diuen que ara el mal ja ha passat. que només cal que recuperis les forces que has perdut amb la malaltia. que et posaràs bé i que d’aquí a pocs dies podràs tornar a casa.
et miro i no ho veig clar. busco senyals que em convencin de que ténen raó. voldria veure que cada dia estàs més fort. però no ho veig. a vegades em sembla veure’t més feble.
potser s’han equivocat? potser no ens han dit la veritat?
o potser sóc massa impacient?
diuen que és millor que et quedis sol a la nit. que és necessari perquè et recuperis. que si et malcriem massa et costarà més recuperar-te. que si t’ho donem tot fet no faràs cap esforç per part teva que t’ajudi a recuperar-te.
tu no dius res. mai et queixes de cap mal o de cap cosa que t’incomodi. però crec que ara estàs enfadat. no t’agrada quedar-te sol.
a mi no m’agrada gens que et quedis sol. m’agradaria ser allí contínuament. assegurar-me que no et falta mai res. em fa patir molt saber-te sol.
mai m’han agradat els hospitals, però ara no me’n voldria moure. m’hi estic bé, molt bé fent-te companyia. de fet la companyia me la fas tu a mi. havíem tingut tota la vida per compartir. però mai no ho havíem fet tant com ara.
no vull que t’enfadis. no vull que necessitis alguna cosa i que no hi hagi ningú per ajudar-te. no vull deixar passar el temps que podria estar amb tu.
vull fer el que calgui perquè et recuperis. i no sé què he de fer.
12 comentaris:
Pots seguir el cor el teu i el su ho escoltar el que diuen els profesionals. em refereixo a les nits.
Recuperar-se no sempre és evident, ni molt menys ràpid. Tenir al costat qui ens acompanya en el procés és de vegades bonic, de vegades imprescindible; sempre important. Sabràs fer el que creus que cal... oi?
Dius 'massa incertesa' i a mi m'ha semblat que ho tens claríssim.
Una vegada, fa molts anys -i no cal que digui detalls-, la meva mare em va dir: "La companyia, Déu la volia". Poc creient com sóc, vaig pensar que la meva mare tenia raó i mai no he trobat ningú que la desmentís.
Segeuix el teu cor.
Fes allò que surti de dins teu... i que no incomodi a l'altre. Segur que trobes el punt d'equilibri.
Striper, suposo que és això el que he de fer, escoltar el meu cor, escoltar-l'ho ell, i escoltar els professionals, i amb tot això me'n faig un bon embolic :-)
Ferran, de moment sembla que faig l'única cosa que sé segur que no caldria que fes: patir per si no estic fent el que hauria de fer...
potser sembla un jeroglífics però diu exactament el que vull dir...
perquè encara no sé segur el que cal ...
marta, el meu inconscient es deu haver escapat per algun lloc i se us ha fet visible :-) des d'aquí jo no ho veig claríssim, gens!
pere, ell la vol i jo la vull la companyia, però i si, segons diuen, li faig més mal que bé!
Carquinyol, l'estic buscant aquest punt d'equilibri... però és fa difícil saber on és.
de moment he decidit parell de dies de marge a l'opinió dels professionals, i després ja ho veurem.
Cuida't, Kika. És essencial que estiguis bé per poder cuidar a qui sigui.
Quan estem malalts i la malaltia costa de pair, la por s'apodera de nosaltres i no pensem amb claredat. Almenys a mi em passa. El pensament net em va arribar en veure que em cuiden millor quan estan descansats. El treball que vam fer consistia a fer-me'n adonar que eren amb mi, fins i tot quan no hi eren de manera física. Quan s'aconsegueix aquest lligam els professionals tenen més marge de maniobra.
Una abraçada.
mai me n'he penedit d'acompanyar, és el teu cap el que ha d'analitzar l'oportunitat de fer-ho, ningú més :)
Kika,penso com la Pilar.Si la experiència és un grau, per això mateix t´ho dic. Tan important és que estigui bé el malalt com el que cuida, si tu vas descansada, el malalt ho agraeix.
Confia en la feina dels professionals i en tot l´amor i la companyia que tu puguis donar, però sense esgotar-te, ni física ni mentalment.
Segur que podràs fer-ho.Ànims!
Pilar, ja intento cuidar-me fíficamnet, però el cap és difícil de controlar-lo. ara em sembla que ja estic més tranquil·la. costa acceptar les coses quan no és veuen clares, però fent un esforç he vist que tot i les incerteses és possible anar adaptant-se :-)
Clidice, el meu cap ha estat fet un embolic durant uns dies, però em sembla que ja em vaig aclarint. gràcies! :-)
Pais secret, doncs t'he de dir el mateix que li he dit a la Pilar. i de moment confio en els professionals. de fet ho fet des del començament, però ara ho faig més tranquil·la :-)
Ai els hospitals... el meu últim post en parla... acabo de tornar d'uns dies durs i ara només em resta saber que he fet companyia, que hi he estat al costat, una mirada, una carícia, un petó, agafar la mà,... el meu únic consol és sabar que ho he fet bé... El meu consell, escolta't a tu mateixa i segur que ho faràs bé.
Thera, ja he vist el teu post... veig que ha estat una bona experiència per a tu. espero poder aprendre'n :-)
Publica un comentari a l'entrada