la diferència entre poder i voler em sembla que tothom la sap. és de sentit comú. en canvi quan fem servir aquests conceptes sovint els confonem. com pot ser si són tant clars?
si només porto cent euros i voldria comprar una cosa que val més, senzillament no puc. però si porto cent euros, hi ha una cosa que val menys i no la compro, és que de fet no la vull comprar, perquè si volgués sí que podria comprar-la. això és cert tant si em guardo els diners, com si els dedico a comprar una altra cosa.
amb el temps passa el mateix:
sovint diem que no podem fer una cosa quan en realitat no la volem fer. això passa quan decidim que en comptes d’aquesta cosa preferim fer-ne una altra. si ho fem conscientment és una mentida, que potser és piadosa, i ho fem per evitar que algú s’ofengui o s’ho prengui malament. si ho fem inconscientment ens estem auto-enganyant a nosaltres mateixos.
i també, a vegades diem que no volem fer una cosa quan en realitat no la podem fer. si ho fem conscientment és una mentida, també més o menys piadosa, per evitar quedar malament davant d’algú. i si ho fem inconscientment ens estem auto-enganyant a nosaltres mateixos.
en qualsevol cas el que explica l’aparent confusió és o bé una mentida o bé un auto-engany... res de bo. suposo que els entesos ens dirien que deuen ser mecanismes de defensa que tenim... però, per a defensar-nos de què? del que ens agrada? del que som? de nosaltres mateixos?
dilluns, de desembre 15, 2008
dissabte, de desembre 13, 2008
stardate: el país de l’ave
l’estació de l’ave de madrid és nova i grandiosa. a tothora hi ha molta gent: que arriba, que marxa, que puja, que baixa, ... l’estació està molt decorada i molt il·luminada. sembla un jardí. els lavabos són nous, nets i grans. a les cafeteries i a les sales d’espera sempre hi ha gent, però sempre hi ha llocs lliures. als punts de seguretat i a les entrades dels trens sempre hi ha gent però mai hi ha cues. quan arriba un tren es fa una cua molt organitzada a la parada dels taxis, i un exèrcit de taxis fa net de la cua en un moment.
l’estació de l’ave de saragossa és nova i grandiosa. sempre hi ha molt poca gent: un que va a agafar el tren, un altre que arriba, un que compra un bitllet. l’estació no te gairebé gens de decoració i de dins és més aviat fosca. no hi ha quasi botigues ni cafeteries. i sobretot hi fa molt i molt fred. però hi ha una sala d’espera pels viatgers de l’ave que sembla una sala vip: calenteta i cómoda. hi ha diaris per llegir i galetes per menjar. pots prendre cafès, infusions, refrescos, cerveses, tant com vulguis... tot de franc. els lavabos són de luxe. i pels altaveus t’avisen quan el teu tren s’acosta. i com que és només per a tres o quatre persones s’hi està molt bé i tranquil.
l’estació de l’ave de barcelona és l’estació de sants de sempre. ara hi ha més gent que mai perquè hi ha més trens que abans. no té gaire decoració i és bastant fosca, com ha estat sempre. dins l’estació hi han fet una espècie de gàbia que és la zona reservada pels viatgers de l’ave. les sales d’espera de la zona de l’ave són grans i netes. els lavabos de la zona de l'ave són grans i nets. hi ha molta gent que t’indica per on has d’anar, encara que no ho demanis. però quan entres a l’altra part de l’estació et trobes que està més plena de gent que mai: a les sales d’espera la gent no hi cap, a les entrades i sortides de les andanes sempre hi ha cues, els lavabos estan tant malament com fa trenta anys, si necessites informació costa molt trobar algú que te la pugui proporcionar.
l’ave parla també en català.
la gent que hi treballa només parla en castellà.
l’estació de l’ave de saragossa és nova i grandiosa. sempre hi ha molt poca gent: un que va a agafar el tren, un altre que arriba, un que compra un bitllet. l’estació no te gairebé gens de decoració i de dins és més aviat fosca. no hi ha quasi botigues ni cafeteries. i sobretot hi fa molt i molt fred. però hi ha una sala d’espera pels viatgers de l’ave que sembla una sala vip: calenteta i cómoda. hi ha diaris per llegir i galetes per menjar. pots prendre cafès, infusions, refrescos, cerveses, tant com vulguis... tot de franc. els lavabos són de luxe. i pels altaveus t’avisen quan el teu tren s’acosta. i com que és només per a tres o quatre persones s’hi està molt bé i tranquil.
l’estació de l’ave de barcelona és l’estació de sants de sempre. ara hi ha més gent que mai perquè hi ha més trens que abans. no té gaire decoració i és bastant fosca, com ha estat sempre. dins l’estació hi han fet una espècie de gàbia que és la zona reservada pels viatgers de l’ave. les sales d’espera de la zona de l’ave són grans i netes. els lavabos de la zona de l'ave són grans i nets. hi ha molta gent que t’indica per on has d’anar, encara que no ho demanis. però quan entres a l’altra part de l’estació et trobes que està més plena de gent que mai: a les sales d’espera la gent no hi cap, a les entrades i sortides de les andanes sempre hi ha cues, els lavabos estan tant malament com fa trenta anys, si necessites informació costa molt trobar algú que te la pugui proporcionar.
l’ave parla també en català.
la gent que hi treballa només parla en castellà.
dijous, de desembre 11, 2008
stardate: impaciència
ahir vaig decidir que avui havia de tenir un log perquè és dia de nombre senar. i que seria sobre la impaciència.
vaig començar a pensar-hi i no se m’acudia res. vaig posar-me a escriure pensant que així potser em vindria la inspiració perquè com deia Picasso “la inspiració t’ha de trobar treballant”. vaig escriure vàries idees, coses inconnexes, pensant que després seria capaç de fer-ne un puzle. però no me’n vaig sortir.
tenia altres coses a fer però em vaig trobar atrapada en el pensament de que volia un post sobre la impaciència per avui. semblava que no podia pensar en res més. el cap se me n’anava sol cap a aquest pensament. i com que altres vegades en poc temps se m’ha acudit una idea i he escrit un log, estava convençuda de que aquesta vegada també podia ser així. només calia dedicar-hi una mica de temps i de seguida el tindria.
va arribar la hora de sopar i encara no tenia res, ni tan sols una idea que m’agradés. després de sopar m’hi vaig tornar a posar, i res... no aconseguia ni pensar ni escriure res que valgués la pena.
vaig decidir que potser si em relaxava una mica em vindrien les idees. a vegades és tot just quan em poso la llit i estic a punt d’adormir-me que veig clar què vull dir i com ho vull dir, i m’he d’aixecar corrent per a apuntar-m’ho abans que se m’oblidi. doncs ahir me’n vaig anar al llit i res...
aquest matí m’he despertat pensant en el log, i sabent que seguia sense idees. en la rutina del matí m’he adonat que anava més ràpid del normal, i que fallava en coses que normalment faig amb els ulls tancats, i que seguia obsessionada pensant en possibles idees per escriure al log.
finalment, quan he sortit al carrer m’he trobat corrent sense cap raó aparent, i pensant en el log. m’he aturat i m’he adonat de perquè ho feia això. he decidit que no n’escriuria cap de log sobre la impaciència, i he continuat caminant lentament.
així he pogut aturar l’espiral que em tenia atrapada, i aleshores m’ha arribat la inspiració i he pogut començar a escriure.
he descobert que la paciència, la qualitat del qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda, és una gran i valuosa qualitat.
vaig començar a pensar-hi i no se m’acudia res. vaig posar-me a escriure pensant que així potser em vindria la inspiració perquè com deia Picasso “la inspiració t’ha de trobar treballant”. vaig escriure vàries idees, coses inconnexes, pensant que després seria capaç de fer-ne un puzle. però no me’n vaig sortir.
tenia altres coses a fer però em vaig trobar atrapada en el pensament de que volia un post sobre la impaciència per avui. semblava que no podia pensar en res més. el cap se me n’anava sol cap a aquest pensament. i com que altres vegades en poc temps se m’ha acudit una idea i he escrit un log, estava convençuda de que aquesta vegada també podia ser així. només calia dedicar-hi una mica de temps i de seguida el tindria.
va arribar la hora de sopar i encara no tenia res, ni tan sols una idea que m’agradés. després de sopar m’hi vaig tornar a posar, i res... no aconseguia ni pensar ni escriure res que valgués la pena.
vaig decidir que potser si em relaxava una mica em vindrien les idees. a vegades és tot just quan em poso la llit i estic a punt d’adormir-me que veig clar què vull dir i com ho vull dir, i m’he d’aixecar corrent per a apuntar-m’ho abans que se m’oblidi. doncs ahir me’n vaig anar al llit i res...
aquest matí m’he despertat pensant en el log, i sabent que seguia sense idees. en la rutina del matí m’he adonat que anava més ràpid del normal, i que fallava en coses que normalment faig amb els ulls tancats, i que seguia obsessionada pensant en possibles idees per escriure al log.
finalment, quan he sortit al carrer m’he trobat corrent sense cap raó aparent, i pensant en el log. m’he aturat i m’he adonat de perquè ho feia això. he decidit que no n’escriuria cap de log sobre la impaciència, i he continuat caminant lentament.
així he pogut aturar l’espiral que em tenia atrapada, i aleshores m’ha arribat la inspiració i he pogut començar a escriure.
he descobert que la paciència, la qualitat del qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda, és una gran i valuosa qualitat.
dimarts, de desembre 09, 2008
stardate: senars
el llibre "Smilla's sense of snow" de Peter Hoeg descriu un paral·lelisme entre el sistema de nombres i la vida humana.
diu que primer hi ha els nombres naturals. són sencers i positius. els nombres dels nens petits. quan els nens descobreixen el sentiment d’enyorança apareixen els nombres negatius: la formalització de que es troba a faltar alguna cosa.
la consciència humana s’expandeix i el nen descobreix l’espai entre les coses, entre les persones. i entre els nombres apareixen les fraccions.
però la consciència humana no s’atura, i afegeix una operació tan absurda com les arrels per a produir nombres irracionals. és un tipus de bogeria, perquè els nombres irracionals són infinits, no es poden escriure. i forcen la consciència humana a anar més enllà dels límits.
i expandeix els nombres reals amb arrels imaginàries de nombres negatius. són nombres que la consciència humana no pot entendre. són com l’horitzó: quan t’hi vas acostant, ell va retrocedint.
---
a mi m’agraden molt més el nombres senars que els parells.
quan et trobes un nombre parell, ja saps segur que és divisible per dos, en canvi, quan et trobes un nombre senar no saps per quin nombre serà divisible, i potser fins i tot que sigui primer!
això el fa més emocionant. trobo que és molt més atractiu un nombre si d’entrada t’ofereix una mica de misteri i et fa pensar.
senar vol dir que no esta doblat, que no te folre. senar comparteix arrel amb senzill. i tot això m’agrada.
en canvi, parell vol dir igual, semblant, doblat. i no cal dir que està molt relacionat amb parella: conjunt de dues persones o animals destinats a fer alguna cosa plegats. i també es parla de parells de mitjons... clarament, molt menys interessant.
més raons:
en anglès senar es diu ‘odd’ i vol dir estrany, rar, fora del normal. també vol dir estar desaparellat. si es refereix al comportament vol dir excèntric.
en anglès els ‘odds’ es refereixen a la probabilitat de que alguna cosa succeeixi; i estar ‘at odds’ vol dir estar en desacord, portar la contrària. i tot això m’agrada, ho trobo suggerent, m’atrau.
en canvi, en anglès parell es diu ‘even’ i vol dir pla, sense arrugues, uniforme, tranquil, calmat, equilibrat. molt més avorrit.
per això fins ara he intentat que tots els stardates del log siguin en dies de nombres senars, i de moment m’agradaria poder seguir així. i quin sap si quan no em quedin forces només siguin en dies de nombres primers! :-)
diu que primer hi ha els nombres naturals. són sencers i positius. els nombres dels nens petits. quan els nens descobreixen el sentiment d’enyorança apareixen els nombres negatius: la formalització de que es troba a faltar alguna cosa.
la consciència humana s’expandeix i el nen descobreix l’espai entre les coses, entre les persones. i entre els nombres apareixen les fraccions.
però la consciència humana no s’atura, i afegeix una operació tan absurda com les arrels per a produir nombres irracionals. és un tipus de bogeria, perquè els nombres irracionals són infinits, no es poden escriure. i forcen la consciència humana a anar més enllà dels límits.
i expandeix els nombres reals amb arrels imaginàries de nombres negatius. són nombres que la consciència humana no pot entendre. són com l’horitzó: quan t’hi vas acostant, ell va retrocedint.
---
a mi m’agraden molt més el nombres senars que els parells.
quan et trobes un nombre parell, ja saps segur que és divisible per dos, en canvi, quan et trobes un nombre senar no saps per quin nombre serà divisible, i potser fins i tot que sigui primer!
això el fa més emocionant. trobo que és molt més atractiu un nombre si d’entrada t’ofereix una mica de misteri i et fa pensar.
senar vol dir que no esta doblat, que no te folre. senar comparteix arrel amb senzill. i tot això m’agrada.
en canvi, parell vol dir igual, semblant, doblat. i no cal dir que està molt relacionat amb parella: conjunt de dues persones o animals destinats a fer alguna cosa plegats. i també es parla de parells de mitjons... clarament, molt menys interessant.
més raons:
en anglès senar es diu ‘odd’ i vol dir estrany, rar, fora del normal. també vol dir estar desaparellat. si es refereix al comportament vol dir excèntric.
en anglès els ‘odds’ es refereixen a la probabilitat de que alguna cosa succeeixi; i estar ‘at odds’ vol dir estar en desacord, portar la contrària. i tot això m’agrada, ho trobo suggerent, m’atrau.
en canvi, en anglès parell es diu ‘even’ i vol dir pla, sense arrugues, uniforme, tranquil, calmat, equilibrat. molt més avorrit.
per això fins ara he intentat que tots els stardates del log siguin en dies de nombres senars, i de moment m’agradaria poder seguir així. i quin sap si quan no em quedin forces només siguin en dies de nombres primers! :-)
divendres, de desembre 05, 2008
stardate: poder i voler
davant d'un dilema a vegades observem que mig món pensa blanc i l'altre mig pensa negre.
al planeta D2 hi ha una divisió molt clara entre dos bàndols: en un d'ells la gent no té passat, i en l'altre la gent no vol tenir passat.
la gent que no té passat va bastant estressada. cada dia han de decidir els seus noms, les seves aficions, els seus gustos, els seus interessos, els seus valors, el que els enamora i el que odien, què volen i qui són, ... i saben que tot els durarà només fins l'endemà.
la gent que no vol tenir passat va bastant atrafegada. cada dia abans de sortir de casa es fan un pentinat diferent, es trien combinacions de roba que no han portat mai, es posen caretes, i unes màscares per distorsionar la seva veu, perquè no volen que ningú els reconegui i els relacioni amb qui han estat.
però a més d'estar estressats els uns i atrafegats els altres, tota la gent del planeta D2 es sent molt miserable per l'enveja que es generen els uns als altres.
la gent que no té passat donaria el que fos per ser de l'altre bàndol, i poder decidir si repetir el que ha estat i el que ha decidit el dia abans o no. per altra banda la gent que no vol tenir passat no té altre desig que ser del bàndol contrari per no haver de patir tant amagant-se.
i que podrien fer tots plegats per estar millor? tan els que no tenen passat com els que no en volen tenir estan convençuts de que són així, i no creuen que hi hagi cap altre manera de viure.
però, encara que potser ho sembli, el problema no és simètric.
al planeta D2 hi ha una divisió molt clara entre dos bàndols: en un d'ells la gent no té passat, i en l'altre la gent no vol tenir passat.
la gent que no té passat va bastant estressada. cada dia han de decidir els seus noms, les seves aficions, els seus gustos, els seus interessos, els seus valors, el que els enamora i el que odien, què volen i qui són, ... i saben que tot els durarà només fins l'endemà.
la gent que no vol tenir passat va bastant atrafegada. cada dia abans de sortir de casa es fan un pentinat diferent, es trien combinacions de roba que no han portat mai, es posen caretes, i unes màscares per distorsionar la seva veu, perquè no volen que ningú els reconegui i els relacioni amb qui han estat.
però a més d'estar estressats els uns i atrafegats els altres, tota la gent del planeta D2 es sent molt miserable per l'enveja que es generen els uns als altres.
la gent que no té passat donaria el que fos per ser de l'altre bàndol, i poder decidir si repetir el que ha estat i el que ha decidit el dia abans o no. per altra banda la gent que no vol tenir passat no té altre desig que ser del bàndol contrari per no haver de patir tant amagant-se.
i que podrien fer tots plegats per estar millor? tan els que no tenen passat com els que no en volen tenir estan convençuts de que són així, i no creuen que hi hagi cap altre manera de viure.
però, encara que potser ho sembli, el problema no és simètric.
dimecres, de desembre 03, 2008
stardate: correcció
hi ha hagut una reacció a l’últim post que m’ha fet pensar que l’hauria de rectificar. i com que això suposo que no està permès als blogs, n’he de fer un de nou.
allí hi definia l’imperatiu categòric de Kant com una norma general aplicable a qualsevol situació. i deia que la interpretació que a mi se m’havia quedat era: fes allò que si tothom ho fes estaria ben fet.
quan l’aplicava a l’exercici del respecte trobava tres implicacions derivades de tres tipus d’estratègies:
1) si deixo de banda el respecte, està mal fet. perquè si tothom ho fes seria terrible.
2) si decideixo només fer servir el respecte quan els altres el fan servir amb mi, i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món de ghettos. i no m’agrada.
3) si decideixo fer servir el respecte sempre i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món molt més desitjable.
però clarament n’hi ha moltes més d’estratègies. de fet jo m’havia centrat en estratègies que en economia es diuen estacionàries: totes les vegades que he prendre la decisió faig exactament el mateix.
si considerem estratègies que no siguin estacionàries, n’hi ha moltes i molt variades: fer servir el respecte alternadament; fer servir el respecte cent vegades i després prou; fer servir el respecte només davant dels homes, o només davant de les dones, ... moltíssimes.
i si pensem en què obtindríem si tothom es poses d’acord en fer-ne servir una, trobaríem una gran varietat de resultats. trobar quina estratègia és la bona aquí dins sembla difícil.
però un amic me n’ha fet arribar una de bona: fer servir el respecte només amb gent que m’ofereixi respecte, i no fer-lo servir amb la gent que no es respectuosa amb mi.
és bona perquè quan penso en el que passaria si tothom la fes servir, trobo que estaríem en un món tan bo com aquell que hi hauria si tothom fes servir sempre el respecte sense condicions.
per tant, com que satisfà una de les meves manies (la de l’imperatiu categòric) m’agrada, i en aquest sentit reconec que és tant bona com la del respecte absolut. i també reconec que en el post anterior havia fet trampa al fer lluir l’estratègia que em semblava bona i no considerar-ne més.
per això ara m’atreveixo a recomanar-la a tots i a totes els que no he convençut, és a dir a tots i a totes!
però com que no satisfà la meva altra mania, la del respecte com a valor absolut, que és la fa que em pensi que puc anar més enllà, no me la quedo.
ah! i moltes gràcies a la persona que m'ha fet arribar la nova estratégia!
allí hi definia l’imperatiu categòric de Kant com una norma general aplicable a qualsevol situació. i deia que la interpretació que a mi se m’havia quedat era: fes allò que si tothom ho fes estaria ben fet.
quan l’aplicava a l’exercici del respecte trobava tres implicacions derivades de tres tipus d’estratègies:
1) si deixo de banda el respecte, està mal fet. perquè si tothom ho fes seria terrible.
2) si decideixo només fer servir el respecte quan els altres el fan servir amb mi, i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món de ghettos. i no m’agrada.
3) si decideixo fer servir el respecte sempre i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món molt més desitjable.
però clarament n’hi ha moltes més d’estratègies. de fet jo m’havia centrat en estratègies que en economia es diuen estacionàries: totes les vegades que he prendre la decisió faig exactament el mateix.
si considerem estratègies que no siguin estacionàries, n’hi ha moltes i molt variades: fer servir el respecte alternadament; fer servir el respecte cent vegades i després prou; fer servir el respecte només davant dels homes, o només davant de les dones, ... moltíssimes.
i si pensem en què obtindríem si tothom es poses d’acord en fer-ne servir una, trobaríem una gran varietat de resultats. trobar quina estratègia és la bona aquí dins sembla difícil.
però un amic me n’ha fet arribar una de bona: fer servir el respecte només amb gent que m’ofereixi respecte, i no fer-lo servir amb la gent que no es respectuosa amb mi.
és bona perquè quan penso en el que passaria si tothom la fes servir, trobo que estaríem en un món tan bo com aquell que hi hauria si tothom fes servir sempre el respecte sense condicions.
per tant, com que satisfà una de les meves manies (la de l’imperatiu categòric) m’agrada, i en aquest sentit reconec que és tant bona com la del respecte absolut. i també reconec que en el post anterior havia fet trampa al fer lluir l’estratègia que em semblava bona i no considerar-ne més.
per això ara m’atreveixo a recomanar-la a tots i a totes els que no he convençut, és a dir a tots i a totes!
però com que no satisfà la meva altra mania, la del respecte com a valor absolut, que és la fa que em pensi que puc anar més enllà, no me la quedo.
ah! i moltes gràcies a la persona que m'ha fet arribar la nova estratégia!
dilluns, de desembre 01, 2008
stardate: oh! kant, kant!
de la filosofia que vaig estudiar a COU hi ha una cosa que se m’ha quedat per sempre. segurament és l’únic que sé de filosofia. però em va agradar tant que no ho he oblidat mai. recordo que a classe teníem molta tendència a invocar a Kant de manera molt foteta. ara l’invoco, fent servir les mateixes paraules, esperant que em serveixi per aclarir tots els dubtes que estic creant! :-)
fins ara he parlat en termes molt abstractes sobre allò que seria desitjable. les misèries de la meva vida no les he compartit. he parlat d’allò al que aspiro: a anar allà on ningú no ha anat abans, recordeu?
per una banda:
jo no vull ser ni el braç que es pot trencar, ni l’orgull ferit, ni l’esperança destruïda. trobo que ser això és massa poc i no ens hi hauríem de conformar. ser això faria que el que jo sóc depengués dels altres. i aquesta idea no m’agrada gens.
m’agradaria ser allò que els altres no poden tocar, ni poden modificar, ni poden destruir. vull creure que el que SÓC ha de ser semblant a això. i ha de ser independent del que facin o creguin els altres. sinó seria una estafa...
ara bé:
això no vol dir que sempre aconsegueixi actuar en conseqüència. ni que em passi sovint. però ho intento.
per què tinc tanta mania amb el respecte?
doncs per culpa de l’imperatiu categòric de Kant. el bocinet de filosofia que se’m va quedar enganxat!
l’imperatiu categòric de Kant és una norma general aplicable a qualsevol situació i es basa en la següent premissa: fes allò que voldries que esdevingués una llei universal d'actuació.
si ho busqueu al google hi trobareu moltes interpretacions, però la que jo recordo i he fet servir sempre diu: fes allò que si tothom ho fes estaria ben fet.
per això trobo que si deixo de banda el respecte, està mal fet. perquè si tothom ho fes seria terrible.
si decideixo només fer servir el respecte quan els altres el fan servir amb mi, i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món de ghettos. i no m’agrada.
si decideixo fer servir el respecte sempre i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món molt més desitjable.
per això:
quan al voltant meu hi ha prou calma intento que les meves decisions siguin prou pensades, i intento fer del respecte un valor absolut. per això intento foragitar la por: raonar-la i fer-la desaparèixer.
tanmateix:
moltes vegades la por em venç, i aleshores no controlo tant com voldria. és a dir, no sóc tant independent del que m’envolta com voldria. en aquestes situacions, amb menys que el borg en tinc prou per fer-me actuar en defensa d’un braç, un sentiment, ... el que sigui, sense prou respecte. però quan torna la calma i me n’adono del que he fet, no ho dono per bo. encara que no ho pugui canviar.
respecte (fent servir una altra accepció de la paraula :-)) a algunes altres preguntes concretes:
1) crec que cadascú ha de decidir el que li sembli, amb tota llibertat, respecte al respecte i respecte a tota la resta. i els tibetans també. això és un aplicació directa del respecte.
2) jo diria que el respecte s’assembla més a la tolerància que a la intolerància. però si volem filar prim potser hauríem d’encetar un altre tema...
3) el càstig és sempre una imposició i per tant una falta de respecte cap a l’altre.
4) crec en aquesta època i en totes les èpoques, ens hem de defensar sobretot a nosaltres mateixos! hem de defensar sobretot allò que som!
5) segur que hi ha molta raó en l’observació que avui dia el respecte és menys que un referent cultural. però si volem que ens respectin, com a mínim hauríem de començar per respectar, no? o llencem la tovallola de cop?
fins ara he parlat en termes molt abstractes sobre allò que seria desitjable. les misèries de la meva vida no les he compartit. he parlat d’allò al que aspiro: a anar allà on ningú no ha anat abans, recordeu?
per una banda:
jo no vull ser ni el braç que es pot trencar, ni l’orgull ferit, ni l’esperança destruïda. trobo que ser això és massa poc i no ens hi hauríem de conformar. ser això faria que el que jo sóc depengués dels altres. i aquesta idea no m’agrada gens.
m’agradaria ser allò que els altres no poden tocar, ni poden modificar, ni poden destruir. vull creure que el que SÓC ha de ser semblant a això. i ha de ser independent del que facin o creguin els altres. sinó seria una estafa...
ara bé:
això no vol dir que sempre aconsegueixi actuar en conseqüència. ni que em passi sovint. però ho intento.
per què tinc tanta mania amb el respecte?
doncs per culpa de l’imperatiu categòric de Kant. el bocinet de filosofia que se’m va quedar enganxat!
l’imperatiu categòric de Kant és una norma general aplicable a qualsevol situació i es basa en la següent premissa: fes allò que voldries que esdevingués una llei universal d'actuació.
si ho busqueu al google hi trobareu moltes interpretacions, però la que jo recordo i he fet servir sempre diu: fes allò que si tothom ho fes estaria ben fet.
per això trobo que si deixo de banda el respecte, està mal fet. perquè si tothom ho fes seria terrible.
si decideixo només fer servir el respecte quan els altres el fan servir amb mi, i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món de ghettos. i no m’agrada.
si decideixo fer servir el respecte sempre i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món molt més desitjable.
per això:
quan al voltant meu hi ha prou calma intento que les meves decisions siguin prou pensades, i intento fer del respecte un valor absolut. per això intento foragitar la por: raonar-la i fer-la desaparèixer.
tanmateix:
moltes vegades la por em venç, i aleshores no controlo tant com voldria. és a dir, no sóc tant independent del que m’envolta com voldria. en aquestes situacions, amb menys que el borg en tinc prou per fer-me actuar en defensa d’un braç, un sentiment, ... el que sigui, sense prou respecte. però quan torna la calma i me n’adono del que he fet, no ho dono per bo. encara que no ho pugui canviar.
respecte (fent servir una altra accepció de la paraula :-)) a algunes altres preguntes concretes:
1) crec que cadascú ha de decidir el que li sembli, amb tota llibertat, respecte al respecte i respecte a tota la resta. i els tibetans també. això és un aplicació directa del respecte.
2) jo diria que el respecte s’assembla més a la tolerància que a la intolerància. però si volem filar prim potser hauríem d’encetar un altre tema...
3) el càstig és sempre una imposició i per tant una falta de respecte cap a l’altre.
4) crec en aquesta època i en totes les èpoques, ens hem de defensar sobretot a nosaltres mateixos! hem de defensar sobretot allò que som!
5) segur que hi ha molta raó en l’observació que avui dia el respecte és menys que un referent cultural. però si volem que ens respectin, com a mínim hauríem de començar per respectar, no? o llencem la tovallola de cop?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)