fa uns dies la Pais secret va escriure al seu blog:
“I una darrera frase que trobo en un blog: "No tractis com a prioritat a qui et tingui com a opció" i jo, li dono la volta..."No tractis com a opció el qui et té com a prioritat". Realment és per pensar-s´ho.”
i em va fer pensar.
primer vaig pensar que tractar com a prioritat a qui em tracti com a prioritat i com a opció a qui em tracti com a opció és massa simètric pel meu gust. però sobretot, penso que aquesta manera de reaccionar fa que ho deixem tot en mans dels altres i no tinguem mai cap efecte sobre el que passa al nostre voltant.
si una persona ha decidit que som opció per ella, doncs aleshores l’únic que fem es confirmar-ho. i només serem prioritat sobre les persones que han decidit que som la seva prioritat. i només tindrem com a prioritat la gent que ens tria a nosaltres com a prioritat. de fet, és com si renunciéssim a decidir per nosaltres mateixos.
no m’agrada la conclusió a la que arribo, però també veig que el que proposa la Pais secret té molt sentit.
em sembla que el que jo faig normalment és: primer fer una llista de prioritats. una espècie de ranking fet segons les meves preferències. i tracto a la gent com a prioritats si són al cap de munt i com a opcions si són al cap de vall (això no sé segur com s’escriu. he pensat en de munt i d’avall, però no seria simètric! i d’amunt i d’avall no m’agrada com queda). i amb preferència com més amunt són al ranking.
però aquest ranking només és provisional.
si algú a qui he tractat com a prioritat em dona senyals clares de que sóc una opció (cosa que d’entrada no és gaire agradable), llavors perd prioritat, baixa en el ranking, i pot arribar a baixar molt avall per molt amunt que sigui.
i si noto que algú a qui he tractat com a opció em tracta com a prioritat (cosa que sempre fa sentir molt bé) llavors pot començar a guanyar prioritat i a pujar en el ranking.
clarament, les velocitats de pujada i de baixada dins el ranking són a gust del consumidor.
així a més de ser un mètode asimètric (com a mi m’agrada) t’ofereix un munt de llibertat per decidir.
18 comentaris:
ufff.. quanta feina, no? Jo prefereixo tractar a la gent tal com em bé de gust en aquell moment i ja està (a vegades seran una cosa i a vegades una altra segons una multitud de factors). La forma com em tractin a mi m'és irrellevant, ja s'ho faran.
Ostres Kika, m´has fet pensar més encara. No em pensava pas que ens hi trenquéssim tan el cap!
Jo no sóc gens de rànkings ni de llistes, no en faig mai, però concideixo bastant amb el que dius a la segona part del post.I a això hi vaig arribant amb el temps, a còpia de bufetades. Vull dir que a vegades no ens en adonem i ho donem tot a qui no s´ho mereix, en canvi , hi ha persones que sense demanar res , són elles les que et tenen com a prioritat, i són les que es mereixen totes les atencions.
No vull dir pas que hàgim d´anar tot el dia amb el ´metro´ mesurant als altres per la seva actitud envers nosaltres, però sí que valorem els que de veritat ens estimen i que per ells no som només un accessori.
El que passa és que molt sovint el cor va per una banda i la raó per una altra....El secret potser seria...raonar amb el cor i no, estimar amb el cap. Veus...ja ha sortit una altra asimetria simètrica!
Vaig a descansar...un petó.
marededéusenyor! he acabat fent-me la lia un pitxu!
No m'havia plantejat mai aquesta qüestió, perquè quina importància té com em vegin els altres si la relació em satisfà? Què hi hagi alguna persona per la qual només existeixo unes hores de la seva vida, bé, en tot cas a la recíproca. El que importa és que ningú se senti depenent de ningú, que sigui profitós i alegre per ambdues bandes. La resta ... culebrots de la tarda! :)
(pst: és cap d'amunt i cap d'avall :P)
Al final suposo que com tot no deixa de ser un dialeg o interacció, que és com acostuma a funcionar tot.
Primer tenim unes afinitats (ránking) i a través dels contactes que fem, aquestes afinitats es van modulant i ajustant. Sempre estan en construcció... i reconstrucció
Buf! tinc el cap molt espés i no sé pas si ho he entés del tot, bé entendre-ho, ho he entés, però no sabria expressar el que penso. Opció o prioritat, em sembla que tothom parteix com a opció per anar pujant llocs en la llista o quedar-se igual o baixar, quan ha pujat. També podem intentar fer que en la llista d'altres nosaltres passem d'opció a prioritat i a l'inrevés. Això de fer llistes s'encomena!!!
Carquinyol, home, jo crec que depenent de la forma en que ens tracta la gent ens sentim d'una manera o d'una altra. i em sembla que això és tan clar que et deu passar fins i tot a tu!
i llavors, estic del tot d'acord amb el que dius: depenent de com ens sentim decidim tractar a la gent d'una manera o d'una altra.
i el que jo intento explicar al post es com em sembla que funciona aquesta relació, que pel que dius també fas servir tu.
Pais secret, tal com deia al Carquinyol, el que intento explicar és el que a mi em sembla que son els detalls d'un exercici que tots fem quasi be sense adonar-nos-en. encara que no tinguem rankings concrets al cap, el fet de que tractem a gent diferent de manera diferent potser vol dir que en el fons fem servir una especie de llistes... potser...
espero que ja hagis descansat de tanta filosofada :-D
Clidice, la importància de com et veuen els altres ve del fet que la relació et satisfarà més si els altres et tracten millor... i això depen de com et veuen ells...
això si, sobretot, com dius tu: ningú se senti depenent de ningú. això si que és important!
i moltes gràcies per resoldre el dubte lingüistic: em feia patir. ara ja dormiré més tranquil·la! :-)
Ramon, molt ben dit. per dir això mateix jo m'he enrollat com una persiana :-D
Joana, i quan tens un fletxasso amb algú potser que comenci com a prioritat i poc a poc (o depressa) baixi fins a opció :-D
M'ha agradat molt. M'ha passat recentment adonar-me que qui per mi eren prioritat, per ells jo era opció. I a l'inrevés amb altre gent. Pensava que era cosa meva, paranoies, però ara em consola en certa manera (digue'm egoista) que sigui quelcom tan usual i assumible. Això dels blogs té una besant terapèutica important jejeje.
(M'encanta aquest post! Fa pensar i m'ha recordat els inicis del teu blog.)
Les coses, potser inconcientment són i passen com dius.
Bona i serena setmana!
Asimetric, me n'alegro que t'agradi. si, pels blogs, entre tots ho anem fent tot :-D
Agnès, gràcies pel compliment! :-) que tinguis una bona setmana tu també!
Sí que és interessant, el que planteges i com ho fas. Crec que és inevitable: a la vida anem apujant i abaixant elements del rànking de forma continua: ens sentim "estafats", ens sentim estimats, volguts, violentats... i tot això ens fa modificar la llista força sovint, oi? Bé, vaja, al menys és així en el meu cas.
Tenir com a prioritat qui ens té com a opció, francament, és fer el préssec. Més val adonar-se'n i posar-hi remei (i, siguem justos, segur que de vegades hem estat nosaltres, els injustos).
Bon post, Kika.
Ferran, gràcies pel compliment! :-)
em sembla que has entès molt bé el que volia dir i ho has explicat millor que jo!
Suposo que tens raó, kika. I tot i que no m'agrada tenir ni dependre de cap rànking, m'imagino que el subconscient, molts cops, treballa per a que prioritzem a qui ens prioritza i deixem com a opció qui ens té en segon terme, o, directament, ignorar qui ens ignora.
Però que passa quan algú, que tu prioritzes té una mala temporada i només pot estar per ell mateix? Llavors tothom l'ha de deixar com a opció o l'ha d'ignorar?
És més complicat del que sembla. Jo em trobo en una situació així amb un altra persona i tot i que per mi és prioritaria, l'estic deixant a la banqueta dels opcionals, però no sé si ho faig per mi o per deixar-la tranquil·la a ella. Bfff...!
Trini, jo crec que fem pujar la gent amunt quan ens fan sentir be i la fem baixar avall quan ens fan sentir malament. però com que en aquesta vida no hi ha res segur, de fet només podem fer pujar gent llista amunt si 'creiem' que ens faran sentir be i la podem fer baixar avall si 'creiem' que ens faran sentir malament.
i tot això és molt subjectiu...
l'avantatge però és que no cal patir: ja que el temps ho va resolen tot solet :-)
He anat molt a poc a poc en llegir-te i crec que ho he entès tot! :)
Avui, Kika i País, m'heu ajudat molt més del que us penseu. De debò. Tenia un dubte i ara ja no el tinc.
Moltes gràcies i petons a les dues!!
Violette, me n'alegro molt!!!
Crec que l'has clavat, Kika! Molts no ens adonem, però aquest ranking està al cap de molts de nosaltres.
DooMMasteR, a tu també et passa així? doncs potser si que és general això encara que sovint no ens adonem de com ho fem.
Publica un comentari a l'entrada