fa uns dies explicava les meves teories sobre la responsabilitat. deia que no creia que ens havíem de sentir responsables últims de res fora de nosaltres mateixos. ni de projectes, ni de fills, ni de la història, ni del passat, ni del futur.
el fet que bastanta gent no hi estés d’acord em va fer pensar. després de pensar-hi he decidit que, de moment, no canvio d’opinió. segueixo pensant que no ens hem de sentir responsables de res ni de ningú tret de nosaltres mateixos.
però aquesta reflexió m’ha portat a una altra teoria. crec que és bo que en tot intentem sentir-nos indispensables. en els relacions amb els altres, en l’evolució dels fills, en els projectes, en la història.
la sensació de ser o haver estat indispensables dóna molt sentit a la vida. l'haver deixat una emprempta. el saber que sense la teva intervenció les coses no haurien anat igual. l'adonar-te que el que has fet ha fet una diferència, com deien tantes vegades el capità kirk i el capità picard.
això és completament diferent a sentir-se responsable.
-----------------------------------------
fa un any parlava de fecundacions diverses.
10 comentaris:
El quart paràgraf m'ha deixat amb el cervell fent xup-xup. :-) hi estic totalment d'acord, però em venen moltíssims pensaments relatius...
Bona diada per Molins!
VISCA CATALUNYA!
La responsabilitat pot portar a frustracions si no s'ha aconseguit l'objectiu marcat. L'haver estat indispensable també, llavors?
I sort per Molins!
Hola guapa,
continuem dissentint :) si més no respecte als fills. Mai m'he sentit indispensable, els meus fills se n'haguessin sortit perfectament sense jo o sense el seu pare, o sense ambdós. La vida té aquest avantatge, que ningú és indispensable. Ara, la raó per la qual existeixen, en el nostre cas, és perquè nosaltres hem volgut que existissin, ergo som responsables últims del seu comportament.
Amb l'edat aquesta línia es fa més feble, però no dubtis ni per un instant que si els meus fills, de 19 i 21 en fan alguna de grossa o, senzillament, suspenen una assignatura, sempre ens queda aquella angúnia de si ens hem "descuidat" de fer alguna cosa. Perquè en el moment que surts de l'hospital i tornes a casa amb un ésser viu que tu has fabricat, mai més ets lliure. :)
Ah! i sentir-se indispensable és la pitjor manera de fer-se una presó a mida! I jo vull ser lliure! :D
No sé, kika, potser no ho sabré dir prou bé, però jo penso que cadascú és responsable d'un mateix, evidentment, però cadascú és en bona part en la mesura que interactua amb el seu exterior, amb els altres, i sempre hi ha una certa responsabilitat en la manera com els altres fan o deixen de fer.
En canvi, mai no m'he sentit indespensable, i no m'agradaria que algú ho penses de mi; sí que, en canvi, sé que el que he fet o dit ha estat més o menys important per altres persones, potser he deixat una empremta, per a bé o per a mal. És inevitable; de vegades satisfactori i d'altres no tant.
Segur que continuarem amb el tema.
No sé si indispensable és la paraula; potser només una qüestió semàntica em suposa un "però" a la teva teoria de la "indispensabilitat".
Però entenc què vols dir, i comparteixo el fons. Indispensables no ho sé, però de ben segur que en nomnroses ocasions hem estat "bons" per a algú altre. I això, com tu dius, és li dóna sentit a la vida.
Pas mal, eh?
No sé si ho diria amb aquestes paraules, però suposo que entenc el que vols dir i estic d'acord amb tu. Deixar una empremta o si més un record nostre d'alló que hem fet o participat.
Agnès, espero que el cervell no hagi acabat bullint! :-)
la diada ja ha passat ... ara a veure al ressaca de demà! :-)
Albert, un altre tema és saber què fer-ne de les frustacions. molt interessant i molt important. crec que és més fàcil lidiar amb les frustacions derivades de ser indispensable que de les de ser responsable. però això seria un tema per un altre post.
Clidice, m'agrada molt que dissenteixis. em fas pensar molt! :-)
de totes maneres estic convençuda que els teus fills serien completament diferents del que són sinó tinguessin la teva empremta, en el sentit que vulguis. i això és el que jo entenc per ser indispensable, per fer una diferència.
també crec que si els teus fills aconsegueixen grans coses a la vida no suposaràs que és tot gràcies a tu. segur que els donaràs crèdit pel que han fet. penso que això és la teva manera de considerar-los lliures i considerar-te lliure a tu mateixa ...i segur que seguim sense estar d'acord :-)
pere, jo diria que estem d'acord en això tu i jo.
això que tu anomenes una certa responsabilitat entenc que és la negació d'una responsabilitat última, total.
i al mateix temps entenc que vol dir deixar una empremta personal en tot allò que ens és proper, el que jo anomeno ser indispensable. potser no he triat bé la paraula però encara no sóc capç de veure'n la contradicció de que dic amb el sentit d'indispensable. ho hauré d'estudiar ... :-)
Ferran, com li deia al pere, potser no he trobat la paraula adequada. però jo la vull entendre com l'expressió del kirk i del picard: fer una diferència. que només vol dir: si jo no hi hagués estat hauria estat diferent. ni millor ni pitjor, diferent.
ara bé, un cop acceptem això el que ens ha de fer sentir-nos bé es deixar una bona empremta. fer una diferència en positiu, i això implica una certa responsabilitat, però no una responsabilitat total... ai que ja m'estic repetint! :-)
Joana, una senyal de què hi hem estat. sinó no tindria cap sentit fer cap esforç per res ... no?
Potser aquest "indispensable" ens el fem nosaltres a la nostra mida, en funció de com volem i ens agrada i marca la vida així com la gent que ens envolta, estimem i ens estima.
Ara plego, però hi pensaré...
Bona setmana!
;)
assumpta, si, crec que aquest és el 'truco'! però que seria la vida sense 'trucos'! :-)
Publica un comentari a l'entrada