els minuts, les hores, els dies em passen molt ràpid.
tinc moltes coses per fer, i les vull fer totes. i des que m’aixeco al matí que no paro.
m’adono que mentre faig una cosa ja estic pensant en la següent. que intento fer-les totes ben ràpid per poder tenir temps de fer-ne més, i potser al final, si aconsegueixo fer-les molt i molt ràpid em quedarà una mica de temps per a parar.
a vegades passa: hi ha un moment del dia, cap al vespre, que em convenço que he fet tot el que m’havia proposat i puc parar. aleshores, m’omplo un gotet de vi i no faig res per uns minuts.
però això només serveix per a desaccelerar una mica el ritme que he portat tot el dia. només és una mini satisfacció. no és el que voldria que fos.
quan estic fent una cosa no tinc tota la meva atenció concentrada en el que estic fent. més aviat estic en el futur: pensant en què faré després.
el que seria una satisfacció plena és poder dedicar tota la meva atenció al present. fer cas a aquell que deia:
quan rentis els plats, renta els plats
quan prenguis el sol a platja sigues a la platja
i no en un escenari del futur o del passat
...
mai més no es tornarà a repetir aquell instant
i el capità picard també ho havia dit (a l’episodi ‘the inner light’):
“make now always the most precious time”
(“fes sempre de l’ara el temps més preciós”)
12 comentaris:
Sovint em passa a mi això també, se´m fan curtes les hores pensant en el que hauré de fer després, i costa molt gaudir plenament del moment quan estàs així.
Per sort amb el temps en vaig aprenent i la recompensa és màxima
quan ho aconsegueixo.
Bona reflexió, Carpe Diem!
Estic igual que tu i s'ha de saber trobar l'estona per desconnectar de tot.
costa tant entendre la importància de l'ara!
T'entenc molt bé, a mi també em passa i fins i tot, em fa enfadar!
Pais secret, amb el temps n'aprenenm, sí. i el més important és adonar-te del que et passa. un cop tens això ja hi ha mig camí fet!
Gaia, una estona de desconnexió ajuda, sens dubte, però l'ideal seria que no tornés a fer falta!
Pere, sí, no? és tan fàcil de dir! sembla fins i tot obvi! però passa tant depressa!
Joana, doncs no t'enfadis, dona. quan ho vegis venir: atura't! :-)
Ostres kika! Just pensava el mateix! Fins hi tot el que més m'agrada fer, aquella estona que representa que la tinc sols permi, i estic com a tensa,...per exemple ara mateix, mentre escric....
Això no pot ser!
Crec que hauriem de fer més meditació, o trobar una solució a aquest neguit... I és que veig que no arriba l'estona llarga de fer relaxadament el que voldríem. Que ens passa?
A mi també em passa el mateix... masses coses i poques es gaudeixen!
Agnès, crec que no n'hi ha prou en parar una estona i recuperar l'alè. hem de canviar de manera de fer.
DooMMasteR, crec que hem de triar el que val la pena fer i el que no, i deixar de fer moltes coses, per a poder gaudir-les.
Fes cas al Picard, que es un gran paio!
Dan, i tant que ho faré! :-)
aquest si que l'he entes!! jeje
es veritat a mi també em passa, sobretot quan estic a classes avurrides o a última hora del divendres que sempre penso en el cap de setmana!
petons!
maria, en aquests moments avorrits que dius, el temps et passarà més depressa si intentes no avançar-t'hi! :-)
Publica un comentari a l'entrada