dimarts, d’abril 13, 2010

stardate: normal?

diuen que és normal que els pares marxin abans que els fills. i per tant és normal que a tots, com a fills, ens toqui viure la mort dels pares. tot això és considera normal, i com a tal ja ho sabem des de sempre. però quan s’acosta el dia sembla com si no ho haguéssim pensat mai. com si no ho haguéssim sabut mai.

hi ha malaties llargues que van destrossant a la persona que les viu a poc a poc. se sap amb temps que aquesta destrossa és irreparable. que no és pot tirar endarrera. que només és pot tirar endavant, cada vegada pitjor. vius setmanes i mesos amb aquesta informació. saps el que ha passat i et pots imaginar el que passarà en el futur molt clarament. cada dia que passa et saps més a prop de la fi del procés, i ho veus com es va produint. no hi ha cap senyal que indiqui el contrari. però no serveix de res.

amb el cap clar i la sang freda saps que tot el que pots fer és acompanyar en silenci, perquè no saps quines paraules triar. però hi ha alguna cosa per dins que no et deixa viure amb tranquil·litat. no sé què és. no sé on comença ni com s’atura.

si en comptes de mirar-me el melic me’l miro a ell tampoc ho entenc. a vegades n’havíem parlat de la mort. quan aquesta encara era molt lluny. ell mateix havia fet referència a la mort quan encara estava animat però sabia quin era el camí que tenia designat. ara que cada cop és més aprop no sé què pensa, ni què nota, ni què sent, ni què vol, ...


20 comentaris:

Elvira FR ha dit...

És complicat, dolorós, fa patir i ningú ens ha ensenyat com ni què fer...el meu pare va estar molt greu durant any i vuit mesos....amb alts i baixos, amb ingressos intermitents a urgències que cap al final sovintejaven... és dur però no hi ha més remei que afrontar-ho...jo crec que se sap ...potser no es vol saber però un sap quan la mort està a prop...ell volia morir a casa seva i això ho va tenir...estar a prop de la família...saber que hi érem...

el gatot ha dit...

que fàcil és aconsellar quan no vius la situació... no sé de qui parles, ni de com ni de quan...

segurament m'equivoco, kika, però m'ha semblat llegir que busques un com...

-si no ho encerto, pensa que no era amb bona fe-

avui he llegit el post de la Eli, que és una bona amiga que tinc enllaçada, (la del "somriu"), i he deixat un comentari que espero que no l'hagi molestat....

ha fet un post enllaçant a un metge que dona respostes a com actuar quan no es pot actuar...

jo he estat crític als comentaris, perquè el que he viscut en res s'assembla al que aquest metge diu;

però el que surt a la contra de la vanguardia, no em sembla mala teoria per ella mateixa: quan no es pot fer res, sempre es pot fer costat. I tant li fa el que l'altra pensi, noti o senti... si hi som, li podem fer pensar, notar o senir altres coses...

ser-hi, és important...

bona nit.

pere ha dit...

Saps kika, el pitjor de la mort quan s'acosta -deixo de banda els possibels sofriments físics- és la possible sensació de solitud. Jo penso que tant o més que paraules voldria companyia, potser una carícia, no crec que necessites gaire més.

Striper ha dit...

Son sentiments dificils de explicar la mort es una cosa desconeguda que ens atemoreix.

Carquinyol ha dit...

No t'envejo la situació. A mi em va passar alguna cosa similar i em va agafar jove, ara hi ha una cosa que m'empenedeixo molt de no haver fer: parlar, passar més estona amb aquesta persona, preguntar-li i dir-li tot allò que se m'ha quedat a dins i que no podré tornar-li a dir.

No deixis cap sentiments dins teu, no deixis cap pregunta sense fer. Passa el temps que pugui amb ell ja que això ningú t'ho podrà retornar ni pendre.

Una cosa si em van ensenyar, i a mi em va anar prou bé: sigues tu la fortalesa quan a ell li manquin les forces i encarrega't de fer brotar-li u somriure quan només hi hagi tristesa.

Moltes forces i molts ànims.

DooMMasteR ha dit...

Molts anims, guapa!
Has escrit un post molt maco i sentit. M'ha agradat molt.
Probablement no podràs saber que pensa. La gent moltes vegades es fa forta davant de la familia en aquests casos...

Una abraçada ben gran!

Pais secret ha dit...

Kika, aquests darrers dies he viscut aquesta mateixa sensació que descrius. Per partida triple.
La única cosa que et puc dir és que estiguis amb ell tant com puguis, que l´escoltis si encara parla i li parlis tu també ( no importa de què), que esteu junts en silenci si cal, amb les mans agafades ( tant li fa si mai ha sigut una persona de poques mostres d´afecte,en aquests moments ho agraeixen),que us doneu un temps, el necessari per acomiadar-vos plàcidament, sense dramatismes.I encara que sembli impossible...un toc d´humor també, un relativitzar-ho tot de manera que a ell li aliviï la por.
A mi m´ha servit i espero que a vosaltres també.
Ànims i un petó.

(I sobretot, cuida´t tu també.)

Kudifamily ha dit...

Ei guapa,
ja saps que jo hi he passat fa poc, encara que els "tempos" van ser molt més curts, i crec que facis el que facis, diguis el que diguis, pensis el que pensis, no estaràs mai preparada. Ni tu, ni ell.
Per tant, l'únic consell que m'atreveixo a donar-te és que vagis passant els dies amb ell i respectis la seva manera d'actuar.
Si ell et vol parlar, deixa'l que ho faci; si no vol, empassa't l'orgull i estima'l encara més.

El meu pare no va voler parlar mai directament de la seva inminent mort amb mi, li feia mal, i jo, tot i provocar-me molt de dolor, vaig respectar-li aquesta decisió.
Encara avui no sé què pensava davant la mort, perque només va poder expressar-ho amb persones no tan properes a ell com jo.
I em crema, no et pots imaginar com, però va ser la seva decisió.

Una abraçada molt i molt gran.
Ja saps que tens el meu mail al perfil per si mai vols parlar.

Un petonàs

Clidice ha dit...

ja t'ho han dit: ser-hi, tocar, respirar el mateix aire, recordar, escoltar, abraçar ... no hi ha solucions màgiques, només l'amor que et permeti gravar la seva existència després del que hagi de passar

Agnès S. ha dit...

Per sort avui dia la medicina en moltes ocasions, dona temps per acomiadar-se, fer-se la idea de que s'atança la mort a aquella persona que li toca (tu ho dius molt bé) .

Es dur, però és just.

No voldrem nosaltres morir vells, i saber que deixem tots els fills aquí? Amb la certesa que un dia els tocarà a ells, i desitjant-los-hi el millor en la vida, i que també es trobin tant ben acompanyats a l'hora de marxar.

Una abraçada kika!

Agnès S. ha dit...

Ui, perdona si les meves paraules han sonat crues. Ho sento..
Ànims!

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Ànims i sort, no m'atreveixo a donar cap consell en situacions com aquesta.

Pilar ha dit...

Tu saps, ell sap. Us sabeu...No cal res més.
Una forta abraçada.
Ara només em resta dir-te: Kika, com estàs?

Joana ha dit...

No sé pas que dir-te. Si no en vol parlar, si més no, sigues allà al costat si és el que vols, i com deia algú, parlar de qualsevol cosa, encara que sigui tribial. Ànims

Albert B. i R. ha dit...

Per molt que sigui "llei de vida", com intenten dir els que proven de consolar, fa mal igualment. A mesura que s'acosta, el millor que es pot fer és compartir estones amb ell. Si no en vol parlar pot ser que sigui pk ni la pròpia persona sap què sent. Deu ser uan sensació molt complicada.

Lluís Bosch ha dit...

No em vull imaginar quanta gent devem estar passant per aquesta situació o similar. Ens sentim sols i és terrible, però resulta que la vida també incloïa això.

Plotí ha dit...

Dius molt bé que és llei de vida: ells han vingut abans i se'n van abans. No vull ni imaginar-me uns pares que sobrevisquin els fills!
Penso que ho tenim assumit, que ens n'hem d'anar abans que els fills. I com més assumit sembla que ho tenim tot, més t'agafa amb el pas canviat. Per més temps que has/han tingut per preparar el moment, més coses queden per dir, per fer.
Ànims, Kika. Potser els retrobem en un altre punt estel·lar, en una altra data estel·lar. Qui sap.

kika ha dit...

moltsíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris, pels ànims, pels consells, pels sugeriments, per les reflexions en veu alta, per tot. de veritat que ho agraeixo molt.
per una banda em feu entendre que no estic sola amb aquest sentiment. que és 'normal' sentir-lo i no entendre'l del tot. que es normal sentir-se estranya i al mateix temps tenir molt clar que s'ha de fer.
i així ho visc de moment. i ho intento assaborir tot. i quan estic cansada descanso. i penso que ara hi és i penso que aviat no hi serà. i encara que sembli estrany tot hi cap en el mateix pensament.
i tot sembla un embolic, però al mateix temps tot sembla fluir bastant plàcidament.
suposo que no es pot demanar més.
de nou, moltíssimes gràcies a tots per ser-hi.

Ferran ha dit...

Faig tard, però arribo. No et diré res de nou, ja ho han dit a dalt: companyia, companyia i companyia. Al final, els gestos són com a mínim tan importants com les paraules.

Força. Per tots dos.

marta ha dit...

no diré res de nou, aviso. Penso que ser-hi és important, i parlar, acariciar i abraçar.