stardate: vigilem tots!

he frenat una mica de cop quan he vist un home empenyent un cotxet travessant el carrer pel pas de vianants.

hi havia cua en els dos sentits. els cotxes que anaven davant meu han passat sense aturar-se. venien cotxes continuament de cara que em tapaven la visió del pas de vianants. per això no he vist l’home ni el cotxet fins que ja eren molt aprop.

jo no anava gaire depressa. la frenada que he fet ha estat suau.

però l’home m’ha mirat amb una cara com si em volgués pegar. ha seguit caminant i m’ha seguit mirant de manera molt agressiva.

a veure. el risc a l’hora de travessar un carrer, ni que sigui pel pas de vianants, no te’l treu ningú. tothom pot tenir un descuit. n’hi ha que ni tan sols tenen l’hàbit d’aturar-se.

per tant, val sempre molt la pena mirar abans de travessar. això serveix per a tothom. no s’hi val a pensar que tothom ho farà tot bé, que tothom complirà totes les normes que s’han establert, quan el que hi ha en joc és tan important. si la teva vida o la teva integritat estan en joc més val no deixar-ho a les mans de l’atzar.

però si portes un cotxet que va precisament davant teu encara has de ser més curós. perquè poses en risc la vida d’un nen. en aquest cas el nen del cotxet segurament era el seu fill, perquè no abunden els cangurs del gènere masculí, tot i que sembli una contradicció.

no va passar res. però si hagués passat hauria estat terrible per tots. per mi hauria estat un desastre que no vull ni pensar. per aquell home hauria estat encara molt pitjor. diuen que no hi ha res pitjor que perdre un fill.

(jo tenia un cotxe xulíssim: groc i descapotable. sabia el risc que comportava: si tenia un accident aquell sostre no m’hauria estalviat de morir aixafada. vaig viure amb aquest risc mentre era sola. quan va arribar la jèssica vaig decidir que no podia fer-li córrer a ella aquest risc. i vaig canviar-me el cotxe per un amb sostre normal.)

crec que passar per un pas de vianants sense assegurar-se abans que no ve cap cotxe és una negligència que un mateix no es pot perdonar. i no estic intentant disculpar una falta que hauria estat meva òbviament i legalment. de fet penso que els dos havíem d’estar molt contents al veure que no havia passat res, i per tant aquella cara insistent d’odi no calia.

o potser sí, i un altre cop només m’estic mirant el melic ...