diumenge, de maig 03, 2009

stardate: callant

en una altra època em pensava que per a poder sobreviure havia de tenir algú disponible a qui poder explicar-li tot el que em passava. que era parlant de les experiències que les anava entenent i les anava digerint. i que això era indispensable per anar tirant endavant.

sentia la necessitat de parlar tant dels esdeveniments que em colpien fort com de les petites pensades sense més transcendència (tipus les del post anterior).

fa temps em vaig adonar de que no hi havia gaire gent interessada en escoltar el que jo els volia explicar. que la gent te masses coses al cap com per a dedicar part de la seva atenció a les meves elucubracions. i vaig començar a callar, a deixar d’explicar el que pensava, a deixar passar les coses sense cap intervenció.

feliçment vaig descobrir que així també podia sobreviure, que no era indispensable explicar-ho tot per entendre-ho. que podia tirar endavant sense donar tantes voltes a les coses externament.

només amb algunes excepcions puntuals on he vist el que m’ha semblat grans injustícies m’he decidit a intervenir, amb tota la meva energia (o mala llet). però veig que aquestes han anat minvant amb el temps.

avui per exemple, se m’han ofert tres grans ocasions per intervenir. en dues m’he mossegat la llengua conscientment, i en una altra he decidit desaparèixer de l’escena. tinc la impressió que totes tres no tardaran en repetir-se, i també tinc l’esperança que cada cop em serà més fàcil decidir callar.

però de moment m’han amargat el dia, i per això el post surt com surt.

sort que el barça m’ha alegrat (i molt!) el que quedava de dia!

8 comentaris:

pere ha dit...

uf, kika, arriba un moment que alguns saben -sabem- que no ens escolten, que no ens escoltem, però també sabem que en tenim prou amb estar presents... va, és broma.
Avui, per un moment, com que el barça ens ha alegrat la vida, ens n'oblidarem.

Joana ha dit...

Estic gaire bé d'acord amb tot el que dius, però jo crec que de vegades, cal tenir alguna persona per poder "vuidar", si no, tanta amargor ens ofega i no ens permet veure més enllà.
Jo també he aprés a callar.. serà l'edat?.
Un petonet

Pais secret ha dit...

El problema de molta gent és no saber escoltar.Et senten però no t´escolten.
Jo he estat pensant molts anys el mateix que tu dius ara, i m´he tancat sovint a la closca.Finalment he arribat a la conlusió que no tothom te la capacitat de saber escoltar, com tampoc la tinc jo al cent per cent.Però quan trobes algú en la mateixa sintonia l´intercanvi és més que enriquidor.

Agnès S. ha dit...

Tens raó, en què si et mossegues la llengua, i veus el que t'has estalviat, un altre dia costa menys. ..tot i que és tot un treball cerebral i físic.
...Jo, gràcies a això vaig millorar la meva relació amb el meu pare, que sempre deia coses que sabia que em molestaven. El primer dia, callar, va ser tot una proesa., el segon, i el tercer, finalemnt no sè quin miracle va passar que va deixar de fer-ho! (Perquè en el fons ja no aconseguia el que volia, vaig pensar...)

kika ha dit...

pere, i si les alegries que ens dona el barç van seguint arribant... ja no ens caldrà patir per res més! :-D

Joana, jo crec que és sobretot l'edat... sort de l'edat! :-)

Pais secret, i si trobar algú en la mateixa sintonia és difícil, encara ho valorem més... i això potser també ho fa l'edat...vés a saber :-)

kika ha dit...

Agnès, ens hem creuat els missatges. doncs jo de moment no estic tant de sort, perquè les mateixes situacions en van repetint, repetint, potser sí que un dia acabaran...

maria ha dit...

kikaaaa

aqui estic per escoltarteeee:)
a i amb mi no cal qe et mossegis la llenguaa !! jeje


un petoo

kika ha dit...

ei, maria! avui has fet una repassada del blog, eh?
gràcies!
fins aviat
un petonet