stardate: maig

avui s'acaba el maig. per fi. ha estat un mes massa llarg. massa ple de coses. massa ple d'emocions. massa trist.

pensant que avui això ja s'acaba em vull acomiadar del maig. em venen ganes de música. però només se m'acuden cançons tristes.








tinc ganes de juny.

stardate: pedaços

jo estic feta d’una manera que davant d’un problema m’he de posar a fer alguna cosa. no em puc quedar només mirant com passa. encara que a vegades he confessat que davant d’un problema he deixat passar el temps, de fet ho feia perquè no aconseguia trobar res a fer per a solucionar-lo. deixava passar el temps però no sense fer absolutament res. el temps passava mentre no se m’acudia res a fer.

per això em va agradar el post que proposava solucions davant la indignació. aquell del que vaig parlar en l’entrada anterior. i suposo que per això hi he continuat pensant. per arribar a la conclusió de que tot el que proposa són pedaços.

respecte al mercat laboral, aquest contracte únic que comença flexible i que es va tornant més protector amb el temps és una idea nova i sobretot teórica. els que ofereixen contractes als treballadors són uns personatges que estan acostumats des de fa molt temps a oferir el mínim per obtenir el màxim. si no canvien els personatges, no entenc com els podem fer canviar el comportament.

respecte a la vivenda, clarament la solució ha de passar per fer-la disponible a tothom. però com es pot convèncer als propietaris de que lloguin els pisos a preus baixos? si la única raó de llogar un pis és per fer negoci!

respecte a l’educació, el pedaç que ofereix és totalment inútil. ja se sap el que es necessita. la qüestió és com s’obté. i aquí aplica la mateixa explicació: els proveidors de l’educació pensen (pensem) sobretot en el que rebem i no gaire en el que produïm. i amb això en tenim prou per satisfer el sistema tal com és ara.

la solució arribarà quan trobem una manera de trencar les inèrcies del passat. de canviar la manera de fer en el món laboral, en la vivenda, en l’educació, i en moltes altres coses. sobretot en el món financer i en l’administració.

posant pedaços només allargarem l’agonia.

stardate: indignació

degut al meu recent viatge extraterrestre, no he estat gaire al tanto de les acampades i de les reinvidacions dels indignats. mentre era a l’altre planeta només vaig veure algunes fotos als diaris i vaig llegir poc. vaig entendre que el moviment era relativament petit i vaig decidir no fer-ne gaire cas.

al tornar n’he sentit parlar més. veig que el facebook cada dia en va més ple. he tingut raons per interessar-me’n però no les he volgut acceptar. i ara llegeixo això. m’ho he mirat amb excepticisme. i al final m’ha fet pensar.

segueixo pensant que aquest moviment no és capaç d’atacar, i encara menys vèncer, l’arrel del problema. però potser és el començament d’una nova revolució. una que tingui un efecte tan gran com va tenir la introducció del capitalisme. una revolució que encara no entenem com ha de ser, ni on ens ha de portar. al menys jo. però espero que ens porti pel bon camí.

stardate: ego?

- digui?

- amb qui parlo?

- ??? digui?

- sóc joan, el pianista, amb qui parlo?

- perdona?

- és el 633 333 333?

- sí

- sóc el pianista.

- i què vols?

- és que he trobat aquest número escrit en un paper ...

- ...

la veritat és que no recordo com va acabar la conversa exactament, però va seguir sent totalment surrealista.

a veure: si tens amics a casa, i quan marxen trobes un paper que no és teu, amb un número de teléfon escrit que no saps de qui és ni perquè hi és... per què collons hi truques? 

stardate: de 3 a 1

tenia tres grans problemes. eren coses que em feien patir perquè no sabia què fer. no sabia si hi podia fer alguna cosa per col·laborar en la sol·lució, o si no hi podia fer res i només havia de deixar que el temps anés passant. per això patia.

vaig fer una llista dels meus tres problemes. sí. això meu de les llistes és una mica patològic, ho reconec. aquesta llista només em servia per recordar-me que hi havia tres grans qüestions a la meva vida que no sabia respondre. què podia fer en cada un dels tres casos? hi podia fer alguna cosa relevant? o només havia d’esperar?

amb el temps em vaig anar decantant cap a la segona alternativa. potser per no haver fet res fins aleshores (mentre lidiava amb el dilema) vaig acabar convençuda de que no calia fer res, o ben poc, perquè jo no podria canviar res. i això em va permetre viure amb una certa tranquil·litat mentre els tres problemes van perdurar.

el temps ha anat passant i dos dels problemes s’han esvaït, han desaparegut. ja no hi són i per això els he esborrat de la llista. ara a la llista només n’hi queda un de problema. de fet ja no tinc llista. ara ja no em cal (menys mal! sinó hauria d’anar directe al psiquatre!) però el problema que persisteix s’està fent gran. molt gran. o al menys jo el sento així.

el que em fa patir segueix sent el decidir si hi puc fer alguna cosa per sol·ucionar-ho. què hi puc fer? només esperar? és el mateix problema d’abans. la paradoxa és que abans aquest problema el vivia multiplicat per 3 i el patia menys que ara que és un sol. coses estranyes que té la vida.

stardate: anada i tornada

quan la vaig veure vaig pensar que m’agradaria molt anar-hi. quan li ho vaig comentar em va dir: vols que t’hi convidin? i vaig dir que sí. al cap de poc temps m’arribava la invitació i jo contenta com un gínjol vaig acceptar-la.

encara faltaven mesos per anar-hi, i em feia molt il·lusió pensar-hi. però la vida va donant voltes i quan s’acostava el dia les coses es van anar complicant. es van complicar tant que el dia abans de marxar pensava que hagués donat el que fos per no haver d’anar-hi. tenia masses coses pendents, tenia masses compromisos, ...

ara ja és quasi bé hora de tornar i me n’alegro molt d’haver vingut. ha estat com un viatge a un altre planeta. per uns dies he viscut en una altra realitat i m’he oblidat quasi del tot de la ‘meva vida normal.’ ara que em preparo pel viatge de tornada, ja la començo a tenir present de nou.

i quan arribi a la ‘meva vida normal,’ potser recordaré penjar l’entrevista aquella, o potser no ... ja ho anirem veient!

stardate: doncs, sí