una vegada li vaig dir a un molt bon amic que m’havia discutit amb una tercera persona. i de seguida ell em va contestar que com podia ser que aquesta tercera persona no s’adonés de que jo tenia la raó.
em va sobtar que digués això sense saber ni de què anava la discussió, i llavors ell em va dir que com que era amic meu, per definició, en qualsevol discussió ell estaria sempre de la meva banda.
encara que m’agrada pensar que en l’amistat hi ha d’haver una mica de incondicionalitat, això em va semblar una mica exagerat.
quan es tracta de defensar opinions crec que és important saber quina opinió es defensa, encara que l’opinió sigui d’algú considerat com a un molt bon amic. crec que si no avaluo l’opinió segons els meus principis no li estic fent un favor. donar la raó sempre, sense ni pensar-ho és massa fàcil perquè pugui fer servei a ningú. a vegades el valor dels amics es nota quan et fan veure les coses de manera que tu sola no series capaç de veure.
de totes maneres, la proximitat amb les persones fa que això no ho pugui fer de manera que no sigui subjectiva. si es l’opinió d’algú que aprecio i admiro d’entrada la declaro bona fins que no pugui demostrar el contrari.
però quan no es tracta d’opinions la incondicionalitat guanya del tot. el que fa o diu una persona que aprecio i admiro em fa badar, mentre que el mateix fet o dit per una altra persona seria com a mínim criticable.
suposo que això és un dels avantatges de l’amistat. m’agrada perquè ho has fet tu!
6 comentaris:
Un amic t'ha de fer veure que de vegades tot i que ens pensem que tenim raó, podem no tenir-la. Una amic ha de ser honest i sí incondicional en l'amistat, ha de seguir estant encara que ens manqui la raó,... o així hauria de ser. Però, de vegades també li pot fer mal o por o incomodar portar-nos la contraria,... Tot són aspectes que ens hem de treballar. Salut!
Curiós llegir el teu escrit després d'un sopar ahir amb una amiga meva de fa més de 25 anys...
Fa poquet vaig tenir una discurssió amb una tercera amiga, jo crec tenir la raò, però tampoc en faig mala sang. Ella, la del sopar, va voler treure ferro a la situació, que si tal i qual...
però noi, aquesta setmana ella s'hi ha discutit, molt més fort que no pas jo, i ara diu que veu la meva raò... tan sols perquè la "afectada" és ella, no jo com l'altre vegada.
És complicat...
Bon dia!
els amics som mals jutges, i sovint tenim tendència a posar-nos del costat d'algú, no per si té raó, sinó per afinitats
Hi ha amistats, que son capces de criticar-te a la cara, però si ho fan amb tacte, i si s'ha guanyat el respecte amb els anys, acabes valorant més la cinceritat, encara que d'entrada et faci mal,i ho acceptis, o et discuteixis per salvar la teva raó, que potser la tens.
Lo bàsic és que està demostrant que no passa de tu, i que li importes.
Estic convençut que els amics de veritat no necessàriament han d'estar sempre del teu costat: poden recolzar-te o criticar-te, basant-se en si es té raó o no.
Crec que la amistat està molt per sobre de tot això; i és d'agrair que algú et pugui criticar d'una manera constructiva. És així com creixem com a persones.
Thera, Joana, Jesús, Agnès i gerardeli:
cada un de vosaltres ha aconseguit una explicació molt més clara i entenedora del que jo intentava explicar.
moltes gràcies per ser-hi i compartir-ho!
Publica un comentari a l'entrada