diumenge, de maig 29, 2011

stardate: pedaços



jo estic feta d’una manera que davant d’un problema m’he de posar a fer alguna cosa. no em puc quedar només mirant com passa. encara que a vegades he confessat que davant d’un problema he deixat passar el temps, de fet ho feia perquè no aconseguia trobar res a fer per a solucionar-lo. deixava passar el temps però no sense fer absolutament res. el temps passava mentre no se m’acudia res a fer.

per això em va agradar el post que proposava solucions davant la indignació. aquell del que vaig parlar en l’entrada anterior. i suposo que per això hi he continuat pensant. per arribar a la conclusió de que tot el que proposa són pedaços.

respecte al mercat laboral, aquest contracte únic que comença flexible i que es va tornant més protector amb el temps és una idea nova i sobretot teórica. els que ofereixen contractes als treballadors són uns personatges que estan acostumats des de fa molt temps a oferir el mínim per obtenir el màxim. si no canvien els personatges, no entenc com els podem fer canviar el comportament.

respecte a la vivenda, clarament la solució ha de passar per fer-la disponible a tothom. però com es pot convèncer als propietaris de que lloguin els pisos a preus baixos? si la única raó de llogar un pis és per fer negoci!


respecte a l’educació, el pedaç que ofereix és totalment inútil. ja se sap el que es necessita. la qüestió és com s’obté. i aquí aplica la mateixa explicació: els proveidors de l’educació pensen (pensem) sobretot en el que rebem i no gaire en el que produïm. i amb això en tenim prou per satisfer el sistema tal com és ara.

la solució arribarà quan trobem una manera de trencar les inèrcies del passat. de canviar la manera de fer en el món laboral, en la vivenda, en l’educació, i en moltes altres coses. sobretot en el món financer i en l’administració.

posant pedaços només allargarem l’agonia.

5 comentaris:

pere ha dit...

T'entenc, kika. De tota manera, quan jo era petit -tants anys ja-, recordo que molta gent portava pedaços als pantalons (i no de compra) i a les camises... i la vida continuava. Després, les coses van anar millor.

Ferran ha dit...

Comparteixo el teu punt de vista, Kika. El problema és que posar pedaços requereix menys valentia que impulsar veritables reformes en la societat; això últim demana enfrontar-se a persones i institucions amb poques ganes que els toquin els privilegis, i al final, qui dia passa any empeny.

Comparteixo el teu punt de vista i, per sort per tu i per mi, no som els únics que pensem així. Al final serem prous i tindrem prou força per aconseguir-ho.

rits ha dit...

Completament d'acord. Per aconseguir trencar inèrcies cal ser agosserats. De moment, encara tenim por, no estem prou segurs de poder-ho aconseguir. Per això les propostes son minses.

Poc a poc. Ha començat el canvi. Necessita i donem-li temps.

Aris ha dit...

Si, el tema es complicat. Demá publicaré un post sobre el crack del 29, una situació tràgica de la que els americans se'n van sortir a base de mides intervencionistes, que es van tatxar de marxistes però que van solucionar el tema.

kika ha dit...

pere, vols dir que els pedaços van ajudar a fer que les coses milloressin? en serio? jo tinc dubtes :-)

Ferran, no sé quants en calen, però del que estic segura és de que mentre posem pedaços no avançarem. i de que algun dia s'haurà de fer un gran cop de cap ... i com més tardi, doncs més tardarem a millorar :-)

rits, sí, sí, bastant temps ...

Aris, però aquest cop la revolució no pot venir des de dalt, perquè precisament la part que cal eliminar és la que està a dalt de tot!