dijous, de març 19, 2009

stardate: més raons

a vegades estic escoltant a algú i m’adono de que no puc mantenir l’atenció. el cap em marxa de la conversa cap a altres bandes. llavors intento fer un esforç per a endevinar el tros de conversa que m’he perdut, i continuar com si no hagués passat res.

i m’imagino que no dec ser única en això, i que, a vegades, als meus interlocutors també els deu passar una cosa semblant. suposo que es pot entendre i no passa res.

altres vegades estic al mig de converses que jo trobo pesadíssimes i soc conscient de que només estic esperant una excusa per que s’acabin. en aquests casos si l’excusa no arriba sola potser sí que faig un esforç per d’alguna manera acabar la conversa educadament.

he de confessar que si trobo que hi ha prou confiança alguna vegada proposo obertament canviar de tema, incloent una mica d’ironia però procurant ser respectuosa.

però hi ha altres vegades que estic parlant amb una persona i en sec aquesta persona se’n va de la conversa sense donar cap explicació. a vegades perquè algú altre crida la seva atenció i altres vegades sense cap raó aparent. però el resultat és que el fins aleshores interlocutor decideix donar per acabada la conversa unilateralment. i sense cap mena de disculpa.

això d’entrada a mi em fot. ho trobo desagradable. dona la impressió de que no només a l’altra persona no li interessa el que estàs dient, sinó que tampoc li interessa tenir una conversa amb tu.

i si no és això, què és?

que tots tenim moltes coses al cap alhora, i que a vegades és molt difícil gestionar-les adequadament? fins al punt de que no som conscients d’on som ni del que estem fent en un moment determinat?

quan he tingut aquesta experiència repetidament amb una persona, m’adono de que la meva actitud cap a ella canvia: em passen totes les ganes d’explicar-li res, per evitar quedar-me parlant sola.

quan he tingut aquesta experiència repetidament en el temps, m’adono de que em passen les ganes d’explicar res a ningú, en general.

sort que hi ha gent de tota manera i sort que aquestes manies meves són passatgeres.

i en aquest sentit l’avantatge del blog és clara: aquí puc explicar tot el que em ve de gust sense que res ningú m’interrompi i sense tenir la sensació de que el que dic no interessa a ningú, ... bé, almenys mentre l’estic escrivint!

6 comentaris:

Dan ha dit...

Que et deixin amb la paraula a la boca fot i fot molt! és de les majors mostres de mala educació que hi ha.

kika ha dit...

sobretot si ets dels qui els agrada molt enraonar! :-D

Agnès S. ha dit...

Si m'he desforçar molt per no perdre l'atenció, perquè tinc altres coses al cap, ho dic. Per sort amb les persones que més parlo, son capaces de comprendre això i perdona'm. :)

Joana ha dit...

Sovint em sento com tu, sort, que no se per quin motiu, sempre em queda "registrat" un extracte de la conversa, si no, semblaria més tonta del que soc!

MARTELL DE REUS ha dit...

Quan em passa això faig del "silenci paraula" tal com diu el cantautor pre-jubilat de Catalunya.

kika ha dit...

Agnès, Joana i Martell, tenim sort de que ens adonem del que ens passa. però la qüestió és: i si ens passa a vegades i no ens n'adonem?

això és el que jo em vull imaginar que passa a la gent que desapareix de la conversa sense donar cap explicació, perquè (quan estic de bones) no em vull creure que sigui per despreci o mala educació.

fa patir més la idea de que sense ser-ne conscients potser ens perdem part de les converses...