el joan es pregunta ‘qui sóc?’ i fa una reflexió sobre els blocaires que em deixa pensant. i passen les hores i les coses i jo segueixo pensant-hi. la seva conclusió és que per molt que hi pensem no acabem de saber qui som. i sense pensar-hi gaire la faig meva.
i sense buscar-la trobo una solució. llegint no recordo on, potser una contra un tal Nigel Nicholson, professor de la London Business School diu:
“La gran paradoja es que el único modo de entenderte a ti mismo está en aprender a entender a los demás. Tienes que ponerte en sus zapatos y caminar millas con ellos.
…
Porque el único juicio objetivo sobre ti mismo está en los ojos de los otros. Y saber lo que piensan de ti es un ejercicio anti-ego. Al principio, cuando la gente habla de su vida en mi curso, todo es yo, yo, yo... Alguno llega a decirme: "Mi vida ha sido la preparación para maximizar los beneficios de mi empresa".
…
Pero cuando aprenden a pensar en cabeza ajena, van apareciendo en las biografías de cada uno de ellos, poco a poco, los demás.
…
Porque hemos convertido a los demás en meros secundarios de nuestra película, esa en la que somos únicos protagonistas y héroes. Nadie admite de sí mismo haber hecho nada malo, pero si haces un esfuerzo de memoria, investigación y reflexión sincera, puedes ir descubriendo las cosas malas que te han visto los demás a lo largo de tu vida.”
llavors recordo que fa uns dies em van preguntar:
què és el pitjor que has fet mai?
encara no ho sé. encara hi penso.
14 comentaris:
Em demano sovint què i qui som els blogaires, i especialment qui sóc jo en tant que blogaire. Sovint, la resposta no m'agrada massa.
Després de provar una metamorfosi blogaire ara ja me'n plantejo una altra. No estic content amb el qui sóc? Podria ser. Em dol veure que la majoria se senten cofois amb el seu doble virtual (no és el teu cas).
Crec que aquest espai entrarà en crisi aviat, i que això donarà peu a una cosa millor. I ho crec perquè sóc optimista.
En la versió pessimista, seguirem igual.
A mi em preocupa poc la meva existència blogaire, un mer apèndix de la meva existència real. I no acabo d'estar d'acord amb aquestes cites. Potser és qüestió de matís, però "jo" és l'únic que tenim cadascun de nosaltres, i cal mimar-lo, no en tindrem cap més. Però mimar-lo no és malcriar-lo, també és educar-lo, fer-lo feliç, fer-lo créixer i acceptar que ha de conviure amb molts d'altres "jo" que, a més a més, el poden enriquir, l'han d'enriquir. No ho sé, quan veus que tot es pot acabar en qüestió de segons te n'adones que, qui està a punt de no ser, ets tu, no el veí. I això et fa seure i pensar. Una miqueta eh! no gaire :D
"Quina és la veritat sobre tu que t'han dit, que més t'ha costat entomar?". A través d'aquesta veritat sabriem una mica més qui som realment. Som el que els altres veuen en nosaltres.
És molt interessant escoltar les opinions que els altres tenen de nosaltres mateixos. No només dels més propers sinó també d'aquells que no ens coeneixen ta,n però que també s'han fet una idea de com som.
Saber què és el pitjor que has fet mai és molt complicat i depèn de moltes coses, però ser conscient que no tot ho fem bé, malgrat li trobem justificació o pretext, és interessant per conèixer-nos millor, crec.
Utnoa
No és més que un espai on deixar posades unes coses que d'aquí uns anys, potser fins i tot, ens faran gràcia o potser no ho recordarem. Si escrivim sincerament estem fent un resum de les nostres activitats i pensaments.
No pots saber el pitjor que has fet mai...per unes persones serà una cosa i per d'altres altre.
Molts cops la visió que té l'altra gent sobre nosaltres és molt diferent del que un es creu de si mateix. No hi ha res com preguntar a l'entorn per a acabar tenint una visió més clara i real d'un mateix.
El Jo ens acompanya sempre perquè si no som qui som aleshores? és clar que hem d'aprendre a conèixer l'altre igual que ens hem de conèixer a nosaltres...el jo virtual és un jo virtual que potser que coincideixi amb el real o no...tots els miralls són bons per a mirar-se
La vida és interacció. No sé on comença la visió que els altres tenen de mi, i on acaba la que tinc de mi mateix. I quina és la real. Només sé que seria feliç en una illa deserta :-)
Lluís, jo no he tingut cap metmorfosi com les teves, però crec que vaig canviant la manera que em veig com a blocaire. penso que vaig començar gràcies a l'anonimat. sense això segurament mai m'hauria decidit. però ara ja no crec que sigui tan important. de fet es va diluint tot sol. i crec que ja està bé. i això suposo que vol dir que m'accepto tal com sóc, encara que no sàpiga definir com sóc.
Clidice, si, si, si, a tot això que dius, però de tant en tant crec que és natural que ens preguntem què som, on anem, ...
Ferran, molt bona la pregunta. però tan difícil com les altres. jo crec que aconsegueixo oblidar aviat les coses gruixudes que em diuen. deu ser degut a l'instint de sobreviure.
Utnoa, cert. fer l'esforç de ser honestos amb nosaltres mateixos. costa però val la pena.
garbi, i aquest espai sovint magnifica els nostres pensaments. i sovint també ens redefineix no necessàriament de manera realista, sinó més aviat tal com ens agrada veure'ns.
Albert, escoltar i assumir. la segona part és la més difícil crec.
Elfreelang, com a mínim així ho intentem. i si a més ho aconseguim, ja seria un gran èxit!
paseante, i jo! vull dir que jo també crec que seria feliç en una illa deserta. però no seria vida, si la vida és interacció ...
sovint em sorprèn la imatge que els altres tenen de mi... no acabo de veure-m'hi del tot, encara que sé que és la imatge que dono... penso que hi ha moltes coses que no mostro i que, per tant, els altres no veuen i per això quan els altres em reflecteixen la meva imatge no m'hi acabo de reconèixer... la meva reflexió doncs va en aquest sentit... cal ser una mateixa... sense pors ni vergonyes...
i no només és una reflexió sinó que ja fa temps que forma part de les meves intencions... i sembla que funciona!
tot i que costa deixar-se veure i observar...
en això estem!
potser el meu procés seria una mica el contrari que parla aquest tal Nicholson, jo (abans) em dedicava a posar-me en les sabates de l'altre i (després) amb prou feines treia el nas el meu ego... ara intento que hi hagi un equilibri entre totes dues opcions...
(em sembla que m'he embolicat una mica, no sé si m'hauré sabut explicar... en tot cas va per aquí el que penso...)
una abraçada!
mar, no t'has embolicat. jo crec que és aixó d'embolicat. és més difícil ser jo mateixa si només em fixo en els altres, però si no ho faig la meva subjectivitat em pot perdre...
Jo crec, com la Clidice que la frontera entre el jo personal i el jo blogaire és molt prima. En realitat jo sóc la mateixa i em mostro més o menys tal com sóc. Però és que jo sóc també transparent en la meva vida diària. Per tant és normal que també ho sigui en la meva diva virtual. En realitat sóc la mateixa. No es tracta de sentir-se cofoi o no. Jo no m'he amagat, per exemple, rere un pseudònim. I potser això és per alguna cosa...
La teva darrera pregunta m'ha fet pensar i encara hi dono voltes: Què és el pitjor que has fet mai? Sembla dirigida als altres, el pitjor que has fet als altres.
A mi, ara, potser pel moment vital que estic vivint em ronda una altra pregunta lleugerament diferent:
Què es el pitjor que "t'has" fet mai?
I potser tinc la resposta: un cop i un altre repeteixo un error clau en la meva vida i no aconsegeuixo resoldre'l...
Eulàlia, és clar que tenir un blog amb nom propi vol dir que no t'amagues de res d'entrada... després tu sabràs som t'autocensures a l'escriure. de totes maneres, segur que vol dir que no et fa gens de vergonya ensenyar el teu tu.
adonar-te d'un error propi és molt important. suposo que és el primer pas. evitar repetir-l'ho deu venir després. tot arribarà :-)
Me n'alegro d'haver generat tanta activitat neuronal, afalagat estic ^^. Crec que la clau no és la resposta, sinó la pròpia pregunta. És obvi que és una pregunta retòrica, però sovint cal formular-la.
Com la Clidice, no tinc cap problema amb la meva virtualitat. Sóc qui sóc, i el bloc és una part de mi, de la meva realitat, sigui la que sigui.
El pitjor que he fet mai? Perdre el temps, sens dubte. Equivocar-se no és tan greu.
Publica un comentari a l'entrada