dissabte, de gener 23, 2010

stardate: em dec haver portat bé

avui m’he aixecat molt poc inspirada. amb poques ganes de fer res i amb poca paciència.

segurament estava cansada després d’haver viscut una setmana molt irregular. la demostració de que les rutines, que sovint pesen per repetitives, són salvadores. perquè sense rutines tinc la impressió que gastem més energia de la que podem recuperar menjant i dormint normalment.

a part de les rutines del menjar i del dormir, hi ha la rutina de les activitats diàries i sobretot la rutina de les emocions. totes aquestes rutines fan que fem servir l’energia de manera eficient. quan passem de les rutines, és fàcil que no reaccionem òptimament. llavors surten al descobert tots aquells pensaments i sensacions que no volem ensenyar i que en condicions normals (gràcies a les rutines) som capaços de guardar ben endins.

avui he vist que alguna cosa fallava quan de bon matí he tallat bruscament una conversa amable d’una col·lega. he aconseguit aprofitar una mica el matí de feina perquè hi havia una cosa que tenia moltes ganes de fer. entre mig m’he embolicat en una conversa per email amb un amic. de nou he mostrat la meva impaciència, i tot un seguit de pensaments i sensacions que sempre havia volgut amagar, fins que he acabat amb la paciència de l’amic.

surto de la feina. el cap que no para i he de decidir què fer. les opcions són:

(1) quedar-me a casa i continuar torturant-me per totes les equivocacions comeses durant el dia. podria intentar evitar-ho amb una sobredosi d’episodis d’star trek, però no sé si funcionarien.

(2) anar a una cita ambigua. perquè amb el mal humor que t’he mostrat no sé si em voldràs veure. perquè amb el mal humor que tinc no sé si vull que em vegis.

penso que la raó que em fa anar a la cita és que no voldria que tu hi anessis i no m’hi trobessis. però segurament m’enganyo.

arribo i no hi ets. però ara estic convençuda de què venir és el millor que podia fer. m’espero i quan apareixes: no saps com m’alegro de veure’t. primer ens fem el posat de cabrejats. i quan no podem més ens posem a riure.

estic tan contenta de que siguis tan aprop, sobretot avui.

i m’emociono quan m’adono que finalment els reis m’han portat allò que els havia demanat!


-----------------

fa un any parlava d’un viatge que inesperadament va ser molt interessant.



11 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

M'agrada allò que en castellà diuen "bien está lo que bien acaba"! Qui se'n recorda d'un dia irregular, si el final és feliç? :-)

PS ha dit...

Està bé rebovinar, analitzar i corregir tot el que ens sembla que és millorable, però...alguna cosa deus haver fet bé perquè et sentis recompensada i satisfeta, dona!
Ara gaudeix del bon gust que t´ha deixat la cita i del cap de setmana, ja hi haurà temps per tornar a les rutines!

McAbeu ha dit...

Hi ha dies que són així com expliques, que tot va malament i no sabem perquè. Sort que al final se't va arreglar! :-)

Joana ha dit...

Un final feliç...
Sort que hi has anat!

Montse ha dit...

doncs si: sort que has decidit anar-hi!

Bon cap de setmana!!

Rita ha dit...

Un final feliç que de ben segur t'ha fet oblidar la resta del dia...

Me n'alegro!
Petons, maca!

Pilar ha dit...

:-)

Ma-Poc ha dit...

El final feliç compensa el dia... :)

Clidice ha dit...

m'agraden els finals feliços i m'agrada la gent que és capaç d'emprenyar-se i ser i sentir-se injusta :)

Elfreelang ha dit...

Bon final doncs

Anònim ha dit...

llegir tot el bloc, bastant bo