dijous, d’abril 15, 2010

stardate: un altre dilema

avui està millor del que ha estat en els últims dies. millor del que esperàvem que estés. això no vol dir gaire cosa. està molt greu. en qualsevol moment pot patir una aturada respiratòria. quan això passi donada la seva situació ja no s’hi podrà fer res. demà ja podeu marxar cap a casa. que faci la vida tan normal com pugui. quan li torni a agafar una crisi no deixeu que el portin aquí.

aquí és a l’hospital. a l’hospital el reanimarien, com han fet fins ara, a base de grans dosis de medicaments que el deixarien al final una mica pitjor però encara viu. i tornaríem a ser on som ara però una mica pitjor. si ara estem al tres per cent, després d’una nova crisi estàriem a l’u per cent?

la sugerència és que quan pateixi la propera crisi no fem res per a reanimar-lo. deixem que la crisi acabi amb ell. amb cures paliatives. que no pateixi. que s’adormi. i que ja no es desperti.

l’alternativa és seguir el cicle. un cicle que cada cop és més petit. dins el cicle hi ha un moment que quasi bé no hi és i un altre que torna a ser ell. dins el cicle pateix i es retroba a la vida. però cada cop hi ha menys vida real i el cicle cada cop és més curt.

la recomanació del metge em sembla molt raonable en general. per a mi mateixa, davant d’una situació de patiment que no porta enlloc, no voldria altra cosa. sempre ho he pensat. a l’hora de pensar-ho per algú altre que no ho demani explícitament crec que s’ha de valorar amb molta cura la situació concreta. és ara un tres cent segur? serà després un u per cent segur? són tan a prop del zero com semblen? un cop aclarit això no hi ha dubte que és un bona solució.

ara bé. aquesta decisió implica posar data al dia que diràs adéu a ton pare. uff, ara ja no ho veig tan fàcil. tinc jo el dret de participar en la decisió? ho hauria de decidir ell? com és que la pràctica es torna molt més difícil que la teoria? en qui estic pensant? en ell o en mi?


14 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Resulta estrany i curiós veure les semblances. Ara és la meva mare qui pateix aquesta mena de situacions, i els seus fills qui la veuen. Perplexos.

Rita ha dit...

Sóc del parer que allargar una agonia, quan ja no hi ha res a fer, només amb medicació i artificialment, i sense cap qualitat de vida, no és més que una mena de tortura per a la persona que ho pateix.

Ànims, kika, decidiu el que decidiu.
Petons!

Mercè ha dit...

M'has posat un nus a la gola...
Entén perfectament pel moment que estàs passant...
En una altra vida -dic altra perquè ja no he tornat a ser la mateixa- vaig estar un any sencer contant els mesos, les setmanes i els dies fins a completar un any. Els metges ens digueren 1 any. Al final foren 3. I recorde quantíssimes vegades vaig marxar de l'habitació de l'hospital o de la sala d'estar de casa... per plorar amagada i que ell no em veiera.
Molts molts ànims. Només puc aconsellar-te que esteu amb ell, i que note que l'estimeu.
Una abraçada, maca.

Marta Contreras ha dit...

Una decisió com aquesta deu ser lo més difícil que es pot fer en aquest món. Potser vist des de fora la resposta és fàcil, però des de dins és molt complicada.

No serveix de massa, però t'hi acompanyo en pensament.

Carquinyol ha dit...

Aquesta mena de decissions són les que mai m'agradaria haver de prendre. Realment s'ha de posar un en el lloc de l'altre i realment, per molt que el coneguis, costa molt fer-ho.

Si a mi em passés jo preferiria que no m'allarguessin l'agonia.

McAbeu ha dit...

Un dilema amb difícil solució, fem el que fem sempre ens sembla que ens equivoquem. Ànims!

kika ha dit...

Lluís, per a un mateix són coses que passen poques vegades a la vida, i per això hi donem tantes voltes. però si mires la voltant, veus que aquestes situacions son normals en el sentit que hi ha molta gent passant-la. de totes maneres, la teva és la teva!

Rita, jo també em pensava que ho tenia tant clar com tu fins que el passar de la teoria a la pràctica m'ho ha fet replantejar tot... però crec que acabaré confirmant-ho.

Mercé, moltes gràcies pels ànims. ho intentem així també.


Marta, moltes gràcies per la companyia, de veritat. sembla trivial però no ho és gens.

Carquinyol, estic d'acord amb tu en tot el que dius ... però quan hi ets has de decidir... i decideixes, és clar.

McAbeu, mai podrem saber del tot com hauria anat si haguéssim pres una decisió diferent. però estic convençuda que, donat que he de prendre la decisió amb aquesta incertesa, jo no pensaré que m'he equivocat. no. això és massa massoquista.

Clidice ha dit...

aquesta és una decisió a la que totes les cases ens hem d'afrontar, tard o d'hora. És impossible aconsellar. Nosaltres sempre hem procurat fer allò que comporti menys patiment per qui ha de morir. Només dir-te que t'acompanyem, ni que sigui virtualment. Una abraçada.

Kudifamily ha dit...

Jo crec que si deixeu fer, el que acaba decidint és ell, el seu cos.

Ara bé, la última pregunta que et fas és de molt difícil resoldre, perque al cap i a la fi penses en els dos: en ell, que deixarà de patir (perque, desenganyem-nos, en aquests moments pateixen, i molt), i en tu, que també deixaries de patir (de patir la seva presència, de patir per veure'l patir, perque després passaràs a patir la seva absència).
Per tant, per mi, qui acaba "sortint guanyant" (i perdona per l'expressió, gens bonica, però no sé com dir-ho) és ell, que marxarà, finalment, i deixarà d'estar malament.
És dur, ho sé,
Jo sempre he desitjat, egoïstament, que hagués sobreviscut més temps, que hagués sigut un càncer llarg en comptes de fulminant com va ser... Però quan et llegeixo, quan veig gent al meu voltant, crec que potser va ser una sort per ell.
Una abraçada ben forta, cuca.

Elfreelang ha dit...

Ànims! fa dos anys vaig passar el mateix amb el meu pare...facis el que facis estarà bé...es pateix és dur...però faràs el correcte...Una abraçada!

Pilar ha dit...

Fa onze anys que estic decidint per la mare. Ella no pot fer-ho, així que no em van caldre dubtes. Si m'hi arriba el moment en què et trobes tu, tampoc tindré dubtes. Qui m'ho havia de dir?
Crec que et desapareixeran.

T'abraço fort, kika.

Anònim ha dit...

Des de la llunyani que comporta no ser un familiar directe es pot pensar amb el cap més fred, tla com ha fet el metge. Ara bé, en cas que s'hagués trobat ell en aquesta situació no ho hagués tingut, ni molt menys, tan clar.
Sobre la solució, cal pensar en els dos. És moment de parlar-ne i saber del cert la seva opinió.

Agnès Setrill. ha dit...

La guerra de la vida només te sentit si es pot vencer, guanyar-la, aleshores cal lluitar aferrissadament.


La seva presència us consola, després ja no hi serà. És molt dur, (fa quasi bé un any, vaig passar per una cosa semblant).

kika ha dit...

Clidice, comparteixo la idea de cercar el menor patiment, però de qui?

Kudi, segurament tens raó. és una bona manera de plantejar-s'ho la teva. gràcies. i sí, la malatia com més curta millor... segur!

Elvira, això espero. gràcies !

Pilar, crec que gràcies al convenciment de tots els que m'envolten ja estan desapareixent... bastant :-)

Albert, estic convençuda que tens raó. i crec que aquí torna a passar el mateix. el correcte seria preguntar-li-ho a ell, però jo no m'atreveixo... potser ho hauria de fer però no sé com.

Agnès, la guerra de la vida? es pot vèncer? :-)