dimecres, de setembre 09, 2009

stardate: cap a on?


només de tant reconec aquella veu de sempre. i quan la sento reconec que ets tu, el de sempre. que encara hi ets. aquell que sempre m’oferia ajuda. que sempre em preguntava què em feia falta. que feia el que calgués perquè no em faltés res.

ara ja fa temps que no et veus capaç de preguntar ni d’oferir res.

quan et sento respirar feixugament perquè el teus pulmons ja no poden més, quan et veig perdut perquè és massa fosc per tu, quan et trobo agafat a la paret perquè al teu cos li costa viure, quan et sento parlar amb un filet de veu que cada cop és més prim, ...

no sé que fer. ni que pensar. només sento que poc a poc vas desapareixent.

se’m fa trist i estrany veure’t tan feble i pensar que una bufada se’t pot emportar.

no em puc imaginar com seria si no hi fossis, perquè sempre hi has estat!

9 comentaris:

Ramon ha dit...

Una abraçada sentida.
A vegades la vida és trista, però sempre ens quedaran els records.

Trini ha dit...

De sobte, el cor se m'ha ficat en un puny. M'estimaria més no haver de veure'l així.

Clidice ha dit...

és molt difícil, però mai saps si és millor així, que en pots gaudir més estones. En tot cas una abraçada.

Rita ha dit...

Ànims!

Una abraçada, kika.

Asimetrich ha dit...

Cal afrontar-ho de la millor manera possible. Molta força

i Molts ànims

Agnès S. ha dit...

Dius - imaginar com seria si no hi fossis-, és difícil, per la sensilla raó, que sempre hi serà.
Forma part de tu, i d'un lloc, d'un entorn, que potser només s'esveïrà una mica amb molt de temps i molts canvis en la teva vida.
T'està donant l'oportunitat d'acomiada't, de demostrar-li el que l'aprecies, a vegades amb la teva presència, amb un somriure, perquè tots dos sabeu que la vida es així, i en aquest cas, es justa...però sembre crua, i a cops, trista.
Per això t'envio molts ànims kika.
I una abraçada especial.

kika ha dit...

Ramon, tens raó. gràcies.

Trini, potser no ho hagués hagut d'explicar així...

Clidice, gràcies. no se sap mai.

Rita, :-)

Asimetrich, és clar, però no és fàcil decidir quina és la millor manera possible, no?


Agnès, potser si que és com dius... ja ho anirem veient, no?

Ferran ha dit...

Ara és el teu torn, el teu moment d'oferir-li ajuda, de preguntar-li què li cal, de fer el necessari perquè no li falti res.

D'això va la vida, en el fons: jo per tu, tu per mi.

Una abraçada, i ànims.

Asimetrich ha dit...

Doncs no, certament. Però dona-li tot el que puguis, el millor de tu, i segur que hauràs encertat.