al seu blog la meva amiga dafne explica les seves reaccions quan li van preguntar ‘de què t’amagues?’
a mi m’agrada pensar que no m’amago de res. però de cop m’he adonat que no és cert. no sé de què m’amago, però crec que ho faig i massa sovint.
he anat recordant alguns moments concrets. però el que m’ha fet patir més és que he trobat una regularitat en el meu comportament.
quan m’adono d’una injustícia, d’una cosa mal feta, sovint en comptes de fer-ho explícit, de dir-ho en veu alta, de denunciar-ho, d’intentar posar-hi remei, el que faig és ignorar-ho i si puc intento desaparèixer de l’escena. i el més fotut és que molt sovint ho aconsegueixo.
em convenço a mi mateixa de què no és important, i que per tant no cal gastar ni temps ni energies en manifestar-me i intentar posar-hi remei. me’n desdic i ja està.
ara que me n’adono de la meva actitud, veig que no m’agrada. per què no alço la veu quan cal? de què m’amago?
18 comentaris:
No siguis gaire dura amb tu mateixa, Kika. La vida ja ho és prou (no es cap tòpic: és ben cert!) i no podem exigir-nos estar sempre al 100%, sempre amatents, sempre ben posats...
No t'amagues; jo més aviat diria que ets humana (aviat ho comprovo ;-)
no és amagar el que fas tu, es simplificar-te la vida, de no fer-ho així i preocupant-te per tot no tindries temps per gaudir del dia dia
Un ha de triar les batalles que ha de lluitar, i moltes vegades no està al nostre abast combatre certes coses que no ens agraden.
Si haguessis d'alçar la veu cada cop que veus una injustícia estaries més afònica que l'Artur Mas en dies de campanya electoral.
Adonar-te'n vol dir que, com a mínim, tens consciència. No et pensis que passant al davant faries el més correcte. Cal reaccionar en cada cas. Al món pots ser espectadora de moltes coses que et superen i que t'acompanyaran la resta de la vida amb un sentiment de: "per què no vaig actuar, per què vaig ser covarda?". Ser covarda és natural i lògic. Ara, si ho fas sempre t'hauries de fer mirar els nivells d'empatia, rebre algun clatellot per donar la cara no és especialment dolent. T'ensenya a esquivar el proper :D
L'enfrontament no és sempre la millor resposta, això està clar. Desentendre-se'n no fa desaparèixer els problemes tampoc, però hi ha coses davant les que no podem fer res i només podem prendre mal. La qüestió és que sàpigues veure on pots fer alguna cosa de profit.
potser és en les coses properes on hi podem fer alguna cosa quan s'ha d'alçar la veu, no? quan alçar la veu serveix d'alguna cosa sí que val la pena fer-ho..
tampoc cal anar barallant-se amb el món cada matí, s'ha de gaudir una mica, no?
a mi també em passa sovint això que dius...
jo m'emparo en la timidesa...
però tampoc m'agrada aquesta resposta de part meva...
Alguns cops en amaguem de la reacció que poden tenir els altres quan nosaltres decidim tenir una actitud activa i decidida. En determinats moments, condiciona molt.
Jo crec que no t'amagues, sinó que has après que es el millor que pots fer.
Tant de bo sempre poguessim dir el que pensem, però les conseqüències d'això, es paguen cares i a vegades no serveixen per gran cosa...
Segur que has desarrollat un sentit que de debó quan hi pots fer alguna cosa, ho fas.
La filosofia "new age" ha acabat per imposar una mena de tòpics que en realitat només són això. Amagar-se o tenir por és un instint natural que ens serveix per a sobreviure. El conill que no s'amaga és el primer que es menja l'au de rapinya. Això no vol dir que amagar-se (només) sigui bo, però tampoc no és dolent.
I d'altra banda... escriure en un blog i dur una part de la vida virtualitzada no és altra cosa que amagar-se. I ja veus que som uns quants.
El més fotut és aquesta mena de sensació que ens recorre el cervell i que ens diu que no val la pena, que és gastar temps i energies per a res. Eppur si muove...
Tots ens amaguen d'algunes coses... encara que ni nosaltres mateixos ho volguem reconèixer.
A vegades ens amaguem per mala gana, o per pors interiors que ni sabem que tenim...
No som Superman, oi? Doncs ja està. Jo m'amago de molta gent, especialment d'aquella que els dec diners. Ara que ho penso... no tens pas 100 euros. Te'ls torno demà mateix.
Tothom ho fa o ho ha fet alguna vegada. No cal que et preocupis :)
Ferran, quan algunes pàgines d'internet em fan demostrar si sóc humana, surt que sí! espero no defraudar-te :-)
garbi, ja. no es pot tenir tot. però on s'ha de posar el límit?
Carquinyol, però si ni tan sols ho intentem, com sabem que no les podem guanyar?
Martell, d'acord, potser no cal cridar, però alguna fer cosa que no gasti tant la veu :-)
Clidice, vols dir que és la por a rebre algún clatellot? això voldria dir que no estic convençuda del que crec, no? però m'ho sembla... de totes maneres, dec tenir por a alguna cosa...
Joan, això sí que és difícil... crec que només es pot saber si es prova...
lolita, però la qüestió és endevinar quan serveix i quan no. i això és difícil.
mar, em sap greu perquè no és un bon sentiment, però m'agrada que ho diguis ... no em sento tan sola :-)
Albert, no sé si t'entenc. vols dir que quan estem decidits no ens fixem tant al que pensen els del voltant?
Agnès, per poder-ho comprovar hauria de fer una llista de les vegades en que m'he decidit a actuar. i no sé quina seria més larga :-)
Lluís, està clar que escriure en un blog sovint (no sempre) és una manera d'amagar-se ... però no t'impedeix fer altres coses, no?
Leblansky, exactament. i llavors decidir si estic sent realista o bé m'estic autosugestionant... un bon dilema!
home del sac, però si no ho notes al menys no et fa sentir malament!
paseante, una bona presentació la teva :-D
DooMMasteR, mal de molts ... :-) és broma :-D
No estic gens d'acors en què escriure en un blog sigui amagar-se. Potser alguns ho fan. per mi és el contrari: escriure en un blog és mostrar-se.
Eulàlia, és mostrar-ne una part i amagar-ne una altra ... més o menys gran depenent de l'actitud de cadascú...
Publica un comentari a l'entrada