...

Isabel ha dit...

Kika, no, no, jo no signaria res, tot i que la meva vida laboral està envoltada de paperassa, contractes, escriptures i cosa pactada.
Diuen els científics que tots ho portem escrit, es veu que a l'ADN es poden llegir tantes coses!! Però de moment...m'estimo més viure en la ignorància!!

nur ha dit...

Desgraciadament, tot just fa un any que vaig perdre una amiga amb 43 anys i va morir de càncer. Era una tia vital i quan alguna vegada parlava del futur ho tenia tot planificat tot i que li havien diagnosticat una mort bastant propera, com va ser.

Ella, estic convençuda, que hauria volgut lluitar (de fet, ho va fer) fins al final i hauria que sí a la vida.

Jo també penso com vosaltres (no vull patir, vul conservar el seny, menys temps i més qualitat), però es fa difícil posar-se a la pell d'algú quan li han diagnosticat aquesta malaltia, us ho ben asseguro!

Albert B. i R. ha dit...

Crec que fins que no es viu en el moment no podem saber què faríem realment. Ara, ens pot ser bastant fàcil dir que preferiríem viure menys temps però bé que no pas més i havent de patir. Però quan veus la mort més a prop, és alhora quan més t'aferres a la vida. Potser ara pensem "per un cop que vivim, vivim bé i no patim". Però quan et trobes amb algun problema com el càncer, la frase pot canviar a un "per un cop que visc, intento que sigui el màxim temps possible, per molt que sigui patint".
No sé on vaig llegir que una persona deia que no ens han educat per a saber com afrontar la mort, que és un tema tabú. Potser aquestes preguntes sorgeixen arrel d'això.

Pilar ha dit...

Jo no he signat res. És clar que encara em falten uns anys per arribar a la seixantena! El que faig és lluitar contra el càncer amb totes les meves forces. Aquesta lluita m'ha permès esbrinar que, si tot continua igual, haig de plantejar-me si signo l'infart abans de l'Alzheimer. L'experiència que tinc amb els 11 anys que fa que acompanyo a la mare en aquesta malaltia, si m'asseguressin que l'haig de patir, signaria sense cap dubte l'infart.
De vegades la mort és una alliberació.

Ferran ha dit...

Hmmm... què faria jo? em sembla que entre signar, el que fos, i no signar res, no signaria. Sabem que alguna cosa ens arribarà, en algún moment; l'estona que perdria anant a signar a cal notari prefereixo passar-la mirant com neva, per exemple.

I, sobretot, tal dia farà un any.

Rita ha dit...

Jo signaria, de fet ho vull fer, el testament vital per morir quan viure sigui més dur i més difícil, per la resta, prefereixo no saber el futur, la veritat.

kika ha dit...

garbi, potser sí, però per altra banda saber segur que no et moriràs abans també té un valor...

Joan, m'has fet pensar en una peli de fan anys que em va agradar molt: angel heart:

http://en.wikipedia.org/wiki/Angel_Heart

montse, és clar que si poguéssim triar...

lolita, com li deia a la montse, la qüestió és que no podem triar ... ens tocarà el que ens toqui...

Sànset, o no! depèn del que t'angoixi la incertesa o la por de no poder fer alguna cosa ...

Aris, són dos temes independents. un és quan i l'altre de què ... jo respecte al de què també preferiria infart.

Filadora, mai és l'hora quan un s'hi està bé!

marta, potser hauríem de millorar el contracte ia segurar bona salut fins l'últim moment ...

Agnès, doncs sí fos així millor encara :)

Martell, no, no. la jubilació no m'afecta a mi :)

Joana, i a mi em preocupa sobretot l'edat... és qüestió de gustos...

Elfreelang, en serio? viure per sempre? uf, això seria massa per a mi!

Isabel, de fet no crec que tinguem altra alternativa :)

nur, suposo que les circumstàncies ens farien canviar de parer ... segur...

Albert, és cert que no ens han educat per afrontar la mort, i això fa que hi pensem massa poc... i que quan arriba el moment ho haguem de pensar tot alhora!

Pilar, jo crec que sempre la mort és una alliberació... sempre!

Ferran, a cal notari? o al despatx del diable? :)

Rita, i no haver de pensar-hi ... i seguir gaudint
mentre es pugui :)