dimarts, de març 17, 2009

stardate: una raó

quan vaig començar a escriure el blog vaig pensar que em serviria per a dir coses que vull dir i que normalment no m’atreveixo a dir.

les coses que vull dir normalment es refereixen a coses que he pensat durant bastant temps, coses de les que n’estic convençuda.

no tinc cap arxiu d’aquestes coses, però suposo que en el meu cervell, o vés a saber on, hi tenen un lloc estable. i de tant en tant tornen a la consciència perquè algun esdeveniment els fa referència.

això pot passar durant alguna conversa o pensant en alguna experiència pròpia o explicada per algú.

com que més aviat sóc lenta de reflexos, trigo una mica a treure de l’arxiu mental la carpeta que toca. quan la tinc davant ja sé segur la meva opinió, i per tant, el que podria aportar a la conversa o a la reflexió.

sovint quan això passa la conversa ja s’ha acabat, i encara que no sigui així moltes vegades no m’atreveixo a explicar obertament el meu punt de vista.

potser per falta de seguretat en mi mateixa: perquè sento que és només meu, i no em vull fer responsable de les conseqüències que pugui tenir. potser per timidesa, o potser només per falta de temps per a madurar l’aportació.

a vegades, després d’unes hores, dies, mesos, ... penso que hagués hagut de fer una intervenció amb la meva opinió. encara que sigui només meva, n’acabo estant tant convençuda que penso que l’hauria d’haver fet pública.

però quan això passa, la conversa ja ni es recorda, i l’experiència que la va originar ja és història.

per això, el blog em permet tornar-hi i dir tot el que hauria volgut dir en el seu moment i no vaig dir.

7 comentaris:

Agnès S. ha dit...

Jo trobo que les teves reflexions, sempre son molt interessants, objectivs i madures. (Començo a pensar que és per això que no rebs gaires comentaris!) És que només et cal llegir els teus posts, i després pensar, reflexionar, avegades afegir-hi més coses, és espatllar-ho,potser....(això em fa pensar, que sempre dic la meva! Ups!)

kika ha dit...

:-DDD

Montse ha dit...

Hola Kika, et torno la visita i m'afegeixo als teus seguidors. No t'havia vist mai, moltes gràcies per venir "a casa" i per comentar-me!
Un petó des del meu mar.

pere ha dit...

Sovint tenim els pensaments i els raonaments més clars que les paraules que els intenten estructurar i, a més, cadascú té el seu propi ritme d'expressió (i els seus condicionants externs), per això, entre altes coses, van bé els blocs, tot i que el bloc de vagades resta l'apassionament i les complicitats (també gestuals, de mirades...) que pot tenir un diàleg en viu. Res no és perfecte :-)
Al post anterior fas unes consideracions sobre la demostració de l'amistat en casos extrems. Bé, tens raó. Però l'amistat quotidiana, sense compromisos especials ni situacions extremes, és aquella que et permet sentir-te distès de tal manera que no cal que pensis gaire en el que dius i per què ho dius.
Ho veus, kika, m'ha quedat un discurs una mica espès. T'asseguro que mentalment era més clar. Ni a través del distanciament i el temps que marca el bloc aconsegueixo l'expressió plena dels pensaments.

kika ha dit...

Montse, visitar el teu blog és un plaer. fins aviat!


pere, a mi em sembla que no t'ha quedat gens espès el discurs. al reves! clar, entenedor i molt interessant. és clar, que jo no puc saber com és l'original que només tu tens :-)

i sí, estic d'acord en que l'amistat quotidiana es molt d'agrair...un plaer per disfrutar, i no cal cridar al mal temps, no?
;-)

Joana ha dit...

Amb això no ens semblem... acostumo a intervenir i dir què penso, cosa que no sempre agrada, és normal...

kika ha dit...

Joana, això vol dir que tens les idees clares i ets ràpida de reflexos! felicitats! :-)