l’assaig:
la maria llença el violí
la teresa troba el violí
la teresa troba el violí
la maria
troba el karl
el karl
dirigeix la teresa i l’anna
el mark
dirigeix l’anna i la teresa
la teresa
ensenya a l’anna
el karl
ensenya a la maria
el karl
toca el violí
el mark
toca el violoncel
el
violoncel és el pare del violí
el karl és
el pare del mark
l’anna no
té ànima
la teresa
té massa ànima
l’anna:
coberta d’or i sense amor
la teresa:
coberta d’amor i sense or
el concert
...
un llibre
de blanca busquets sobre descobriments que causen canvis a les vides, que
determinen les vides. unes vides que passen entre barcelona i berlín.
... jo no sabia si havia d’estimar-lo i
enyorar-lo o si l’havia d’odiar pel que havia fet. Era una sensació
d’incertesa, de no tenir clar res de res, de no saber on era la veritat i on la
mentida.
... sempre fa por encarar-se al desconegut,
encara que sigui sinònim de llibertat.
A dintre meu, hi havia una veu estripada,
sorgida d’un forat sense fons, una veu que cridava, i jo què, i per què no em
deies ni hola quan venies, i per què no em feies ni un sol petó, i per què no
permeties que jo sabés qui era el meu pare. La veu continuava cridant, però
només per dintre, jo no vaig dir res de tot això en veu alta. A canvi, sí que
vaig dir el que sabia que li faria mal, i ho vaig fer amb una cullerada de
pastís a la boca, i jo no sabia quin d’aquells homes era el meu pare, ves, de
tu, ni me’n recordava.
Vaig mirar-me la meva ànima estesa allà, en
la capa superior del medi líquid que aguantava amb tota la tranquil·litat els
nenúfars. La vaig veure, la meva ànima, ila vaig anar veient cada dia, fins que
va desaparèixer. Amb el sol, es devia evaporar. I jo vaig pensar que poser com
l’aigua, cauria en forma de pluja en un altre riu o en un llac o al mar. D’ençà
d’aleshores la busco de riu en riu, d’estany en estany o a la vora del mar, i
quan m’hi acosto, em sembla que la sento com remuga i com es queixa. Però ella
només es deixa sentir i no es deixa agafar.
... la música de veritat s’ha de buscar al
fons de tot.
... a dintre de la música un es podia
abstreure de tot el que passava a fora,
... les persones que volem abraçar, un dia o
altre se’ns escapen,
... vostè hi ha de posar més dits i deixar
l’ànima una mica de banda,
... veia l’estany d’aigües immòbils que
retenia la meva ànima i la rentindria per sempre.
Tinc trossos d’ànima per tot arreu, és
curiós com pot arribar a fraccionar-se una cosa tan intangible. Però no es
deixen agafar, aquests trossos, ja ho intento, ja, però no hi ha manera.
Tanmateix, no és pas culpa de l’aigua, això. És culpa de tots, de tots els que
em van trencar l’ànima i la van tirar a l’estany del costat de casa i em van
dir,au, maca, ara vés a buscar-la i, si s’ha trencat, recompon-la. No la vaig
recompondre mai. Primer ho vaig intentar i després, quan ja no em feia mal, ho
vaig deixar estar, si la meva ànima volia estar-se dividida en trossets, que
s’hi estigués. La culpa no era meva, sinó de tots, de tots.
... potser és la que ha patit més de tots
nosaltres, però estarà d’acord amb mi que es mereixia un bon cop per caure a
terra i llavors aprendre a aixecar-se d’una altra manera.
tregui’s l’uniforme, si us plau.
2 comentaris:
treguis l'uniforme, si us plau. La frase!
N'afegeixo una altra, que ahir se'm va escapar: "... peruè hi ha decisions, senyor Karl, que no es prenen, decisions que es porten gravades al cor i ja et pots esforçar a intentar prendre'n una altra, que no te'n sortiràs de cap manera."
:)
Feu ganes de rellegir-lo!
;-)
Llàstima que tingui una pila tan alta de nous móns per descobrir encara!
Petonets!
Un club encantador!
Publica un comentari a l'entrada