com ja vaig comentar un dia, mentre llegia ‘un món sense fi’ de ken follet em sentia com si cada cop que obria el llibre me n’anés cap a kingsbridge a conviure amb els protagonistes de la novel·la. i la veritat és que allí m’ho passava tant bé que em costava tancar el llibre i tornar a la realitat.
tot i que és un llibre llarguíssim, hagués volgut que durés més encara. perquè cada vegada que el llegia em feia sentir molt bé.
a més vaig trobar a faltar trossos de la vida d’aquella gent que, segons jo, van quedar sense explicar. com ara la relació de la caris i la gwenda. m’hagués agradat saber-ne més detalls.
és clar que el que em tenia més emocionada era la gran història d’amor de la caris i el merthin. suposo que era pura enveja!
en acabar-lo em que vaig trobar enganxadíssima a la trilogia del millennium de stieg larsson. quan l’obria em transportava a suècia, i també se’m feia molt difícil tancar-lo per tornar. però la sensació era molt diferent.
en general no m’agraden les històries d’assassinats i policies, per llestos i guapos que siguin. el que em tenia lligada en aquest cas era també la història d’amor. i també la manera tant detallista de descriure-ho tot, sobretot la gent i les raons dels seus comportaments.
però, a diferència del món sense fí, amb el millennium en comptes de tranquil·litzar-me em sembla que em posava nerviosa.
de totes maneres, espero amb candeletes que arribi el dia 18 per poder llegir la tercera part!
un detall que em va sorprendre llegint-ne la segona part: diu que hi ha dos tipus de municions per les pistoles.
hi ha unes bales que son dures i estan totalment cobertes de metall. travessen els cossos de punta a punta i només et fan un forat i prou.
hi ha un altra tipus de bales que son més lleugeres, i quan són dins el cos es dilaten (de 9 mil·límetres fins a dos o tres centímetres de diàmetre), destrueixen tot el que troben a la vora i causen una hemorràgia massiva.
aquestes bales s’anomenen munició de caça. son les que es fan servir nomalment en les caceres ja que allí es tracte d’abatre una bèstia tan de pressa com sigui possible sense fer-la sofrir massa. en canvi aquestes bales estan prohibides en les guerres, ja que bàsicament maten tot allò que toquen.
llavors, en les guerres es tracta de ferir només? de torturar potser? la raó de la guerra no l’he entès mai, però té sentit que algú que aposti per la guerra sigui capaç de sostenir raonaments d’aquest tipus? jo no ho entenc.
13 comentaris:
Jo encara no he llegit "Un món sense fi", el tinc pendent, però ara mateix no m'atrau. El que expliques em va passar amb la primera part. No et va passarq ue després de llegir Els pilars... pensaves que ja no podries llegir res més, de tant que t'havia atrapat?
Ara jo també estic enganxada a en Larsson. Vaig llegir "Els homes que no estimaven les dones" en deu dies, a les nits d'insomni, pensant que no arribaria a acabar-lo abans que nasqués en Lluc. I ara m'està passant el mateix amb "La noia que somiava...", sembla que estigui fent una cursa contra rellotge, jeje... Llavors no sé com m'ho faré amb el tercer...
És curiós perque jo vaig fer la mateixa reflexió que tu quan vaig llegir això de les municions de caça... La teoria de les guerres no té cap sentit l'agafis per on l'agafis, em sembla...
Petonets
La guerra és una activitat humana que només es pot comprendre a nivell teòric. Si els que la planifiquen l'haguessin de dur ells a la pràctica, difícilment la durien a terme.
Potser la Sra. Chacon et pot donar alguna resposta als teus dubtes
Kudifamily, m'agrada que tinguem tantes coincidències. dels pilars de la terra me'n vaig enamorar, i em va costar molts mesos decidir-me amb el món sense fi, però quan ho he fet, m'hi he tornat a trobar tant o més bé que amb els pilars.
segurament el lluc deu estar enganxat també amb l'stieg larsson, i quan neixi voldrà que li llegeixis la tercera part :-)
Clidice, però com es pot teoritzar sobre això? qui pot ser tant immoral?
Martell, quina una aquella!
Dona! fins ara gairebé tota la humanitat! :) ser pacifista és molt nou, no té gaire més de quaranta o cinquanta anys, a tot estirar. La humanitat ha considerat la guerra com a quelcom necessari i inherent a ella mateixa, no pretenguem acabar amb el nostre bagatge de mil·lennis en dos dies. I que consti que sóc pacifista, és més, no entenc cap tipus de violència, però la realitat és la que és, no n'hi ha d'altra. (Ah! i en aquests llibres que llegeixes la descontextualització històrica és flagrant, vull dir que la mentalitat dels seus protagonistes és absolutament inversemblant. Els del senyor follet, vull dir :D)
doncs deu ser que ja m'agrada estar fora de context :-)
El que costa es analitzar les bestieses de manera asèptica i distant. Però si ho analitzes així, t'adones que des d'un punt de vista militar és mes útil ferir els enemics que no pas matar-los. Un enemic mort no dona mes de si. Però un enemic ferit obliga a l'enemic a gastar recursos en cuidar-lo, transportar-lo, alimentar-lo... Es més dolent per l'enemic tenir molts ferits que molts morts. Per això prefereixen fabricar bales que fereixin, o mines antipersona que no matin però que arrenquin una cama. A l'enemic li compliques molt la vida.
La guerra es una bestiesa i una salvatjada, però no son rucs pas els militars.
d'acord, llavors per l'eficiència de la guerra convenen les bales que només fereixen, però en qualsevol cas: fer una normativa que prohibeixi unes bales que maten no em sembla que estigui inspirat en aquesta idea teva, que d'altra banda em sembla correcta.
i gastar recursos fent normatives que no tenen cap sentit no és gens eficient!
Eh! Que la idea no es meva! Aquests raonaments militars els entenc, però per sort encara no els genero.
:-D
Ahir vaig anar a veure la pel.licula d'"Els homes que no estimaven a les dones" (en català, és clar!), i ostres! em va impactar, i em va agradar, però hi ha moments molt crus...
El llibre deu posar molt nerviós, segur...
Dan, ja m'ho imagino ... o ho espero... i esta be quedi clar :-)
Agnès, doncs jo l'he anat a veure avui i ... mira... es un resum del llibre, reinterpretat... sobretot m'ha desagradat que a la pel·lícula els protagonistes semblen una mica pocasoltes: a cops sembla qeu s'equivoquin, i en general semblen una mica dolents... en el llibre en canvi son molt llestos i molt bons. em quedo amb els del llibre :-)
"Un món sense fi" em va agradar, però no tant com esperava. El "problema" va ser que tot just acabava de llegir "L'església del mar", que vaig devorar i no podia deixar de llegir ni un minut. Suposo que venia d'un estadi molt alt.
Això de les bales i les guerres... sense comentaris!
Salut.
ui! doncs a mi em va passar al revés. l'església del mar em va agradar molt, i just després vaig llegir els pilars de la terra que em van agradar més encara, i el món sense fi potser encara m'ha agradat més.
Publica un comentari a l'entrada